IN FERNEM LAND

LICEU 2014/2015: MARIA STUARDA (1)


No era fàcil fer oblidar les edicions anteriors de Maria Stuarda al Gran Teatre del Liceu ja que totes elles van comptar amb uns repartiments excel·lents i resultats extraordinaris (hi ha constància sonora per verificar-ho), mentre que en aquesta ocasió sent un repartiment farcit de noms estel·lars del panorama operístic actual, el resultat per a mi ha estat decididament decebedor.

Joyce DiDonato és una cantant extraordinària, ja he dit moltes vegades que té unes qualitats de sensibilitat musical, a part del virtuosisme tècnic, que la situen en el lloc destinat a les personalitats més distingides, però escollint aquest rol de Maria Stuarda s’ha equivocat. Ella ha manifestat en diverses ocasions que aquest rol suposa un abans i un després a la seva carrera, que la trasbalsa i que s’identifica de manera especial amb el rol de la reina escocesa, però  em sembla que tot plegat no són motius prou convincents per modificar, com fa ella, tota la tessitura dels números on ella intervé, de tal manera que en el segon acte la tessitura és tan baixa que per evitar les tensions en els aguts (tampoc ho aconsegueix), posa en perill la zona greu. Amb l’adaptació de la partitura tergiversa l’esperit vocal de l’obra, no tan sols el del personatge que interpreta, sinó tots els que participen amb ella i també en els números de conjunt l’obra perd brillantor. El segon acte esdevé especialment problemàtic ja que el personatge de la Stuarda quasi monopolitza tots els minuts i l’òpera acaba patint una apatia tonal generalitzada. Un dels moments especialment climàtics com és la famosa “preghiera”, no es produeix cap pathos, ni vocal ni emocional, ja que l’efecte de la veu sospesa per sobre del cor no es produeix o ella no el pot produir. El tercer acte esdevé feixuc i els moments buscats per DiDonato de quasi paràlisi temporal van tenir el handicap de l’emissió forçada d’una veu tensa que restava bellesa, espontaneïtat i l’acostumat virtuosisme, aquí massa sacrificat per no obtenir res a canvi.

En cap moment d’aquesta Stuarda la veu de Joyce DiDonato sona lliure, relaxada i àgil. La tensió d’una tessitura que la sobrepassa en la zona aguda però també en la greu degut a la baixada exagerada de la tonalitat, li passa fcatura  en molts moments en aspectes que quan la mezzosoprano canta rols adients a la seva veu, excel·leix. Parlo d’un exagerat vibrato i d’una sistemàtica afinació dubtosa en el atac als aguts, moltes vegades forçats, fixats i amb pèrdua de color, però també amb problemes en aspectes o facetes que ella n’és especialista, com el fiato i el cant lligat, que  en frases que sense cantar permanentment en tensió la mezzosoprano nord-americana les embelliria com en ella és habitual.  Fins i tot les escales cromàtiques ascendents i descendents no les va resoldre de manera polida.

No em va agradar la Stuarda que DiDonato va cantar al MET i no m’ha agradat la del Liceu, malgrat que no puc negar que fa una dramatització molt intensa amb vocació sincera de convèncer, però vocalment és decebedora, tot i els veritables esforços que fa en voler fer bonic tot el que canta.

Els seus fidels seguidors que ahir no comptaven amb la meva complicitat, van intentar fer una gran èxit que va quedar prou evident que no va arrossegar a la resta de públic que no omplia el Liceu.

Al costat de DiDonato cantava el rol de Elisabetta, la mezzosoprano valenciana Sílvia Tro Santafé, posseïdora d’una veu tan similar a la de la cantant americana, que en els intensos moments de la confrontació no hi va haver cap contrast de color vocal, quelcom que treu relleu a l’escena i a la partitura. Silvia Tro ja ens havia deixat mostres del virtuosisme belcantista, tant en La Cenerentola, com en Linda di Chamonix, però aquest rol és el més intens dels que ha cantat al Liceu i en alguns moments em va donar la sensació que el rol era excessiu per les seves possibilitats. Va cantar sempre al límit i això s’agraeix tant com posa en risc alguns dels moments en els que la veu s’apropava més al crit que no pas a la nota ben emesa. Tenint fins i tot en compte la dificultat del rol no és la vegada que m’ha agradat més, tot i que em va agradat més que DiDonato, al menys l’adequació vocal era la correcta.

El tenor Javier Camarena va ser per a mi el més rellevant del cast, si bé la seva veu patia en excés les transposicions fetes a la partitura. Com ell mateix ha manifestat aquests dies, aquest rol és molt difícil i jo afegeixo que poc agraït. Tant de bo Camarena torni sovint, ja que sense cap mena de dubte hores d’ara ja és un dels cantants imprescindibles, per veu, línia i distinció.

Comptar amb Michele Pertusi per cantar el Giorgio Talbot és un luxe, si bé en l’escena de la confessió no va poder  brillar en les poques oportunitats que la partitura li ho permet.

Molt més que correctes Vito Priante per el Lord Guglielmo Cecil i Anna Tobella com Anna Kennedy, a ambdós segurament els sentirem més brillants en el segon repartiment.

La direcció musical  d’un especialista belcantista com és el mestre Maurizio Benini va aconseguir en quasi tota la representació que l’Orquestra del Liceu sonés cohesionada i mantenint de manera eficaç tota la tensió dramàtica, si bé les habituals incerteses i pífies d’alguns metalls (no els cito per no ferir susceptibilitats) van deslluir una mica una nit si no bona, al menys correcta.

Preocupant la primera intervenció coral i molt millorada en la darrera escena, tot i que el Cor del Liceu comença a demanar a crits (és una figura, o no) incorporacions  immediates que omplin els buits ara ja massa evidents.

La producció de Patrice Caurier i Moshe Leiser és ridícula, molt lletja i inútil. Cal donar-li més voltes? No. He llegit que no molesta, però com algú pot dir que no molesta tanta estupidesa teatral a sobre l’escenari?. Més enllà del recurs de barrejar l’època isabelina amb una antiga contemporaneïtat anys 50 del segle XX amb l’aparició dels cortesans en el primer número del primer acte, recurs que ja fa uns quants anys que és antic,  o la risible projecció de les fotografies a la presó, o la mateixa cambra de l’execució amb finestres corredisses de perfilaria d’alumini, així com les persianes gradolux (cambra i teló), esdevenen moments tan potents, i parlo de lletjor, que altres lleus intents per millorar el treball teatral, resulten inútils. Teatralment no hi ha cap força en els personatges i la mateixa confrontació del finale primo, un dels moments gloriosos de l’opera no produeix cap impacte degut a una escenificació inconnex, sense sentit i suposo que volgudament distant amb la que aquest parell de directors, en altres produccions interessants, han volgut deixar signada la seva genialitat.

Suposo que no buscaven cap emoció, ni tan sols en l’escena de l’execució, on ni el més petit indici de calfred es va passejar per la meva espinada. Potser veure durant tota l’òpera el botxí arrossegant la destral que acabarà tallant el cap de la reina dins d’una cambra de gas, va ser prou antídot per refredar-me.

Una producció coproduïda amb el Covent Garden, el Teatr Wielki i el Théâtre des Champs Elysées que no m’agradaria tornar a veure i que penso que no prestigia gens a cap dels teatres que han malbarat recursos pagant aquest nyap.

La setmana vinent veuré el segon repartiment, sense dubte un experiment molt interessant que us explicaré puntualment a IFL.

Potser en tot plegat m’ha traït la nostàlgia? No ho crec, però ahir vaig tenir una vegada més la convicció d’haver estat un afortunat per haver vist la Stuarda de Montserrat Caballé (1978), un dels cims de la meva ja dilatada vida liceista. Només que DiDonato hagués pogut oferir el rol amb honestedat vocal ja m’hagués conformat, però malauradament no va ser així i la representació d’ahir i no només per ella però potser per culpa d’ella, és la pitjor Stuarda que he vist fins ara en la meva vida. Potser és que he estat molt afortunat?  Segur que sí.

Fotografies gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu © A Bofill

62 comments

  1. Aunque me reservo la opinión detallada hasta mi función del Martes 30, de lo poco escuchado opino como Joaquim.
    Si vi la Stuarda del Met con la misma Di Donato y opino que la simpática Joyce por su tipología vocal, jamás debería haber pasado de Rossini.
    Tanto Bellini ( cantó el Romeo de I CAPULETTI junto a Netrebko ) como sobre todo Donizetti, le sobrepasan
    En cuanto a la bajada de tonalidad y salvo que sea una versión diferente de la Stuarda ( el amic Jaume T.algo puede informar ), creo que existe una responsabilidad compartida del maestro Benini ya que es quien manda desde el foso orquestal

    M'agrada

    • Pasasr de Rossini?, hizo un Massenet maravilloso y su Ascanio de Benvenuto Cellini es una delicia. El problema es querer ser lo que no es, inclus eso le puede suceder con Rossini si algun dia quiere ser Arsace o Tancredi. Ella cantó la Elisabetta de Maria Stuarda y aún estando fuera de lugar salió más airosa que de Stuarda. Ella lo propone y los teatros y directores lo aceptan, pos supuesto ella es la culpable pero todos los demás son cómplices y el público engañado cree que ha visto la Stuarda con mayúsculas como algún crítico ha escrito para la posteridad.

      M'agrada

  2. Jordi

    Vaig sortir amb una sensació de contradicció, ja que DiDonato canta bé, però en questa Stuarda tu ho has definit molt millor del que jo sabria fer-ho, la veu i el cant eren forçats sense aquella facilitat que tant m’agrada i que em va fascinar en la cenerentola i la cendrillon.
    Silvia Tro em agradar més i Camarena el vull veure en una òpera on es pugui lluir de valent, aquí queda massa eclipsat per les dues dones tot i cantar més del que sembla a primer cop d’ull.
    Producció imbècil, si em perdoneu el qualificatiu, però potser es pensen que ens podem empassar això? Matabosch quan patinava, ho feia de valent i coproduir una òpera que trigarem a tornar a veure i quan torni que no sigui amb aquesta producció, per Déu!, és malbaratar diners.
    Decebut i una mica emprenyat

    M'agrada

    • Quan s’asumeix una nova producció ningú sap com serà, per tant els acords es fan abans de veure com en aquest cas, que el resultat final és aquest nyap. Ara, estic d’acord que apostar per una nova producció d’una òpera que segurament trigarem a tornar a veure, és inútil. Sempre he pensat que les produccions pròpies o co-produïdes amb altres teatres haurien de ser d’òperes que es tornaran a fer en els propers anys, al contrari llogar i anar sobre segur, és el més idoni.

      M'agrada

  3. Me gusta mucho DiDonato, pero en esta ópera sufre demasiado y no consigue afinar muchas de las notas. Suple con la intención, porque es muy buena artista, y porque en algunos momentos consigue hacer esas cosas con la voz tan bonitas a las que nos tiene acostumbrados. Camarena el mejor de todos. Y de la producción, mejor no hablar… Me quedo con esa pata de pollo que Isabel le tira a su prima con desdén, como si fuese un vulgar chucho callejero. Patético.

    M'agrada

    • Lo de la pata de pollo inadmisible, cierto, pero me puedas decir que pinta la reina comiendo en la carcel?. Todo es un despropósito que nos tragamos diciendo que no molesta, que peores cosas hemos visto y bla,bla,bla. Yo por mucho que le de vueltas no recuerdo nada tan malo, ni aquel Trovatore del Playmobil. Penoso, lamentable y vergonzoso.

      M'agrada

  4. Rosa Gelpi

    A mi no me pareció tan desastrosa la actuación de DiDonato, y creo que es injusto compararla con Caballé, ella fué única en ese rol y no se puede vivir del recuerdo. Joyce hizo una actuación muy digna, se esforzó en defender el papel y con acierto, es mi opinión, y el reto de la plegaria, sin el dominio del referente antes citado lo cantó con una nobleza vocal que le valieron el aplauso del público. Un público, hay que decirlo, frío y con nula sensibilidad en los pisos bajos, que pareciera que asisten al Liceu para lucir y no para apreciar lo que se les ofrece. DiDonato es una cantante excepcional, con una técnica irreprochable, voz bellísima y muy expresiva. A mi me dan risa los críticos que son tan severos con ella y aplauden y vitorean a Cura y a la Gruberova de los últimos años, sinceramente no les comprendo. Referente a Camarena en un papel de poco lucimiento pero difícil, con una voz bellísima, donde yo estaba, tercer piso, llegaba débil y con poca fuerza, la orquesta y las dos reinas lo taparon hasta casí no oirle en muchos pasajes.
    Estoy de acuerdo en lo de la escenografía, una vergüenza y una tomadura de pelo, pero una vez màs el público del Liceu no supo dar muestras de descontento, o son unos pasotas o ya les va bien, a ver si aprendemos de otros teatros que si demuestran su indignación (Covent Garden julio 2014)

    Liked by 1 person

    • Bienvenida a IFL Rosa y muchas gracias por comentar.
      Si la comparase con Caballé seria demasiado cruel Rosa, y no quiero. DiDonato se arregla la partitura, toda la partitura, eso a parte de no solucionar sus carencias, perjudica a todos sus compañeros de reparto, a Silvia Tro, a Javier Camarena y a Michele Pertusi, que con la bajada ostensible de un tono o un tono y medio como puede Usted imaginar, sus roles pierden todo el brillo e incluso los llega a poner en dificultades. ¿Hasta que punto eso es lícito? Después de la plegaria de ayer no hubo aplausos, solamente un intento de un sector muy minoritario de sus seguidores incondicionales que querían hacer un triunfo y agardecerle lo buena que es, haga lo que haga, cante lo que cante y lo haga y cante como sea..
      DiDonato es excepcional cuando canta lo que debe cantar y no se mete en berenjenales que ni le convienen ni aportan nada a su carrera. Una cantante excepcional como ella debería darse cuenta que forzando su bellísima y dulce voz, cala, desafina, estrangula la voz. afea los sonidos y pierde el fiato y el legato que tanto favorecen su canto cuando los roles que interpreta son los adecuados a sus características y medios.
      Ya he dicho que su Stuarda es la peor que he visto yo, y no lo decía por Caballé, cuyo hito en esta ópera será difícil de igualar, lo digo por la de Daniela Dessí e incluso por la de Gruberova que siendo una cantante que no me gusta nada cuando canta belcanto, como mínimo ofrecía emoción, riesgo y despliegue técnico a su interpretación, ambas dos sin contar la excelsa de Caballé, eran mucho, pero mucho mejores que la de ayer.
      No pienso entrar en más polémicas y hablar de otros cantantes y las reacciones que suscitan en el público. Ayer fue un éxito relativo, nada que ver con las noches memorables del Liceu, noches memorables que DiDonato ya sabe como son y que ayer se dio cuenta que no era como Cenerentola o Cendrillon y no era un problema de frialdad del público, más bien creo que el público del turno C, desde platea hasta los pisos más altos, es de los históricos, de los que tiene referentes y criterio suficiente para darse cuenta que la Stuarda de DioDonato no es Stuarda y que si se aplaudió fue pr gratitud a la diva que ha escogido el Liceu como uno de sus teatros a visitar a menudo, cosa que le agradezco, pero no a cualquier precio y el de ayer era excesivo.
      Por último, si a Usted le gusta que el público muestro su desacuerdo con la producción debería aceptar que también lo hiciera con los cantantes o el director de orquesta y no sé si estaría de acuerdo con ello. Desconozco si el primer día salió a saludar el equipo escénico y si fueron protestados, no creo haber leído nada al respecto, aunque no me extrañar´çia nada que se silenciara, la consigan es dejar al Liceu por las nubes aunque no lo que nos ofrezca no esté a la altura.
      Ese es mi parecer que no pretendo que sea universal, pero creo suficientemente argumentado como para tenerlo en cuenta y discutirlo si es preciso.
      Muchas gracias por dejar el suyo, espero que nos ea la última vez que lo haga.

      M'agrada

  5. Niklaus Vogel

    Benvolgut Joaquim, jo ahir vaig sortir content, la DiDonato m’ha agradat sempre molt i, la veritat, per a mi era una òpera molt desconeguda ja que ni tan sols l’havia escoltada en disc, i per tant, no tenia referències, i això que ja havia llegit lo del canvi de tonalitat en el paper de Maria, però simplement em vaig deixar portar per la música i vaig disfrutar, tot i que el “bel canto” no és dels meus gèneres preferits. Vaig gaudir també de Silvia Tro i vaig descobrir en directe la fantàstica veu d’en Camarena. La producció era horrenda, això sí, tot i que les anteriors que he vist d’aquesta parella de directors sí que m’havien agradat, però aquesta particularment no té ni cap ni peus.
    Aprofito per desitjar-te un bon any 2015 i que el viatge a Berlin sigui tot un èxit, n’estic segur!

    Liked by 1 person

    • Em costa creure que no notessis que calava, que cridava, que el sons eren tibats i que la veu perdia color. No es tracta de conèixer o no la partitura, cosa que normalment hauria d’ajudar, es tracta de veure la diferència entre les altres coses escoltades a DiDonato al Liceu i en altres teatres i comparar amb el que varem escoltar ahir.
      Baixar la tessitura a plaer de TOTA la partitura és si m’ho permets, un escàndol, no és tracta de baixar mig to o un to una ària, o obviar un agut com tants i tants divos i dives i cantants sense tanta anomenada han fet, fan i faran, es tracta de manipular tota tota l’òpera on ella intervé perjudicant tota la resta de companys. Si els resultats fossin bons seria igualment discutible, però sent els que van ser i no deixar que la resta pugui cantar amb la llibertat que la partitura original els permetria no e sembla acceptable.
      Ella no fa la versió Malibran com molts poden pensar. ella fa la versió DiDonato i crec que malauradament el Liceu no permet que el segon repartiment faci la versió original i sotmet als altres cantants que res tenen a veure amb DiDonato, a sotmetre’s a aquesta baixada de tonalitat i deixem dir-te que de pantalons. Quina culpa en tenen ells dels capricis de DiDonato?
      Jo també et desitjo un bon 2015. Ahir vaig estar una estoneta davant de la porta de Les Rambles parlant amb amics i coneguts, va ser una llàstima no coincidir i poder desitjar-t’ho personalment.
      Una abraçada, amic.

      M'agrada

    • Niklaus Vogel

      Totalment d’acord amb el que dius, ningú no hauria de sotmetre la feina dels seus companys al seu caprici, això ja no em sembla bé.
      Quina llàstima no haver coinicidit ahir, de debó que m’haguès agradat molt saludar-vos, si ho hagués sabut t’hauria buscat. No desisteixo, però.
      Una abraçada.

      M'agrada

  6. Ducadimantova

    Hola Ximo,
    Al principi he pensat que es tractava de una innocentada… però després he vist que anava de debò.
    Primer de tot, vocalment la obra és cantada de forma espectacular. La Joyce Di Donato li dóna un caràcter a la Maria Stuarda que cap soprano li ha sabut donar.
    Hi ha una cosa que no entenc de la teva crítica actual i que ja ve de quan vas repassar la temporada, entenc que cal ser consistent i si ja te la vas carregar abans de sentir-la, ni bordant-la com ara es podia arreglar.
    El que no entenc és la crítica al canvi de tessitura….. però si la obra es va estrenar amb tessitura de mezzo!!

    Ja la va arranjar el mateix Donizetti per mezzosoprano i així es va estrenar al 1835 de la ma de Maria Malibran.
    En aquella època pràcticament només hi havia sopranos o contraltos. La Malibran era el que en aquell moment s’anomenava una soprano sfogato, és a dir quelcom a mig camí entre ambdues, i en el cas de la Malibran amb una tessitura de veu més aviat greu, més propera a la contralto que a la soprano…. és a dir era una Mezzo d’ampli registre.
    Dit de un’altre manera, la versió més pura és la que hem sentit, no la de soprano, encara que aquesta sigui la més estesa doncs poques vegades es té la sort de disposar de una mezzo amb la capacitat vocal de la Joyce Di Donato.

    De fet és molt estrany veure-ho doncs les sopranos sfogatas han desaparegut degut a l’especialització que ha suposat la consolidació de les mezzos. La Di Donato o la Bartoli són de les que probablement representen millor aquella forma de cantar, aquella tessitura amb la que es va estrenar la Maria Stuarda.
    Tenim una perla al Liceu i crítiques com la teva encara faran que algú se la perdi!

    Al Liceu només s’havia representat 17 cops fins ara, és a dir que després d’aquesta temporada s’haurà fet 28 cops, 17 amb sopranos i 11 amb mezzos. És una de les meves obres preferides de Donizetti i l’he sentida cantada gairebé per tothom. La Joyce DiDonato és de les millors.
    Som uns privilegiats.

    Pensem que no només cal una veu tècnicament brillant sinó també una capacitat dramàtica i de generació de tensió durant tota la obra que quasi bé cap va ser capaç de crear. Potser la més propera la Sutherland, millor que la Caballé en aquest rol.
    Però dramàticament ninguna ha superat el que he vist, ja dos cops, al Liceu aquesta temporada.

    La Silvia Tro Santa Fe, fa un paper espectacular, la capacitat de donar el contrapunt a la DiDonato no és senzill i ella ho fa de forma brillant. El final del segon acte és de traca i mocador!!!

    La preghiera del tercer acte a la que fas referència és un exercici fantàstic, al fiato sobre el cor que fan totes les sopranos, ella fa un segon fiato…. fantàstic, quina delícia!!!

    El Camarena té un rol menys important, però està esplèndid. Aquí coincidim.

    En quant a l’escenografia, a mi personalment no em desagrada però tampoc la defendré massa.
    A diferència de tu, no obstant, parlaré del que m’ha agradat.
    M’encanta la contraposició dels vestits d’època amb els moderns. Recalca encara més la posició i limitacions a les que estaven sotmeses les reines en aquella època.

    En quant al pollastre…. si et va agradar –com indiques en un altre post- el Guillaume Tell de Bologna, aquesta part hauria de encantar-te doncs és molt semblant en quant a concepte, al rebuig i menyspreu que en aquella producció mostren els austríacs als suïssos…
    Aquí el menyspreu el té la reina Elisabet amb Maria Stuarda.

    L’escena a la taula… de fet no va passar mai a la realitat però si vas a veure una de les grans pel.licules sobre Maria Stuarda, la que protagonitza Katherine Hepburn sota la direcció de John Ford, trobaràs que –sense menjar-, la confrontació entre reines també es dóna al voltant de una taula… coincidència?

    Mira que darrerament havíem coincidit en les nostres visions però crec que en aquest cas és impossible, em sembla que ets massa esclau de les teves primeres crítiques quan presentaves la temporada.

    És una òpera boníssima i que recomano que ningú se la perdi. Costarà tornar a tenir aquesta temporada res semblant en quant a intensitat, brillantor vocal i tensió escènica.
    No deixa gens indiferent…. és fantàstica.
    Per mi, la millor obra de la temporada.

    Liked by 1 person

    • Em sap greu dir-te que no tens raó i que la teva opinió d ela versió malibran és errònia.
      M’explico.
      No existeix cap versió Malibran ni cap versió Scala 1835. Era la Stuarda de Nàpols s’assajà i no s’arribà a estrenar. A la Scala els canvis van ser exclusivament quatre:
      1.- L’obertura, que l’autor de l’edició crítica la va enviar al final de la partitura amb la llista d’annexos i suplements.
      2.- El cor d’entrada. A la versió original, que és la que es fa al Liceu, el cor comença de manera diferent, Donizetti la va eliminar i hi va posar l’altre cor que es cantava en la versió que va fer Caballé al Liceu i el tall va anar a parar a La Favotirta.
      3.- La cabaletta de l’aria d’entrada “Nella pace del mesto riposo·” amb una coda diferent a l’escoltada ara.
      4.- La stretta del finale primo o finale secondo, segons l’edició. Abans teníem la mateixa música del finale terzo de La Favorita.

      Tota la resta de l’òpera, i queda molta música, tot l’acte III, és igual a totes dues versions. Per tant, els transports no són de Donizetti. Per a Malibran va ampliar recitatius i afegir àries, però mai les tessitures. El que has escoltat ara amb DiDonato no es cap versió de Donizetti, tant és així que el material d’orquestra que casa Ricordi facilita per aquesta versió, diu “Riservato Joyce DiDonato”.
      No vull insistir en el tema, si per a tu la preghiera que has escoltat (el cor la tapava perquè cantava sospitosament molt fort) és la millor no hi ha res més a discutir. Jo no vaig carregar-me a DiDonato en l’apunt preparatori, em vaig esperar precisament perquè la versió del MET no em va agradar però com que allò era el cinema, vaig voler esperar a escoltar-la al teatre.
      La tessitura didonatesca és ensopida i treu brillantor al cant, fa efectes veristes que no pertoquen i és que els greus exagerats que ella mateixa s’imposa no els pot cantar sense canviar color, però el que més em sorprèn és que acceptis les tibantors i calades constants en els aguts, com quelcom insuperable. Ho trobo realment curiós.
      Quan dius que al Liceu l’hauran cantat amb aquestes representacions 17 amb sopranos i 11 amb mezzos. dónes per suposat que la senyora Majella Cullagh és mezzo, quan ella és una soprano belcantista prou reconeguda (diverses gravacions de Opera Rara ho certifiquen), ara bé, el Liceu no li permet cantar la versió NORMAL i s’ha d’adaptar a la versió DiDonato, potser per no apreciar les diferències notables entre aquesta versió imposada per DiDionato i la de Donizetti de TIOTA LA VIDA.
      ës així de cert, encara que et sembli impossible, però és així, ni tan sols a Cullagh i Gandia se’ls deixa acabar el duo en ahut, s’ha d efer com ho fa la DiDonato. És absolutament inadmissible.

      Vaig estar a punt de fer la innocentada en el sentit contrari, és a dir com t’hagués agradat en a tu, però vaig sortir tan emprenyat que no vaig tenir ganes.

      Espero que tinguis un 2015 ben feliç i encara que no sempre estem d’acord, que els teus comentaris continuïn enriquint el blog.

      M'agrada

  7. Podría haber ido a ver esta función porque dispongo de abono -que utilizó una muy buena amiga- pero aunque mi situación física actual me impide movilidad hubiera hecho un esfuerzo, si no hubiera escuchado la retransmisión de Catalunya Musica. Encontré irreconocible la ópera y a DiDonato insoportable, calante, aburrida, sin expresión, sin emoción, sin grosor vocal ni como mezzo ni como soprano, con un trémolo preocupante, graves falsos y agudos mal controlados. El pobre Camarena se ahogaba en el dúo con ella, debido a la bajada de tono o tonos de Miss DiDonato, cantante que por otra parte admiro en otros quehaceres (“Cendrillon”, por ejemplo), aunque siempre tiene tendencia a añadir notas a las ya compuestas por los compositores y cuando canta Rossini -el compositor que más le cuadra, en según qué roles- llega a cierto empacho de añadidos, pero como su voz es bonita y actúa de maravilla llega a convencerme, especialmente en su Isolier de “Le comte Ory” que interpreta genialmente.

    Por todo ello decidí quedarme en casa y no hubiera ido al Liceu aunque me hubieran llevado en volandas y con dinero encima.

    Esta “Maria Stuarda” no va a ninguna parte, bueno sí al Met, donde se lo tragan todo y con “standing ovations”… Por cierto su versión del Met no me gustó nada; la ví en el Yelmo Icaria en retransmisión directa.

    Que el segundo reparto se vea obligado a cantar la “versión DiDonato”, para que ésta no sufra comparaciones me parece “a little canallada” y muy poco profesional por su parte. También tengo abono para ese reparto, pero tampoco iré; no quiero aburrirme y mi tiempo no es para desperdiciarlo. Maurizio Benini no tiene ninguna culpa del estropicio de la partitura.

    M'agrada

  8. És interessant veure com les sensibilitats humanes copsen de forma ben diferent la mateixa manifestació artística. A la Margarida li va agradar. Jo estava influïda per la versió del MET que vaig escoltar a la ràdio i que em va agradar molt però que hores després tu et carregaves. Ja t’he dit moltes vegades que no és bo saber-ne tant. Espero que il signore Grigolo et segueixi desagradant tant com a mi.

    M'agrada

    • Si fossin sensibilitats rai, això meu no és una questió de sensibilitat, me´s aviat de defebsa del belcanto i l’honestedat que en aquesta versió no es respecta, res més.
      Que la senyora DiDonato no sigui qüestionada per aquesta “malifeta”només pot ser per una obstinada defensa dels seus seguidors més incondicionals. Si escolteu en deteniment la gravació del segon dia ja us adonareu que els problemes que vaig percebre ahir amb claredat hi són tots, pe rtant no va ser una mala nit, és que el rol senzillament no és per a ella.
      Hi ha coses que poden ser més discutibles, bonic i lleig, per exemple, però quan es cala, desafina, i la veu perd el color i es fixa per la tibantor d’un registre que sobrepassa allò que les cordes vocals poden soportar, per molt Sarah Bernhardt o Katherine Hepburn que sigui la senyora DiDonato, el resultat vocal és el que és i el rol és el que és.
      El problema no és saber molt, el problema és no voler saber.
      Gràcies Olympia per ajudar a esbravar-me 😉

      M'agrada

  9. El compte

    Vaig anar-hi el primer dia i com ja vaig dir aleshores, em van agradar molt les dues reines i vaig sortir tan content, que recomanava no perdre l’oportunitat de veure-la. Llegint avui la teva crònica també he pensat en una inocentada primerament, després he llegit altres comentaris en el mateix sentit i m’he quedat astorat fins que he llegit el comentari del Ducadimantova i m’he dit: ufff…….
    Està ben clar que les sensibilitats personals al escoltar música ens la fan percebre de formes ben diferents i això també és bó, no?
    Ja m’he comprat entrades per tornar-hi divendres vinent i espero que el meu estat d’ànim sigui tant receptiu com el primer dia per gaudir-la de nou.
    Us desitjo a tots que tingueu un molt bon Any 2015!

    Liked by 1 person

    • Ara no fer allò que diu la partitura se’n diu sensibilitats diferents? Eufemisme amb el que no estic d’acord. El que fa DiDonato amb Maria Stuarda és absolutament inadmissible, repeteixo que no només per el públic, que al cap i a la fi s’ho empassa tot, aquesta temporada n’és un exemple preocupant, sinó a la resta del cast.
      ARa començo a pensar que la senyora Lunghu va cancel·lar perquè ella volia cantar el que Donizetti va deixar escrit i no aquesta versió didonatesca que es veia obligada a cantar. Podria ser ben bé això i si fos així ja em semblaria fins i tot delictiu.
      Què vagi de gust divendres.

      M'agrada

  10. dandini

    Li he vist a Montserrat Caballé tot el que ha fet al Liceu desde el 1968 i crec que ha tingut nits glorioses ,nits notables i a partir dels anys 80 una majoria de raves.Hi ha gent que s’en va donar compte el dia d’aquella desastrosa Anna Bolena i hi ha gent (poquets)que encara no li han vist ni un defecte.
    Totes les opcions són iguals de respectables pero sempre m’ha produit una certa tristor veure que la veneració excessiva i injustificada cap a un cantant anava treient la possibilitat de gaudir d’altres interprets de grandíssim nivell.
    Fa uns quants dies carregavem contra la vulgaríssima Anna Netrebko,avui és el torn de la traidora Joyce Di Donato,fa uns anys li va tocar a la insuportable Edita Gruberova o a la insufrible i irritant Renee Fleming.Afortunadament vas poguer gaudir,com jo mateix d’en Josep Carreras i la comparació amb Bergonzi ,Domingo o Kraus no el va malmetre.
    Jo personalment estic convençut que no hi ha cap cantant en el món que em tregui el meu esperit positiu per un nouvingut .Puc dir que m’agrada Gigli,Bjorling,Bergonzi,Villazón o Camarena i no tinc cap sensació de caure en un sacrilegi.
    Us deixo un bon exemple es tracta de Renee Fleming cantant un preciós “Com’e bello”.El de la Caballé tambe ho era amb unes altres caracteristiques vocals.Podem començar a argumentar quina és més elegant o quina és més vulgar o quina porta el vestit més bonic pero aixó és molt poc interessant.Pero Pels que estiguèu interessats principalment en el cant us aconsello l’audició d’un trinat perfecte al minut 5.0 que la Caballé mai saber fer. A la Maria Stuarda de la Di Donato tambe n’hi han uns quants.

    M'agrada

    • Has vist aquesta Maria Stuarda?.No en parles, ho trobo rar.
      Si no l’has vist en parlem quan ho hagis fet.
      De la resta de coses que dius, com que no tenen res a veure amb el que fa DiDonato cantant aquesta òpera no en vull ni parlar, també perquè com es diu vulgarment i ja em perdonaràs, pixes fora de test, ja que precisament sempre he tingut problemes per dir quan ningú ho volia admetre, quan un cantant, per molt que l’estimés, no estava bé, i aquest és precisament el cas que ens ocupa.
      Ja té pebrots que per tirar per terra a Caballé escolleixis la Lucrezia Borgia de la Fleming, però ja és normal en tu aquesta mena de lliçons youtubesques. La Fleming si no recordo malament, l’altre dia no se quin adjectiu li vas encolomar per deixaré a Netrebko, es ben curiós tot plegat.

      M'agrada

  11. Arrigo

    Lamento que no te gustase ( motivos tenías y muy bien expuestos) . Qué traigan más a la diDonato en papeles de mezzo!!!!. Pena que no llevasen su Alcina a Barcelona, allí estaba tremenda. A ver qué cosecha nos trae el 2015

    M'agrada

  12. Fernando S.T.

    Solamente conozco un caso similar de manipulación íntegra de una partitura aunque seguramente habrá habido más, y fue Plácido Domingo cantando La dama de Picas en el Metropolitan, bajando un tono entero la partitura. En su Eneas de Les Troyens creo que también aunque no estoy seguro si era en toda al partitura o solamente en “Inutiles regrets”, pero en la opera de Tchaikovsky estoy seguro..
    La diferencia entre Domingo y DiDonato es que el primero siempre convencía en la manipulación y DiDonato sufre en exceso su osadía y no consigue hacer parecer que està cantando en la tessitura original.
    Haces una valiente defensa de tu opinión y te agradezco la información que aportas
    ¡Feliz año!

    M'agrada

    • Manuel

      No sé lo que habrá hecho Plácido Domingo en el MET. Lo que sí puedo decir es que cuando cantó aquí, bajó un tono sólo el aria de Herman de la séptima escena. Ésta es una variante hecha por Chaikovski a petición de Nikolai Figner, el tenor del estreno.

      M'agrada

      • Perdona Manuel, ¿Cuando ha cantado aquí Plácido Domingo Pikovaia Dama?. Estaba previsto pero canceló, quizás cantara el aria en algún concierto, pero la opera completa no lo recuerdo, y no me lo hubiera perdido.

        Hay un vídeo del MET con un lujoso reparto y Domingo de Hermann que nos podría sacar de dudas.

        M'agrada

      • Manuel

        Tienes razón Joaquim. Ahora que lo mencionas, recuerdo que eso fue lo que ocurrió. Son las malas pasadas que te juega la memoria. En todo caso lo de la transposición en el aire final sí que fue así. Lo recuerdo porque me sorprendió mucho en ese momento y luego me enteré, consultando la partitura, de que es una variante del propio Chaikovski. Lo siento

        M'agrada

      • No passa res Manuel, són molt noms i molta informació que és normal que de tant en tant la memòria ens traeixi.
        L’ària s’acostuma a baixar perquè molt pocs tenors són capaços de resistir la tessitura original, això forma part d’all`p que considerem habitual, com cantar “Che gelida manina” mig to baixa, com a mínim o l’escena final del primer acte de La Traviata quan Violeta ho canta una lírica spinto. El cas que ens ocupa no té res a veure, com sembla ser que tampoc ho tenia aquesta Pikovaia Dama novaiorquesa amb totes les intervencios de Herman (o la majoria) abaixades de to, quelcom molt similar al que passa amb aquesta Stuarda, si bé allà alguns no es podien agafar al fals argument de la tessitura de Malibran, amb el que els defensors de la malifeta volen justificar l’estafa.

        M'agrada

  13. dandini

    Be la vaig sentir per radio i em va encantar.
    La de la Caballe era fabulosa sense paliatius,i seria la guanyadora en un concurs de pianísssims, fiato o bellesa vocal pero aixó no em treu la possibilitat de gaudir de la de moltes altres:Sutherland,Gencer,Sills,Gruberova,Di Donato ,etc i no tinc una necessitat interna de desqualificar cap d’elles ” a saco” .
    El bel canto sempre ha estat manipulat pels divos de torn i aixó s’ha acceptat i gaudit pel públic.S’han inventat pianíssims on no hi eren,allargat notes,baixat i pujat partitures ,afagit sobreaguts,etc,etc.Es un argument recurrent i molt vell dir que les invencions de tal diva són de mal gust o inapropiades per favorir-ne una altre.
    Jo crec que s’ha de intentar gaudir del producte global que ens ofereix cadascuna i veure les virtuts i els defectes sense prejudicis.

    M'agrada

    • Xavier C.

      De l´enregistrament que ens ha regalat Joaquim jo he sentit només trosets aquí i allà, i –tot i que és del mateix dia que hi era al teatre- m´he endut una impressió més aviat negativa, que no fa gens de justícia als bons moments que vaig tenir en viu aquell dia. No sé si per cosa de l´enregistrament o per la (manca de la) màgia del moment. En tot cas, el que volia dir és que no penso que sigui cosa de prejudicis ni de predisposicions (favorables o no) a determinats artistes (concrets o, en general, moderns/antics). A tu t´ha agradat i a en Joaquim no. Ja passa això, i pot ser per un miler de coses: que vinguis just de sentir una versió esplèndida (o terrible), que aquell dia estiguis amb molt d´ànim (o gens) pel que sigui, que hagis tingut (o no) una bona digestió, o simplement que no us fixeu/agradin les mateixes coses. Si hi ha qui posa en dubte Messi i no li agrada com juga, no pot fer algú amb més raó una crítica negativa de la versió d´Stuarda de DiDonato sense que s´hagi de sentir que té prejudicis/manies? Jo sé que tant en Joaquim com tu sabeu molt més d´òpera que jo, i no entraré en qüestions tècniques com podeu fer-ho vosaltres. Però tinc claríssim que hi ha un apartat de l´òpera del que jo sé moltíssim més que vosaltres: què m´ha agradat i què no. I amb aquesta Stuarda no tinc dubtes: a tots els amics els hi dic que hi vagin i no se la deixin perdre, que jo la vaig trobar esplèndida.

      M'agrada

    • A mi la Caballé tampoc em treu cap possib uilitat de gaudir d’altre sinterpretacions, però en aquest cas no és així, senzillament perquè DiDinato no està bé, i nio rpetiré el perquè, només em falta anar pescant les calades, fixacions i abaixades injustificades i deixar-les en un àudio, quelcom que no faré, per això ja hi ha la gravació a disposició i ho deixo a criteri dels oïdors.
      La manipulació de DiDonato no té res a veure amb les variacions, aguts afegits, aquí omesos (curiós) i altres tradicions, aquí ella s’inventa literalment la versió. No em vull ni imaginar que diries si això ho hagués fet qualsevol altre cantant.
      Les virtuts de Didonato, que las té a cabassos i no me n’he estat mai de dir-les, fins i tot quan segurament encara no sabies qui era, en la Maria Stuareda van brillar per la seva absència. És el meu criteri i la meva opinió que no necessito que tingui quòrum, si tots em diguéssiu que estic equivocat continuaria pensant el mateix, en altres coses m’ho faria mirar,però aquí no.

      M'agrada

  14. Pere

    Hi vaig el dia 10 de gener i el teu comentari m’ha refredat una mica. De tota manera, hi aniré perque m’hi he gastat uns bons calerons.
    Només volia dir, un cop llegits tots els comentaris anteriors, que en aquest cas no es tracta d’una qüestió de “sensibilitats” sino de “professionalitat” i “honestedat”.
    Intento explicar-me millor. El Calaf ha tingut diversos il·lustres cantants i nosaltres com espectadors ens quedem amb aquell que ens arriba més, ja sigui pel seu timbre, el seu estil en dir les coses, la interpretació etc., etc. Però tant Corelli, Pavarotti o Giacomini, per citar-ne alguns, no enganyaven ningú. Aquí sí que és qüestió de sensibilitat.
    El cas de DiDonato és ben diferent. L’admiro per les mateixes característiques que tu anomenes, però “arreglar-se la partitura a la seva mida” em sembla un engany. Aquí no estem davant de les típiques variacions que els artistes feien i fan en algun fragment per assolir més brillantor i enlluernar el públic, sino que pel que dius és pràcticament tota la partitura la que està transposada i això em sembla una presa de pèl, ho faci qui ho faci.
    A mi em van agradar tant la Caballé com la Gruberova i són dos estils completament diferents. No vull ser nostàlgic, però m’empipa que quan torno al Liceu surti pensant que les “Bohemes”, les “Toscas” o les “Traviatas” que vaig veure fa anys, continuen essent referents en la meva vida d’afeccionat.
    Bon any!

    M'agrada

    • No t’ha de saber greu el contingut del comentari, no deixa de ser una opinió personal que com pots veure en alguns comentaris i en la valoració estelada de l’apunt no ha merescut unanimitats.
      Jo actualment nmecessito une smotivacuions per gaudir de la música i l’òpera que em costa trobar. No sóc capaç d egaudir amb tot el que m’ofereixen, sobretot si el que escolto i veig no aporta coses diferents, ja no dic millors, al que m’han ajudat a ser com sóc avui. DiDonato com a Stuarda no tan sols no m’aporta res, sinó el que m’aporta ho trobo mediocre i falsejat. Acostumats com estem a la seva brillantor, en aquest versió de la Stuarda els resultats no estan a l’alçada.
      No vull renunciar a la meva autoexigència, perquè si bé és cert que em proporciona disgustos, quan gaudeixo tinc la percepció que sóc més feliç que la resta, i això també em passa i crec que beneficia el meu creixement, perquè encara tinc ganes d’aprendre i créixer i l’art, la cultura i la música no són per a mi un entreteniment.
      Bon Any Pere

      M'agrada

  15. Bon dia a tothom,
    Jo hi vaig anar ahir, 30 de desembre. Vaig estar atent a l’actuació de la DiDonato per veure si podia copsar el que en dèieu per aquí. Jo, sincerament, no la vaig veure tant tibant, ni calant (gaire) els aguts, però en canvi si que es trobava realment incòmoda quan baixava. Els greus em van semblar bastant exagerats i abruptes.
    Per mi, la gran decepció de la nit va ser Silvia Tro Santafé. A mi em va donar la sensació que abusava d’un vibrato que, a més, semblava molt mal executat.
    Tot i un parell d’errors (o això em va semblar), qui més em va agradar va ser Camarena. Quina agradable sorpresa.
    Menció a part el tema de la producció. Incoherència interna total. Una cosa és que es barregin èpoques a l’hora de fer escenaris o vestuaris, però coi, ha de tenir un cert sentit, ha de tenir una motivació. I aquí, no la hi trobo. I, tot i que no se n’ha parlat, en la mateixa línia va el tema de la il·luminació. De fet, em va semblar encara pitjor que la resta. Llums que no evocaven absolutament res, que no aportaven cap matís a l’acció dramàtica ni simbolitzaven res. L’únic que feien era impedir que se seguís bé l’acció des del 5è pis.
    En general, però, prou content. Sense arribar al nivell de l’Arabella, penso que aquesta ha estat superior al Barbiere i a la Traviata… Per algun lloc es comença.
    Bona entrada d’any.

    M'agrada

    • ABaixar tota la partitura comporta uns riscos tant per a la senyora DiDonato com per a tots els soferts companys de repartiument. Qui sap si amb la tessitura original t’hauria agradat més la Silvia Tro.
      Per altre part és normal que els greus de la cantant nord-americana siguin forçats, ja per salvar uns aguts sense gaire compromís, s’abaixa una tessisutura ja originalment bastant central.
      Tots els que creuen que DiDonato canta la partitura utilitzada per Malibran, van errats. DiDonato canta la versió DiDonato i totes les versions escoltades abans que ella eren la mateixa versió, la que en el seu dia Donizetti va escriure.
      Espero i desitjo que DiDonato malgrat la dedicació que té per aquesta òpera, no torni a caure amb capricis de diva i torni a allò que l’ha fet ser una de els cantants que més m’interessen del panorama actual.

      M'agrada

  16. alex

    Más o menos de anoche, en la línea de metal got, salvo en el caso de Silvia Tro que pese a esa emisión caprina y algún agudo estridente, mostró que es una voz homogénea, con idea del estilo donizettiano que ya ha cantado bastante en teatros alemanes y austriacos y exhibió acentos y poderío en su Regina Elizabetta
    De Joyce D.D. a mi me desconcertó con partes notables ( su duo con Lord Talbot y su Preghiera y escena final) y otras fallidas ( su aria y cabaletta inicial y el primer duo con Leicester) donde desafinó claramente, agudos fijos y cambio de colores poco agradables sobre todo cuando va a la octava baja que no tiene. Eso si, escénicamente es una gran actriz
    Camarena, de largo el mejor belcantista anoche en escena y pese a ser perjudicado como tenor que es con agudos y muy buenos, por la bajada de tonalidad. La voz es luminosa, brillante. sabe lo que es cantar con legato y es muy seguro arriba. Para mi gusto y hoy en dia después de JDFlórez, el mejor tenor lírico ligero belcantista actual.
    Bien y sobrios Pertusi y Priante y muy correcta Anna Tobella
    De Benini, decir que me gustó mucho en la segunda parte y no tanto en la primera parte con esos tempi tan cambiantes al servicio de la diva ( lentísimos al principio mientras que el concertante final post “figlia impura”.., parecía un fórmula 1)
    La orquesta, pues lo de siempre muy correcta salvo y esuna pena, esos metales tan deficientes
    Excelente y mejorado el coro.

    M'agrada

    • alex

      Me olvidaba que de la producción, mi antecesor lo ha dicho todo ( ese picnic con mantel de la Regina en la cárcel, antes de su enfrentamiento con la Stuarda, ridículo!; así como el habitáculo / celda de la ejecución final con esa puerta que parecía la entrada de un ascensor de un edificio de oficinas!)

      M'agrada

      • Leonor

        El mensaje que dejé, por problemas míos, no se publicó; por desgracia no lo podré juzgar en el Liceu (lesión de tobillo), que me ilusiona siempre, incluso con una producción ya vista en Covent Garden y que me desagradó, no le encontré su “lógica” para todo lo feo que veía en ella. En Londres, a cierta gente le gustó ese detalle del “pic-nic”. Hay algo a lo que llevo dando vueltas estos días y es lo siguiente: el Liceu (y los liceístas por tanto)ha puesto en escena (incluso en versión de concierto) muchas veces esta ópera (desde las de Caballé, Gruberova, Dessí, Gruberova en concierto) por lo que hay una memoria de ella; ni en el MET ni en el ROH se reponía desde hace mucho y creo que era la versión de JDD la primera en mucho tiempo (salvo en Londres, la más cercana era la de Janet Baker en la ENO) ¿Podría ser una razón más? Conste que me gusta DiDonato pero NO como Stuarda ¡Un saludo, infernems!

        M'agrada

      • Mejórate de la lesión Leonor.
        Seguramente nuestro conocimiento de la obra nos hace más sensibles, pero es que las versiones anteriores nos ponían el listón tan alto que ahora la decepción de algunos es enorme, y eso nada tiene que ver con la nostalgia. La nostalgia es un recurso al que agarrarnos cuando se nos quiere hacer pasar gato por liebre. MIAU!

        M'agrada

    • Creo sinceramente que si esta misma versión, la hiciera una cantante que no se llamara DiDonato no causaria ninguna impresión al público y muchos y muchas, que ahora hacen alabanzas desmesuradas, la criticarían sin piedad alguna.

      M'agrada

  17. Manuel

    Sobre las transposiciones en “Maria Stuarda”: a lo largo de los comentarios al apunte de Joaquim, se ha ido estableciendo la idea de que toda la partitura está transportada. Esto no es cierto.
    La ópera se representa de la siguiente manera:
    El primer acto (o sea los tres primeros números de la versión que se utiliza en el Liceu) no está transportado.
    En el segundo acto (números 4 – 6 de la obra) el transporte, medio tono hacia abajo, comienza en la “Cavatina” de María. El “Finale” (la escena de las dos reinas) no está transportado.
    En el tercer acto (segundo en la versión del Liceu) la primera parte, o sea el “Duettino” (Elisabetta y Cecil) así como el “Terzetto” (Elisabetta, Cecil y Leicester) no está transportada. El transporte (un tono más bajo) comienza en la “Gran scena e duetto” (Maria y Talbot). El coro final (“Inno della morte”) se toca sin transporte. Por último, la “Gran scena e preghiera”, está transportada medio tono hacia abajo.
    De esta manera, la parte de Elisabetta está siempre en la tonalidad original. Los “damnificados” son los personajes masculinos, cuando coinciden con María.

    M'agrada

    • Gracias por la información Manuel.
      Desconocía lo de la escena de la confrontación a tono. El resto lo conocía y creía que había quedado claro que las transposiciones solamente afectaban a la integridad de la partitura del personaje de Stuarda, por lo tanto el resto era acorde con lo escrito por Donizetti, incluso en la inexistente y diversa tonalidad para Malibran, que tantos se empeñan en hacer ver que es la versión de DiDonato.

      M'agrada

  18. SANTI

    Hi vaig anar ahir.
    Molt emprenyat amb la producció, s’han cregut que som imbècils o què?
    No en tinc prou amb que DiDonato canti bé, sempre i quan passem per alt les calades i els aguts tibants, sota aquest criteri també podria cantar Isolda, Aida o La Bohème convenientment maquillades. Que canti barroc i Rossini i es deixi estar de fer experiments amb gasosa.
    Camarena esplèndid i Silvia Tro una mica xisclanera però bé, és clar que res a veure amb el que esperava i conec d’aquesta òpera.
    L’orquestra sense gaire qualitat i el cor una mica passat de volum, sobretot a la pregaria, que no té cap màgia i la Stuarda queda molt tapada
    Al Liceu li faltava bastant per omplir-se i això que en aquesta època de Nadal acostumaven a vendre-ho tot.

    M'agrada

    • Gràcies per l’opinió SANTI.
      Ahir dissabte estava bastant ple, però l’ambient era més aviat gèlid, va costar arrancar els aplaudiments. La producció no ajudava gens a fer-ho més càlid i els cantants no gaire.
      Del primer repartiment ja n’he parlat prou i em repetiria.

      M'agrada

  19. ORDET

    Bon any a tothom,
    Jo també hi vaig anar ahir. La posada en escena no em va molestar especialment, però és avorrida amb ganes (però també m’ho va semblar Arabella). Al menys en la primera tenien cadires per seure… 🙂
    Jo, malauradament, no vaig poder escoltar a la Caballé, però sí a la Gruberova, i amb ella i Florez el teatre es venia a baix… Això no va passar en cap moment ahir. Di Donato va fer coses extraordinàries amb la veu (uns pianíssims excelsos) però al costat de coses que ofenien l’oïda (especialment els aguts, més propers al crit que al cant).
    A Camarena el vaig trobar un xic molest amb allò que cantava. És un cantant que a mi m’encanta, però potser el Leicester no és un paper on ell ho pugui donar tot (i menys, si li baixen de to allò que ha de cantar…).
    Contràriament allò que diu en Santi més endalt, a mi em va agradar molt Sílvia Tro (si ella era xisclanera, la DiDonato encara ho era més…).

    No sé què passa aquesta temporada, però de moment no he trobat cap títol rodó (bé, només he vist Arabella i Stuarda). Tinc la sensació que a partir d’ara tot seran produccions d’aparença pobra (perquè costar costen millonades…) i sense grans noms, o grans noms erràtics, com en aquesta Stuarda. Tant que haguèssim gaudit amb una Dona del lago o un Comte Ory…

    Salutacions!

    M'agrada

    • Doncs ja m’explicaràs amb que es deuen invertir les milionades d’aquesta, el sofàs? Altre luxe noi vaig saber trobar i el vestuari era bastant galdós. Això pagat entre 4 teatre no hauria de sortir onerós però segurament sí que costa diners, perquè els honoraris d’aquest parell de directors deu ser escandalós.
      T’asseguro que amb La donna del lago o un Comte Ory amb Camarena i DiDonato entre d’altres, el públic hagués respost com ho va fer amb Cendrillon o Cenerentola, però malgrat tot el que han dit molts, crítics inclosos, el públic no acaba d’entregar-se amb l’entusiasme de les grans nits, per alguna cosa deu ser.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: