IN FERNEM LAND

LICEU, temporada 2014/2015: NORMA (2)


No les tenia totes amb aquesta Norma, potser per això la sorpresa ha estat majúscula.

No us parlaré de la direcció del mestre Palumbo, ja que per a mi no ha millorat el que ja us havia dit fa una setmana, tampoc us parlaré de l’orquestra, ja que després d’una setmana continua fent unes errades injustificables i sent incapaç de mantenir durant tota la representació un so homogeni, ja no dic ni tan sols bonic, i tampoc us parlaré del Cor ja que no ha variat la correcció de fa una setmana.

Pel que fa a la producció, vista des d’una perspectiva frontal, millora alguns aspectes, però és un treball teatral pla i antic, potser és el millor per una òpera com Norma on el que cal és que el protagonisme recaigui en les veus, per tant sobrava aquell carro gegant que com algú ha dit, semblava un carretó gegant de hipermecat, mentre que el vestuari òbviament continuava sent tan horrorós, i és cert com deia bocachete a l’apunt del primer repartiment, que hi ha moments del disseny de llums que es crea un bon i suggeridor clima escènic.

EL TRIOMF DEL BELCANTISME.

Que una soprano que fa quatre anys va guanyar el primer premi del Concurs Viñas, canti una Norma com la que Tamara Wilson va cantar ahir en la darrera funció de les previstes amb el segon repartiment, ens indica les immenses possibilitats que té aquesta soprano en esdevenir una de les grans.

Wilson en contra del que jo creia, és una líric spinto que s’adequa al belcantisme amb sorprenent facilitat. No dic que el seu belcanto sigui absolutament canònic i perfecte, i que no hagi de millorar certs aspectes de les coloratures o les agilitats en les escales descendents, així com alguna emissió en les zones agudes i algun que altre atac amb portamento, potser més degut al cansament que a la incapacitat per atacar l’agut sense cap mena de preparació prèvia, ja que en va fer uns quants de  picats, però quan resolgui això i reforci una mica més el registre greu i si es manté amb la seriositat i evident estudi amb el que ha preparat aquesta Norma, no hi ha dubte que la senyora Wilson ens donarà grandíssimes vetllades.

Desconec si sap el que canta, vull dir si coneix i parla l’italià amb facilitat, però jo diria que per la intenció que dóna a les frases i als recitatius,  ho sembla i molt, però és que també té una dicció claríssima i per tant el domini de l’idioma i el sentit del que canta pren una versemblança notable, ja que té especial cura en fer-se entendre. A la senyora Wilson i malgrat ser soprano se li entén quasi tot. Té una notòria cura per fer-nos arribar el text, quelcom essencial en tots els repertoris, també en el belcanto on moltes s’han dedicat només a fer sons bonics. Però és que a part dóna la intenció justa a les frases i incideix en aquelles més incisives o punyents, amb força o delicadesa, amb emissió acerada o pianíssims eteris, regalant reguladors de bellíssima factura i sentit dramàtic. El seu cant ofereix un notable domini tècnic, amb unes bones coloratures i escales cromàtiques. No s’acovardeix davant els moments més compromesos i es llança sense xarxa, quelcom que atorga emoció al seu cant. És molt més que una alumna aplicada, molt més que la millor de la classe, la Wilson ja s’ha doctorat amb un rol que moltes esperen anys i panys a fer-li front.

Encara que no es vulgui és impossible no establir comparacions amb l’enormitat vocal de Radvanovsky, i Wilson en aquest terreny de la confrontació perd, ja que la seva veu és menys important i impactant,  els seus aguts o pianissims no sorprenen tant com en una veu tan enorme com la de Radvanovsky, precisament per ser capaçen una veu tan plena de fer les coses que fa en el segon acte. Si bé cap de les dues té una veu bella, en una valoració sempre subjectiva, la de Radvanovsky és més arrodonida tot i un cert vibrato natural, però en la resta d’aspectes vocals i de cant, en a mi m’ha agradat més la Norma de Wilson. Radvanovsky també actua millor, però Wilson ho diu millor, Radvanovsky ens admira en el control precís d’una veu enorme, fent notes bellíssimes d’efecte catàrtic, però el cant de Wilson és molt més homogeni i sobretot em va semblar expressivament parlant, més variat, fent per exemple que en la seva entrada, una notable diferenciació entre “Sediziose voci“, “Casta diva” i “Ah, bello a me ritorna“, cosa que vaig trobar a faltar,, i molt, en el primer repartiment. Per no parlar del colpidor recitatiu “Dormono entrambi” o les esperades frases com “Son miei figli”, “Oh Dio” i el climàtic crescendo que va de “Qual cor tradisti, qual cor perdesti” a “Deh! non volerli vittime”, que si bé no omplen el teatre com si que ho fa l’admirable Radvanovsky, posseeixen en la veu de Wilson una sensibilitat més subtil i genuïnament belcantista. En aquest sentit cal fer esment de la compenetració que Wilson té amb Annalisa Stroppa (Adalgisa), quelcom que va fer que els dos meravellosos duos, fossin molt més acurats a l’estil, possiblement perquè ambdues veus eren molt més en estilque no pas Radvanovsky i Gubanova, com ja vaig dir en l’apunt de fa set dies.

Wilson no és una gran actriu sobre l’escenari i tampoc té el bagatge i l’experiència de Radvanovsky i això és nota. Comprenc que la immensa majoria dels que llegiu aquest apunt i hageu vist els dos repartiments no estigueu d’acord,  o molt probablement fins i tot en complert desacord amb mi, ho entenc perquè un fenomen vocal com el de Radvanovsky en aquesta Norma no és normal i només es viu de tant en tant, però és que tots els retrets que jo vaig fer-li fa set dies, retificats un altre vegada després de l’audició radiofònica, van quedar esmenats ahir amb el cant de Wilson, que sense deixar de fer res de allò excel·lent que fa Radvanovsky, si voleu sense superar-la, la millora en aquests aspectes més fluixos, coloratuta, dicció, varietat expressiva… D’acord, la veu és inferior i l’admirable domini d’aquella no els té ella, possiblement perquè ella no ho necessita, però caram! quantes coses que ens va donar la Norma del segon repartiment.

Annalisa Stroppa ens va fer una Rosina discreta en el anodí “Barbiere” inaugural, potser per això ahir ens va deixar a tots bocabadats, i aquí no hi ha discussió possible, Stroppa és molt millor Adalgisa que Gubanova. La italiana és dolcíssima, controla i domina la veu en els passatges més compromesos, Per a ella el protagonisme sempre és compartit en els tres duos, els dos amb Norma i el de Pollione, si bé en el recitatiu d’entrada “Sgombra è la sacra selva” previ al duet amb el tenor ja va deixar les seves senyes de classe i elegància belcantista, amb el control de la veu sempre sedosa, la respiració i ella també, la perfecta dicció. De fet ahir s’entenia tot de tothom.

També en el cant ornamentat i a les coloratures, Stroppa va lluir classe i agilitat, fent la rèplica perfecta a la veu contraposada i creant sonoritats d’harmonies bellíssimes. El seu punt més feble són els greus, però el rol d’Adalgisa es caracteritza precisament per la seva tessitura extremadament aguda i aquí la mezzosoprano va superar tots els esculls, inclòs el Do del duo, si és que es va cantar a to que jo crec que sí. Amb aquesta Adalgisa no tan sols hem fet les paus, sinó que desitjo que la senyora Stroppa torni aviat. A la mitja part el  “trending topic” del passadís era #quinamezzo!

Andrea Carè em va agradar molt com a improvisat Cavaradossi la temporada passada, hi havia coses a millorar però el tenor calia tenir-lo en compte i seguir-lo. El Liceu va fer bé en enganxar-lo per el Pollione ja que és un tenor jove, amb moltes coses a dir, si bé en un any no ha aconseguit rectificar i millorar tots els aspectes millorables del seu cant, ja que continua tenint problemes en la zona de pas on l’emissió d’alguns aguts queda poc coberta i el so s’empobreix o enlletgeix. A la resta del registre la veu és homogènia, bonica (qüestió subjectiva) i plena, tenint moments de veritable presència, que en cap cas arriba a assemblar-se a Kunde, cosa que en a mi ja em va bé, doncs trobo al nord-americà força molest i estentori, ja ho sabeu. A Carè, que tant de bo evolucioni, millori i no s’espatlli, els que aquests dies li han perdonat la vida, quan hagin passat uns quants anys diran que ja va estar molt bé en aquell Pollione que va fer l’any 2015 al Liceu. A l’òpera això passa molt, tothom sol apostar pel cavall guanyador i ves per on, i ja es pot anar constituint el tribunal de  la inquisició, a mi m’agrada més el Pollione de Carè que el de Kunde, cosa que no vol dir que el de l’italià sigui excels.

Simon Orfila, l’estimat Simon Orfila (ja que veure com el va premiar el públic del Liceu en sortir a rebre els aplaudiments al final de la representació), va fer un digne Oroveso, ben dit, amb autoritat, presència i com sempre, notable projecció, però la veu mostra uns indicis d’oscil·lacions, sobretot en el primer acte (potser és més agut), que no us diré que siguin preocupants, però sí que haurien de rectificar-se per no esdevenir-ho.

Francisco Vas i Ana Puche compleixen amb escreix un rols per sota les seves possibilitats.

El Liceu presentava un aspecte magnífic i la resposta final del públic va ser molt bona, potser millor del que jo em pensava i també inferior al que potser es mereixien els artistes, i és que part del públic del torn T es creien agreujats per no estar inclosos ni en l’Arabella, ni en la Maria Stuarda, ni en el primer repartiment de Norma. Com que no vull ser més provocador, només diré que pel que fa a la Norma és veritat que el torn T s’ha quedat sense experimentar l’experiència Radvanovsky, quelcom veritablement colpidor i que es recordarà, ara bé, si el que es tractava era de tenir una Norma, no els càpiga cap dubte en els del torn T, que l’han tingut, una representació magnífica de la difícil i compromesa òpera Norma, i tant!.

Les fotos d’encapçalament són de ® A Bofill i una gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.  

40 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de febrero de 2015 | Beckmesser

  2. Àngela

    Encara em dura l’emoció d’ahir! Totalment d’acord amb vostè, Joaquim. Una Norma magnífica.
    I un altre punt negatiu per al Liceu: El DVD de la temporada anterior només el lliuren “de dilluns a divendres”. I els de comarques, què fem?

    M'agrada

    • Hola Àngela, he fet difusió a la xarxa (Facebook i Twitter), amb coineixement al Liceu, de la seva queixa. Em sembla penós que una cosa tan senzilla i simple la facin tan malament.
      No els costaria res, ja que no hi ha malauradament l’Espai Liceu (una altra cosa inadmissible en un centre cultural com el Liceu) que en els llocs on es ven el programa de mà es facilités el DVD amb l’entrega de l’acreditació, o també podrien enviar el DVD amb la revista que ens envien a casae, però només facilitar-lo de dilluns a divendres em sembla d’una manca de sensibilitat i d’un desconeixement de la “clientela” (els torns de cap de setmana són els que més abonats tenen de fora de Barcelona i l’àrea metropolitana), lamentables.
      De moment no m’han contestat, encara deuen estat avergonyits, o potser ni això.
      Gràcies per informar

      M'agrada

      • Àngela

        Vaix quixar-me ahir i em van respondre immediatament, demanant-me disculpes. Sembla ser que el personal no estava informat. Els caps de setmana també els lliuraran, a la taquilla del teatre (Rambla, 51-59), ensenyant el DNI i la targeta d’abonament.

        M'agrada

  3. Trepit

    A part del primer repartiment, jo també he vist el segon; concretament la primera funció del dia 9. La Tamara Wilson va cantar la “casta diva” amb molta precaució (por) per se’n va sortir bé, però després va a anar a més, i al segon acte amb la mezzo van estar sensacionals.
    Crec que, en línies generals, hem tingut una molt bona Norma. Ara ja espero el Sigfried (veuré els dos repartiments).
    No escric gaire al bloc, però en soc diàriament un fidel seguidor.

    M'agrada

    • Gràcies Trepit. Crec que diumenge, com que era l’última tots anaven més relaxats, especialment Wilson que a la sortida va fer coses precioses, belcanto pur i amb una sensibilitat que no vaig trobar en la sortida de Radvanovsky.
      El Siegfried, que espero amb moltes ganes, no cal dir-ho, em fa més por que una pedregada a un pagès.
      Gràcies per ser-hi

      M'agrada

  4. dandini

    Va ser una funció molt maca i rodona
    La soprano Tamara Wilson ( 1981 ) va demostrar que és una alumna aplicadíssima en el seu primer rol belcantista.Les coloratures no són enlluernadores com les de Gruberova,Sills , Sutherland o Bartoli pero estan mooolt ben resoltes.La veu és important i atractiva pero no té la bellesa-puresa-rotunditat de fascinasció irresistible que té Radvanovsky , Caballé o Gruberova .
    Les seves millors qüalitats les trobem en l’estudi perfecte del rol desde el punt de vista estilístic,vocal i del text.Es permet el luxe de marcar uns perfectes trinats a “In mia man”,exhibeix un control magnífic del regulador,les vocals són totalment italianes i no pas americanes,els pianíssims estan perfectament treballats i potser el més excitant és que es creix en les escenes que requereixen més contundència com per exemple a “Ah bello a me ritorna” o al finale primo ,on puja sense xarxa a l’agut.
    En el registre central i si no força la veu perd una mica de projecció.
    En resum un gran debut just després del que va fer fa pocs dies al Met cantant Aida.
    La mezzo Annalisa Stroppa va fer una actuació memorable.La veu és molt bonica(no tant com la de Fiorenza Cossotto a la que recorda) i contundent en el registre central i agut.Les coloratures i són totes i molt ben resoltes i té el físic adient al rol.L’únic retret que ja li varem mencionar en el Barbiere és la pèrdua de projecció en el registre greu que en una prestació de tant bon nivell de vegades pot passar desapercevut.
    La veu més atractiva desde el punt de vista tímbric del repartiment és la d’Andrea Care.El greu i el centre són preciosos i ben sonors.Si consegueix solucionar la lleugera inseguretat en el registre agut será un grandíssim tenor.
    Molt be i contundent Simon Orfila.
    Renato Palumbo va fer una bona direcció que es va recolzar massa en la bellesa contemplativa de la melodia en els moments més lírics.

    M'agrada

  5. Jo vaig ser a la del dijous 12. Coincideixo amb tu en tot el que dius. Hi anava amb por i mig decebut per perdre’m el primer repartiment i més després de veure com la deixaveu aquí a IFL… Però va ser fantàstic, ens va agradar molt. Potser en l’únic punt amb què no ens posem d’acord és amb Oroveso. Ens va semblar que Simón Orfila va cantar-lo massa irregular i a vegades ens va semblar desagradable i tot…
    Per la resta, genial. Per fi una alegria aquesta temporada. A veure com surt el Siegfried.

    M'agrada

    • Gràcies per deixar-nos la teva impressió, pel que fa al Siegfried ho tenim complicat, perquè mentre que a Norma els cantants ho són quasi tot, a Siegfried si l’orquestra no funciona tenim un greu problema.

      M'agrada

  6. Olave

    De ambos repartos he salido satisfecho por diferentes razones, pero más ayer por la adecuación estilística de los cantantes a este título belcantista y sobre todo por las señoras Wilson y Stroppa (qué timbre y línea canora tan maravillosa el de esta mezzo. A ver si con el tiempo puede desarrollar un registro grave mayor…). Hubiera querido algo más de volumen en T. W. pero su atención al estilo de Bellini bien la disculpaba por la falta de una voz más fuerte y poderosa (si el Liceo tuviera siete u ocho pisos la voz de Sondra R. se seguiría escuchando bien presente desde el octavo). Y Andrea Carè me hizo olvidar fácilmente a Kunde a pesar de la contundencia de este último en agudos esplendorosos, pero de emisión ordinaria en la construcción vocal del personaje.
    Plena satisfacción a pesar de algunas carencias técnicas en ellos.

    M'agrada

    • Montse Casabó Masip

      No he vist el primer repartiment, però sí Radvanovsky en altres òperes. La tessitura de veu de Wilson no em va agradar massa, tot i que se’n va sortir molt bé (encara té molt camp per córrer).
      Analisa Stroppa, sensacional, em va agradar molt i va actuar molt bé. Molt ben compenetrada amb Wison.
      L’escenografia em va agradar, potser perquè era naïf i no calien gaires lectures intel·lectuals per entendre-la.
      En resum, una bona funció!

      M'agrada

      • Gràcies per deixar-nos la teva opinió, ho valoro molt, estiguem o no d’acord. Hi ha qui només vol deixar la seva impressió si és coincident amb la meva, és clar que n’hi ha que ni això, venen s’emporten el que deixo i ni les gràcies.
        El blog és cada dia més important per el nombre de visites, però també de comentaris de persones diferents. Gràcie sper contribuir a fer-ho possible.

        M'agrada

    • Estamos de acuerdo Olave, la sorpresa fue enorme porqué parecía imposible que con la espectacular Norma de Radvanovsky pudiera haber una soprano que con medios diversos pudiera hacer una representación tan estupenda y sobretodo retornando al belcantismo bellianiano que el primer reparto carece.

      M'agrada

  7. SANTI

    Vaig assistir dos dies seguits a Norma, dissabte i ahir diumenge.
    Feia temps que no sortia tan satisfet del Liceu, els dos dies.
    Dissabte hi havia l’ambient de les grans nits, amb un públic tan entregat com els cantants.
    Ahir diumenge no tant, segurament en el que dius tens raó. Al meu costat un matrimoni només feia que queixar-se per no veure el primer repartiment sense gaudir del segon, però al final va ser un gran èxit sense arribar a les cotes de cridòria del dia anterior.
    Radvanovsky és millor Norma perquè en el segon acte es creix molt, però la casta diva, amb el recitatiu i cabaletta són de Wilson, ho canta molt millor, amb més sentiment i molt més acurada en l’estil i la dicció,
    Stroppa supera en tot a Gubanova, em vaig quedar ben parat.
    Kunde no em va agradar, m’esperava molt més després de Il Pirata, i Carè reconeixent les carències, té una veu més bonica i la línia de cant és molt més regular.
    Aceto millor que Orfila, però cap dels dos em va fer el pes
    Els duos millor ahir que dissabte, però el final de Radvanovsky és per emmarcar i el de Wilson queda una mica curt comparat amb el tro del dia anterior.
    En definitiva una gozada

    M'agrada

  8. willy

    Joaquín
    Muy entretenidas y acuciosas las críticas de Norma. A Tamara Wilson la ví como Aida acá en Santiago hace unos dos años, no me impresionó para nada. Ahora vuelve para I Due Foscari donde espero esté mejor.

    M'agrada

    • Lo estará willy, sobretodo si se implica como en la Norma del Liceu, donde tenía el aliciente de compartir representaciones con Radvakovsky que ha causado un maremoto emocional en el público.
      Wilson está empezando su carrera y está en permanente evolución, estoy seguro que estará mejor que hace dos años, es bueno que sea así y conveniente, quiere decir que no sñe conforma con tener una voz con posibilidades.

      M'agrada

  9. scriabin

    Si la orquestra del Liceu està malament amb una opera italiana, no em vull ni imaginar el que ens pot esperar amb el Siegfried … esperem que la desastrosa Walkure de l’any passat no ens acabi semblant gloria celestial!

    M'agrada

  10. Hofmannsthal

    Joaquim en mi caso solo puede asistir a este segundo reparto de Norma pues el primero estaba agotado cuando compre las entradas.
    Para mi Tamara estuvo fantástica, ofreciendo una interpretacion muy loable (a excepción de un pseudoagudo/grito que profiro al final del terceto ” Vanne, sí mi lascia indegno”). Esperemos que esta Norma sea solo la punta del iceberg de una carrera espledorosa.
    Respecto a la Stroppa, también me pareció muy lucida su intervención, con un “Mira o Norma” muy sentimental y de gran belleza. Satisfecho gratamente con su voz pese a que al principio le oscilaba un poco para mi gusto. Espero que no sea la ultima vez que la veamos.
    Siento disentir con Pollione, pero la voz de Andrea Care no surtió el mismo efecto en mis oidos. El jueves, galleo al final de su primera aria y durante toda la función le note una zona aguda difícil. Se mantuvo correcto en el centro y en los graves pero aun así no me convenció.
    Orfilia correcto pero sin ser Ramey, Cross o Raimondi.

    La producción y el vesturio me disgustaron, especialmente la estética “juegotroniana” que reinaba en los trajes (obiando el atuendo de Pollione, más propia de Star Trek) y en la decoración.
    Con los prismáticos también pude apreciar mejor los cortes de pelo del coro de estilo navajo/normando que encontré realmente bochornosos.

    Hasta aquí mi humilde opinión.

    Buenas Noches

    PD: Lo mencione anteriormente en el post de Iolanta y Barbazul, pero tengo que volver a denunciar la actitud de ciertos asistentes ( entre los que pude contar foratseros procedentes de tierras germanas) que en su universo paralelo consideran que es apropiado tomar fotografias CON FLASH des del mismo corazon de la platea en mitad de la representación. Por no mencionar la sorprendente habilidad de algunos maltrechos espectadores capaces de proferir aullidos y berridos propios de otras especies al toser o estornudar, sin importarles los cantantes o el resto de espectadores.

    M'agrada

    • Gràcies Hofmannsthal per deixar-nos la teva opinió que és bastant coincident amb la meva.
      El risc de buscar un públic passavolant amb ofertes d’última hora a preus infinitament inferiors als que estem finançant part de l’economia, és que t’entrin persones més interessades en deixar constància d ela visita a Instagram, facebook o twitter que no en les seva memòria musical.

      M'agrada

  11. Raúl

    Dissabte en sortir de veure el primer repartiment em semblava impossible que el segon pogués oferir-nos la mateixa qualitat, però sí, la sorpresa va ser majúscula.
    De Tamara Wilson esperava una bona Norma, però va superar amb escreix les meves expectatives. Coincideixo gairebé plenament amb la valoració que en fas i penso que és un gran honor per al teatre (i un gran encert) que hagi debutat el rol de Norma al Liceu.
    Analissa Stroppa també em va sorprendre molt gratament, suposo que deu ser molt més gratificant cantar amb els companys que ha tingut a Norma que no pas amb els que tenia al Barbiere. Molt millor que Gubanova.
    Caré al principi no em va agradar, però tal com anava avançant la funció m’agradava més. De tota manera, jo em quedo amb Kunde.
    Als duos m’ha agradat més aquest repartiment, per al final prefereixo a Radvanovsky.
    Sens dubte un cap de setmana musicalment esplèndid, la mediocritat que en massa ocasions ens ha acompanyat aquesta temporada afortunadament ha saltat (de moment) pels aires.

    M'agrada

  12. Josep R Noy

    Estic força d’acord amb la teva crónica. Jo no tenia Norma a l’abonament i per qüestions de viatges vaig agafar entrades pel segon repertiment. o sigui que no he sentit el prier. però a mi el segon em va plaure força. Francament bé la Wilson ( no té una gran veu, d’acord, però ho canta i ho diu tot tan bé…) i molt bé la Stroppa, una mezzo a seguir d’aprop. I en conjunt, vocalment molt digne amb moments brillants de les dues protagonistas. Jo la vaig veure el dia 9 i la reacció del public va ser mes aviat freda. Potser per alló de ser el segon repartiment hom creu que será inferior. I pel que dius a les tevés cróniques la cosa és discutible. El cert és que m’ho vaig pasar força bé.

    M'agrada

    • El primer repartiment és més visceral i el públic es va bolcar al fenomen Radvanovsky, lògicament els que no tenien entrades per aquest repartiment després de llegir les crítiques van menystenir el seu. Jo no sé com van anar les dues primeres, bé sé el que alguns van comentar al blog i el que m’havien dit alguns amics, però la veritat és que la sopresa va ser gran i més gran encara la satisfacció. Tant de bo sempre fos així.
      Gràcies per comentar

      M'agrada

  13. duran

    Encar que no puc opiná sobre les funsions del Liceu, ya que no hi asisteixo, segueixo cada dia el teu blog i amb quedo “ampapat” dels teus analisis que fas de tots els deveniments, per aixó m’agradat mol el comentari sobre Norma, el fas tan complert, que ya mi maginu la representació i que per mi la fas mol exiigent en cuan a les veus, bull dir, análisis mol complert, màgrada. Res mes Joaquim, gracies una vegada mes pel teu esforç per tots el teus comentaris, Una agraçade.

    M'agrada

  14. Leonor

    Gran satisfacción con la “Norma” de Tamara Wilson: me dio una sorpresa escucharla en vivo y notar el cuidado y la acentuación dramática belcantista con que dotó a su inmenso personaje; tras el espectacular reparto, el del domingo fue muy muy conjuntado. Bien Andrea Caré, muy bien Annalise Stroppa quien se plegó a la italianidad y a la sensibilidad bellinianas a la par que creó una Adalgisa con vida que conjuntaba perfectamente con el dramatismo de Wilson; su escena, cavatina y “cabaletta” más que satisfactorias, gozosas (a pesar de algún defecto que se perdona por el arrojo que mostró) desde la incisión del “Sediziosi voci”, lo aéreo y mágico “Io dei notturni arcani leggo dal ciel” y de gran cuidado su “Casta Diva”. Gran actuación de la que eliminaría a los tosedores (tenía unos cuantos cerca, eran ancianitos) con las armas que poseían en escena. Briosa la dirección de Palumbo.
    He de decir que disfruté, mucho más que la tarde anterior…Aunque el festín espectacular del sábado 14 fue el resultado de la locura desatada entre un público entregadísimo más unos cantantes decididos a todo: ovación inmensa al espectáculo de Sondra Radvanosky (algún día aprendo), Gregory Kunde y, en menos medida, la (ausente voz, por dramatismo, de) Gubanova.
    Llenos en el Liceu y apoteosis esos dos días; he ahí mi testimonio, mi alegría ¡y un saludo infernems!

    M'agrada

    • Realmente fueron dos repartos excelentes, uno muy espectacular y el otro, este segundo, para mi mucho más sutil, más refinado, más belcantista.
      Comprendo el entusiasmo desbordante en el primer cast, ya que esta temporada estaba resultando absolutamente anodina, con voces de poco interés o equivocadas, pero no hay duda que después de este tsunami vocal todo se ha desbordado.
      esperemos que Siegfried siga esa pauta.
      Gracias por tu entusiasmado y entusiasmante comentario.

      M'agrada

  15. jaumeM

    Varem anar al primer repartiment i ens perdérem el bo. Que hi farem!
    No havia sentit en directe a Radvanosky, i aquest era el motiu de triar el dia, però crec que la tendria que haver la vist com Abigaille o Lady Macbeth i no Norma.

    M'agrada

    • De la manera que ho dius sembla com si el primer no fos bo. Jo vaig gaudir més del segon, però tots fossin com el primer. No sé si Radvanovsky té prou caràcter per fer Abigaille o Lady Macbeth, veu en té per donar i vendre, però caràcter?. És el que vaig trobar-li a faltar a la Norma.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: