IN FERNEM LAND

ROH 2015: GUILLAUME TELL


El rebombori que Damiano Michieletto ha armat entre la plaent, aristocràtica i conservadora audiència del Covent Garden amb l’escenificació d’una violació durant el el que hauria de ser el ballet del tercer acte del majestàtic  Guillaume Tell de Rossini, ha estat dels que fa història, tant que en la retransmissió cinematogràfica s’ha “dulcificat” per no ofendre més a l’encra mmentalitat victoriana d’una Anglaterra que sembla que no visqui al segle XXI o que no obri la televisió a l’hora dels telenoticies.

El que es va veure en el cinema és absolutament ridícul i innocu. No sé pas que van dir quan Bieito va estrenar a la ENO el Ballo in maschera amb aquell “orrido campo” que era molt més explícit, violent i cru que aquesta violació, que sí que es veu, però que en cap moment pot irritar a ningú més enllà d’aquells que s’irriten contra tot allò, sigui bo o dolent, que trenca els seus conservadors esquemes de vida.

Michieletto per  a mi no ha fet una bona producció, res a veure amb McVicar al ROF, dramàticament molt més incisiu. El director italià que debutava al Coven Garden torna  a fer servir l’idea que ja el va inspirar a La Gazza ladra al ROF, i fonamenta tota la seva dramatúrgia en la fantasia mental d’un nen àvid de còmics i soldadets, en un entorn de les guerres balcàniques, d’aquesta manera Michieletto es desfà de l’encartonament de l’ambientació medieval a la Suïssa dominada pels austríacs i actualitza l’escenari bèl·lic en uns Balcans molt presents en la memòria actual, mentre que de les pàgines i vinyetes d’un dels còmics es materialitza Guillaume Tell vestit a  la manera tradicional, que s’anirà involucrant de manera muda i imperceptible per els personatges de la trama, en una presència constant i pedant.

L’actualització funciona, però l’escenografia és cromàtica i volumètricament massa opressiva amb una absència total d’interès visual. L’escenari està cobert de terra fosca, les parets que l’envolten son llises i sense color, i a partir del segon acte un gran tronc d’arbre presideix totes les escenes i serveix per a qualsevol de les situacions. La monotonia visual és esgotadora i acaba arrossegant l’òpera cap al tedi.

L’escena famosa de la violació no em sembla gens gratuita, de fet el ballet del tercer acte ja ho suggereix, si bé com és obvi al Paris de 1829 l’opressió i l’assetjament que les dones suïsses pateixen de part de les tropes austríaques hi és. Em semblaria absurd que hores d’ara la música galant, i alegre que amaga l’opressió, es continués interpretant amb tutús  i garlandes florals.

Michieletto substitueix els dos grans ballets, per accions dramatitzades, òbviament mudes, aquesta violació que ha esdevingut un reclam publicitari de primera, i en el primer acte una lliçó de tir entre els nens, quelcom que no deixa de ser prou inquietant i una idea que dramàticament funciona.

El tractament dels personatges està ben treballat, però moltes escenes queden confoses més enllà de la història bàsica prou coneguda, amb la poma i el arc i la fletxa inclosos, però Michieletto ho farceix innecessàriament per dotar a la producció d’una personalitat que per a mi acaba sent feixuga. La representació comença malament, si bé a partir del segon acte (musicalment gloriós) l’acciò dramàtica pren més consistència. Tot i així, l’obscura posada en escena, i no només pel disseny de llums, fa malbé aquest Guillaume que per sort té puntals notoris en la vessant musical i també vocal.

Antonio Pappano ja fa temps que treballa la darrera òpera de Rossini, ençà de la versió de concert amb l’Accademia Santa Cecilia de Roma i un repartiment molt similar, que es va editar en CD i ja va ser motiu d’un apunt a IFL i quan Pappano va portar el Guillaume als PROMS del 2011 hi vaig tornar (amb Pertusi substituint a Finley en el rol protagonista), ja que com bé sabeu estem davant d’una de les òperes que més estimo.

Ara, després de quatre anys arriba al seu teatre amb una producció que es fonamenta amb el mateix trio que a Roma, el baríton canadenc Gerald Finley, el tenor nord-americà John Osborn i la soprano sueca Malin Byström, la resta tret del Gesler de Nicolas Courjal que tampoc l’ha abandonat, pateix de canvis, en algun cas poc afortunats, com el gastadíssim Melcthal d’Eric Halfvarson o el vocalment poc malèfic príncep Walter d’Alexander Vinogradov, mentre que Enkelejda Shkosa molt habitual a la ROH compleix força bé com a l’esposa de Tell però sense millorar a Lemieux, i en canvi Sofia Fomina fa una excel·lent encarnació dramàtica i també vocal, tot i la inevitable crispació que acostumen a tenir les sopranos que canten Jemmy, el fill de Tell i Edwige, en aquest cas un aprenent de Quixot que transforma la realitat que l’envolta canviant els contes de cavalleria ara pels còmics del “Capità Trueno” en versió alpina.

Calamitós d’afinació, al menys el dia del cinema, el breu però vocalment importantíssim rol del pescador Ruodi, a càrrec del tenor Enea Scala.

Guillaume Tell necessita si més no, de tres cantants grandiosos, els de l’estrena ho eren i això ha condicionat aquesta òpera al llarg dels anys, sobretot per la part d’Arnold, el tenor que ha de mantenir l’excel·lència tècnica dels grans tenors rossinians, amb un registre agut portentós, una lleugeresa vocal capaç de fer front al cant amb falset com demana l’escola francesa, no oblidant mai les mitges veus que confereixen al personatge el caràcter romàntic i aristocràtic, però alhora fent un pas endavant que ja apunta als tenors verdians i més concretament al Arrigo de Les vêpres siciliennes, amb el que Arnold competeix molts dubtes i lluites internes, entre l’amor a l’estimada i les obligacions patriòtiques. per tant estem parlant d’un tenor que no pot ser un contraltino, ni tampoc un dramàtic que mai tindrà la lleugeresa necessària per cantar molts dels passatges de l’extensa i aguda partitura.

John Osborn té un bon estil rossinià, molt adient, domina també les particularitats de l’escola francesa amb un bon us de les mitges veus i els falsets que utilitza amb destresa, atorgant al seu cant l’elegància i l’aire romàntic necessari per aquest rol, té un registre agut valent i no s’arronsa en els moments més heroics (final sostingut de l’agut de la cabaletta, una pre “Pira” amb allarmi inclosos), si bé la seva veu defalleix en la zona central quan hauria de ser més heroica i hauria de sobresortir amb fermesa en els passatges concertants.

Crec que actualment el millor Arnold és Bryan Hymel, perquè la veu té un color més bell i heroic que Osborn i comparteix amb ell  la valentia i el domini tècnic de l’escola rossiniana. No esmento a Flòrez perquè ja he parlat moltes vegades que en a mi em sembla, malgrat les lliçons que sempre ens dóna quan canta, que l’Arnold el sobrepassa i no és per a ell, tot i els èxits assolits quan l’ha cantat.

La soprano sueca Malin Byström m’agrada molt. La veu és fosca, d’acord, però el rol de Mathilde requerei d’una veu spinto que també albirà a les sopranos verdianes. Només cal observar l’escriptura vocal de l’ària del tercer acte per comprovar que les líriques o fins i tot líriques lleugeres que la canten i han cantat són inadequades, no debades dramàtiques com Cerquetti o spintos com Marton en els seus bon temps, van signar interpretacions magnífiques d’aquest rol, sense oblidar l’exuberant vocalitat de Caballé amb el recordat Gedda, en la que va suposar la primera gravació en francès de l’obra. Byström a vegades queda una mica afona, però m’agrada la seva intensitat i la seva personalitat escènica.

Tell és un rol complicat, només té una ària, que quasi és un arioso “Sois immobile”, la resta o bé són intervencions importants en números concertants, duos i tercets, o té una quantitat enorme de recitatius, on ha de ser molt curós en interpretar el rol i no caure en la monotonia que acaba sent letal en moltes de les versions que he escoltat si el cantant, en aquest cas un baríton, però millor fora un baix-baríton, no és un gran intèrpret i sap dir adequadament el text. Gerald Finley coneix bé el rol i el fa molt bé, és un cantant molt intel·ligent que utilitza els seus mitjans, no espectacularment generosos, amb sapiència, sensibilitat i sentit dramàtic. És un cantant que sap treballar l’emotivitat del personatges que interpreta i prou versàtil com per fer un Han Scahs antològic, fer un liderabend schubertià  canònic o fer front a aquest Tell amb resultats esplèndids no tenint una veu espectacular.

La resta ja ho podeu intuir per el que ja he dit: algú necessita millorar molt la dicció i altres són prou correctes si bé algú no passa d’un nivell de teatre molt més modest que la ROH, en aquest sentit sempre penso que la majoria dels rols secundaris al Liceu estan molt més ben servits.

No he parlat encara del mestre Antonio Pappano i de fet hauria d’haver començat per ell i acabant per l’escena, que és com en a mi m’agrada valorar les produccions operístiques que veig, però la mediàtica violació n’ha tingut la culpa, si bé acabar amb el mestre italo/anglès no em sembla malament, ja que ell impulsa aquesta fallida producció escènica  cap a l’èxit gràcies a una vibrant direcció, musical molt més lluminosa, dramàtica, carregada de detalls i d’una extremada cura en el tractament orquestral. Tractament orquestral tan excels i perillós en les òperes rossinianes, allunyades de les simplicitats orquestrals dels compositors belcantistes que el van precedir, que si el director no és molt bo pot posar fàcilment en perill l’encaix amb les veus, quelcom que amb Bellini és difícil que acabi passant. Un bon director sempre és essencial, però hi ha òperes que orquestralment són tan poca cosa, que acompanyant i equilibrant n’hi ha ben bé prou, no és el cas de Rossini.

Pappano ofereix una varietat dinàmica i dramàtica prodigiosa, obtenint uns òptims resultats de l’orquestra i també del cor de la ROH. Sap crear climes molt embolcallants, com el misteriós preludi previ a l’entrada de Mathilde en el segon acte i alhora sap tensar l’espectacularitat dinàmica del galop frenètic i aparentment alegre del ballet del tercer acte, que tant contrasta amb la violència de l’escena i que tant ha escandalitzat als Tory com als laboristes.

El final dirigit dirigit per Pappano, amb l’himne a la llibertat en aquell darrer crescendo del gran Rossini, és tan grandiós que un no pot per més que anar a buscar el reclinatori.

Gioacchino Rossini
GUILLAUME TELL
Llibret d’Etienne de Jouy i Hippolyte Bis

Guillaume Tell Gerald Finley
Arnold Melcthal John Osborn
Mathilde Malin Byström
Walter Furst Alexander Vinogradov
Jemmy Sofia Fomina
Hedwige Enkelejda Shkosa
Gesler Nicolas Courjal
Melcthal Eric Halfvarson
Rodolphe Michael Colvin
Leuthold Samuel Dale Johnson
Ruodi Enea Scala
Hunter TBC

Royal Opera Chorus Concert Master Sergey Levitin
Orchestra of the Royal Opera House
Director musical Antonio Pappano

Director d’escena: Damiano Michieletto
Escenografia: Paolo Fantin
Disseny de vestuari: Carla Teti
Disseny de llums: Alessandro Carletti
Royal Opera House Covent Garden, 5 de juliol de 2015

Gràcies a l’inestimable “donació” de l’amic Kiko, tots els que estigueu més interessats en aquesta emissió cinematogràfica podeu prémer AQUÍ.

Aquest Guillaume Tell va ser anunciat, juntament amb el Poliuto de Glyndebourne del que encara us en haig de parlar, com el segon viatge de IFL tours, però les vicissituds personals per les que estic passant han impossibilitat que aquest viatge s’acabés materialitzant, quelcom que espero que en un futur no gaire llunyà pugui tornar a ser una realitat.

Us mantindré informats.

9 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de julio de 2015 | Beckmesser

  2. jordi magriñá

    Encara que el viatge “oficial” no es realitzès, un petit grup de 4 aficionats vam seguir el mateix camí cap a Londres i Glyndebourne. Sense arribar al nivell de coneixement de l’òpera dels seguidors d’aquest blog a nosaltres ens van agradar els cantants encara que esperavem més de la Malin Byström. Ens va samblar molt bé el cor, l’orquesta i la direcció de l’Antonio Pappano..
    Ens van avisar al recollir les entrades que hi hauria una violació a l’escena i demanaven disculpes i tot plagat no n’hi habia per tant. Estem d’acord que el final de l’obra va ser preciós.
    Poliuto també bé, cantants, cor, orquestra i direcció. La posta en escena, en canvi, discreta. Llàstima a Glyndebourne de la pluja fina que no va permetre passejar en tranquilitat per la gespa del castell.

    M'agrada

    • Gràcies per la petita crònica Jordi. M’hagués agradat molt acompanyar-vos, em feia molta il·lusió per les circumstàncies manen i de moment encara no s’han resolt.
      Guillaume Tell és una assignatura pendent, mai l’he vist en un teatre i sempre que ho tenia previst han sorgit inconvenients que ho han impossible.
      Malgrat que la producció no m’agrada gaire estic segur que hagués gaudit molt perquè a casa m’ho vaig passar la mar de bé.
      L’àudio del Poliuto també m’ha agradat, estic esperant el vídeo, tot i que la producció fos menys ambiciosa quan la tingui faré l’apunt a IFL.
      Bon estiu Jordi

      M'agrada

  3. Ordet

    Jo la vaig veure dimarts al teatre. Com molt bé dius, qui té el 10 és la direcció de Pappano (fins i tot els recitatius, tan avorrits que té aquesta òpera, tenien un significat). Ja a l’obertura se’m van posar els péls de punta (i això en una música tan i tant escoltada té el seu mèrit). A mi el trio protagonista em va encantar, però espacialment Finley (la seva ària o el que canta en l’escena de la poma va ser molt emocionant). El cor i l’orquestra, a anys llum d’allò que escoltem aquí. Finalment trobo bastant lamentable tot el que ha passat amb la part escènica. Crec que fins i tot és una posada en escena bastant conservadora i gens provocadora (no canvia gran cosa de la història, a part de les projeccions de còmic). També ahir van protestar i no entenc gaire per què, ja que tot plegat no traia a l’esperit de la música, sinó el contrari…
    Potser els colors eren monòtons, però l’arbre produia unes ombres ben sinistres per les parets i quan es movia o volava era bastant espectacular.
    També em va sobtar molt com a la ROH es permet portar les fiambreres, l’entrepà i l’ampolla de vi de casa i prendre-t’ho tranquilament als entreactes sense que cap acomodador t’emprenyi; en canvi a aquí has d’amagar una trista ampolla d’aigua com si fos droga.

    M'agrada

    • Bravo Ordet, em feu venir enveja. Com li deia a Jordi tinc aquesta òpera pendent, sent una de les que més estimo de Rossini.
      Els anglesos són molt peculiars, però hem d’aprendre moltes coses de la seva gestió cultural i musical. Ara bé trobo que en les qüestions morals arrosseguen uns prejudicis victorians bastant incomprensibles hores d’ara, i encara que hagin retocat l’escena d ela violació per ala retransmissió televisada, dubto molt que la cosa fos com la seva reacció i comentaris que he llegit, podien fer entendre. Diguem malpensat, però potser que al director de màrqueting del ROH li fes falta una empenteta per acabar de vendre l’aforament per aquestes representacions.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: