IN FERNEM LAND

SALZBURG 2015: FIDELIO (PIECZONKA-KAUFMANN-KONIECZNY-KÖNIG;GUTH-WELSER MÖST)


Ahir gràcies a Medici TV vaig poder assistir a la representació que es va celebrar a la Grosses Festspielhaus de Salzburg del Fidelio de Beethoven en la nova producció de Claus Guth dirigida de manera brillant i enèrgica per Franz Welser-Möst, de fet per  a mi el millor d’una representació que comptava amb un elenc important encapçalat per la soprano canadenca Adrianne Pieczonka i ell, Jonas Kaufmann, en un rol concentrat que que fa anys que ha incorporat en el seu repertori i que canta divinament, al costat de noms com Hans-Peter König (Rocco) o Tomasz Konieczny (Don Pizarro), que haurien de garantir al menys sobre el paper, un cert nivell vocal, que ja és quelcom important després de veure que a Le Nozze di Figaro que s’han presentat també a Salzburg 2015 en una nova producció, és precisament la producció l’única cosa interessant ja que les veus, tret d’alguna venerable excepció com Carlos Chausson, i la direcció musical són d’una vulgaritat alarmant i impròpies d’un festival eminentment mozartià.

Vaig llegir en una crònica de Rosa Massagué a El Periódico que en la direcció de Walser-Möst hi havia un desajust entre l’escenari i el fossat, ja que sembla ser que des de la sala les dinàmiques i les intensitats orquestrals perjudicaven als cantants que quedaven engolits per la poderosa Wiener Philharmoniker. L’avantatge de la televisió és que això desapareix i a jutjar per la transmissió de Medici, jo vaig apreciar i gaudir d’una  inspirada direcció, enèrgica i molt corpòria, d’una sonoritat beethoveniana, és a dir contundència romàntica i d’una intensitat dramàtica molt convincent, amb un inici del segon acte de bellíssima exposició i una Leonora núm III abans del darrer quadre del segon acte, d’aquelles que deixen petjada i que la realització televisiva va malmetre  amb les imatges internes de l’escenari mentre es produeixen els canvis escenogràfics com acostumen a fer totes les transmissions en directa, jo crec ajudant a la desconcentració musical i traient magnificència i notorietat a la versió per  a mi admirable.

Kaufmann i Köning són qui més m’han agradat de l’equip vocal. El Florestan del tenor alemany  no té gaires secrets, el coneixem bé, el controla i matisa amb el seu proverbial domini tècnic, la dicció minuciosa i la seducció d’una veu viril i expressiva que s’adapta com un guant a una partitura que s’ha fet seva. Kaufmann passa amb nota la prova d’una tessitura que posa en dificultat a la immensa majoria dels tenors que la interpreten, tot i reconèixer algunes estretors en algun que altre agut en el compromès duo amb Leonora.

El Rocco de Hans-Peter König, és una roca sense fissures, dels pocs baixos que poden exhibir una veu de baix sense posar en dubte ni el registre, ni el color, sense oblidar l’autoritat que transmet el seu cant. Oblidem massa sovint a aquest gran cantant

Adrianne Pieczonka va una mica fins el límit de la seva veu cantant Leonore, posant en dificultats en més d’una ocasió (sobretot en el primer acte) el registre més agut que perd la consistència d’una veu encara bella i arrodonida de reminiscències molt més líriques de les habituals en un personatge sovint interpretat per veus més dramàtiques i punyents però no tan dolces, dúctils i líriques com la seva. A vegades pot resultar una mica lineal, però s’implica en profunditat i té bons moments d’intensitat.

Sovint no em convenç el cant del baríton  Tomasz Konieczny, amb una tendència al parlat en la zona més greu, acompanyat de sonoritats obertes i ofegades que enlletgeixen i exageren una interpretació que acaba perdent credibilitat. Potser el rol és massa dramàtic o ell el vol fer més dramàtic del que la seva veu li permet o qui sap si la intensitat orquestral l’obliga a forçar excessivament, possiblement aquest sigui el problema, però el resultat no m’és satisfactori. L’aplaudeixen molt

Sempre eficient i segur, però aquí una mica impersonal el Jaquino del tenor Norbet Ernst i en a mi no m’ha agradat tant com al públic, la Marzelline de Olga Bezsmertna.

Bé per autoritat i noblesa el Don Fernando de Sebastian Holecek.

No cal dir que la Wiener Philharmoniker va sonar esplèndidament, que és per altra part el que s’espera d’ella, i pel que fa al cor res a dir, tot i la dificultat d’una part, sobretot en aquell final, d’una exigència en la tessitura, que voreja la impertinència.

Queda la producció del sempre rebuscat Claus Guth, que en aquesta ocasió ens estalvia tots els recitatius, quelcom que s’agreix, però que no acaba de ser aprofitat del tot amb la solució buscada de recrear amb breus pauses de sonoritats més aviat inquietants, uns estats mentals que  posen a prova les capacitats psicoanalistes dels espectadors. Si no saps de que va Fidelio per suposat que no te n’assabentes de res. L’escenografia és un espai indefinit de murs altíssims i despullats que tanquen als personatges i projectes de manera plàsticament interessant unes ombres que són també rèpliques personificades dels personatges, estats d’ànim i amenaces en un joc que no he acabat d’entendre, perquè segurament hi ha molt més d’enigmes personals que jo no conec i si feu com he fet jo de manera tossuda, intentar seguir la trama amb el que conec de la història de sempre, no me’n he acabat de sortir, si bé també us he de dir que res grinyola, ara bé suposant que tot sigui un estat mental no gaire sa, de Florestan o de Leonora, tot (em) queda tan confós com agafat amb pinces.

En qualsevol cas Guth juga com sempre amb la potència de la proposta estètica d’uns espais amplis i també opressors d’una escenografia amb moltes possibilitats de recrear ombres i llums, espais i volums que en cap cas ens porten a patis de presons o soterranis lúgubres, perquè més aviat sembla que l’interessi molt més l’aïllament i l’empresonament mental dels protagonistes que no pas tot el que creiem que sabíem sobre aquesta òpera. és interessant, no en tinc cap dubte, però rebuscat i a vegades aquestes propostes acaben sent presoneres de la seva pròpia intel·lectualitat.

Ludwig van Beethoven
FIDELIO

Jonas Kaufmann (Florestan)
Adrianne Pieczonka (Leonore)
Sebastian Holecek (Don Fernando)
Tomasz Konieczny (Don Pizarro)
Hans-Peter König (Rocco)
Olga Bezsmertna (Marzelline)
Norbert Ernst (Jaquino)
Paul Lorenger (Shadow Pizarro)
Nadia Kichler (Fantôme de Léonore)

Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor
Director del cor: Ernst Raffelsberger
Wiener Philharmoniker
Director musical: Franz Welser-Möst

Direcció escènica: Claus Guth
Escenografia i vestuari: Christian Schmidt
Dramatúrgia: Ronny Dietrich
Disseny de llums: Olaf Freese
Enginyer de so Torsten Ottersberg
Vídeo: Andi A. Müller

Grosses Festspielhaus, 13 d’agost de 2015

Enllaç de Medici TV per poder veure la representació

http://www.medici.tv/#!/fidelio-beethoven-opera-live-salzburg-festival-2015

Enllaç al web del Festival

http://www.salzburgerfestspiele.at/opera/fidelio-2015

Més dades per investigar aquí, però la visió garantida la teniu al web de Medici.

33 comments

  1. Rosa

    Molt bé la Leonora III. Impressionant l’orquestra i Franz Walser-Möst. Però potser que es tregui l’etiqueta del frac, es vaia massa. Cal dir que estava elegantíssim malgrat la suada dels seus rissos.
    En Jonas broda el paper i m’hi agrada molt.
    Pel que fa a la interpretació de l’òpera de Claus Guth no em va desagradar. La mort de Florestan em va semblar molt adient.

    M'agrada

  2. Francesc

    El vaig sentir per radio el dia de l, estrena i estic d,acord amb vosaltres, tot i que crec que Kaufmann no va estar tan brillant en aquest paper tan curt. Per cert per la tele se senten els cantants pels micros que porten. Aixo explica que la visio de la Rosa, en directe, fos diferent. Per radio va passar el mateix. Per a mi el millor va ser Koenig que l any que ve tornarem a tenir en el Liceu. Per a mi, el millor baix que ha passat pel nostre teatre en els ultims anys, quan no venien gelats…

    M'agrada

    • Si Francesc ja n’he fet esment de que la Rosa a la sala va escoltar la veritat i el que ens ofereix la radio o la televisió sempre és fruit del treball d’un enginyer de so que òbviament farà el possible per equilibrar les diferències que hi puguin haver.
      Kaufmann no va fer aquell mític regulador a l’inici de la seva ària i va anar una mica més just que en altres ocasions però és un rol que té molt apamat i que recrea amb molta expressivitat. Respecte a Köning estem molt d’acord.
      Dels gelats ja en parlarem en un altre moment 😉

      M'agrada

  3. Josep Olivé

    És una proposta, la de Guth, interesentíssima pels coneixedors a fons de Fidelio. Qui l’escolta per primera vegada i no sap l’argument evidentment quedarà ben distret. És relativament novedós la substitució dels recitatius per altres efectes. En aquest cas, efectes “especials”. D’altres, més literari-filosòfics, com va ser el cas de “La flauta…” amb La Fura amb textes d’Argulloll. Els dos casos reconec que són molt i molt discutibles, però a mi m’agraden molt. No sé, costa d’explicar i sóc conscient de que és lògic que hi hagin detractors, però al menys a mi em creen més expectació que el recitatiu literal, parlat o declamat. Ha de quedar clar que estem parlant d’aquets tipus de recitatius. Substituir els recitatius d’un “Idomeneo…” (secs o acompanyats) per posar un exemple emblemàtic, seria un autèntic crim. En qualsevol cas, infinitament millor que el tipus de recitatiu “perpretat” pel mateix Welser-Möst a Zürich en la producció de Jonathan Miller de “La Clemenza…” precisament amb Kaufmann fent de Tito. Algú l’ha escoltat? Quina cosa! Tornant al Fidelio de Salzburg, magnific Kaufman, en un paper que coneix a la perfecció, encara que a mi em sembla que el “Gott…” no li ha sortit lo rodó i perfecte que en ell és habitual. El tan discutit Welser-Möst està aqui formidable, malgrat un petit “però” que li faig: o és una questió de la reproducció del so que ha pogut desvirtuar l’audició, o a mi m’ha semblat que la sublim entrada de la corda en el quartet no ha estat lo prou en pianíssim que jo voldria. Impactant Leonora III como a preludi (llarguissim preludi) del darrer quadre. La brillant idea de Mahler recapitula motius de l’òpera i recupera certa caiguda de tensió dramàtica en l’enllaç entre quadres del segon quadre. En tot cas, un gran Beethoven de Bonn en una producció que m’agrada molt.

    M'agrada

    • Hauré de tornar a mirar-me amb ulls psicoanalitzants aquesta producció que tant t’agrada i que en a mi si només em fixo amb la cosa estètica m’agrada, però si intento trobar-li la clau dramàtica em desagrada..
      Quan tinguis un moment fes-me cinc cèntims de l’ombra de Leonora explicant als sords-muts de la sala alguna cosa, és que no ho he acabat de “pillar”. 😉

      M'agrada

  4. Salvador i Conxa

    Hola Joaquim, moltes gracies pel regalet. A medici el van vore una mica tallat. Molt d’acord amb la apreciació de lo poc qu’entendrien els que no conegueren l’argument (que serien pocs). El simbolisme del llenguatge dels signes es una mica dur, pero comprensible al nostre entendre. El xic, com sempre … o mes, i la resta també.

    M'agrada

  5. Vicent

    Hans-Peter König és un fora de sèrie. Després dels seus dolents de les Tetralogies de Bayreuth i Nova York vaig deixar de sentir-ne parlar i això em va fer témer que no hagués caigut en fase de decadència. Fantàstica ocasió per recuperar-lo.

    Konieczny se m’antulla una veu fantàstica amb una urgent necessitat de polir la seves tècnica i dicció. És recordat pels seus Alberich als cicles de la Unter den Linden i curiosament Janowski al seu Anell del centenari a Berlin el va ascendir, crec que molt prematurament, al rol principal de Wottan. Crec que ha estat una errada que ha marcat un punt d’inflexió relativament negatiu en la carrera del jove cantant. No entenc que algú de la sapiència musical de Janowski hagi acceptat o promogut (tots dos són polonesos),un cantant tan inmadur per a un paper tan complexe, fent-li, en tot cas un mal favor, ja que el poder vocal sense refinament i carisma, en determinats rols resulta totalment insuficient. En tot cas, cal preguntar-se com és que el venerable mestre polonés ha tolerat un repartiment tan insuficient per a una fita tan emblemàtica amb projecció comercial discogràfica. Com veus, Bayreuth no és l’únic lloc on es fan les coses malament.

    M'agrada

    • Si només fos Bayreuth qui programa malament, rai!, efectivament Konieczny, com ha succeit tantes vegades, va acceptar massa aviat responsabilitats que el sobrepassaven. Si et dic que a vegades em recorda a notables cridaners com Eberhard Wlaschiha o Siegmund Nimsgern.
      Em preocupa que Konieczny sigui el Telramund anunciat en l’estel·lar Lohengrin de la propera temporada a Dresden sota la direcció de Thielemann. Jo encara espero un Telramund de Terfel abans que aquest deixi de cantar, crec que podria ser extraordinari.

      M'agrada

  6. Franco

    Visto su ORF 2. Questo Guth, che si era inventato il noioso ed inutile Cherubim nel (brutto) Figaro del 2006, anche stavolta non ha resistito alla tentazione e ci ha regala questa “ombra di Leonora” che si esprime col linguaggio dei sordomuti. Ne sentivamo tutti davvero un gran bisogno. Naturalmente Guth non rinuncia alla moda di appiccicare una inutile (e antimusicale) pantomima a scena aperta sull’Ouverture, una cosa che personalmente mi infastidisce sempre in qualsiasi opera, e infine ha la bella idea di far stramazzare Florestano sull’ultimo accordo dell’opera. Il che ricorda molto da vicino il “colpo di scena” visto a Bayreuth con Marke che si trascina via un’Isotta incapace di intendere e volere. Coerentemente con la grandezza di questa potente concezione, tutti i dialoghi spariscono come d’incanto. Bene. Questo per me non è il Fidelio di Beethoven, ma una inutile schifezza.

    M'agrada

  7. Niklaus Vogel

    Moltes gràcies Joaquim, m’ho he passat molt bé. La direcció musical és molt brillant i en quant a l’escena, he de confessar que Guth em costa d’interpretar però no te sabria dir per què però sempre m’agrada. Estèticament i dramaturgicament el trobo molt atractiu i sempre em sembla bastant coherent amb la obra d’origen. Ja els Meistersinger que va presentar al Liceu em van captivar..
    Una abraçada!

    M'agrada

  8. Pepa MG

    A mí me gusta mucho, fidelio sí la conocía con lo cual ningún problema para seguir el hilo, ese monolito negro y esos sonidos me sugieren “2001 una odisea en el espacio…”, lo del lenguaje de signos no deja de asombrarme, pero es marca de la casa. Un montaje de Guth lo ví por primera vez aquí :

    un Mesias, con Bejun Metha, Richard Croft, vale la pena ver el video porque está en HD. He buscado en todos los cajones de este blog y no he encontrado ninguna referencia a este montaje (pero me he encontrado ese Mesias orquestado por Mozart!!!!), por eso lo pongo. Aquí tambien está Paul Lorenger (que es la sombra de Pizarro), que quizás sea el Messiah, pero que según las páginas visitadas para intentar entender eso representa a un empresario que le va mal en los negocios y en su matrimonio y se suicida (?, guth). Tambien hay lenguaje de signos en este Mesias, y el coro realiza ejercicios calisténicos mientras canta.

    M'agrada

  9. Pepa MG

    recuerde el alma dormida, avive el seso y despierte…
    fijate que me parece completamente justificado que Florestan se muera… es un preso completamente roto, mas allá de toda liberación.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: