IN FERNEM LAND

EL CANT DE LA TERRA A VILABERTRAN


Da LLied von der Erde Schubertíada de Vilabertran Foto Elio Ronco

Da Lied von der Erde a la Schubertíada de Vilabertran Foto Elio Ronco

Un any més m’he quedat sense Schubertíada de Vilabertran, per sort l’amic Elio es va oferir per fer-ne la crònica i aquí la teniu, espero que la gaudiu tant com jo .

Gràcies Elio, si ja t’envejava abans de llegir-la...

El passat dissabte va tenir lloc a Vilabertran un esdeveniment musical de primera magnitud. En primer lloc, cantava Matthias Goerne, ja de per si motiu de pelegrinatge al poble empordanès. Però a més a més cantava, juntament amb el tenor Charles Reid, El Cant de la Terra de Mahler, obra indispensable del s.XX i que suposa un gran repte expressiu per la part greu, que si bé habitualment es confia a una mezzosoprano o contralt, la partitura permet també que sigui un baríton qui se’n faci càrrec.

El programa incloïa també El preludi a la migdiada d’un faune de Debussy, obra excel·lent que tanmateix no té cap vincle amb la de Mahler, que és una obra de suficient magnitud per a ser programada sola. Sembla talment com si pagar una entrada doni dret a un minutatge mínim de música i calgui cobrir-lo ajuntant obres diverses, com passa quasi sempre en les poc coherents programacions de l’Auditori, per exemple. En aquest cas, com a mínim, hi havia l’excusa que la reducció per a conjunt instrumental de les dues obres era del mateix Schönberg.
En el Preludi de Debussy el conjunt instrumental va mostrar un gran nivell i una cohesió exemplar. El so de la flauta en el famós solo inicial era exuberant, encara que mancat de cert misteri. En aquesta obra tots els músics van estar esplèndids, però va quedar palesa la gran mancança d’aquesta reducció: mentre que els vents mantenen pràcticament el mateix protagonisme que en l’original, les seccions de corda es veuen reduïdes a un únic element. Aquesta individualització del so fa perdre la massa sonora que confereix l’element eteri que caracteritza aquesta obra impressionista. Per la resta la direcció de Pons va resultar esplèndida.
La reducció funciona millor en el Cant de la Terra, obra de caràcter cambrístic a l’hora de combinar els diferents grups instrumentals. Només en l’abrandat primer moviment es troba a faltar més gruix a la corda, mentre que en els altres moviments la transparència que es guanya ofereix una nova i interessant visió de l’obra. La pega més gran d’aquesta reducció és el paper del piano, que sovint ha de suplir alguns instruments de vent produint un desequilibri tímbric xocant.
El cant de la terra és, segons paraules de Mahler, la seva obra més personal. Sovint classificada com a cicle de cançons, podria bé considerar-se com una simfonia, tant per la duració com per l’estructura. Recordem que Mahler acostumava a incloure cançons en les seves simfonies, escriure’n una on tots els moviments ho són sembla doncs un pas natural i ja ho va fer en la vuitena. La superstició de Mahler pot ser el motiu pel qual el Cant de la Terra no fos comptada com la novena de les seves simfonies: Mahler temia la maledicció de la novena, que segons ell afectà Beethoven, Dvořák i Bruckner, entre altres. Per aquest motiu, deuria evitar anomenar-la simfonia.
El cert és que l’estructura es pot considerar com a dos moviments externs i quatre de centrals de menor entitat. El primer moviment o cant, de caràcter dionisíac, és una protesta amarga contra la mort (“Però tu, ésser humà, quant de temps vius tu? Ni tan sols cent anys t’és permès de delectar-te en les caduques banalitats d’aquest món!”). Els dos centrals són vinyetes que mostren instants de la vida que ja han passat i no tornaran. No es mostren amb pena o nostàlgia, sinó amb serenor i distància. Al darrer moviment la mort torna a ser el tema central, però aquí és tractada sense amargor, ans amb resignació, com una amiga llargament esperada (“On ets tu? M’has deixat sol massa temps!”) que ens allibera de les penes de la vida (“amic meu la fortuna no em fou propícia en aquest món![…] El meu cor és tranquil i espera la seva hora!”). Veient el panorama no és d’estranyar que Mahler s’espantés de la seva pròpia obra, i comentés als seus amics la por que pogués incitar els oients al suïcidi. Però Mahler no acaba l’obra amb les tristes paraules de Wang-Wei, sinó amb les seves pròpies: “La terra estimada floreix arreu a la primavera i verdeja de nou! Arreu i eternament resplendeix el blau de la llunyania! Eternament eternament…” Al final l’obra acaba amb un optimisme panteista que veu en la mort un element més de la transitorietat de la natura, una transició a un tercer estat de l’existència.
Com ja hem dit, la reducció de Schönberg funciona millor en el cant de la Terra que en el Preludi a la migdiada d’un faune. Tanmateix el rendiment del conjunt instrumental va ser inferior en l’obra de Mahler. Tot i unes intervencions solistes excel·lents, van ser perceptibles algunes errades i l’afinació de les cordes no sempre va ser òptima. Tampoc la direcció de Pons va ser tan inspirada com en l’obra de Debussy. Potser més preocupat a deixar fer als cantants (es notava molta més comunió amb Goerne que amb Reid) la seva lectura va ser menys interessant. Especialment al tercer lied, “de la joventut”, va caure en l’error de tants directors (el gran Bernstein inclòs) d’adoptar un tempo vertiginós, quan a la partitura simplement s’especifica “còmodament animat”. Es tracta del lied més marcadament oriental per la música i per les imatges que evoca, totes de placidesa i tranquil·litat. El tempo escollit és simplement incoherent amb la música i el text.
Les dues veus solistes representen dues visions complementàries d’un mateix subjecte: el tenor la dionisíaca i el baríton l’apol·línia, per utilitzar la terminologia de Nietzsche, l’obra del qual tant va influir en Mahler. El tenor reflecteix una visió rebel contra la mort, mentre que el baríton es mostra sempre contemplatiu i resignat. És complicat trobar dos cantants que siguin capaços d’expressar aquests contrasts, i sol ser la part de tenor la més delicada. En la versió original de Mahler compta amb la dificultat afegida d’haver de vèncer un mur sonor important en el primer moviment. Per a Charles Reid això no deu ser un problema, ja que des de la primera nota va mostrar un doll de veu que devia despentinar a més d’un assistent. La feina d’un músic és també saber situar-se en el context que toca, i Reid semblava ignorar en tot moment que estaven interpretant la reducció de Schönberg. El volum era excessiu i la capacitat de matisos, per tant, limitada. Va fer front de forma exemplar els paranys del primer moviment amb atacs i afinació segurs, però en els dos darrers lieder es va entossudir a cantar en la mateixa línia exagerada. El tercer lied (“de la joventut”) és una plàcida vinyeta en què el heldentenor del primer moviment ha d’esdevenir un tenor líric que canta amb delicadesa els records de joventut. Reid va insistir a demostrar el seu doll de veu i tot i intents exitosos de matisar va acabar per imposar-se sobre el conjunt instrumental. Menys greu va ser en el cinquè moviment, “el bevedor en primavera”, on el protagonista ebri canta amb empenta la seva determinació d’oblidar bevent i dormint. En general Reid va fer un bon paper, però fins i tot al marge de l’excés de volum (insisteixo, no saber-se adequar a les circumstàncies és una falta de professionalitat i de respecte cap als col·legues) en alguns moments l’afinació va ser insegura, tot i que, paradoxalment, no en els fragments més compromesos.
El judici de Reid podria ser més benèvol si no haguéssim de parlar també de Matthias Goerne. El baríton alemany traspua musicalitat en tot el que fa. Respira i es mou amb l’orquestra i diu el text com si fos ell mateix el poeta. La veu de Goerne és bella i l’emissió fluida en tot el registre. Els seus pianos són audibles i si cal (i només quan cal) arriba al forte sense perdre la bellesa del seu timbre. Des de la seva primera entrada va quedar clar que la seva seria una interpretació intensa i profunda. Cada frase, cada mot tenia el matís just i feia encara més colpidora la música de Mahler. En el segon lied Goerne va expressar amb gran sentiment el cansament d’algú que espera la mort, i tanmateix encara guarda l’esperança que la vida li reporti una última alegria. En el quart lied (“de la bellesa”) va mostrar una gran delicadesa i amb veu profunda va cantar les dues darreres frases, bellíssimes, en què el poeta ens revela l’anhel que hi ha darrere el posat orgullós de la bella noia. En aquest lied hi ha l’únic per bé que lleu retret que podem fer a Goerne. En les atropellades frases que pretenen reflectir la cursa dels cavalls se’l va notar una mica endarrerit. L’apoteosi de la interpretació va arribar amb el darrer moviment “L’adéu”, que és l’objectiu i culminació de tota l’obra, amb una duració que iguala els cinc lieder anteriors junts. Aquí Goerne es va superar amb una sensibilitat només reservada a uns pocs escollits. Les set repeticions del mot “ewig (eternament)” que culminen l’obra, cantades en un planíssim audible i dens, van ser d’una bellesa extraordinària, deixant l’església en un silenci absolut durant llargs segons, seguits finalment, com no podia ser altrament, de grans ovacions.
Fitxa artística:

Josep Pons, director
Matthias Goerne, baríton
Charles Reid, tenor

Dalia Quartet
Frano Kakarigi, contrabaix
Isaac Rodríguez, clarinet
Álvaro Octavio, flauta
Sebastián Gimeno, oboè
Guillermo Salcedo, fagot
Bernardo Cifres, trompa
Miquel Àngel Martínez, percussió
Marc Pino, percussió
Daniel Espasa, harmònium
Alexander Schmalcz, piano
Prélude à l’aprés-midi d’un faune, de Claude Debussy
Das Lied von der Erde, de Gustav Mahler
Das Trinklied vom Jammer der Erde
Der Einsame im Herbst
Von der Jugend
Von der Schönheit
Der Trunkene im Frühling
Der Abschied
Arranjaments per a conjunt de cambra d’Arnold Schönberg

16 comments

  1. josep olive

    Senyor director de La Vanguardia, aquesta és la crònica del concert de Vilabertran del dissabte que el seu diari i la seva cronista mai podrà fer ni en somnis. Gràcies Elio.

    M'agrada

    • Encara no he pogut llegir aquesta crònica que et va treure de polleguera, el que m’estranya és que la crònica del concert no la fes algú de l’equip de música, òbviament en Jaume Radigales, ja que el gran Roger Alier s’avorreix sobiranament a Vilabertarn, potser Radigales era fora de vacances, però una de les fites o potser la fita de l’estiu musical a Catalunya bé mereixia la crítica pertinent, és clar que la teva amiga és la cap de cultura del diari que dirigeix el Sr Carol, especialista en premsa rosa, cases reials i censurar o silenciar les opinions que no són les dictades per la sang blava o la “quinta columna”, i per tant està per sobre dels crítics musicals i si ella volia ser en el CONCERT PER EXCEL·LÈNCIA de l’estiu, tots contents, bé tots, tots, no 😉
      A IFL m’he procurat un bon cronista i fotograf per cobrir l’esdeveniment, tot i no poder anar no podia faltar a la cita amb Vilabertran, Goerne i Mahler.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Avui en Jaume Radigales ha fet la crítica, però impossible arreglar l’estropici d’ahir. Crítica ben curteta, ben concisa, impossible amb tan poc espai poder transmetre qualsevol cosa de valor cultural-musical, qualsevol detall a tenir en compte o digne de ser anotat. Obviament en Radigales no és responsable. De sobres sé que pot escriure (i escriu) coses més que interessants. Però em fa l’efecte que a la redacció d’aquest diari, cada día més provincià, cada día més vulgar, cada día més de rebaixes tirades pels trens (que si no “tirem” diaris no hi ha subvenció, que si no “tirem diaris” no podrem dir que sóm el més llegit, ja!) li és impossible copsar la importància extraordinaria del concert, i si us plau, aquí, en aquest raconet de la plana ja queda bé, no fos que la crònica d’un concert organitzat i fet a casa nostra, que mereix per la seva qualitat una plana de diari sencera per l’obra, pels intèrprets, pel lloc, per l’entorn i per la manera en que es va propiciar, no fos, dic, que ens tregués espai a daltres assumptes trascendentals i no tant trascendentals de la nostra vida quotidiana. I sens dubte ella hi volia ser, i tant que hi volia ser, faltaria més. Hi havia en Mascarell i d’altres del seu nivelaço. Ja està dit el per què.

        M'agrada

  2. Xavier C.

    Segueixo pensant que entre les moltes coses esplèndides d´IFL s´hi troben els seus col·laboradors… Magnífic, Elio… M. d´Honor, i traca i mocador… Moltes i moltes gràcies per un relat tan excel·lent. És tantmateix com si haguèssim estat.

    Amb tot, i per fer el perepunyetes, rectifiqueu -si us plau- al final quan diu que van ser “cantades en un planíssim audible i dens”, que ja s´entén que vol dir “pianíssim“, però per deixar-ho tot-tot al mateix nivell excels de la crònica.

    M'agrada

  3. Vicent

    M’heu fet venir ganes d’escoltar la monumental partitura mahleriana en la reducció orquestral de Schömberg que tot i ser interesantíssima i esdevenir una magnífica solució quan no comptes amb una gran orquestra simfònica (amb solvència i assaigs previs), no és suficient per a reflectir els vapors telúrics (disculpeu la pedanteria) que es desprenen de la partitura. En tot cas, les tardes plujoses i fosques de finals d’estiu em semblen fantàstiques per a escoltar aquesta obra.

    La veritat és que m’agraden forc,a més les versions per a contralt o mezzo que no les de baríton, tal vegada perquè aquesta veu se’m fa més telúrica al meu sentir, tal vegada perquè estic acostumat a les versions ultraterrenes de Kathleen Ferrier, Christa Ludwig i en els nostres dies, la gran Anna Larsson, especialment en l’immens Abschiel final.

    Crec haver llegit que Mahler considerava l’obra com una simfonia per a veu i orquestra. Com a cicle de canc,ons no em sembla a mi que es pugui presentar l’obra, màxim quan les dues estrofes de l’esmentat moviment fianl estan separades per un mini-intermezzo fúnebre.

    M'agrada

    • Elio

      Jo també la considero una simfonia. A banda del teu argument cal tenir en compte que el primer moviment es en forma sonata, i que l’estructura general són dos moviments principals amb quatre de centrals. En qualsevol cas, és tan simfonia o més que la vuitena.

      En general prefereixo les versions per a mezzo o contralt (Ludwig és d’absoluta referència) però, renoi, quan sents a Goerne canvies d’opinió!!

      M'agrada

  4. Retroenllaç: INSISTINT AMB EL CANT DE LA TERRA A VILABERTRAN, L’ESDEVENIMENT DE L’ESTIU MUSICAL CATALÀ | IN FERNEM LAND

  5. Jordi

    Jo també hi vaig anar, dissabte i diumenge, i crec que diumenge encara va ser millor.
    Dissabte ell va estar bé, vull dir en Goerne, però com bé dius en la magnífica crítica, el tenor de gran potencial, no va estar a l’alçada però és que el conjunt instrumental tampoc, i això tots us heu posat d’acord en obviar-ho.
    No m’agrada l’arranjament de Schomberg, gens, però és que el conjunt no va estar gens encertat i va estar poc equilibrat, culpa de Pons?
    En canvi diumenge, només cantant i piano, va ser una experiència excelsa.

    Malauradament ni tu ni en Joaquim hi vareu anar

    L’any vinent sí tornen intentaré no perdre-m’ho

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: