Ahir per la tarda, amb cues d’última hora a les taquilles i un certa percepció ambiental d’un joiós entusiasme es va inaugurar la temporada 2015/2016 de l’OBC, si no tenim en compte el concert de la Mercè a la Sagrada Família.
Tot i així L’Auditori no es va omplir del tot i és que el programa no era precisament d’aquells que podríem considerar populars, amb una obra del compositor comissionat aquest any a L’Auditori Hèctor Parra, el concert per a violí i orquestra número 2 de Prokófiev i el Daphnis i Chloé de Maurice Ravel en la seva versió íntegra, que curiosament es tocava per primera vegada en les temporades de l’OBC.
El concert s’ha iniciat amb unes paraules de benvinguda, en nom del mestre Ono, del gerent de l’orquestra Albert Sampablo i també del compositor Hèctor Parra que ens ha explicat la seva obra InFall que iniciava el concert. La veritat és que escoltant-lo m’han entrat ganes d’escoltar aquesta obra escrita l’any 2011 i revisada un any més tard, que descriu la fragilitat de l’existència humana i les forces físiques que mouen l’univers, casí res!.
Però les ganes es van acabar ben aviat ja que l’agressió sonora de l’obra de Parra, al menys per a mi, no tenia res a veure amb aquesta declaració d’intencions que ens ha fet el compositor i que inicia les notes de Miquel Gené en el programa de sala. L’univers de Parra és el caos, quelcom que no li discuteixo, però l’agressió d’aquest univers durant els quinze llarguíssims minuts m’ha semblat excessiva. Segurament l’obra ho deu demanar, però la intensitat sonora i el volum excessiu amb que Ono l’ha dirigit , no m’ha ajudat gens a endinsar-me en aquest univers de riquíssimes exhibicions tímbriques i un desplegament sonor caòtic, que oscil·lava sense aparent control, del estrèpit còsmic a uns pianissims inquietants.
L’obra va ser ben rebuda, em va semblar curiós.
A continuació el violinista siberià Vadim Repin, que havia tocat amb l’OBC una sensacional versió del concert de Beethoven dirigit per Eiji Oue l’any 2009, ens va interpretar el concert número 2 de Prokófiev, un concert una mica irregular, però que té sobretot en el Andante Assai un moment veritablement inspirat, bellíssim i original, Ono va mesurar molt més el potencial sonor oferint un pulcre acompanyament, ple de detalls i deixant que el so bonic, però no gaire contundent de Repin fluís amb nitidesa i alhora pogués exhibir tècnica i expressivitat, però el concert malgrat portar el segell sempre mestrívol del compositor rus, no acaba atrapant al públic com ho fan els concerts clàssics per a violí i orquestra. Tot i així el públic va premiar amb intensitat la interpretació de Repin i aquest en un gest bonic i original, ens va oferir una propina acompanyat del concertino de l’OBC, Christian Chivu, un moviment de la sonata per a dos violins del mateix Prokófiev. Un deliciós andante que repartia el protagonisme a ambdós solistes i que va ser un bàlsam reparador després de l’inquietant inici.
A la segona part ens esperava la primera audició en la història de l’OBC de la versió íntegra de la simfonia coreogràfica de Maurice Ravel, Daphnis i Chloé, una orgiàstica festa musical amb la que el mestre Ono va mostrar algunes de les credencials que segurament marcaran el seu pas per l’OBC, pas que aquesta primera temporada encara és molt discret, ja que hom espera del director titular d’una orquestra, com a mínim uns 10 concerts que li permetin treballar a fons per tal de fer-la créixer, que és el que tots esperem de la seva titularitat, sobretot perquè ve precedit d’una fama contrastada, en l’optimització de les orquestres amb les que treballa regularment, ja sigui a les òperes de Brussel·les o Lió, per citar els casos més recents.
Ravel, alhora que un grandiós compositor, era un finíssim creador d’ambients gràcies al tractament melòdic, sempre suggeridor i a un mestrívol domini de les sonoritats, els colors i els timbres, que el situen com un dels més grans orquestradors.
Acostumats a les suites de Daphnis i Chloé, potser l’audició íntegra sense la part coreogràfica pot semblar repetitiva en alguns passatges, però per a mi va ser tota una festa, ja que Ono va extraure de l’OBC el bo i millor, amb una cura especial en fer que el so fos ben transparent i ens permetés sentir les diferents i variades capes estructurals i en els diversos plans sonors, amb les corresponents i contrastades dinàmiques i intensitats, a les que l’OBC va respondre amb entusiasme.
Especial menció a tota la secció de fusta que es va lluir de valent, amb solos de sonoritats precises i precioses que van fer vibrar al públic quan el mestre Ono els va fer anar aixecant en la tanda de salutacions al final del concert, però Ono va treballar intensament i es va notar, extraient tota la brillantor d’una partitura brillant, però sense deixar-se endur per l’entusiasme fàcil que una obra com aquesta, amb moments veritablement agraïts, pot provocar en directors propensos als encenalls.
Les intervencions corals, importants malgrat ser “ambientals”, van anar a càrrec de dos dels millors cors “amateurs” que tenim a disposició cada temporada, el Cor Madrigal que dirigeix Mireia Barrera, i el cor Lieder Càmera que dirigeix Elisenda Carrasco. Són dos bons cors que sumats garanteixen un bon nivell, però que no garanteixen la sonoritat plena i rotunda dels grans cors internacionals. El cant coral català fa molt temps que està estancat i potser ja va sent hora que surti algú que ho faci capgirar tot, tant que fins i tot faci possible arribar a tenir un cor estable i òbviament professional, que permeti per una banda assolir el mateix nivell que la part orquestral, i també donar l’oportunitat professional a moltes veus preparades que es perden en l’anonimat de cors incapaços d’oferir el que elles necessiten. Mentre la partitura raveliana no els exigia el forte exultant se’n van sortit prou bé, però quan Ravel i Ono els exigien potencia i contundent homogeneïtat sonora, aleshores sorgien les limitacions habituals, si bé en el cas que ens ocupa més lleus que altres vegades.
Caldrà veure com el mestre Ono és desenvolupa en altres repertoris i amb altres obres més reconcentrades, però amb el que varem escoltar en aquesta presentació a L’Auditori en el concert inaugural, podem intuir que ens esperen grans concerts.
El públic va sortir satisfet, i a la Pèrgola ens esperava The Gramophone Allstars Big Band per fer més festiva la inauguració, però jo tenia pressa i no ho vaig poder gaudir, això sí, el camí cap al metro se’m va fer molt més curt i alegre.
Benvingut mestre Ono
IN FERNEM LAND 
Força bé La OBC ahir! Encara molta feina per endavant, però un Ravel fantàstic, que crec mai s’hagués escoltat amb l’anterior director. L’obra de Parra a mi em va agradar. Ben estructurada, no em va semblar que durés 15 minuts. Tot i la força sonora, l’obra contenia, tal i com va explicar ell mateix, moments més calmats que l’equilibraven. Personalment em va despertar la curiositat per coneixer més d’aquest compositor.
Repim va fer un concert de tràmit. Insuls i força avorrit. Gairebé calentant durant el primer moviment, i la resta van anar fent sense gaire detall. Es va notar que és el que menys es va treballar. El bis em va semblar ridícul, de bolo mal preparat, anaven fins i tot desafinats! Deunidó amb el dineral que li deuen haver pagat…
Em va agradar Ono, però com bé dius faria falta que estigués més per aquí. Al programa explicava que estarà al mateix temps a Barcelona, orquestra de Tòquio i L’òpera de Lió!!
Per acabar, no em va agradar l’actitud dels músics de l’orquestra a l’escenari. Alguns assentats amb les cames creuades, d’altres parlant entre ells mentre el gerent i compositor presentaven el concert…poc respectuós cap al públic. Però no m’extranya, ja que la intervenció del gerent crec que va ser poc encertada. Calia realment excusar a Ono per no parlar, i repetir-ho altre cop una segona vegada després del parlament de Parra, provocant una clara reacció de xiuxiuejos del públic a la sala? Tot plegat va donar sensació de provincianisme i deixa a l’obc encara amb molta feina per endavant, no només musicalment.
Tot i així, crec que va ser un bon inici de temporada i director.
M'agradaM'agrada
Absolutament d’acord en lo que esmentes al final en relació a l’actitud de certs músics de l”orquestra. Deixe’m dir però què no és novetat. Falta de motivació, cames creuades i una visible i evident manca de tensió en el llenguatge corporal d’alguns d’ells és un fet desagradable ja des de les darreres temporades. I el discurset inicial francament còmic i patètic en insistir en la solemne tonteria del imaginat cansament del mestre Ono. Què no tenia preparada una intervenció i ja està home! Que ja som grandets! Respecte del concert parlo després.
M'agradaM'agrada
Si un director musical titular d’una orquestra només ha de dirigir 6 concerts en una temporada millor dir que és el principal director invitat. Se suposa que el director musical ha de fer un treball molt més continuat i intens, tot i alternar l’activitat de l’OBC amb altres orquestres. per exemple Pappano dirigeix moltes òperes al Covent Garden i dirigeix molts concerts a Roma amb l’Accademia Santa Cecilia, a banda de les altres activitats que té. Jo espero que la propera temporada Ono se’n faci un tip de dirigir a Barcelona, només així podrem comprovar de manera fefaent que el que ahir varem intuir acabi sent una realitat.
M'agradaM'agrada
Sí, Joaquim, Ono dirigirà 10 programes l’any vinent:
http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20140123/54400438437/kazushi-ono-obc-parece-milagro-mediterraneo.html
Tant de bo tots fossin com el d’aquest diumenge que també va bé programar coses diferents del bolero de tant en quant! A mi sí em va interessar l’obra de Parra però haver anat a la xerrada que va fer al palau ajuda
M'agradaM'agrada
Segons La Vanguardia, aquesta temporada cobrara 22.000 euros per programa, és a dir 110.000 euros per dirigir aquests 5 concerts!!! I la propera li pujen a 28.000 per programa, i en farà 10!!! Crec que el mon clàssic s’ha tornat boig irremediablement ja fa temps…
M'agradaM'agrada
Ja cal que ho faci bé i sobretot que l’OBC millori, perquè amb aquest sou…
M'agradaM'agrada
Jo crec que els programes que dirigirà Ono sempre estaran lluny d’allò més previsible, el que no vol dir que també ens dirigeixi allò que tots esperem dels grans directors, les grans simfonies que al cap i a la fi són les serveixen a la majoria per comparar amb els referents, potser no és el més correcte, perquè el que compta no és el que dirigeixi sinó el nivell que acabi assolint l’orquestra. És el gran repte
M'agradaM'agrada
La primera obra de la temporada, “InFall”, ja la tinc “absolutely far away from my mind”. Anem doncs a la segona, sempre tot un goig d’escoltar-la. Goig repetit ahir amb un gran solista com és Rapin. És curiós que la música de Prokofiev, de naturalesa tan agressiva, de sonoritats ben poc amables, i de ritmes tan contrastats arribi de manera clara i suggeridora al oient. I així és en els moviments extrems d’aquest concert. I l’andante, meravellós, no és més que l’excepció (referida al fons, que no a la forma) que confirma la regla. Doncs Prokofiev del bo el servit per aquest fantàstic violinista. La propina molt original i d’agrair precisament per això mateix, per ser del mateix compositor i per ser un preciós moviment d’una sonata, sense trencar doncs amb l’ambientació musical propiciada pel concert. Respecte de l’obra de Ravel, celebrar en primer lloc la interpretació integra, donat que ha estat molt sovintejada en la seva versió de suite i ja calia escoltar per fi la mare de la criatura. Gran Ravel, totes les seves propietats musicals exposades amb treball que es nota molt acurat, però amb execució irregular, alternant passatges sonors ravelians magnifics amb passatges de clara incontenció sonora, veritablement desagradables, accentuades per la suma poc homogènia d’orquestra i cor, què més aviat semblava una franca competició decibèlica entre esclat intrumental i crit vocal. Ovació final, gran, perquè el final de l’obra ho afovereix i perquè segurament hi ha ganes de nou director. Temps al temps. És massa aviat encara i sorprèn cert entusiasme poc critic, tipus Oue.
M'agradaM'agrada
L’entusiasme tampoc em va semblar exagerat, més aviat era esperançador, però cap tsunami emocional com els que provocava el seu compatriota, per això haurien de passar algunes coses que no veig probable, entre altres l’actitud que esmenteu d’alguns musics que jo no vaig percebre des de l’última fila del segon amfiteatre, un dels llocs d’acústica privilegiada, però allunyadíssim de l’hemicicle.
M'agradaM'agrada
Poc interés per In Fall. Ni fu ni fa. I el concert de Prokófiev no és el millor d’ell, precisament. Estic d’acord amb tu Joaquim. Salvant, aixó sí un deliciós andante. Em va agradar força com el va portar el mestre ONO. I Ravel força bé. Ravel no és precisament fàcil i Daphnis i Cloe té molt a tocar i més del que sembla a cantar. És una peça que posa a prova tota l’orquestra. I per a mi el resultat va ser molt digne. Hi ha molta feina a fer, això sí. però sembla que anem pel bon camí. Cal que director i orquestra s’acoplin i s’entenguin amb fluidesa, cosa que només es pot obtenir amb la pràctica dels concerts. Esperem que tot vagi bé. D’aqui uns mesos podrem parlar amb més referències. En quant al Cor ja fa temps que molts anem predicant al desert… Esperem que algú ens escolti un dia, i s’ho agafi seriosament això d’un cor professional simfònic.
M'agradaM'agrada
El Cor Nacional de Catalunya, ara per ara, és una quimera, quelcom que demostra que el moviment coral català no ha fet bé la feina.
Pel que fa a l’OBC ara té una oportunitat d’or per sortir de la satisfactòria mediocritat i fer un salt cap a un estadi superior, però em temo que això faci molta por a més d’un dels seus components que potser no estaria a l’alçada i per això ja els va bé anar fent la piu piu. Res de nou, nomñes cla que el directius de l’OBC ho vulguin i no sé si realment és el que volen i tampoc sabem si Ono ve a fer el salt o a mantenir un nivell acceptable.
Caldrà esperar amb esperança, això sí, i el concert d’ahir n’és una mostra..
M'agradaM'agrada
Avui Ono ha parlat: ha saludat amb una frase en català i ha donat el seu punt de vista d’InFALL, explicant-ne els moviments, en anglès. El gerent ha “traduït”, és a dir, ha resumit quatre paràgrafs d’Ono en dues frases i no se n’ha sortit, que ja no recordava com ho havia explicat Ono. Després, Parra explicava el seu punt de vista… InFALL m’ha agradat més que altres obres de l’autor, i té moments que recorden el Stravinskij de La sacre. En algun moment li sobra volum, però en general, és una obra interessant i funciona. Molt gran el Daphnis et Chloè: la versió completa és sensacional. Quan podem veure, en una obra de repertori, deu percussionistes junts (comptant la celesta)? Molt ben interpretada. Això sí, molt poca gent: o molta gent ha fet pont, o tothom estava votant a la mateixa hora.
M'agradaM'agrada
Està bé que el director parli, però fer-ne una obsessió no em sembla normal. Un director ha de parlar amb l’orquestra, la resta si no és espontani no acaba funcionant.
M'agradaM'agrada
No he pogut assistir al concert i l’estic escoltant ara per Catalunya Musica. De moment l’obra d’en Parra m’interessa ben poc.
Voldria comentar un fet del concert de dijous a l’Auditori (Jacobs i La Creació). Tinc l’abonament d’Antiga i no em calien entrades. Uns amics volien assistir al concert i es van haver de rascar la butxaca perque les entrades de 10 euros feia setmanes que, segons constava a la web, estaven exhaurides. Doncs bé, totes les llotges laterals d’ambós costats estaven completament buides. Em va semblar entendre que es posarien a la venda la setmana abans del concert. Mentida. Imagino que donada l’escassa venda d’entrades van decidir bloquejar les més barates. Afortunadament, les rebaixes van arribar el dia 22 (un 50%) que tot i així no va aconseguir omplir el local malgrat que el concert era de primera. Crec que cal exigir més seriositat als responsables.
Per cert, també hi va haver presentació prèvia. M’hagués agradat escoltar unes disculpes pel desgavell dels abonaments amb l’escandalosa pujada de preus (rectificada a posteriori) i l’eliminació d’una de les zones. D’això, res de res.
M'agradaM'agrada
…i com que era la Mercè hi havien mooooooooooltes invitacions…Res canvia, Pere, res. Incomprensible que en un concert d’aquestes característiques, amb massa coral i tot un gran oratori, no es posi tot l’aforament a la venda. Incomprensible. No hi ha dret. Per qué es fa a l’Auditori doncs? De qué tenen por? De que a dalt estigui ple i a baix es veigin clapes? I qué si això passa? Efectivament el laterals estaven ben buits, i a dalt, al segon pis l’assistència no va arribar, de llarg, a la meitat. I tot i aixi privant de preus econòmics a la gent. No hi ha dret.
M'agradaM'agrada
Jo no entenc com un equipament públic pot funcionar sense un calendari de vendes clar com, per exemple, el Real de Madrid. Que no es possessin a la venda les entrades de 10€ i es preferís optar per tenir buts els ninxos em sembla, com a mínim, deslleial. Jo per aquest concert (lamentablement no pas per a tot el cicle) tenia entrada des de feia temps malgrat la caòtica manera en què es van treure a la venda les entrades els primers dies i l’irrisori horari de taquilles d’un servei públic: Dilluns tancat i dimarts obrint a la tarda.
M'agradaM'agrada
Jo creia sincerament que sent Jacobs i la Creació, les entrades de 10€ s’havien esgotat. Quan vaig llegir el teu comentari em va venir de cop una glopada d’ira.
M'agradaM'agrada
Hola Pere, el teu comentari, i després que jo intentés comprar una entrada econòmica per aquesta Creació, va motivar l’apunt posterior tractant el tema del bloqueig, un tema preocupant i denunciable, però de difícil control mentre les sales no tinguin una política ben definida i pública de la venda d’entrades.
Ara s’estan posant molt de moda unes tècniques de venda que ens obliguen a comprar mirant de reüll les ofertes d’última hora, les promocions, descomptes i tota mena de embolica que fa fort, que situa la cultura al mateix nivell que el detergent, les compreses o el canvi de pneumàtics.
Potser som nosaltres els equivocats, però ells estan forçant que les fidelitats a les institucions culturals, que fins ara eren una garantia de continuïtat, s’esberlin per deixar pas a una mena de mercat de Calaf que posa en risc no només la tresoreria.
ja veurem com acabarà tot això, però el neoliberalisme cultural, com tots el neoliberalismes pronostico que ens portarà a la misèria
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de septiembre de 2015 | Beckmesser
Ahir diumenge vaig disfrutar amb Prokofiev i Ravel.
Només hi vaig notar massa forts i molestos de dinàmica alguns passatges puntuals del ballet.
Deliciosa propina convidant al concertino que va ser com convidar-nos a nosaltres mateixos.
Aprofito per dir que dijous passat em va semblar magnífica la Creació de Haydn en mans d´en Jacobs.
Escandalós el que s´esta posant de moda últimament als nostres espais públics de musica que és bloquejar les entrades econòmiques quan els hi sembla bé.
Gràcies i fins aviat!
M'agradaM'agrada
Gràcies José Luis per la teva ressenya. Crec que quan Ono es faci més amb l’orquestra i l’acústica de l’Auditori, anirà polint aquests aspectes de les intensitats, una altre cosa més laboriosa serà fer créixer l’orquestra.
M'agradaM'agrada