Sarah Shafer (Rosetta) i Anna Caterina Antonacci (Cesira) a Two Women (La Ciociara) de Marco Tutino, producció de Francesca Zambello. Estrena mundial a l’Opera de San Francisco juny 2015 Fotografia Cory Weaver
El passat mes de juny va tenir lloc al War Memorial de San Francisco l’estrena mundial de l’òpera de Marco Tutino, Two Women, basada en la novel·la de Alberto Moravia, La Ciociara, que Vittorio de Sica va portar al cinema amb el mateix títol i que va consagrar la carrera de Sofia Loren amb l’Oscar a la millor actriu, sent la primera vegada que una actriu no anglosaxona el guanyava. Loren va aconseguir 23 premis més per la seva emblemàtica Ciociara, entre ells el de millor actriu en el Festival de Cannes i ara aquell personatge tan operístic ha trobat qui li donés veu i música.
A Marco Tutino (Milà, 30 de maig de 1954) l’han classificat com a compositor neo- tonal, que ja és tota una declaració de intencions del que us espera si aquest apunt us fa entrar ganes d’escoltar la darrera de les seves 14 òperes escrites fins ara.
Del gener de 2002 fins el 2006 va ser el director artístic del Teatro Regio de Torino, i aquell mateix any i fins al 2011 va ser el Sovrintendente (director general) i Direttore artístic del Teatro Comunale di Bologna.
El seu opus operístic fins ara és:
- Pinocchio (Teatro Margherita di Genova, 23 de maig de1985)
- Cirano (Teatro Comunale di Alessandria, 18 de setembre de1987)
- Vite immaginarie (Teatro Comunale di Bologna, 6 de novembre de 1989)
- La lupa (Teatro La Gran Guardia di Livorno, 4 de setembre de 1990)
- Federico II (Commissionada pel teatre de Bonn l’any 1992, estrena mundial al Teatro Giovanni Battista Pergolesi de Jesi, 1 d’octubre de 2004)
- Il gatto con gli stivali (Teatro Filarmonico di Verona, 17 d’abril de 1997)
- Vita, opera en un acte de Patrizia Valduga lliurament inspirada en l’obra Wit de Margaret Edson (pel Teatro alla Scala di Milano en el Piccolo Teatro Studio, 9 de maig de 2003 amb Anna Caterina Antonacci)
- Le bel indifferent (Teatro Lauro Rossi di Macerata, 15 juliol de 2005, amb Monica Bacelli, Luca Canonici, Elena Rossi, Milton Danilo Fernández; orchestra Státní opera Praha; dir: Guillaume Tourniaire; regia: Pier Luigi Pizzi pel Sferisterio di Macerata)
- The servant (Auditorium S. Paolo di Macerata, 27 de juliol de 2008) amb direcció de Gabriele Lavia pel Sferisterio Opera Festival
- Senso (Teatro Massimo Vittorio Emanuele di Palermo, 22 de gener de 2011)
- Le braci, opera en un acte, libretto del compositor basat el l¡obra del mateix títol de Sándor Márai, commissionada del Festival della Valle d’Itria i del Maggio Musicale Fiorentino (producció del Teatro Nazionale di Szeged, dins el marc del Armel International Opera Festival, Budapest, 9 d’octubre de 2014)
- La ciociara (titolada Two Women, San Francisco Opera, 19 de juny de 2015)
Com era d’esperar tractant-se d’una òpera bàsicament tonal, la crítica la va rebre en divisió d’opinions, més aviat negatives, perquè Tutino no se n’amaga d’homenatjar als compositors veristes, amb especial devoció per Puccini, ja que en mots moments d’aquesta Ciociara la partitura cita melodies de Tosca fàcilment reconeixibles a la primera escoltada, i és clar, això acaba sent una provocació, ja que no estem gaire avesats a que la música de les estrenes sigui assequible i fins i tot plaent, quelcom que ja sabem que a banda de mirar més al passat que al sempre complicat futur, no agrada gens a la crítica però segurament molt més al públic, i sembla, si hem de fer cas a la seva recepció, que aquesta vegada també ha estat així: crítiques negatives i èxit de públic .
El llibret és del propi compositor i de Fabio Ceresa sobre un guió previ de Luca Rossi, i està escrit en italià
Aquesta Ciociara mira el passat, certament, de manera volguda i conscient, ja que segurament va a la recerca de la complicitat amb el públic que permeti que aquesta obra tingui una certa continuïtat després de l’estrena, quelcom que no sembla el destí de la immensa majoria d’obres que s’estrenen avui en dia. No sé si Tutino ho aconseguirà, potser si en aquells teatres on els directors artístics no tinguin manies, ni complexos de cap mena, i si un dels principals objectius, sinó el principal, sigui penjar el cartell d’esgotades les localitats, és possible que amb una obra de fàcil audició, envoltada d’una bona i eficaç campanya de màrqueting ho acabi aconseguint. No crec que estiguem gaire lluny del que pretenien els compositors i empresaris dels anys daurats de l’òpera. Ara bé en el món de la creació artística mirar enrere mai ha acabat de funcionar i per tant caldrà veure si l’èxit assolit a San Francisco engresca a altres teatres a programar-la.
Potser si ens diguessin que aquesta Ciociara va ser escrita en el primer terç del segle XX l’escoltaríem amb un interès ben diferent i potser no tindríem tants escrúpols. El tema em sembla interessant perquè si l’obra funciona teatralment, i la música enganxa i emociona, per què té tanta importància que s’hagi escrit el 2014 o el 1914?
En molts moments podríem creure que estem escoltant Il Tabarro o alguna obra molt poc representada dels veristes post puccinians, mai una obra del XXI, però no sé si això és prou argument per no programar-la o estigmatitzar-la.
Fins i tot hi ha un moment en el segon acte que el personatge de Giovanni diu “la commedia è finita”, quelcom que no deixa de ser un homenatge a un dels moments culminants del verisme italià.
Per acabar de veure si l’obra funciona ens falta la vessant teatral, que en aquesta òpera deu ser essencial, però escoltant la banda sonora que avui us porto, s’aprecia l’impacte directa de la música que busca desesperadament agradar, alhora que l’impacte dramàtic de les situacions teatrals, i això té un efecte immediat en la reacció del públic, gràcies també, i no és poca cosa, a l’entusiasme amb el que Luisotti, director musical de l’òpera de San Francisco, afronta l’estrena al capdavant d’un equip vocal amb una protagonista que només escoltant-la ja s’intueix que la formidable Anna Caterina Antonacci, la soprano que segurament personifica millor el potent imaginari que Sofia Loren ens ha deixat a la memòria d’aquest personatge tan potent, en fa una creació.
Tutino va pensar en ella quan escrivia el rol de Cesira i això sempre és un gran avantatge, perquè la partitura s’adequa a la perfecció a les possibilitats vocals i dramàtiques de la cantant italiana, quelcom que no succeeix amb altres cantants de la companyia, com el tenor Dimitri Pittas que canta el rol de Michele (Jean Paul Belmondo a la pel·lícula) i que passa sovint per múltiples moments de conflicte vocal o un gastat (ha estat alguna vegada bé?) Mark Delavan, el malèfic feixista Giovanni, que a estones tant recorda al Luigi de Il Tabarro.
La soprano Sarah Shafer és Roseta, la filla de Cesira i està esplèndida i angelical, en contrast amb la part dramàtica destinada a la mare.
He trobat un vídeo amb fragments de la producció que ens ajudarà a l’hora d’escoltar-la posteriorment.
Marco Tutino
TWO WOMEN (LA CIOCIARA)
Llibret de Marco Tutino i Fabio Ceresa sobre un guió de Luca Rossi de la novel·la de Alberto Moravia
Cesira: Anna Caterina Antonacci
Rosetta: Sarah Shafer
Michele: Dimitri Pittas
Giovanni: Mark Delavan
John Buckley: Edward Nelson
Pasquale Sciortino: Joel Sorensen
Fedor von Bock: Christian Van Horn
Maria, Sciortino’s Mother: Buffy Baggott
Italian Singer: Pasquale Esposito
A country woman, Lena: Zanda Svede
An Old Woman: Sally Mouzon
A Distant Voice: Christopher Jackson
Moroccan Soldier: Torlef Borsting
San Francisco Opera Orchestra and Choir
Director musical: Nicola Luisotti
San Francisco War Memorial and Performing Arts Center, June 2015
Jo crec que és prou interessant, i us sorprendrà, perquè la música amb reminiscències veristes i influències dels grans compositors cinematogràfics, des de Korngold, òbviament, però també dels grans temes melòdics de Steiner, Tiomkin o Herman, no deixarà a ningú indiferent. Hi haurà qui detestarà trobar un temps de vals arrauxat, o una típica cançó melòdica italiana en mig d’una de les escenes més dramàtiques de la segona part, i no cal dir que els enemics de la melodia detestaran fins la nàusea que hi hagi un tema recurrent que no trigues a cantussejar de tant bonic, inspirat i cançoner com és.
No cal dir que si esteu interessats sempre ho trobareu aquí.
IN FERNEM LAND 
Perquè no és el mateix haver descobert la penicil·lina el 1914 que descobrir-la ara. Per cert: frase que vaig llegir ahir i em va fer (jo sóc força despistat) molta gràcia: “si Einstein s´oblida de dinar és un geni; si jo em descuido una targeta al caixer sóc idiota”.
M'agradaM'agrada
Bé, és un argument massa científic. Aquí parlem de sensibilitats ben diferents, i si som receptius a la bellesa i el sentiments que transmeten la música, tant és si s’ha escrit al segle XVI o al XXI, no acabo d’entendre que l’estil emprat sigui tan determinant per rebutjar-la o no, al cap i a la fi la bellesa continua sent bellesa sempre i els sentiments i el teatre també, si connecta amb el públic, tot i ser antic, no li veig gaire problema. El problema no pot ser quan ha estat escrita i com, sinó si és bella i bona o no ho és, que aquesta ja és tota una altra qüestió, perquè si a inicis del XX ho hagués estat ara també ho hauria de ser, tot i l’anacronisme que suposa utilitzar una melodia per expressar sentiments en el camp operístic a l’any 2015 i tenint en el punt de mira a un compositor que va morir l’any 1924.
M'agradaM'agrada
L ‘aqui està desactivat encara oi?
Pep
M'agradaM'agrada
Activitat, un descuit imperdonable. Gràcies Pep
M'agradaM'agrada
No sé… entene cels dos arguments, però em costa. Al final, queda la bellesa, certament, però també s’ha d’entendre que la crítica, o el bon crític, també ha de valorar què aporta l’obra nova o l’ha de situar en un context. Llavors, potser, no té el mateix valor la mateixa obra feta cent anys abans o després. Si ara un pintor “descobrís” en les seves obres la perspectiva i pintés en l’estil de Mantegna o de Carpaccio, segurament faria obres belles, però no se’l valoraria igual i la crítica artística ballaria entre titllar-lo de plagiari o de genial “revisitador”. Que una gran majoria preferiria penjar a la paret una bona còpia o imitació d’un pintor clàssic, feta ara, que un original de Jackson Pollock serà sempre cert, però també cal entendre que el crític no podrà valorar-ho igual.
Per cert, el mateix Tutino té un canal a Youtube on té algunes de les seves òperes, completes i, algunes, amb vídeo de la representació: https://www.youtube.com/channel/UCg_aXHvENFq2FzQKJE8Tmeg
M'agradaM'agrada
No t’ho discuteixo pas, al bon crític li toca fer un estudi molt més analític de l’obra, contextualitzar-la i per tant posar en evidència allò que segurament el públic ja sap i ci eix, però que que accepta millor, segurament perquè el públic en general, i no només en l’art, vol que li donin tot ben mastegat i en aquest Tutino crec que els hi dóna, alhora que retorna a la seva obra un esperit molt italià de l’òpera, que per altra part ja es va veure amb Giancarlo Menotti, aquí si hereu directa d ela tradició post verista, que la seva obra malgrat tenir una bona acollida no era considerada per la crítica. Potser per això, entre altres coses, es va instal·lar als USA on els teatres són de gestió privada i tenen uns interessos divergents amb els de caràcter públic.
Tot i així, els teatres nord-americans, tots ells privats, poden enorgullir-se de fer més estrenes que els teatres europeus, tots ells fortament subvencionats per les administracions públiques. A Sant Francisco, com en el MET, Chicago o Houston, la llista en els darrers anys és nombrosa: John Adams “Nixon in China,” Philip Glass “Akhnaten”, Mark Adamo “Little Women,” Rachel Portman “The Little Prince,” Daniel Catán “Florencia en el Amazonas” i l’any vinent està previst que s’estreni “Dream of the Red Chamber” de Bright Sheng, per no parlar de la celebrada “The ghost of Versailles” de John Corigliano, “The great Gatsby de John Harbison o “A Streetcar Named Desire” de André Previn, en alguns casos gravades en format CD o DVD i fins i tot reposades en temporades posteriors.
Difícilment aquestes òperes tindran acollida a Europa, potser perquè estan més “orientades” al públic nord-americà i als seus gustos estètics, però el cas és que aquí no arriben i potser si que no valen res (algunes), però no serà que el poc que s’estrena per aquí, amb ínfules més trencadores i contemporànies, sigui molt millor, ans al contrari diria jo.
Gràcies per l’enllaç del canal de Tutino, ahir ja el vaig veure i finalment no el vaig posar al final de l’apunt, com volia
M'agradaM'agrada
La de Previn és molt bona, jo la tinc amb vídeo i m’agrada molt.
M'agradaM'agrada
I si la protagonista és Renée Fleming, per a qui va ser escrita, aleshores l’obra pren una dimensió esplèndida. Efectivament és una bona òpera contemporània que no em faria res veure representada al Liceu.
M'agradaM'agrada
Jo, sincerament, no acabo d’entendre per que els critics s’han de carregar una obra perque “sona be”. Es que allo modern ha de sonar malament per força? Ha de ser necessariament estrany i dissonant? Lleig? On estem anant a parar? Jo no vull un art que ningu m’hagi d’explicar. Vull un art que jo mateixa pugui entendre i gaudir des del primer moment. La bellesa ha d’entrar, des del meu punt de vista, per la via “directa”, intuitiva diria jo, mai per la via intel.lectual. L’art ha de tenir la capacitat de fer-nos plorar d’emocio perque sentim coses que estan mes enlla de la quotidianitat. Ja n’hi ha prou de coses lletges i dissonants en el dia a dia. L’art, i, per tant, la musica, ha d’estar mes enlla de tot aixo. Per tant, si al segle XXI hi ha un senyor que fa una obra l’objectiu de la qual es buscar que agradi al public i no nomes a una colla de critics, benvinguda sigui!
M'agradaM'agrada
Querida Olga, que bien dices lo que muchos pesamos, gracias, desde la antípodas….
Eduardo
M'agradaM'agrada
és un antic i etern debat, benvolguda Olga.
Hi ha un moment en l’història de l’art que la bellesa molesta, i fins i tot arriba a ser un inconvenient, és paradixal perquè abans era quelcom que anava íntimament lligat. L’art no ha de tenir cotilles de cap mena, però de cap, per tant si algú decideix que és amb la melodia i la tonalitat com se sent més còmode i creatiu, em sembla que per això no ha de ser repudiat d’entrada, mentre que raves monumentals han estat “perdonats” com el ninot indultat de les falles, senzillament perquè està creat sota una cotilla ideològica i estètica determinada.
Moses und Aaron és una obra cabdal i mestra com ho és La Bohème, però Gaudí és un rave com Zelmira, vull dir que en l’art hi cap tot, i en aquest cas les òperes de Tutino demanen el seu lloc, com ho poden fer les de Mestres Quadreny, Benet Casablancas o Agustí Charles.El públic a qui van destinades farà el seu judici, només reclamo que tots tinguin dret a veure representades les seves òperes.
M'agradaM'agrada
Exacte, Joaquim. El públic ha de ser qui decideixi el que li agrada i el que no. No han de ser els suposats “Intel·lectuals” els que diguin què és bo i què no ho és.
M'agradaM'agrada
No només, però se suposa que le sòperes es fan i representen per tal de que el públic les vegi i les gaudeixi. El públic no és material d’atrezzo i el públic no sempre és imbècil i adotzenat, el públic també és culte, savi i sever, i sobretot no està subjecta a interessos extra musicals i artístics, és lliure i sobirà. El públic s’equivoca, com també s’han equivocat aquells crítics que han dit barbaritats i les hemeroteques n’és ple de històriques relliscades.
M'agradaM'agrada
Te refieres a la “Zelmira” de Rossini la ópera que consideras un “rave”? Estoy sorprendido porque en Pesaro te gustó, a pesar de la infame puesta en escena.
Pues ya ves, “Moses und Aron” será una obra “capdal”, pero para mí fue como un “tercer grado” cuando la ví en el Liceu. Sólo resistí 6′ del principio de la segunda parte.
Realmente el Arte es muy subjetivo y lamento cuando me dicen qué es lo que me ha de gustar y qué no, pues generalmente no coincido con esa indicación. Soy libre de agradarme lo que me agrada y desagradarme lo que me desagrada y me importa bien poco -o nada- ir en contra de la corriente marcada.
Recuerdo con cariño los años 60s del siglo pasado cuando era obligado reclinarse ante Michelangelo Antonioni, director hoy casi olvidado, y cuya única película que fue de mi agrado -“La notte”- hoy está más pasada que pasada.
M'agradaM'agrada
Òbviament no Colbran, he dit Zemira quan volia dir Alzira, el rave verdià, al costat del Giorno di regno, per excel·lència, fins i tot Verdi ho va dir, en canvi la Zelmira, com bé dius, és una autèntica meravella que vaig gaudir molt a Pesaro, amb uns gloriosos Juan Diego Flórez i Kate Aldrich, i uns magnífics Gregory Kunde i Marianna Pizzolato.
Pel que fa a l’art res a afegir.. Potser Antonioni ara està oblidat, una mica com Bergman o Manoel de Oliveira, quelcom que no vol dir que no siguin pel·lícules valuosesi algunes qualificades com a obres d’art.
Hi ha moltes obres cabdals en el món artístic que per a mi són un tercer grau, no només a la música, també a la pintura o la literatura, no només el que m’agrada en a mi és cabdal, potser jo no arribo a tot, quelcom que no em preocupa molt, però és una realitat.
M'agradaM'agrada
Me ha gustado tanto esta ópera que ya he conseguido siete títulos de Tutino. Me gusta la melodía y no los experimentos que parecen creados para sorprender a los colegas compositores y aburrir a la mayoría del público.
Soy un fan total de Menotti, de Rota, así como de Corigliano y Previn y estoy seguro que habrán más operistas melódicos que tienen vergüenza de exponer sus obras fruto de la inspiración, para que no se rían de ellos los genios que estrenan títulos que se olvidan al salir del teatro y no se vuelven a representar.
A quién van dirigidas las composiciones de los músicos actuales: a los críticos y colegas o al público que paga su buena entrada para disfrutar de la música y del canto? Yo estoy perdiendo mi afición por la ópera por culpa de. los genios actuales de la dirección, los títulos generalmente horribles que se estrenan y la escasa calidad de los cantantes, salvando aquellos pocos que gustan a la mayoría, pero que no pueden ir a todos los teatros del mundo, como es lógico, amén de esos directores que consideran que cuanto más volumen se extrae de la orquesta más destacan, olvidándose que los cantantes sobre el escenario han de superar esa barrera de sonido, aparte de salvar todos los inconvenientes escénicos que les rodean, gracias a las ocurrencias de los escenógrafos y directores de escena actuales.
Bienvenido, pues, Marco Tutino, compositor cuya existencia desconocía.
Por cierto en “La ciociara” la Antonacci está genial, ópera compuesta expresamente para ella, como alguna otra de Tutino que también ha cantado la mezzo italiana.
M'agradaM'agrada
Dear Colbran, acaso piensas que obras contemporáneas, no digo el siglo porque casi nada hemos vivido de 21… Piensas que no han sido contundentes?
Solo por caso fortuito he estado en dos de ellas, que me cautivado y mucho…. “The ghost of Versailles “de John Corigliano, y “A Streetcar Named Desire” de André Previn, una en NY y la en SFO, en ese momento vivía en EEUU, estuve en esos teatros que llenaron de gloria que yo he pensado que se debían promulgar, y no ha pasado…. Y los “cartelones” estaban “sold out”, en ambas. Crees que son operas para el olvido?, yo no lo quiero creer.. Por eso voy a estar muy atento a este estreno, quizás no haya replicas en Europa, y todo me hace pensar que así será, lastima, mucho más de la mitad del público Europeo, lo está perdiendo… ni que hablar de las Antípodas, peor aún…. Gracias por tu apunte…..siempre perfecto……..
M'agradaM'agrada
A esos títulos que mencionas -y que yo tengo en DVD- me refiero como obras de calidad de Corigliano y Previn. Y qué me dices de “La loca” de Menotti (sobre Juana “la idem”) o de “il cappello di paglia di Firenze” de Rota? Por nombrar sólo dos títulos de la gran producción tanto de Menotti como de Rota, aunque éste no fue uj operista tan prolífico como su compatriota .luego nacionalizado estadounidense-.
M'agradaM'agrada
No els hi vulguis tant mal als crítics, ni tampoc els hi donis tanta importància, els compositors escriuen bàsicament per a ells mateixos amb la intenció de que el públic ens dobleguem a la seva obra senzillament perquè ells són molt bons i ens cal molt esforç per comprendre el que ens volen dir.
I amb aquesta norma van fent, sobretot si estan subvencionats i les seves obres s’estrenen sense que el fracàs estrepitós de la majoria no posi en perill la butxaca de l’empresari, perquè al menys a Europa l’empresari és la butxaca del contribuent.
Al Liceu s’estrenen les òperes de certs compositors catalans, no les de tots els compositors catalans que escriuen i estrenen òperes pel món. Quelcom que també posa de manifest un vassallatge polític bastant fastigós.
El tema dóna per una sèrie d’apunts i com ens amenacen amb properes estrenes catalanes, potser aleshores serà l’hora de fer una mica de safareig.
M'agradaM'agrada
m’encanta! tot un descobriment! gracies per portar’ho al pais llunyà. una abraçada i bon cap de setmana a tots
M'agradaM'agrada
De res Simone, segurament en un futur portaré més Tutinos a IFL
M'agradaM'agrada