La Royal Opera House, Covent Garden de Londres, ha iniciat la seva temporada cinematogràfica amb la transmissió de la reposició de la magnífica producció que David McVicar va fer l’any 2006 de “Le nozze di Figaro” de Mozart, amb un bon repartiment, no excepcional, que malauradament ens deixava sense la Susanna de la prevista i engrescadora Anita Hartig per oferir-nos la de la soprano anglesa Ellie Dehn tan correcte i perfectament delineada en l’aspecte escènic com exempta de l’enginyosa seducció vocal per culpa d’una veu poc agraïda i d’un cant que mai excel·leix, ni tan sols en l’ària del jardí, en un dels millors moments que ens va deixar l’opus creatiu del genial Mozart, especialista en deixar-nos moments excepcionals.
Ivor Bolton al capdavant de l’orquestra i el cor de la ROH, ofereix una versió vigorosa de temps agitats que posa en algun cas en dificultat als cantants, incapaços de quadrar adequadament el seu cant amb les exigències del fossar. El seu Mozart és prou eficaç i adequat per no trair res, si bé tampoc m’ha semblat veure res excepcional en la direcció, el discurs flueix còmodament sense genialitats ni ensurts.
L’equip de veus està encapçalat per Erwin Schrott com a Figaro, rol que ja va cantar a la ROH a l’estrena de la producció 2006 i una posterior reposició de l’any 2010. És un rol que entén bé i li va com anell al dit. Vocalment no hi ha cap problema i l’estil és extravertit i fatxenda, molt més adequat que el seu sobrevalorat Don Giovanni. No és un cantant distingit i té alguna dificultat amb la respiració i el fraseig, però el seu Figaro és jovial i franc, molt directe i gens artificiós. Funciona
La revelació és el Comte del baríton francès Stéphane Degout en una encarnació possiblement antipàtica en excés (McVicar dixit), però vocalment i dramàticament perfectes, amb molta convicció en el discurs narratiu d’uns recitatius molt ben treballats i una autoritat canora contundent. Bravo
Ja us he dit el que penso de la Susanna de l’anglesa Sophie Bevan, no em vull repetir. Estic segur que Hartig de veu més ample i cant més seductor i distingit en deu fer una creació deliciosa. Anodina
La comtessa de la soprano nord-americana Ellie Dehn és poc senyorívola. McVicar la dibuixa atemorida davant del’autoritat de la governanta del Palau, talment extreta del Manderley de Mrs. Danvers. Dehn sembla que vulgui vestir la seva Rosina amb una distinció distant, amb notes flotants no sempre resoltes amb efectivitat i elegància, potser perquè quan el cant esdevé tan estudiat i no és prou natural, acaba sent distant, i les seves dues meravelloses i grans aportacions en solitari “Dove sono” i “Porgi amor” van sobrepassar amb escreix la correcció.
Kate Lindsay com a Cherubino és una delícia, per ser la perfecta encarnació de la febrada juvenil d’un fogots meravellosament musicats per Mozart. La veu és poc definida i costa identificar a una autèntica mezzosoprano, però el seu cant és un autèntic esclat de contagiosa vitalitat.
Molt tronada la Marzellina de Louise Winter (sense la seva ària) i correctes el Bartolo de Carlo Lepore, l’amanerat Don Basilio de Krystian Adam, el Don Curzio de Alasdair Elliott i el breu però decisiu Antonio de Jeremy White, mentre que la Barbarina de Robyn Allegra Parton m’ha semblat massa ganàpia.
La producció de McVicar és una joia, una meravella de precisió dramàtica des de l’escenificació de l’obertura, una solució que no m’acostuma a agradar massa, però que en aquest cas fa una fotografia meravellosa de la vida al Palau dels Almaviva, en una transposició d’època que situa l’acció a la meitat del segle XIX, quan potser el dret de cuixa oficial ja no tenia el valor de cent anys abans, però que en realitat funcionava de manera tan feudal com sempre quan el poder s’exerceix amb prepotència i despotisme, quelcom que no varia amb el pas dels anys i els segles.
McVicar vesteix la producció amb un magistral disseny de llums de Paule Constable i uns elegantíssims dissenys escenogràfics i de vestuari de Tanya McCallin.
El Palau dels Almaviva denota una decadència en uns murs esquerdats i mancats d’una capa de guix i pintura, amb estances impressionants que troben a faltar el mobiliari que fins no feia gaire les havien atapeït. Tot plegat ajuda de manera molt visual a emmarcar l’acció dramàtica de sempre amb els personatges de sempre però més perfilats en detalls intel·ligents que fan molt més atractiva una dramatúrgia que mirada sense gaire atenció es podria titllar, erròniament de tradicional.
Wolfgang Amadeus Mozart
LE NOZZE DI FIGARO
Llibret de Lorenzo da Ponte
Figaro Erwin Schrott
Susanna Sophie Bevan
Count Almaviva Stéphane Degout
Countess Almaviva Ellie Dehn
Cherubino Kate Lindsey
Bartolo Carlo Lepore
Don Basilio Krystian Adam
Marcellina Louise Winter
Don Curzio Alasdair Elliott
Antonio Jeremy White
Barbarina Robyn Allegra Parton
Royal Opera Chorus (Peter Manning)
Orchestra of the Royal Opera House
Director musical Ivor Bolton
Director d’escena David McVicar
Escenografia i disseny de vestuari Tanya McCallin
Disseny de llums Paule Constable
Royal Opera House Covent Garden, Londres 5 d’octubre de 2015
Enllaç pàgina de la ROH
http://www.roh.org.uk/showings/le-nozze-di-figaro-live-2015
http://www.roh.org.uk/productions/le-nozze-di-figaro-by-david-mcvicar
Aquí ja sabeu que la podreu reviure i aprofito per dir-vos que aquest apunt està especialment dedicat a Leonor, perquè és una mozartiana de socarrel, perquè és una infernemlandaire fidel i participativa, i també perquè malgrat la distància sempre està molt a prop.
IN FERNEM LAND 
L’informe tècnic segur que és impecable, com sempre, Quim! Ara… el que vam disfrutar! MERAVELLÓS !!!!!
M'agradaM'agrada
La producció és tan bona que tot allò discutible a nivell tècnic queda diluït, és el clar exemple del que ha de ser un treball teatral intel·ligent que ajuda, i molt, a que la representació sigui un èxit i excitant, i en aquest cas és un encert.
M'agradaM'agrada
¡Qué maravilla! ¡Muchas gracias, inmensas! Me perdí la versión y me vendrá bien, gracias a ti, verla y buscar el disfrute. Siempre Mozart ayuda.
Y muchas gracias a ti. Ya lo sabes, “tan lejos y tan cerca siempre”.
Gracias de todo corazón. 😀
Un saludo, amigos infernems.
M'agradaM'agrada
Espero que disfrutes de una obra tan maravillosa como esta. Te lo mereces y es la mejor medicina para cualquier desánimo
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim. Collonut com sempre, i també als teus “col·laboradors”, que feu que la gent de l’àmbit rural que sempre hem de fer grans desplaçaments ens feu possible gaudir-ne
M'agradaM'agrada
Massa sovint pensem que tothom ho té tan fàcil com els que vivim a Barcelona o a les grans ciutats i en sou molts que teniu la música, fins i tot l’enllaunada, a molta distància. El futur passa per universalitzar el streaming gratuït, malgrat que queda lluny de l’experiència en directe, és una manera fer arribar la cultura, la música i l`òpera molt més enllà dels centres on es produeix.
Fer-vos-en partícips és una de les grans satisfaccions d’aquesta feina i tenir col·laboradors que ho fan possible un luxe que mai podré agrair prou.
M'agradaM'agrada
Como siempre Joaquin regalandonos estos tesoros musicales
Muy agradecido
M'agradaM'agrada
De nada
M'agradaM'agrada