IN FERNEM LAND

PARSIFAL A VIENA (Gould-Struckmann-Volle-Urmana-Daniel;Mielitz-Fischer)


Vuioleta Urmana (Kundry) i Stephen Gould (Parsifal)

Violeta Urmana (Kundry) i Stephen Gould (Parsifal)

Avui us parlaré del streaming del passat 30 de març des de la Staatsoper de Viena, que va  tenir com a protagonista a Parsifal, traient de manera una mica injusta, el protagonisme al Parsifal berlinès, que suposava el comiat de la grandiosa Waltraud Meier cantant el rol de Kundry. Però els designis del streaming, com els del Senyor, són inescrutables, i hem tingut l’oportunitat d’assistir a una interessant representació de la darrera òpera del catàleg wagnerià, amb un repartiment interessant i unes direccions discutibles, com no podia ser d’altra manera.

Segurament jo m’estimaria més una direcció més solemne i no tan accelerada com la que Adam Fischer imprimeix a una òpera com aquesta, tan exageradament venerada (a Viena acaba el primer acte i no aplaudeixen, seguint la per a mi absurda tradició de no fer-ho, considerant aquest primer acte com quelcom sagrat).

L’orquestra de l’òpera de Viena hem dit moltes vegades que és extraordinària i també luxosament rutinària, res a afegir, hi ha molta qualitat i un so extraordinari, sumptuós i càlid, però segurament necessitaria un tractament més eteri i místic en els actes extrems, mentre que en el segon acte Adam Fischer sembla sentirse més còmode amb la passió carnal de la partitura.

M’ha sorprès negativament el cor de la Staatsoper en una nit que jo mo puc adjectivar d’altra manera que lamentable.

Struckman passa del seu conegut i afamat Amfortas a Gunermanz. La seva caracterització no és tan mística com ens tenen acostumats els grans cantants que l’han interpretat. Mentre que Volle ofereix un Amfortas molt dramàtic i més enèrgic del que la llaga oberta podria deixar entreveure.

La Kundry de Violeta Urmana era anys enrere tot un luxe, ja que la veu de mezzo/soprano/mezzo era l’ideal, però com ha succeït tantes vegades i amb tants cantants, els errors d’assumir repertoris poc adients passa una factura severa. Ella continua sent una Kundry vibrant, dramàticament molt interessant i vocalment assumible, però les diferències amb aquella interpretació liceísta són massa notòries.

Stephen Gould no és un prodigi de subtilesa i malgrat la primitiva personalitat del foll pur, el cant rude i primitiu del tenor no s’acaba d’ajustar a un personatge com Parsifal, o com jo entenc Parsifal, tot i així és un tenor sòlid que amb una mica més de varietat expressiva, originalitat interpretativa i sobretot subtilesa, hagués pogut deixar una petjada molt més memorable de la que ens deixarà.

Boaz Daniell compleix, tot i que no sé si la seva veu és la més idònia per interpretar a Klingsor. mentre que la resta de rols més petits compleixen les seves responsabilitats amb dignitat.

Em costa parlar de la posada en escena quan el seu responsable no ha pogut o sabut resoldre l’absurd conflicte que suposa contemporitzar l’acció i mantenir l’espassa del protagonista. Veure a Gould “lluir” un vestit que podria signar Hugo Boss alhora que treu l’espasa enmig de butaques i sofàs que podrien situar-nos al vestíbul d’un hotel quatre estrelles de la cadena Melià (segon acte), m’invalida tant la resta que crec oportú no gastar més energia i no cansar-vos. Vosaltres mateixos podreu treure’n les oportunes conclusions.

Un Parsifal sempre mereix la meva atenció i amb aquest tot i que no ha resultat rodó del tot (tasca complicada) no he tingut en cap moment la impressió d’estar perdent miserablement el temps, com em succeeix tantes vegades.

Richard Wagner
PARSIFAL

Michael Volle (Amfortas)
Falk Struckmann (Gurnemanz)
Stephen Gould (Parsifal)
Violeta Urmana (Kundry)
Ryan Speedo Green (Titurel)
Boaz Daniel (Klingsor)
Ulrike Helzel (Erster Knappe)
Hyuna Ko (Zweiter Knappe)
Joseph Dennis (Dritter Knappe)
Peter Jelosits (Vierter Knappe)
Michael Roider (Erster Gralsritter)
Il Hong (Zweiter Gralsritter)
Ileana Tonca (Erstes Blumenmädchen 1.Gruppe)
Regine Hangler (Zweites Blumenmädchen 1.Gruppe)
Margaret Plummer (Drittes Blumenmädchen 1.Gruppe)
Annika Gerhards (Erstes Blumenmädchen 2.Gruppe)
Hyuna Ko (Zweites Blumenmädchen 2.Gruppe)
Zoryana Kushpler (Drittes Blumenmädchen 2.Gruppe)
Zoryana Kushpler (Stimme von oben)

Adam Fischer | Dirigent
Christine Mielitz | Regie
Stefan Mayer | Ausstattung

Wiener Staatsoper, 30-03-2016

Enllaç del streaming

http://www.theoperaplatform.eu/en/opera/wagner-parsifal

La darrera producció que varem veure aquí, deguda a Claus Guth trigaré a oblidar-la. Ara el Teatro Real la presenta a partir de demà a Madrid, tot i que el repartiment no es ben bé igual  compta amb suficients al·licients (direcció de Semyon Bychkov per començar) com per deixar-se seduir i fer una visita a la capital d’Espanya. 

8 comments

  1. ramon

    El Siegfried de Carsen també passejava una espasa pel despatx anys 30 del Führer i el Hagen anava vestit de capataç de colònia textil del Llobregat i no va pasar res…

    M'agrada

    • ÉS cert, però el muntatge de Carsen me’l creia, malgrat que crec que ja vaig dir que l’espassa sobrava, i aquest de Mielitz no, potser perquè en cap moment durant la visió d’aquest Parsifal vienès em vaig creure cap dels personatges i en canvi Carsen en això és un mestre,, sap crear les situacions i els personatges resulten creïbles. Gould mai em sembla Parsifal, com tampoc Urmana em fa creible Kundry, i així tots. No és només una espasa o no, és que no vaig poder entrar en cap moment amb el que Mielitz ens proposa i segurament tampoc els cantants a disposició tenen gaires aptituds dramàtiques que facin creïbles els personatges que representen, quelcom que no sempre és fàcil, ho reconec.
      Amb un segon acte tan prosaic, tota la parafernalia dels actes extrems, amb la seva “fauna i flora”, no la vaig pair gaire bé.
      Gràcies per la reflexió.

      M'agrada

  2. Vicent

    -Aquests són els problemes que en comporta la contemporització. Mai no li he vist una bona resolució als finals de l’acte II de Tristany o del penúltim de Peleas en les versions ambientades en l’edat contemporània. Són escenes molt cavalleresques que tenen el seu sentit en temps pretèrits però que són difícilment tralladables als nostres dies, especialment pel tema de les espases. El final de l’acte II del Tristany de Mathaler a Bayreuth, en el qual Melot es treu una navaixa o un punyalet de l’interior de l’americana em va semblar ridícul (com moltes altres coses d’aquesta producció).

    M'agrada

    • Tot el Tristan dirigit per Marthaler em sembla a les antípodes del que jo crec que hauria de ser Tristan und Isolde.
      Millor fer simbolismes amb els grans missatges que inclou l’obra que intentar reflectir un realisme incomprensible en una òpera com aquesta. Tampoc m’agraden les solucions historicistes, que consti.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: