IN FERNEM LAND

RATTLE DIRIGEIX TRISTAN UND ISOLDE (Skelton-Westbroek-Milling-Nagy-Connolly)


Simon Rattle

Un dels esdeveniments musicals més notoris d’aquesta Setmana Santa va ser la representació de Tristan und Isolde que va tenir lloc al Osterfestspielen Baden-Baden amb la direcció musical de Simon Rattle al capdavant de la Berliner Philharmoniker i la parella Eva-Maria Westbroek i Stuart Skelton interpretant als immortals amants.

El diumenge 3 d’abril en versió concertant es va repetir amb idèntic repartiment,  però a la seu de l’orquestra a la sala Philharmonie de la capital alemanya, una execució de la genial partitura, i és d’aquesta versió retransmesa per la ràdio alemanya de la que us vull parlar avui.

Qualsevol encontre de la Berliner Philharmoniker amb Wagner és especialment celebrat, ja que poques orquestres poden lluir un color i una calidesa més wagneriana. La qualitat del instrument és superlativa i ja en la seva luxosa història va signar memorables i inoblidables versions orquestrals més que vocals, durant el regnat de Karajan. Ara Simon Rattle en un exercici de claredat expositiva enlluernador, converteix la meravellosa i mítica densitat sonora dels berlinesos en una sonoritat que sense perdre ni cos, ni consistència, ni voluptuositat, sembla quasi transparent, plena de detalls, plena de matisos, plena de contrasts. És una versió d’aclaparadora bellesa sonora, es impossible romandre insensible davant d’aquesta direcció i aquesta resposta orquestral. Podrem preferir-ne d’altres, no en tinc cap dubte, jo el primer, però Rattle ho fa preciós, qui sap si aquesta bellesa sonora acaba sent un problema, perquè potser en la recerca obsessiva d’aquesta bellesa es perden aspectes més dramàtics, més foscos, de més densitat que també amaga aquesta obra mestra i que amb Rattle queden més diluïts, segurament de manera volguda i conscient, però no deixa de ser una mica decebedor que aquest Tristan und Isolde que s’admira per tanta perfecció orquestral estigui mancat d’aquella anhelada  transcendència que els directors més ungits per la divinitat eleven a un nivell sobrenatural, i per a mi actualment no hi ha ningú com Barenboim per assolir-ho.

És ben gratificant, al menys sobre el paper, que el planter de cantants reunits per l’ocasió sigui una novetat respecte als que habitualment canten aquesta òpera en l’actualitat, és clar que això acaba suposant assumir més riscos, riscos que tenen com a resultat alguna decepció i també alguna que altre esperança.

Caldria saber com s’escoltaven les veus a la sala i si la seva projecció sobrepassava en alguns moments la magnificència orquestral, ja que aquest apunt està fonamentat en la transmissió radiofònica i ja sabem que les percepcions en la majoria d’ocasions  poden arribar a ser radicalment diferents.

El tenor australià Stuart Skelton va ser Tristan i encara que d’entrada ja es pugui apreciar que no estem davant d’un veritable heldentenor, com fins i tot es defineix ell mateix, m’ha semblat que vista la precarietat de tenors per fer aquest rols, i entre ells els pocs que el canten, Skelton se’n surt dignament. És clar que acaba traient el fetge per la boca, com la majoria i fins i tot els més grans Tristan de la història, però trobar un tenor que el canti, que el digui amb gust i precisió, i no mostri una veu gastada, oscil·lant, envellida o maltractada (encara), és un gran plaer. A vegades quan apiana, que ho fa, l’emissió i amb ella l’afinació són una mica dubtoses, i els aguts perden tota brillantor i queden sovint amagats, suposo que de manera volguda, amagant el cap sota l’ala, amb “l’excusa” de la luxuriosa sonoritat orquestral. Possiblement la seva presència sonora a la sala va ser més discreta que per ràdio, i per tant el seu Tristan pot ser poc audible. Amb Skelton no deixarem d’anhelar els grans intèrprets del passat, però al menys i mentre la veu respongui com a Berlín i segons s’escolta en la gravació, de manera magnànima el desitjarem davant d’altres opcions actuals mentre el senyor JK s’ho rumia.

Eva-Maria Westbroek dóna la sensació que arribi tard a Isolde, i ja és ben trist podent haver estat una Isolde lírica però referencial. Segurament l’erràtica carrera entre títols del repertori italià que no l’han consolidat en els teatres, pugui tenir alguna cosa a veure, però d’aquella sucosa veu d’anys enrere, només queda un bellíssim i consistent registre central, mentre que els aguts més que problemàtics, esdevenen intents desesperats de si “l’encerto l’endevino” i malauradament no n’encerta quasi cap, entre crits, calades , tibantors i intents avortats a mig fer, la seva Isolde és un constant patiment davant d’allò que saps que vindrà i que d’antuvi  saps que no farà bé. No cal dir que quan la veu no està subjecta a pressió, la seva Isolde és una delícia, potser per això fa més ràbia encara que s’hagi perdut en repertoris on no ha aportat res, com tantes cantants de l’àrea germànica obsessionades en fer rols veristes i verdians, malmetent una carrera wagneriana per la que tenia ara ja fa uns quants anys, una veu ideal. Encara manté un registre central ferm i una dolçor admirable, però en els moments irats i inflats de venjança el seu cant em resulta, i em sap greu dir-ho, difícilment soportable.

De notable noblesa, a el Rei Marke de Stephen Milling (com l’acompanya Rattle!!!) li trobo a faltar més profunditat vocal, més emoció i sentiment tràgic, mentre que el Kurwenal de Michael Nagy em sembla poc matisat i a estones estentori, i la prestigiosa Sarah Connolly esdevé una Brangäne més luxosa i prestigiosa en el cartellone que no pas sobre l’escenari, i no perquè no canti bé, sinó perquè la manca de vocalitat wagneriana i adequació estilística la posen en evidència, ja que si a la gravació la veu ja sona lluny, m’imagino que a la sala potser ni se la sentia. Sembla que canti un lied de Mahler.

Bé la resta de rols; amb Thomas Ebenstein com a un excel·lent pastor i un bon mariner, notable el Melot de Roman Sadnik i bon  timoner de Simon Stricker.

Richard Wagner
TRISTAN UND ISOLDE

Eva-Maria Westbroek (Isolde)
Stuart Skelton (Tristan)
Sarah Connolly (Brangäne)
Michael Nagy (Kurwenal)
Stephen Milling (König Marke)
Thomas Ebenstein (Hirte, Seemann)
Roman Sadnik (Melot)
Simon Stricker (Steuermann)

Rundfunkchor Berlin (director Simon Halsey)
Berliner Philharmoniker
Direcció musical: Sir Simon Rattle

Philharmonie Berlin
3 d’abril de 2016 (versió de concert)

Aquest Tristan und Isolde és indispensable si volem tenir una experiència orquestral enlluernadora, però si esperem el miracle vocal serà decebedor. Aquí ja hem escoltat altres cantants (sobretot femenines) de l’actualitat que podrien oferir a la direcció de Rattle un plus de perfecció. Qui sap si Westbroeck, tot i que ho dubto, acabi fent-se amb el rol i més enllà d’un deliciós “Mild und leise” ens pugui oferir la veritable i complexa dimensió d’una Isolde total. De moment l’any vinent la tindrem a Barcelona cantant aquest rol, tot i que lamentablement només el tercer acte, sota la direcció de Gergiev, en un intent del director rus i Ibercamera, de fer-nos oblidar aquell malson liceístic.

17 comments

  1. En la meva opinió, aquesta pasqua, Rattle li ha guanyat la batalla a Thielemann. Però… Què s’en farà de la guerra? Ara no m’enrecordo, però m’imagino que aquest any Thielemann dirigirà a Bayreuth. No?

    M'agrada

    • Rattle ha guanyat en part la batalla perquè Thielemann s’ha equivocat i també ha tingut una mica de mala sort (com el Liceu) amb l’Otello, tot i que ja es veia a venir que aquell Otello tenia poc futur.

      M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de abril 2016 | Beckmesser

  3. Vicent

    Si Rysanek, que feia Kundrys, mai no va fer Isoldes (sí que feia Macbeths, Otellos, Forzzas, Ballos i D. Carlos més que bé -no sé si tots ells sobre l’escenari…-), dubto que la Sra. Westbroek faci bé d’encetar aquest camí. Tal vegada el moment se li hagi passat o tal vegada mai no va haver-n’hi cap. Esperem que la veu no se li resenteixi. Skelton, després de ser una promesa a principis dels noranta, sembla saltar a primera línia de combat, tal vegada un xic tard dintre del que és la seva carrera. Decididament Baden-Baden li guanya la partida a Salzburg. Gràcies per l’apunt.

    M'agrada

  4. marcozincone

    “mentre el senyor JK s’ho rumia” lo encuentro fantástico y de buen augurio. Ojalá JK siguiera tus consejos, que no es el primero que veo pasar y con el cual estoy más que de acuerdo!

    M'agrada

  5. dandini

    Més enllà del declivi vocal de Westbroek ,que és evident,jo destacaria que tant en lÌsolda com en altres rols no li acabo de trobar l’afinació adeqüada.Dona la sensació que en tota la funció no hi ha una diferenciació tonal per apreciar be la melodia.Tot sona massa igual i nomes en el mezzo-forte ampulós disssimula amb una innegable atractiu.

    M'agrada

    • Doncs jo crec que només és pel declivi vocal, ja que la veu, l’estil i l’escola són per a mi ideals. Ara bé, cantant Madalena de Coigny, Manon Lescaut o altres òperes italianes per a lírica spinto, es dispersa i el resultat de la decadència vocal es precipita i agreuja

      M'agrada

  6. toni

    Molt lluny del per mi millor Tristan und Isolde cantat a la Philharmonie de Berlin, amb Heppner , Polaski , Strukmann , Salminen i dirigint el GRAN Claudio Abbado. Any 1998.

    M'agrada

  7. toni

    Joaquim, el GRAN Claudio Abbado era un ” italiano de la escuela de Viena ” supongo que ya me entiendes con la definición. Me intriga el conocer si Abbado dirigió algún Tristan und Isolde más que este de Berlin. También me gustaría conocer si dirigió algún otro Parsifal más que los de Salzburg del último Festival de Pascua que dirigió a la Filarmonica de Berlin.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: