IN FERNEM LAND

TANNHÄUSER A LA ROH (Seiffert-Bell-Gerhaher-Koch-Milling;Haenchen)


Anar del Lohengrin de Dresden al Tannhäuser de la ROH en 24 hores és un privilegi a l’abast de pocs però a IFL per demanar que no quedi i ves per on avui podem continuar en aquesta immersió al romanticisme wagnerià, amb dues propostes que sense el condicionant escènic ens permeten aprofundir en el que els àudios ens evidencien, no sempre a favor dels cantants que queden a un primer pla davant dels micròfons i sense cap element que ens distregui o ajudi a distreure’ns, però que per altra part també ens poden fes escoltar matisos que a la sala són difícilment audibles.

La ROH ha reposat una producció de Tim Albery (2010) que vistes les fotografies sembla molt inspirada en idees recorrents de Robert Carsen, si bé precisament el Tannhäuser del canadenc que varem veure i alguns gaudir al Liceu, s’allunyà radicalment del que s’intueix a les fotografies de la ROH. Si en l’estrena d’aquesta producció d’Albery al 2010 el director musical va ser Simon Bychkov, ara és el veterà director, nascut precisament a Dresden, Hartmut Haenchen.

Haenchen no vol avorrir i caure en la complaença d’uns temps més pausats i reflexius. Això pot ser una gran avantatge per la fluïdesa del discurs i per evitar l’esgotament vocal d’algun dels participants, però no us negaré que en algunes escenes resta la transcendència del relat. M’ha semblat una direcció molt eficaç que amb una orquestra com la de la ROH té un plus de valor i qualitat afegit, però no és la sensació que podíem tenir ahir escoltant el Lohengrin a la Semperoper on Thilemann recrea el relat amb una personalitat que va molt més enllà d’escollir un tempo més lleuger o pausat. El Cor de la ROH té moments esplèndids (sobretot les cordes masculines), mentre que les intervencions del cor de veus blanques desllueixen el conjunt perquè no hi ha una homogeneïtat en la qualitat del so i en la pròpia emissió, però quan quan s’uneixen les cordes femenines, per sort l’ensurt queda esmenat.

Potser en el teatre Peter Seiffert, atenent a la seva desbordada entrega i valentia, acabi seduint, però escoltat, només escoltat i sense l’èpica que sempre acaba tenint una representació on un cantant hi deixa la vida per satisfer l’auditori, encara que les condicions no siguin les més òptimes, el cant del tenor resulta quasi irritant, perquè la veu no respon i algunes de les línies vermelles que un cantant no hauria de traspassar mai, són miserablement traspassades.

Hi ha un fraseig portentós i pulcre, una interpretació dramàtica que no pot sostenir-se decentment amb una veu al límit, castigada amb unes oscil·lacions impertinents i unes constants desafinades i calades de proporcions, si més no, poc acceptables. En cap del tres actes és capaç de mantenir un cert decòrum, però en el temut relat de Roma, se m’ha fet massa llarg el patiment. Avisats esteu perquè Seiffert a estones i sota el pretext d’una alucinada bogeria, fa més teatre de prosa (i cridat) que òpera.

Emma Bell va ser una meravellosa comtessa d’Almaviva fa ja vuit anys al Liceu, i també havia visitat IFL en altres rols com a distingida mozartiana. Ara, amb un aspecte físic molt canviat se’ns presenta com a Elisabeth de Tannhäuser, en una evolució molt habitual de Mozart a Wagner, que alguns cantants distingits continuen sovintejant i alternant. La veu de la soprano anglesa continua sent dolça i càlida, tot i haver perdut claredat i evidenciar com ja va succeir al Liceu, que la veu triga en escalfar-se. La pregària del tercer acte és un prodigi. Alguna cosa deu haver passat amb la carrera d’aquesta soprano a qui pronosticava un futur més esplendorós del que ha acabat sent.

Sophie Koch a mida que ha anat assumint rols més dramàtics (curiosament ella va ser el Cherubino liceista d’aquelles Nozze inaugurals del 2008 amb la Comtessa de Bell), ha anat perdent aquella bellesa i homogeneïtat que tenia la seva veu. Com a Venus la veu (la figura si) no té la seducció carnosa i sensual que Wagner assigna al rol i que poques cantants han sabut donar (Bumbry per a mi és tot un referent explosiu). Koch actualment passa per masses tibantors en els extrems de la seva tessitura com per ser el paradigma de la Venus wagneriana. Se’n surt perquè té taules i perquè és una cantant notable, però la veu mostra massa aviat esforços innecessaris.

Christian Gerhaher sap que és el Wolfram de referència i potser fins i tot n’abusa perquè si no resulta audible al teatre, per a qui canta?, ara bé el que s’escolta per ràdio és meravellós, perquè s’entén perfectament la seva pregària com quelcom molt íntim, un xiuxiueig només per a ell que té uns resultats colpidors. El problema és que això ho ha de fer arribar a espectadors que estan bastants metres més enllà del micrófono que capta semblants prodigis.

Quan diem que no hi ha baixos wagnerians d’aquells que anomenem veus negres ens oblidem de Stephen Milling. La veu ho és, si bé potser després li manquen altres coses per esdevenir el BAIX,  però per ser un bon Landgrave va sobrat.

De la resta cal destacar a Ed Lyon (Walther) entre la bona collita de nobles invitats a fer-li la guitza a l’amoral Tannhäuser de la companyia de la ROH. El pastoret necessita molta més aigua del Pirineu.

Richard Wagner
TANNHÄUSER

Tannhäuser: Peter Seiffert
Wolfram von Eschenbach: Christian Gerhaher
Hermann, Landgrave of Thuringia: Stephen Milling
Elisabeth, the Landgrave’s niece: Emma Bell
Venus: Sophie Koch
Walther von der Vogelweide: Ed Lyon
Heinrich der Schreiber: Samuel Sakker
Biterolf: Michael Kraus
Reinmar von Zweter: Jeremy White
Shepherd boy: Duncan Tarboton
Elisabeth’s attendents: Kiera Lyness, Deborah Peake-Jones, Louise Armit, Kate McCarney

The Chorus of the Royal Opera House, Covent Garden
The Orchestra of the Royal Opera House, Covent Garden
Director musical: Hartmut Haenchen

Royal Opera House, Covent Garden 2016

Aquí potser trobareu la manera de portar-me la contraria, com de fet segurament ho farà l’amiga Glòria que ho va veure a la ROH i n’ha fet un apunt en el seu blog, que us recomano per llegir opinions de primera ma ben diferenciades a les meves:

http://certagloria.blogspot.com.es/2016/05/un-londres-un-covent-garden.html

5 comments

  1. OLYMPIA

    Gràcies per esmentar-me, Joaquim però les meves opinions no poden ser, ni de bon tros, contundents com les teves doctorat com estàs en temes wagnerians i d’altres grans compositors.
    De fet coincidim força i et dono la raó quant el discutible cant de Peter Seiffert. Me’l viro amb bons ulls i l’escolto amb oïda generosa, tan grassonet i tan professional pel que fa a cantar Wagner.
    Salut!

    Olympis (Glòria)

    M'agrada

  2. SANTI

    Quina pena m’ha fet Seiffert.
    Al Liceu encara va estar notable, però ara ni es pot escoltar.
    Bell no inicia gaire bé però quan s’escalfa és la millor del cast.

    M'agrada

    • AL Liceu ja hi havia una diferència notable amb l’enegistrament que va fer dirigit per barenboim, però efectivament la veu estava més ferma, sense tantes oscil·lacions, tibantors, crits i desafinades.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: