IN FERNEM LAND

DAMRAU I PETRENKO: VIER LETZTE LIEDER DE RICHARD STRAUSS A MUNIC


Diana Damrau i Kirill Petrenko. Foto: wilfried-hosl

Diana Damrau i Kirill Petrenko.
Foto: Wilfried Hosl

La seducció vocal que Diana Damrau utilitza amb intel·ligència i sensibilitat és una arma imbatible per a recrear l’univers nostàlgic i crepuscular dels darrers quatre lieder de Richard Strauss. Després d’un treball discogràfic esplèndid amb Christian Thielemann dedicat íntegrament al compositor bavarès ara fa front a aquesta joia testamentària per primera vegada i sota la direcció de Kirill Petrenko, el futur director de la Berliner Philharmoniker, encara director a Munic.

A Damrau li manca el vellut d’una soprano lírica més plena, això s’evidencia en aquell moments on la veu ha de circular amb serena naturalitat per les zones més greus, sense deixar de perdre presència i per suposat no s’ha de veure mai coberta per una orquestra que tot i acompanyar amb subtilesa i transparència, pot deixar-la en un segon pla, excessivament anònima o el que és pitjor, sense que el text arribi amb la claredat imprescindible per tal de que le veu no esdevingui un murmuri inintel·ligible de belles sonoritats de notes.

La soprano alemanya sap com superar aquest handicap vocal, perquè és conscient de les seves notables però insuficients possibilitats per aquesta obra, ella és intel·ligent, perquè sap que sense forçar i amb la complicitat d’un Petrenko gloriós, que l’acompanya amb una cura enlluernadora, pot fer surar la veu amb efectes catàrtics, gràcies a sons flotants i una dicció cristallina que desgrana el text amb perfecta simbiosi amb l’orquestra que en mans de Petrenko és una pura filigrana.

Us deixo el text original acompanyat de la traducció al català de Salvador Pila

Frühling

In dämmrigen Grüften
träumte ich lang
von deinen Bäumen und blauen Lüften,
von deinem Duft und Vogelsang. 

Nun liegst du erschlossen
in Gleiß und Zier,
von Licht übergossen
wie ein Wunder vor mir. 

Du kennest mich wieder,
du lockest mich zart,
es zittert durch all meine Glieder
deine selige Gegenwart!

La Primavera
En cavernes de penombra
feia temps que somiava
dels teus arbres i dels teus blaus oratges
de la teva flaire i cant d'ocells.

Però ara tu jeus davant meu esbadellada
en resplendor i ornament,
sadolla de llum 
Com si fossis un miracle.

Em tornes a conèixer,
em sedueixes tendrament,
la teva benaurada presència     
fa fremir tots els meus membres.

September

Der Garten trauert,
kühl sinkt in die Blumen der Regen.
Der Sommer schauert
still seinem Ende entgegen. 

Golden tropft Blatt um Blatt
nieder vom hohen Akazienbaum.
Sommer lächelt erstaunt und matt
in den sterbenden Gartentraum. 

Lange noch bei den Rosen
bleibt er stehen, sehnt sich nach Ruh.
Langsam tut er die großen
müdgewordnen Augen zu.

Setembre

El jardí està de dol
La freda pluja penetra dins les flors.
L'estiu s'estremeix
calladament cap a la seva fi.

Es diria que or fos degota de fulla en fulla
cap avall des de l'alta acàcia.
L'estiu somriu esbalaït i somort
en el somni morent que fou aquest jardí.

Roman encara llarga estona entre les roses
anhelant el repòs i,
poc a poc va tancant els seus                                     
fatigats ulls.


Beim Schlafengehen

Nun der Tag mich müd gemacht,
soll mein sehnliches Verlangen
freundlich die gestirnte Nacht
wie ein müdes Kind empfangen. 

Hände, laßt von allem Tun,
Stirn, vergiß du alles Denken,
alle meine Sinne nun
wollen sich in Schlummer senken. 

Und die Seele unbewacht
will in freien Flügen schweben,
um im Zauberkreis der Nacht
tief und tausendfach zu leben.

A l’anar a dormir

A poc a poc el dia m'ha cansat,
caldria que el meu ardent anhel
acollís plàcidament la nit estelada
com un infant extenuat.

Mans, deixeu tot el treball,
enteniment, oblida tots els pensaments
en aquest moment, tots els meus sentits 
volen enfonsar-se en un abaltiment. 

I l'esperit, sense guarda,
vol volar amb ales de lliure albir,
de forma que, en el màgic cercle de la nit,
pugui viure intensament i eterna.

Im Abendrot

Wir sind durch Not und Freude
Gegangen Hand in Hand,
Vom Wandern ruhen wir beide
Nun überm stillen Land.

Rings sich die Täler neigen,
Es dunkelt schon die Luft,
Zwei Lerchen nur noch steigen
Nachträumend in den Duft.

Tritt her, und laß sie schwirren
Bald ist es Schlafenszeit,
Daß wir uns nicht verirren
In dieser Einsamkeit.

O weiter, stiller Friede!
So tief im Abendrot,
Wie sind wir wandermüde -- 
Ist das etwa der Tod?

A l’hora baixa

A través penes i joies   
hem caminat agafats de la mà,
i ara reposem dels nostres viatges
en la quietud del camp.
 
Les valls es vinclen a l'entorn
ja l'aire fosqueja,  
només dues aloses encara s'enlairen
en l'aire suau, somiejant.

Atansa't i deixa-les voletejar,
ben aviat és hora d'anar a dormir,
cal que no ens perdem
en aquest erm.

Oh àmbit extens, pau serena!
tan pregons en aquesta hora baixa.
Com estem cansats de caminar -
és potser això la mort?

Si dic que la propina del concert va ser una espaterrant cinquena simfonia de Txaikovski o que l’obra talonera va ser el Lontano trasbalsador i gal·làctic de György Ligeti, és per situar el concert d’abans d’ahir al Nationaltheater de Munic en el marc d’una excel·lència que sobretot ha de tranquil·litzar a tots aquells que tenen dubtes que Petrenko sigui el director simfònic idoni per a la Berliner.

Un concert preciós

György Ligeti
“Lontano”;

Richard Strauss
“Vier letzte Lieder”

  • “Frühling” (Hermann Hesse)
    « September » (H.Hesse)
    « Beim Schlafengehen » (H.Hesse)
    « Im Abendrot » (Joseph von Eichendorff)

Piotr Í. Txaikovski
Simfonia núm 5

Akademiekonzert des Bayerischen Staatsorchesters
Director: Kirill Petrenko
Diana Damrau (Soprano)

Nationaltheater Munic 20 de setembre de 2016

Totes lws sopranos acaben passant per aquests quatre darrers lieder que us porto avui aquí, veus plenes i sumptuoses com la de Feleming han deixat darrerament versions referencials, jo no diria que la de Damrau ho sigui, però si que la versió que ha fet per primera vegada amb Petrenko és bellíssima, gràcies també a l’acompanyament. Ho madurarà i perfeccionarà perquè la veu de Damrau està en constant evolució natural i espero que tots nosaltres ho podem gaudir, però de moment el primer intent ja és excel·lent.

11 comments

  1. Rosa RP

    ¡ Que emocion tan profunda me produce siempre la escucha de estos maravillosos Lieder, una de mis obras preferidas de la que tengo varias versiones.Por supuesto, esta no es la mejor, pero es muy bella, capaz de conmover. Maravillosa la orquesta. Alegria para Berlin, tristeza para Munich

    Gracias, Joaquin, una vez mas por este maravilloso regalo

    M'agrada

      • toni

        Abbado hizo HISTORIA con la Berliner, como ya la hizo en Viena y en Milan. Y no podemos olvidar a quién sustituyó en Berlin, y con la ” etiqueta ” política que aparecía el italiano. Sir Simon Rattle ha hecho cosas buenas, regulares y algunas malas, además de imponer a su pareja cantante en cosas inverosímiles . Fueron pioneros los Berliner en transmitir digitalmente sus conciertos en plataformas de tv. Petrenko creo que sí va a triunfar en Berlin, tiene un buen bagage como director, tanto de foso, como de sinfónico, y si lo han elegido los Berliner, por algo será.

        M'agrada

      • Certament Abbado ho tenia molt difícil, ja que substituir a una institució com Karajan no era fàcil i que fos un home políticament a les antípodes i també artísticament allunyat del imperi del salzburguès tenia molt de mèrit, tot i que al principi no ho va tenir fàcil i cal recordar les protestes que havia rebut, sobretot en la seva etapa a la Staatsoper de Viena.
        Rattle és un altre món, però també pronosticaven un desastre que òbviament no va ser, Ell imposa a la seva senyora però també Abbado imposava els seus cantants, no sempre adients, però això no em sembla rellevant. Al final el que compte és l’obra global.
        Amb Petrenko no ser`pa diferent perquè aquest home personalment penso que encara no ha demostrat tot el que pot fer, i el que ja ha fet és gran.

        M'agrada

  2. toni

    Como bien escribes Joaquim, la Señora Damrau tendrá que mejorar a marchas forzadas en el canto del Lied de Don Richard Strauss. El Lied es más difícil de cantar BIEN de lo que se presupone. No todos/as sirven para cantarlo.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: