Per què Semyon Bychkov decideix amb uns temps letàrgics en les àries trencar tot l’impuls dramàtic d’aquesta òpera és un misteri difícil de resoldre. Ni he estat capaç, ni he trobat que ajudi gens, ni als cantants, que òbviament han de fer un sobre esforç innecessari, perillós i estèril per acabar les seves àries, amb més paranys dels que ja els va posar Mozart, per culpa d’uns tempi escandalosament lents.

El so orquestral és preciós i l’encanteri sonor a estones bellíssim, però si el preu que s’ha de pagar per aconseguir-ho és la manca de ritme teatral i en molts moments l’avorriment, aleshores no em queda més remei que dir que Semyon Bychkov erra estrepitosament, i aquest és el primer i greu error de la nova producció de Così fan tutte que s’ha estrenat a la ROH i   que el dia 17 d’octubre es va transmetre als cinemes.

Segon Mozart en dos dies i malauradament un altre desencís malgrat que a la ROH els cantants em semblen molt més interessants que els del Don Giovanni del MET, tot i que en algun cas ni amb el tempo més lleuger salvarien amb excel·lència “el scoglio” ja que les veus són massa limitades per les exigències del rol,  sobretot la Fiordiligi de la part altra part excel·lent Corinne Winters, insuficient en els temibles greus de la part o incapaç de fer-los audibles i corporis amb l’absurda exigència de les lentituds de Bychkov.

Delicioses les participacions femenines de Corinne Winters, Angela Brower i Sabina Puértolas (gloriosa Despina), tot i les mancances esmentades de Winters.  Pel que fa als homes el nivell es manté amb un preciosista Ferrando de Daniel Behle, amb una “aura amorosa” pràcticament xiuxiuejada a cau d’orella de gran efecte però en contra de tota lògica escènica. Magnífic també el Guglielmo de Alessio Arduini (com a Silvio dels Pagliacci de Salzburg ja li feien treure la camissa i a Gloger segurament el va impactar perquè també decideix que ens ha d’ensenyar el pitram) Mentre que el Don Alfonso de Johannes Martin Kränzle és  degudament manipulador, savi i cínic, a banda d’un empresari teatral (coses del guió).

El problema no és pas vocal, i si aquest Così no resulta és per les dues direccions, que semblen anar en contra de la partitura i del llibret. Una vegada més un pecat i una greu relliscada del director escènic, en aquesta ocasió Jan Philipp Gloger que decideix que el que ens volien dir Da Ponte i Mozart és molt menys important que el que ens vol dir ell i encara que ho desvirtuï tot, tant li fa. No hi ha engany, joc pervers o juguesca possible, elles saben que els albanesos són els seus promesos intercanviats i juguen a un intercanvi de parelles impossible de justificar amb tot el que passa en escena i el llibret, i això ja em perdonarà Gloger, però és un altre llibret, una altra història i una altra òpera.

Hi ha idees, és clar, i algunes bones, l’òpera s’inicia amb un gag (que no explicaré) brillant i que fa pensar en una producció molt més interessant del que acaba sent, però de mica en mica es va veient que aquest senyor ens vol explicar moltes més coses que les que té el llibret i l’embolic mental arriba a fer-se feixuc. El teatre a dins el teatre ens ha deixat idees i produccions memorables però lamentablement em sembla que aquesta producció no n’entrarà a formar part de les més reeixides.

Finalment no n’hi ha prou en treure quatre bombetes de la E de tutte per esdevenir Tutti, i d’aquesta manera netejar la misogínia d’un llibret políticament molt incorrecte, per tant millor deixar-ho en l’original, perquè el joc del canvi de parelles tal i com el proposa el llibret, sota un prisma actual esdevé pràcticament impossible d’empassar, fins i tot en la brillant solució que varem veure de Michieletto al Liceu, sota tots els punt de vista molt millor que aquesta estrenada a la ROH.

Wolfgang Amadeus Mozart
COSÌ FAN TUTTE
Llibret Lorenzo Da Ponte

Fiordiligi Corinne Winters
Dorabella Angela Brower
Ferrando Daniel Behle
Guglielmo Alessio Arduini
Don Alfonso Johannes Martin Kränzle
Despina Sabina Puértolas

Royal Opera Chorus (Director Peter Manning)
Orchestra of the Royal Opera House
Director musical: Semyon Bychkov

Director escènic: Jan Philipp Gloger
Escenografia: Ben Baur
Disseny de vestuari: Karin Jud
Disseny d ellums: Bernd Purkrabek
Dramatúrgia Katharina John

Royal Opera House Covent Garden. Londres 17 d’octubre de 2016

Imprescindible llegir l’article de Jean Philipp Gloger a The Guardian per intentar entendre el que vol aconseguir amb la seva posada en escena, que no vol dir ni de bon tros que ho hagi aconseguit en el meu cas:

https://www.theguardian.com/music/2016/sep/22/cosi-fan-tutte-school-for-lovers-mozart-royal-opera-house-jan-philipp-gloger.

Malgrat el desencís i en alguns moments el tedi, Mozart sempre guanya perquè atresora molta bellesa i aquí si que no hi ha cap discussió possible, ara bé estic segur que amb un altre director musical, fins i tot la rebuscada producció que tant m’ha exasperat, pot arribar a ser …no, no crec, no la salva ni el més mozartians dels directors. Quin nyap!