IN FERNEM LAND

LA BOHÈME AL REGIO DE TORINO (Lungu-Berrugi-Besong-Cavalletti-Cho-Sagona;Ollé-Noseda)


caffe-momus

El Teatre que va veure l’estrena absoluta de La Bohème ha presentat una nova producció per celebrar el 120è aniversari de l’esdeveniment (1 de febrer de 1896) sota la direcció de Gianandrea Noseda i amb un equip de cantants correctes en el millor dels casos però que no serien motiu de visita a IFL si no hagués estat perquè la producció escènica és deguda a Alex Ollé, el furero més “conservador”, que s’ha decidit a dirigir tota mena de títols, fins i tot aquells més allunyats del que ens haguéssim imaginat quan La Fura dels Baus van irrompre en el món operístic amb aquella Damnation de Faust a Salzburg, l’any 1999.

Les aproximacions de La Bohème a la contemporaneïtat són diverses, de fet fins i tot se’n va fer un musical rock anomenat Rent que seguint amb llibertat la història dels joves bohemis, l’actualitzava en el fons i en la forma de manera molt més efectiva de la que han fet la immensa majoria de directors escènics que han cregut que envoltant als personatges amb escenografies urbanes de la nostra quotidianitat i vestint-los amb roba de “mercadillo” de segona ma ja n’hi havia ben bé prou, sense adonar-se’n que la música, més enllà que les pròpies situacions escèniques descriu a la perfecció aquell Paris bohemi sota la mirada d’un músic verista al tombar del XIX al XX que grinyolen en la manera de ser i comportar-se del jovent d’avui en dia.

Costa imaginar-se una noia amb texans i gorra de llana i anorac explicant-ki en l’apartament del xicot que acaba de conèixer,  que ella pinta les seves inicials en un mocador abans de brodar-lo i com aquesta mil i una cosa d’un llibret molt detallista i d’una partitura que el descriu amb precisió, tant les situacions com els personatges, personatges i situacions d’una època que traslladats a l’actualitat no es comportarien de la mateixa manera.

Per això, quan tot està tan acotat i ben descrit els directors no poden, més enllà d’envoltar-ho d’una escenografia, en el cas que ens ocupa imponent i monumental com li agrada a Alfons Flores (habitual amb Bieito) i poca cosa més, perquè no he vist res més tradicional, convencional i decebedor per la pretesa modernitat que sempre va associada als membres de la Fura, que aquesta producció torinesa de La Bohème.

Els edificis del barri llatí no han canviat gaire per tant Flores més aviat ens situa en un barri perifèric i en un blog de pisos de renda protegida, d’aquelles moles com podem trobar als barris extrems de qualsevol gran ciutat i res més,, perquè el decorat és quasi sempre el mateix, amb variacions de l’enorme estructura de mecanotub  que ens permet veure la façana dels apartaments, o el caffè Momus amb llums fluorescents, o la plaça dura del tercer acte.

Aquesta escenografia freda i el vestuari de pollosos o trinxeraires, com diria la Puig, situa perfectament als bohemis actuals, quelcom que grinyola amb la partitura i les situacions creades per Puccini, Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, però que importa això? Convé modernitzar per tal de que el públic, que sembla que creguin els creadors, que no tingui cap capacitat per saber situar les coses en el seu context just, s’emocioni i l’emoció a La Bohème està servida fins i tot en una versió de concert, o escoltant-la al cotxe. Això si, Ollé  ens mostra en el quart acte una Mimi sota els greus afectes d’una quimioteràpia, quelcom que actualitza la malaltia i el tractament.

L’equip de cantants no és cap meravella, no hi ha ningú que serà recordat la temporada vinent. Compleixen els seus rols però no emocionen, potser Lungu, però tampoc. A tots ells i elles els manca aquell fraseig càlid i aquella expressivitat emotiva que arriba el cor.

Noseda dirigeix magníficament, però no n’hi ha prou, per a una Bohème no.

Giacomo Puccini
LA BOHÈME
òpera en 4 actes, llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa

Irina Lungu – Mimì
Kelebogile Besong – Musetta
Giorgio Berrugi – Rodolfo
Massimo Cavalletti – Marcello
Benjamin Cho – Schaunard
Gabriele Sagona – Colline
Matteo Peirone – Alcindoro / Benoît
Cullen Gandy – Parpignol
Mauro Barra – Sergent aduana
Davide Motta Fré – duaner

Cor infantil del Teatro Regio Torino
Cor del Teatro Regio (Director: Claudio Fenoglio)
Orquestra del Teatro Regio Torino
Direcció musical: Gianandrea Noseda

Direcció escènica: Àlex Ollé
Escenografia: Alfons Flores
Disseny de vestuari: Lluc Castells
Disseny de llums: Urs Schönebaum

Teatro Regio de Torino, octubre de 2016

El streaming, gràcies a The Opera Platform està encara disponible

No fa gaires dies aquí mateix varem parlar de la Norma a la ROH, també d’Ollé i amb escenografia de Flores, també molt metàl·lica si bé l’estructura que servia per a totes les escenes era aquell bosc de creus. Ollé que tant m’havia impressionat amb aquella producció del Castell de Barbablava de Bartok estrenada a París i posteriorment vista i admirada al Liceu, se’ns està adotzenant, mentre Padrissa continua re-utilitzant les grues per a aquells muntatges que signa la part més furera, però ara també previsible i repetitiva del tàndem. La Fura dels Baus i els seus dos caps visibles, necessiten un recés que els faci recuperar-se de tanta manca de idees i de tanta sorprenent buidor creativa.

Un comentari

  1. Sono nuovamente qui! e sono completamente in accordo col giudizio di IFL. Io torinese, non sono andato a teatro perchè ritengo non corretto che un teatro che programma 9 titoli all’anno riproponga con eccessiva ripetitività, gli stessi ( a Torino rigoletti barbieri boheme traviate lucie ). L’ho ascoltata alla radio e vista in televisione, il livello musicale era assai modesto ( un Rodolfo e un Marcello da dimenticare ) con la solita generica e schizofrenica direzione di Noseda.
    Lo spettacolo poi: tradizionalissimo. Scene e costumi non fanno regia e soprattutto non bastano a dare anima allo spettacolo. Un grave errore è poi stata la malattia mortale di Mimi. Per i borghesi di inizio ‘900 la tubercolosi suscitava riprovazione sociale ( vedi Traviata ) perchè segno di una vita “depravata”, reazione fortunatamente assente per il cancro nel 2016. Mimi, per mantenere il patos voluto dall’autore, si sarebbe dovuta far morire di AIDS.

    M'agrada

  2. Pep

    Vaig veure els dos primers actes, i tot i que les veus no em va semblar que fessin esgarrips, potser inconscientment, l’ambientació freda i més freda, entre el fred de la narració i el fred desangelat del bloc de pisos sempre al fons, no em van dir res.

    M'agrada

Deixa un comentari