La inauguració musical de l’any passa cada 1 de gener, des de fa més de 70 anys, per l’empolainat Musikverein de Viena, on tothom espera escoltar i sentir el de sempre perquè la sacrosanta tradició austríaca així ho imposa, amb l’ajut de la televisió, les cases discogràfiques (cada vegada més encotillades a les súper vendes) i també als tour-operadors de luxe que fan pagar gust i ganes per assistir entre el públic dominical i tenir l’oportunitat que les càmeres de televisió t’immortalitzin i siguis l’enveja de les amistats.
En aquesta ocasió la direcció de l’orquestra vienesa o potser de la Deutsche Gramophon que alguna cosa hi deu tenir a veure, ha convidat per primera vegada al director veneçolà Gustavo Dudamel, el més jove fins ara a dirigir el prestigiós concert, encara que a l’hora de la veritat el prestigi no vingui mai donat per les obres que es programen, sempre subjectes a l’entorn de la família Strauss i si a les audiències milionàries gràcies a la transmissió televisada i òbviament als directors contractats amb noms de veritable relleu i en algun cas, pocs, de transcendència artística inqüestionable malgrat la poca llibertat que el repertori atorga.
Que Dudamel és un bon director ningú ho posa en dubte, però Dudamel s’ha fet una pròpia imatge que és la que ara pot jugar en contra seu perquè tothom espera “dudamelades” allà on no hi tenen lloc i aleshores el fenomen més esclatant dels darrers anys en el camp de la direcció orquestral esdevé un més, de nivell és clar, però un més.
Això és el que m’ha semblant en a mi el concert d’aquest 2017, un més. Ni millor ni pitjor que la majoria dels darrers concerts que hem vist, ja siguin dirigits pel “bullit” Franz Welser Möst o el sempre impecable Zubin Mehta. Només de tant en tant i quasi sempre al darrere d’un venerable ancià, surt la màgia dels dits, com Georges Prêtre (2008-2010), Karajan (1987), Harnoncourt (2001-2003) o és clar Carlos Kleiber (1989-1992), sense comptar amb l’indiscutible magisteri de Willi Boskovsky que el va dirigir de 1955 a 1979 abans que comencés el “show bussines” i que dotava sense tantes pretensions, de l’aire genuïnament vienès que ara s’encaparren en buscar amb directors mediàtics de procedències i escoles singulars o exòtiques.
Dudamel ha triat un programa que s’allunyava bastant de les obres assíduament interpretades, potser per allò d’evitar les comparacions, si bé és veritat que el repertori no ofereix gaires possibilitats de creativitat interpretativa segons les obres programades, més aviat sembla que la genialitat hagi d’arribar per uns matisos que només de manera fugissera va mostrar a l’inici de la segona part, amb una l’escalfor que li és pròpia, a l’obertura de “La dama de piques” de von Suppé però després es va anar diluint entre polques, quadrilles i galops sense gaire personalitat, per no dir genialitat.
Tot sonava tou i a Dudamel mai lo’hem associat a aquesta falta d’empatia amb les obres que dirigeix i potser el veritable fracàs, si és que es pot parlar de fracàs, es deu a que el director veneçolà no es troba gens a gust amb un repertori que no es deu estimar i aleshores és impossible deixar la petjada que se suposava ens havia de deixar.
He llegit a la xarxa que algú deia que el concert de Viena representava la consagració del director veneçolà, a banda de ser una boutade impròpia d’un crític (per això ja estem els aficionats que els robem protagonisme no només a la xarxa), mai demanaria a cap director consagrar-se amb polques de la família Strauss. Aquest concert és el que és i Dudamel ja s’ha consagrat prèviament com a gran director amb altres repertoris, no tots, encara no, al capdavant d egrans orquestres i amb públics i sales de prestigi.
Quan les càmeres deixaven d’enfocar els daurats i les làmpades del Musikverein o ens estalviaven les ensucrades imatges de palaus exteriors i coreografies amables que fan les delícies de l’audiència més carrinclona (amb tot el respecte, que consti), ens mostraven un Dudamel una mica encarcarat, res a veure amb la torrencial direcció amb que ens té acostumats en tots els repertoris. No e sva deixar anar i aquest és un concert per deixar-se anar, gaudir i fer gaudir. No va ser el cas.
Els directors que més han fet gaudir en aquest concert i amb aquest repertori són aquells que ja no els cal demostrar res perquè ja ho han demostrat tot i davant d’obres aparentment fàcils, amables i intranscendents són capaços de crear una màgia especial, entre la decadència d’un imperi que fa anys i panys que no existeix malgrat l’obsessió de la televisió i del propi país en fer creure el contrari i la jovialitat d’una música festiva amb la sana i única pretensió de distreure. Tots els que van a la recerca d’altra mena d’objectius segurament no arriben a assolir l’èxit esperat tot hi haver demostrat en repertoris i obres molt més exigents la seva vàlua.
A banda de l’obertura de von Suppé, el més aplaudit i amb diferència, per un públic que semblava que només tingués ganes que arribés la marxa Radetzky, he trobat deliciós el fragment coral de Les Alegres Comares de Windsor d’Otto Nicolai, el Mondaufgang, tot i la discreció sonora del cor, que m’han fet entrar ganes d’escoltar o veure (millor encara) aquesta òpera tan oblidada.
Dudamel hi tornarà al cap dels anys i tothom recordarà la primera vegada que es va posar al capdavant de la Wiener Philharmoniker com el director més jove, no pas com el que va dirigir el Bell Danubi blau amb més decadent voluptuositat, atorgant el so més embolcallant, càlid i luxós a l’exuberant filharmònica vienesa. En el concert d’aquest matí no ha estat així
L’any vinent Riccardo Muti hi tornarà després d’haver dirigit el concert en els anys 1993, 1997, 2000 i 2004, igualant per tants les 5 vegades que l’ha dirigit el mestre Zubin Mehta però encara lluny de les 11 vegades que ho va fer Lorin Maazel, les 8 de Clemens Krauss i de les històriques 25 vegades de Boskovsky. El mestre napolità tindrà aleshores 77 anys, té tots els números per fer el seu millor concert.
CONCERT DEL 2017
FRANZ LEHÁR:
Marxa Nechledil.
ÉMILE WALDTEUFEL
Els patinadors, Op. 183.
JOHANN STRAUSS:
“Només hi ha una ciutat imperial, només hi ha una Viena.
JOSEF STRAUSS:
Winterlust, “El plaer de l’hivern”.
JOHANN STRAUSS:
Mephistos Höllenrufe, Op. 101.
So ängstlich sind wir nicht!, Op. 413.
Segona part
FRANZ von SUPPÉ:
Obertura de la Dama de Piques.
CARL MICHAEL ZIEHRER:
Hereinspaziert!, Op. 518.
OTTO NICOLAI:
Mondaufgang.
JOHANN STRAUSS:
Pepita Polka, Op. 138.
Rotunde Quadrille, Op. 360.
Die Extravaganten, Op. 205.
JOHANN STRAUSS (pare):
Indianer Galop, Op. 111.
JOSEF STRAUSS:
Die Nasswalderin, Op. 267.
JOHANN STRAUSS:
Auf zum Tanze!, Op. 436.
Les mil i una nits Tik-Tak, Op. 365.
Propines:
EDUARD STRAUSS:
Amb plaer, Op. 228.
JOHANN STRAUSS:
El Danubi Blau, Op. 314.
JOHANN STRAUSS (pare):
Marxa Radetzky, Op. 228.
Wiener Philharmoniker
Director: Gustavo Dudamel
Ara i aquí
IN FERNEM LAND 
2018 Muti….. puff! me salvé de André Rieu!! (he cometido plagio)
M'agradaM'agrada
Hola Mario, no te preocupes que quizás lo llegues a ver, e incluso a Domingo
M'agradaM'agrada
Bon Any Joaquim! Gràcies per tot.
M'agradaM'agrada
Gràcies Pepe, també en a tu.
M'agradaM'agrada
Para mí ha sido la gala de Viena del 1 de enero más aburrida de cuantas conozco. Sólo me ha satisfecho la dulzura -quizás excesiva- del “Vals de los patinadores” de Waldteufel y el hermosísimo vals “Las mil y una noches”, extraído y elaborado muy “a posteriori” de temas de su primera opereta completa “Indigo y los cuarenta ladrones”. El resto sencillito, pero que muy sencillito. Nada mal, pero nada bien, sólo regular. Debe ser cierto lo que dice Joaquim, no deben interesarle mucho tanto vals y tanta “Polka schnell”…
Para el olvido. Esperemos a Muti, si llegamos.
M'agradaM'agrada
Como ese condicional: “Si llegamos….”. Por supuesto que vamos a llegar, y que a nadie se le ocurra bajarse y quedarse por el camino!!! ;-D
Feliz año!
M'agradaM'agrada
El si llegamos és sobrer 😦
M'agradaM'agrada
Concerto inutile( musicalmente ) e spesso noioso. Quest’anno noiosissimo. Non capisco gli entusiasmi per Dudamel. È giovane ma questo non è un pregio, se il risultato è da mummia. Tutto ben confezionato ma senz’anima. Per me in questo concerto hanno fallito molti “grandi”: muti, abbado, jansons. Non era Dudamel la scelta migliore. Forse Kiril Petrenko che a Torino due settimane fa ha fatto una Haffnet sensazionale. L’unico, che abbandonato classicismo romanticismo decadentismo è nervosamente contemporaneo.
Joaquim grazie per l’anno trascorso e a te e a tutti auguri per il 2017.
M'agradaM'agrada
Auguri di un Buon Anno migliore Giorgio. Per quanto riguarda al concerto viennese, meglio investire il tempo en qualsiasi altra cosa, molto meglio.
Grazie per commentare e ti aspetto nel 2017, questa è tua casa
M'agradaM'agrada
A mi no me ha parecido ni bueno ni malo, sino todo lo contrario.
Cuando diriges este Concierto vienes, sea quien sea el figura de turno, ya sabe a lo que te atienes y a los cánones que engloban este Concierto. Salvo algunas innovaciones ( Dudamel dirigió 7 novedades ), es un Concierto más de lo mismo y como yo ya estoy acostumbrado, me satisface más o menos.
( aun pienso cuando se invitará a Domingo a dirigirlo que todo caerá, je..,je..¶
No creo que Muti el año que viene, mejore demasiado el buen nivel habitual, ojo! de una Filarmónica que no necesitaría siquiera director
A mi que hayan sponsorizaciones tan buenas y tan lucrativas, como la Deiutsche Grampophon, Rolex, etc.,,me parece financiera o economicamente, estupendo.
( si en el Liceu u otro teatros, hubieras tales sponsorizaciones o mecenazgos, no existirían tantos problemas de déficits presupuestarios ). O sea más que criticable, muy loable
M'agradaM'agrada
No estoy muy de acuerdo porqué el repertorio siempre es el mismo, aún escogiendo obras diferentes io nunca escuchadas, todo tiende a sonar igual, pero es precisamente por eso que cuando hay unn director capaz de ser genial la cosa cambia y todo tiene otra vida. De Dudamel esperaba un poco más de riesgo aunque fuera discutible, però no esto.
Es evidente que no has entendido el sentido de los sponsors al que me refería. No se trata de quien paga el concierto sinó de los padrinos que tiene el director contratado o dicho de otro modo, las exigencias de ciertos lobbys en imponer al director. En este caso no hay duda que una de las glorias de la poderosa Deutsche Grammophon ha salido beneficiada, seguramente sin ser el concierto que a Dudamel le apetecía más por el repertorio.
M'agradaM'agrada
A mí me gustó, si bien no me entusiasmó.
En mi caso, iba predispuesta contra Dudamel precisamente por su fama; me centré en el programa y descubrí muchas obras de bella factura, poco o nada conocidas que había dispuesto de manera organizada y estratégica para el concierto, algo que reconocí el riesgo (siempre nos quejamos, es lo mismo: los mismos valses, las mismas polcas, los mismos fragmentos), la buena factura (¿cuándo suena mal o regular esta orquesta?) si bien las costuras se notaban en el “Danubio Azul”; si es repertorio desconocido o poco tratado, lo mejor es no arriesgar. Mucho mejor que Welser Möst, quien me dejó desconcertada.
Me alegró que fuera Muti el próximo (¡que vuelva Mariss Jansons!).
¡Muchas felicidades, infernems!
M'agradaM'agrada
Yo creo que cuando los tótems se hayan muerto este concierto dejará el formato actual y quizás no le venga mal un cierto revulsivo, porqué tanto azucar es malo para la salud
M'agradaM'agrada
Sera perque no hi entenc pero em va agradar,o poser perque fa 3 dies que estic al llit amb febra.Tambe agraeixo a Dudamel que entres en el repertori obres noves perque cada any es repeteixen.Com diu Alex la philarmónica gairebe no necessita director.
M'agradaM'agrada
I les obres noves difereixen molt poc de les escoltades sempre. És clar que s’agraeixen però jo també agrairia alguna cosa més que la correcció de Dudamel
M'agradaM'agrada
Completament d’acord amb en Colbran. La primera part especialment “sosa”. Ara un 10 pel mestre Dudamel, ha triat un repertori tant novedós que ningú el pot comparar amb altres. Ah, i destacar-li la capacitat de memòria, dirigir tot el concert sense partitura, un altre factor a destacar. Però musicalment, m’he quedat a mitjes tintes.
M'agradaM'agrada
El que té valor es dirigir sense partitura un Parsifal, però aquest repertori… Per a tu i per a mi seria complicat 😉 però per a ell….
Jo ho vaig trobar tot molt pla
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de enero 2017 | Beckmesser
No l’he vist. Fa anys que ja no el miro. Es veritat fa falta un director que hi vagi a gaudir, no ha “consagrar-se”. I jo també crec que l’orquestra sola ho podria fer millor, amb espontaneïtat, tenint aquesta musica ben arrelada al seu cervell vienès.
Benrstein ho sabia :https://www.youtube.com/watch?v=xIv6ZkiJHcM
M'agradaM'agrada
És que consagra-se en aquest concert sembla una estupidesa. Un no es pot consagrar com a director a nivell internacional dirigint vals i polques de la família Strauss
M'agradaM'agrada
A mi me pareció un concierto absolutamente plano y en los valses, mucho mas.
El concierto es lo que es, no cabe duda, pero se puede dar mas. La cuestión de la innovación, no lo considero un valor. Estoy con quienes opinan, que es una elegante manera de evitar comparaciones. Pero estas llegan y el Danubio mas que azul fue bastante gris.
Probablemente sea muy interesante oir a Dudamel dirigir este concierto dentro de 25 años, pero ahora mismo, aporta poco.
Feliz año Joaquim!!!!! y Feliz Año a tod@s!!!!
M'agradaM'agrada
Gracias José Ramón. Feliz Año tambien para ti
M'agradaM'agrada