IN FERNEM LAND

ROH 2016/2017: IL TROVATORE (Kunde-Haroutounian-Rachvelishvili-Bilyy-Tsymbalyuk;Bösch-Farnes)


Gregory Kunde as Manrico in Il trovatore, The Royal Opera © 2016 ROH. Photograph by Clive Barda

Gregory Kunde as Manrico in Il trovatore, The Royal Opera © 2016 ROH. Photograph by Clive Barda

Caldria encapçalar l’apunt amb un insistint amb Il Trovatore a la ROH perquè el 22 de juliol de 2016 ja us vaig parlar d’aquesta mateixa producció a la temporada cinematogràfica del Covent Garden i per tant no entenc perquè el teatre londinenc ha insistit una altra vegada amb aquest títol i aquesta mateixa producció que en el seu moment ja vaig qualificar de ““schiffezza tedesca”.

D’aquella transmissió cinematogràfica només repeteixen l’indigerible producció i la soprano armènia Lianna Haroutounian, que  a foça de ser franc em va agradar més en la primera transmissió que en aquesta, tot i que reconec els valors d’una veu lírica, però prou dúctil per fer front a un rol verdià com Leonora, ple de paranys tècnics i si l’artista és prou talentosa, farcit d’oportunitats de lluïment. Ella, amb un registre greu escàs les aprofita totes i sense arribar a ser una Leonora de referència, per a mi està per sobre de la d’Anna Netrebko, ja que el cant de Haroutounian és més natural i lliure, no té el registre, la seducció vocal i tímbrica de la russa però en canvi no ens gens artificiosa, ni falseja el color per voler semblar una dramàtica que ella tampoc és.

Si al juliol teníem una bona Azucena (Ekaterina Semenchuk) ara diria que hem millorat amb Anita Rachvelishvili. Potser algú dirà que el seu cant és massa refinat per un personatge tan fosc i fins i tot groller, però la mezzosoprano georgiana no és tan genèrica i el seu cant és molt distingit i això sempre és d’agrair, perquè Verdi no demana vulgaritat ni en els rols amb personalitat més mesquina, com és el cas. Està clar que ambdues re`presenten el bo i millor de la corda de mezzosoprano en el repertori verdià. Amb Pappano hagués lluït més

De la discreció del Manrico de Meli a l’estiu hem passat a la rauxa de Gregory Kunde, un tenor amb personalitat, empenta i gosadia a “l’ancien regime” com deia algú en els comentaris del concert liceístic del passat diumenge. El tenor nord-americà més enllà de que no doni la talla escènica per una representació cinematogràfica i del desgast que malgrat Lucia i altres comentaristes em retreuen que no li perdoni, opfereix una interpretació molt més interessant que el tenor italià. Ell supleix les carències o mñés ben dit el desgast vocal, amb una energia canora quasi incomprensible en un cantant de la seva edat. En alguns moments va al límit de les seves possibilitats, en altres la veu oscil·la en excés, però també cal dir que en altres i qui sap si amb l’ajuda dels micròfons si hem de fer cas a la disminució del volum d’emissió que va mostrar al Liceu, mostra un fraseig heroic que jo agraeixo perquè crec que Manrico no pot ser un cantant discret. Hauria de ser molt més distingit del que tants i tants tenors s’han encaparrat en fer-nos creure que ha de ser, ja que no deixa de ser un heroi romàntic i a més a més verdià. En l’ària i la temible cabaletta Kunde mostra massa la realitat d’un fraseig ferit i una emissió cansada, però hi haurà qui s’ho estimarà més que no pas un Manrico que passa sense pena ni glòria per la partitura com si fos un personatge anònim.

Lamentable el Luna de Vitaliy Bilyy, una cosa és l’ALfio de Cavalleria que es feia preveure un futur interessant i l’altra aquest Luna que es mostra un insuficient present, si més no per a Verdi un rol on s’estavellen cantants molt més experts que el ucraïnès.

No m’ha agradat Alexander Tsymbalyuk com a Ferrando, ell és més baríton baix que un baix verdià i a banda de la tensió a la que sotmet a la veu que sembla traduïr-se en una oscil·lació innecessària, l’èpica del relat inicial li queda poc imponent. En altres rols, sobretot eslaus, m’ha agradat molt més.

Richard Farnes, en l’actualitat director de l’Opera North i que ja va visitar IFL en ocasió d’aquell sorprenent Der Ring des Nibelungen que va dirigir amb l’envejable companyia anglesa, m’ha tornnat a agradar, ara dirigint un Verdi no tan personal com el que signaria Pappano, ni tampoc tan enèrgic com el de Noseda al juliol, però té qualitat, estil i mai resta el protagonisme als cantants.

L’orquestra i el cor de la ROH en plena forma, com és habitual a la casa.

El treball de David Bösch, no em mereix cap respecte i per tant no gastaré més energia.  

Giuseppe Verdi
IL TROVATORE
òpera en 4 actes llibret de Salvatore Cammarano

Leonora: Lianna Haroutounian
Manrico: Gregory Kunde
Azucena: Anita Rachvelishvili
Conte di Luna: Vitaliy Bilyy
Ferrando: Alexander Tsymbalyuk
Ines: Francesca Chiejina
Ruiz: Samuel Sakker

Royal Opera Chorus and Orchestra of the Royal Opera House
Director del cor: Sergey Levitin
Director musical: Richard Farnes

Director d’escena: David Bösch
Escenopgrafia: Patrick Bannwart
Disseny de vestuari: Meentje Nielsen
Disseny de llums: Olaf Winter/Nick Havell
Disseny de vídeo: Patrick Bannwart

Royal Opera House Covent Garden, Londres 31 de gener de 2017

Un tast

I aquí no em cansaré mai de dir “God save the Kiko.

20 comments

  1. Maria

    Yo ya comente q el cine es despiadado y en los primeros planos se veia un kunde muy mayor para el papel mas viejo que “su madre ” azucena. Y el montaje feisimo y absurdo a ratos. Una pena.

    M'agrada

  2. Fer

    Gregory Kunde passarà a la posteritat com el tenor que a les acaballes de la seva carrera va cambiar de reportori, He llegit al programa del Liceu que cantarà un Turandot dirigit pel Mehta, gran tenor rossinià i bellinià amb una dicció un frasseig de l´italià impecable per mi molt millor que el Juan Diego Florez, amb sorprenents Otellos tan de Rossini com de Verdi però es clar ara toca el verisme i aquí si que la veu no la considero adequada ni per el rol de Calaf ni el rol Lescaut,veiu el que va cantar en el Liceu donna non vidi mai, o vesti la giubba, amb la veu desgastada , sortosament conserva l´agut i el temperament per cantar i es coneix molt be el trucos vocals per a mi ara per ara molt millor que l´estat de veu de Placico Domingo enguany

    M'agrada

    • Sembla com si a un tenor que conserva l’agut se li perdoni la resta, i és clar que ells aguts són moltes vegades la mare dels ous, però és obvi que no n’hi ha prou per fer un triomg i si el seu Calaf ha de ser com el del “Nessum dorma” del bis, potser que s’ho repensi.

      M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias de febrero 2017 | Beckmesser

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: