Celebrar 50 anys de carrera operística en un teatre és una fita a l’abast de molt pocs i fer-ho en actiu, no entraré a valorar precisament en aquest apunt, l’activitat actual de Domingo, però és innegable que la seva carrera ha traspassat tota lògica en aquest repte permanent del cantant madrileny contra les lleis naturals.
La Staatsoper de Viena, un dels feus de la seva carrera, ha premiat aquesta fidelitat amb una gala verdiana en la que el Domingo baríton, a anys llum del mític tenor, va interpretar tres actes diferents d’òperes de Giuseppe Verdi, en versió de concert i acompanyat per Ana María Martínez, Sonja Yoncheva i Ramon Vargas, al costat de membres de la companyia vienesa.
És un document valuós, més a nivell sentimental i emocional, que no pas operístic, si bé les dues senyores co-protagonistes ofereixen el bo i millor a nivell vocal. Què gran és Ana María Martínez!
Els que vareu escoltar la transmissió radiofònica us vareu perdre els reportatges (en alemany, és clar) dels entreactes i al final és impossible que no se us faci un nus a la gola.
50è aniversari del debut de Plácido Domingo a la Staatsoper de Viena
Giuseppe Verdi:
NABUCCO: Obertura
UN BALLO IN MASCHERA: Acte 3er
Gustavo III Ramón Vargas
Graf René Ankarström Plácido Domingo
Amelia Ana Maria Martinez
Oscar, Page Maria Nazarova
Graf Horn Alexandru Moisiuc
Graf Warting Dan Paul Dumitrescu
LA TRAVIATA: Acte 2on
Violetta Valéry Sonya Yoncheva
Annina Rosie Aldridge
Alfred Germont Dmitry Korchak
George Germont Plácido Domingo
SIMON BOCANEGRA: Acte 3er
Simon Boccanegra Plácido Domingo
Fiesco Kwangchul Youn
Paolo Marco Caria
Gabriele Adorno Ramón Vargas
Amelia Grimaldi Ana Maria Martinez
Capitano Carlos Osuna
Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Direcció musical: Marco Armiliato
Wiener Staatsoper 19-05-2017
La Staatsoper va apropar l’esdeveniment al món mitjançant la transmissió radiofònica que és el que varem poder escoltar aquí, però també va apropar l’esdeveniment mitjançant la seva web i aquest ha estat la base d’aquest apunt.
IN FERNEM LAND 
Moltes gràcies Joaquim per aquest entranyable document! El Plácido és una autèntica bèstia… Em sap molt de greu haver-me perdut els seus últims anys com a tenor per ignorància (als bons ja no hi arribo per edat). L’única vegada que l’he pogut escoltar en un teatre va ser l’any passat fent el Simon Boccanegra… encara que per veu no ho sigui se’m van caure (perdona l’expressió) els ous a terra a la primera frase que li vaig escoltar “Un amplesso…!” imaginant com hauria d’haver sonat aquella veu temps enrere cantant, per exemple, un Otello… Havia assistit feia poc al de Carl Tanner i vaig entendre algunes coses…
M'agradaM'agrada
Efectivamente si le hubieras visto en sus buenos tiempos no “los” recuperarías.
En su debut con las tres óperas mexicanas (“Carlota”, “Severino” y “La mulata de Córdoba”-1966), la verdad es que no me hizo ninguna impresión especial y eso que tenía abono de platea en la fila 2 (entonces no recordaba lo bien se escuchaba todo desde las alturas donde “debuté” y quería estar bien cercacdel escenario), pero cuando volvió en diciembre de 1971 con “Manon Lescaut” me dejó clavado en el asiento, con aquella voz potente, hermosa, musical, expresiva, su buena presencia escénica, cuyo ligero exceso de peso disimulaba su atuendo dieciochesco y su éxito fue el delirio. Desde entonces y hasta que no acometió el error de ser barítono -no siéndol- se convirtió en el tenor que más me ha impresionado de cuantos he visto y escuhado. Desde que es (?) barítono prefiero no verlo para no disgustarme.
Durante un tiempo el recordado Nicolai Gedda ostentaba el record de grabaciones discográficas, pero Plácido Domingo lo superó hace tiempo y en cuanto a actuaciones de primera figura yo creo que posee el record del principio del canto operístico hasta el presente. Parece tener una obsesión por los “records”. No se lo critico, simplemente lo comento. En mi memoria están muy presentes todas sus actuaciones en vivo y en soporte videográfico. Quizás yo destacaría entre todas, aparte del Des Grieux citado, su bandido Dick Johnson alias “Ramirez” de “La fanciulla del West” y sus “Otello”, pero son tantas las funciones vistas, las grabaciones escuchadas y vistas que seguro que me dejo muchas más tan memorables o casi. Su “Ch’ella mi creda libero e lontano” siempre que la escucho me emociona hasta el llanto.
Pero, Rai, siempre hay nuevas voces que alegran la vida y si los gerentes de teatro y directores de escena no se “cargan” el género seguirás disfrutando. Yo, ya ves, no quise ir a ver la Callas cuando actuó en concierto en el Liceu porque mi entrada la habían doblado de precio y en aquellos tiempos me lo podía permitir. Fui así de “sabio” (sic). Con lo que daría ahora por haberla visto y quien dice la Callas, la Capsir, la Caniglia, la Supervía, la Flagstad, Marian Anderson y cómo no la Alboni, la Pasta, la Malibran, la Grisi y la Colbran.
M'agradaM'agrada
I tant que donaríem el que fos per haver pogut veure aquesta gent! A mi, la Marian Anderson m’hagués agradat especialment, i no sé dir per què (com el Paul Robeson, amb aquella veu meravellosa…). Però tots pensem en el que ens perdut i valorem menys el que hem sentit; segurament, els que vindran després pensaran el mateix. I tots hem tingut “errors de càlcul”. Jo, en els primers vuitanta, em vaig saltar algunes actuacions de Carreras, en aquell moment en una forma excel·lent, pensant “bé, ja ho tornarà a cantar d’aquí a dos anys, no vindrà d’una menys…”. I després no ho feia o no estava tan bé o se’ns posa malalt… Avui, amb la perspectiva del temps, penses “Burro! què costava d’anar-hi?”. O a algun recital d’algú que pensaves “millor quan vingui a una òpera” i ja no venia. O als primers concerts que feien Bartoli o Jessie Norman, als que no volia anar-hi perquè trobava que les entrades eren massa cares i que era indigne que cobressin més que altres cantants… En fi… coses que es fan per pensar-hi massa.
El meu primer “Domingo” va ser decebedor. Era el moment que estava en el “cim mediàtic” i es fomentava la rivalitat amb Carreras, per exemple. Feia temps que no cantava al Liceu i es va anunciar com si fos el Sant Cristo gros. Va ser La bohème amb Cotrubas i no em va agradar gens ni mica. Era recent La bohème amb Carreras (que potser és el paper que li ha anat millor) i vaig trobar que Domingo era gèlid, poc brillant i sense gaire gràcia. Potser la resta (recordo una escenografia que, malgrat que era “de les cares”, tampoc no em va agradar, comparada amb la del Constancio Anguera, amb aquelles golfes tan aconseguides (que potser avui ens faria riure, però que trobo encara de les millors per al primer i últim actes que he vist en una Bohème)) també hi va contribuir, però vaig sortir amb la idea que Domingo era un “bluf”.
Van ser les actuacions posteriors, especialment La fanciulla del West, que em van fer descobrir tot un artista, un gran actor i un immens cantant. O el Samson, també citat, o l’Otello. Fins i tot el Parsifal o Siegmund. Es mereix la fama, els elogis i tot el que vingui. Fins i tot, li puc perdonar les primeres incursions baritonals com a experiment o com a “ara ja puc fer el que em roti”. Ara, això pots fer-ho un o dos cops, però continuar-hi, com si realment creguessis que has canviat de corda… Això sí que, coincideixo, ha estat un error i, si hi persevera, pot acabar fent malbé una carrera modèlica fins fa poc. Al Simon d’enguany ja no he volgut venir; al recital del vinent, trauré entrades més perquè serà un repertori de sarsuela (que no hi ha manera de sentir al Liceu) que perquè sigui ell, però sap greu que no s’adoni que no és això. Si, realment, aquests concerts són de comiat, fa bé de retirar-se ja, que tot té el seu temps. Hem pogut gaudir-lo i ja en podem estar contents.
M'agradaM'agrada
El concert de l’any vinent a banda de la sarsuela té el gran interès d’escoltar a Anna María Martínez, una soprano incomprensiblement allunyada dels grans teatres i les grans produccions.
M'agradaM'agrada
Per ràdio no em va agradar gens, ho vaig escoltar divendres per Catalunya Música. Suposo que vist hi ha la part més emotiva, però escoltat i valorant el fet estrictament musical ho vaig trobar, per part de l’homenatjat, d epoc nivell. Les senyores em van semblar molt més respectables
M'agradaM'agrada
Todo un fenómeno de la ópera y un gran artista, pese a ” su baritoneo” actual .
Inteligente , excelente músico y un todo terreno , además de entrega siempre al máximo. Un auténtico milagro vocal y operístico, urbi et orbi
como soy un poquito más joven que Fede, yo solo debuté en teatro con Plácido gran tenor, Liceu 1.975/76, donde cantó Canio ( Pagliacci ). Más de 60 actuaciones contempladas aunque respetándolo, no me interesa demasiado en la actualidad
Gracias, Plácido!
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de mayo 2017 | Beckmesser
Com molts sabeu Domingo es el meu “tenor” m’ha ofert hores i hores de plaer, exel.lent veu, poderosa,expresiva i un color càlid i personal que atrau al primer so, ha sigut també bon actor en els seus rols, fa molts anys (?) i per pura casualitat vaig tenir el gran plaer de veure’l a Viena en la seva magistral i per a mi millor Opera, ” l’Otello”, no tinc prou temps ni paraules per poguer explicar-vos la màgia i bojeria que en aquell teatre vaig viure, amb la meva feble memòria púc recordar (es inolvidable…)que va ser una hora més vint minuts d’aplaudiments sobre l’escenari i després, a la sortida del teatre la gent esperavem per continuar aquella disbauxa , després el vaig anant seguint tot el que em podía permetre, també li reconèc els seus mérits envers la Música i la gent jove, bé, només dir que el reconèc com músic important en la meva vida, ara bé, no voldria veure’l fent el ridícul per no saber reconeixer el seu declivi, ell te la sort de continuar treballant per la Música sense critiques ni pressions…. i a mi no em falta veu per admirar mentres compti amb un J.Kaufman o un Camarena, estic de sort….
M'agradaM'agrada
Adaptar-se a l’actualitat sempre és bo i si hi ha on agafar-se, millor que millor.
M'agradaM'agrada
El seu Samso amb la Agnes Baltsa al Liceu, si no recordo malament el 1989? va ser una meravella. Ara crec que estaria millor prenen les aigüetes i deixar passar la gent més jove. No li passi com a una de Barcelona que millor no sentir-la amb el instrument que sona com l’esquellot de les vaques de la seva propietat.
M'agradaM'agrada
Es muy difícil abandonar los escenarios por diversos motivos: la adicción al aplauso, el afán de mantener la popularidad, problemas económicos …, pero sobre todo la decisión de hacerlo a tiempo. Recuerdo que “la de Barcelona” (una de las mejores cantantes del siglo XX) dijo en una entrevista en TVE que el cantante sabe dos años de que el público lo note que su voz se está acabando y debe abandonar las actuaciones. No ha cumplido su reflexión y lo lamento porque desde 1963 (y antes, baste escuchar su hermosísima Salomé de Basilea de 1958, ahora publicada comercialmente) hasta 1983 con su magfnífica “Herodiade”, ya con alguna tirantez en el agudo, ofreció al público a través de sus actuaciones (yo ví todas las del Liceu, a partir de 1966) y de sus fabulosas grabaciones, un legado incomparable para la memoria y para la historia. Por lo tanto apruebo la decisión de Renèe Fleming y desapruebo la de Plácido Domingo y mucho más la de la barcelonina que debe pensar que el ridículo de exhibir una voz caduca quedará compensado con todo lo realizado en su época gloriosa, es posible, pero, de momento, el público actual se lanza contra ella con las uñas afiladas porque no tiene conocimiento de lo que ha sido y ella es la única culpable de que esto ocurra. Lamentable.
M'agradaM'agrada
estoy convencido amigo Fede que lo de Domingo y casi lo aseguraría que lo de Domingo no es en absoluto por problemas económicos ( nada que ver con el caso de la barcelonina y otros)
Domingo debe pensar que sigue llenando los teatros , que está bien de salud y que a lo mejor pretende emmular a Warren; es decir, “morir con las botas puestas”
M'agradaM'agrada
Me encantan las contradicciones de “la de Barcelona” y me encanta leerte, Colbran.
M'agradaM'agrada
Y yo te estoy agradecido de que me leas, Marta, así como a todos aquellos que se acercan a este estupendo blog y se fijan en los comentarios que originan y han originado los apuntes diarios de Joaquim desde hace más de 10 años, que se dice pronto!
M'agradaM'agrada
Colbran, he encontrado la mítica frase; al final del vídeo. Disfruta del domingo.
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
Me alegro que la hayas encontrado, Marta. Lo digo por si algún posible escéptico dudara de mi memoria.
M'agradaM'agrada
Lamentablemente no podré disfrutar de la función de hoy domingo 28 porque una inoportuna tendinitis me tiene recluído en casa.
M'agradaM'agrada
Ls Caballé ja fa uns quants anys (massa pocs) que no canta. Els esquellots no els recordarem, la seva glòria com la de Domingo tenor, quedarà per la història.
M'agradaM'agrada
Perdón… como escribo rápido, he “bisado ” …lo de Domingo, jje..jje,,
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim per compartir-lo es un document interessant malgrat l’actual deriva de’n Placido Domingo…no es el meu tenor preferit però sempre l’he admirat en algunes interpretacions en que era la referència sense cap dubte i encara que l’he vist moltes vegades i en plena forma aqui al Liceu i especialment a Viena a La Traviata, Fedora, Don Carlo i tantes altres…però on per a mi ha estat “el tenor” i el seu paper es a Otello, el recordo en el seu retorn al Liceu desprès d’anys amb la preciosa Desdemona del debut de la enyorada Daniela Dessì, tant jove i tant fràgil i encantadora com també ho era en persona i amb un Iago imponent llavors en Silvano Carrolli no sempre ben valorat injustament, va esser una representació meravellosa i de record d’aplaudiments al Liceu, crec que mai n’he vist cap altre amb la durada, l’intensitat i la emoció dels cantants i del públic…aixó avui en dia quasi es impossible o es molt infrequent i mes a casa nostra…malauradament no hi ha aquell nivell…els mes joves us en farieu creus si ara alucineu amb els grans éxits i bisos, ovacions atronadores de les representacions d’avui en dia (i es cert que en hi ha molt meritòries avui en dia i alguna, massa poques l’hem vist enguany al Liceu…Elektra, Werther, Rigoletto i La Fille du Regiment…la resta mes be no).
El temps disortadament no perdona i d’aquell tenor i d’aquell Otello inquestionable no en resta gairebé res i en una linia respectable però per mi errònia en Placido ens ha decebut i mira que li he donat oportunitats i he vist i escoltat sempre que ha estat al meu abast (gràcies a en Joaquim no poques vegades) els seus actuals rols i representacions i no m’ha convençut mai i no l’he reconegut clm a baríton…crec sinzerament que no se’n surt (espero no veure’l fent els dos papers de Rigoletto per exemple en algun show o gravació!….aixó nomès li he admés a en Boris Christoff a aquella meravellosa gravació del Boris Godunov, unaltre de les meves debilitats operístiques i no m’ estenc però per que us en feu una idea li vaig possr el nom de la filla d’aquest personatge operístic a la meva primera filla!!).
El fet es que vaig escoltar la Gala en questió i no em va agradar gens al Ballo, em va confondre el Germont de La Traviata que ni era baríton, ni baritenor si no un tenor cansat i desgastat fent de pare d’ell mateix i reconec que si mes no, no em va desagradar la part del 3er acte del Simon Boccanegra, però en conjunt em va semblar potser emotiu però com auto-homenatge trist i fallid vocalment…tot i aixo ara el veure per tal de valorar-lo millor en tota la seva dimensió…moltes gràcies Joaquim.
M'agradaM'agrada
La gala aguanta un anàlisi vocal, és un homenatge que no li dóna glòria, glòria que s’ha guanyat amb escreix fent de tenor, això d’ara és com una psicosis obsessiva que si el fa feliç, que segueixi, en a mi ja m’ha perdut per la causa.
M'agradaM'agrada