IN FERNEM LAND

PERALADA 2017: LA STRAORDINARIA VITA DI SUGAR BLOOD DE DEMESTRES


Després d’una llarga i complicada gestació, de canvis d’idioma no prevists, de nervis, i angoixes habituals en els processos de gestació creativa, de suports i ajudes diverses, de crowdfunders incondicionals i prèvies parcials a l’auditorio nacional de Madrid i a l’audotori Axa de Barcelona cloent la temporada de les quatres estacions vivaldianes 2016/2017, el Festival de Peralada 2017 va estrenar dijous a l’església del Carme, “La Straordinaria vita de Sugar Blood” la darrera òpera d’Alberto García Demestres, amb llibret de Cristina Pavarotti.

Que un festival privat aposti després de l’excel·lent WOW! estrenada l’any 2013 al claustre de l’església, per tornar a incloure en la seva programació una altra estrena absoluta d’Alberto García Demestres, mentre el Liceu com a principal equipament artístic (al menys per pressupost) de Catalunya mira cap a una altra banda (Cristina Scheppelmann directora artística del teatre va assistir a l’estrena), és quelcom ben simptomàtic de la nostra política cultural i de la poca destresa de les institucions culturals catalanes, des de la conselleria fins lògicament el Liceu, incapaç de donar acollida als compositors del país. El FIMCP (Festival Internacional de Música Castell de Peralada) posa en canvi, tot el que té al seu abast, bàsicament GANES, i va tornar a fer possible que una nova òpera veiés la llum. Bravo!

Malauradament l’òpera es va haver d’estrenar en forma de concert i sense l’orquestració desitjada, per tant donem l’oportunitat d’esmenar l’error inicial i confiem que el Liceu acabi fent pujar aquesta magnífica òpera al seu escenari i pugui dir en un futur no gaire llunyà, que va fer possible l’estrena teatral i en la versió orquestral definitiva i desitjada.

El llibret de Cristina Pavarotti sota l’idea de Demestres, és planer, quotidià, amb dosis de surrealisme embogit i d’un lirisme molt propici a ser musicat. L’òpera que originalment s’havia de cantar en anglès ha acabat sent en italià, per allò de donar més possibilitats a la seva programació internacional.

Per l’ocasió i sota la direcció del propi compositor, es va comptar amb el pianista Ricardo Estrada que va fer l’ingent tasca d’acompanyar una obra complexa. Demestres mai va en contra dels musics i cantants, mai, però també és cert que els exigeix molt i no els hi posa res fàcil. Estrada va mantenir amb brillantor tot el pes “orquestral”, malauradament inexistent, amb l’ajut dels sempre suggeridors acompanyaments tímbrics de sonoritats encisadores a càrrec de membres del propi Cor Vivaldi, i de caire a voltes inquietants a voltes misteriós, a voltes encisador, hipnòtic i irreal i embolcallants gràcies a l’exotisme sonor que ofereixen els bols tibetans, els bols de cristall, els pals de pluja altre cops decisius com en la memorable aportació en el bellíssim Stabat Mater del compositor, sempre a la recerca de la sorpresa sonora. Demestres arriba a explorar l’efecte sonor de l’explosió de les boletes d’aire del paper d’embalatge que més d’una vegada haureu fet explotar en un atac irrefrenable, compulsiu i anti estresant que provoca entre els dits aquest embalatge temptador. Tot si val en la creativitat indòmita de Demestres per aconseguir atrapar-nos en el seu món creatiu farcit de troballes innovadores sense renunciar mai al gran bagatge del passat operístic, a la melodia i al cant assequible i comprensible per arribar al públic, quelcom que tants compositors contemporanis han oblidat i motiu per el qual les òperes s’estrenen i no es tornen a representar, en un exercici d’onanisme estèril que decep i avorreix i sense cap mena de dubte l’allunya de qui hauria d’anar destinat. Com que Demestres estima molt l’òpera i coneix els secrets i les claus per enganxar al públic, els utilitza amb destresa, enginy i sapiència, i tot i no comptar amb tots els mitjans idonis per fer arribar la seva obra de la manera desitjada, és capaç d’emocionar i captivar, amb un llenguatge directa, sincer, emotiu i gens pedant o críptic, que és per on s’acostumen a agafar els compositors contemporanis incapaços de connectar amb el públic i desconeixedors del tractament vocal..

L’obra està estructurada en dos actes, sis escenes, tres videomissatges i una trucada telefònica. Aquesta mena de descripció 5.0 de l’estructura del llibret, és només una manera amb la qual Demestres i Pavarotti cerquen amb encert d’apropar-nos l’obra utilitzant els llenguatges actuals sense per això haver de prescindir de l’estructura musical clàssica, que fins i tot inclou números tancats degudament dissimulats però clarament perceptibles, com àries, duos o passatges concertants que beuen amb encert de la tradició operística italiana.

La història és senzilla, però serveix per posar sobre la taula la malaltia tan estesa de la diabetis,.que pateix el propi Demestres i que en l’òpera és Sugar, una adolescent filla d’una cantant d’òpera i un agent secret (parella tan impossible com absurda) qui ha de fer front a la malaltia.  La història dels 5 aniversaris que van dels 10 als 15 anys servirà al compositor per donar més visibilitat a una malaltia entre escenes còmiques i altres molt dramàtiques. Que el pare, interpretat per l’actor Pere Ponce, sigui un agent secret que volta pel món d’incògnita, dóna peu a introduir uns missatges en forma de vídeo i de caire més aviat còmic, mentre que la mare sigui una cantant d’òpera dóna peu a Demestres a jugar amb melodies estimades, moments estel·lars de l’òpera de tota la vida (Rigoletto, Boheme, l’exilir una altra vegada després de la divertida “El màgic Elixir” estrenada l’any 2015 a Sarrià o Il barbiere rossinià), ja sigui amagades o descaradament desenvolupades (Bella figlia de l’amore).

La música genuïna de Demestres és complexa, rica, molt inspirada i conté moments bellíssims com l’ària de la Sugar més adulta (magnífica Núria Prats) o les escenes amb la mare (duo meravellós entre Ariadna Ruiz i Sara Blanch) o la intervenció inicial de l’avi Sesto (inspiradíssim Antoni Comas, el tenor oficial de Demestres capaç de fer-ho  tot).

Hi ha un moment especialment colpidor, el Ictus Day, quan el cor a cappella (estratosfèric Cor Vivaldi) dóna vida a la traumàtica experiència viscuda pel mateix Demestres quan va patir un Ictus feliçment superat i que el va inspirar per aquest moment d’altissima intensitat musical i d’una complexitat i dificultat tècnica només a prova de formacions tan excel·lent com el Vivaldi, el veritable protagonista de l’òpera, ja sigui com part activa de la trama, com de recolzament sonor a escenes dels solistes.

Pel que fa a les interpretacions individuals cal destacar a les tres Sugar, interpretades per Lisa Campos, Ariadna Ruiz i Núria Prats, totes elles membres del Cor Vivaldi i totes tres assolint amb brillantor els diferents aniversaris, amb tractaments vocals diferenciats i exigències més extenses del que habitualment assoleixen en el cor. Són veus formades de projecció i tècnica fermes, amb possibilitats futures en el camp del cant, notables.

En els rols adults, cal saludar amb exultant alegria la consolidació de la gran Sara Blanch, en constant evolució vocal i que sense deixar de meravellar amb els portentosos sobreaguts, ja sigui en forte, com en els eteris i flotants pianissims, està ampliant el centre amb unes tonalitats més fosques altament gratificants. Per a la jove Blanch tots els meus encesos elogis per una interpretació virtuosística, sí, però també dramàticament molt intensa i treballada. BRAVA és poc.

Genial, com acostuma, l’aportació del tenor Antoni Comas, com l’avi Sesto, amb un control vocal extraordinari i uns detalls de gust, sensibilitat i musicalitat admirables. El rol és agraït i aparentment no tan extenuant com el de l’Eclipsi o Wow!

En una intervenció més curta, però també bellíssima trobem a Neus Roig, interpretant el primer noviet de Sugar, Matteo. No s’acaba d’entendre, seguint la tradició operística, que Demestres no escollís una mezzosoprano lírica, a la manera de Cherubino o Octavian, en lloc d’una soprano lírica de veu més prima que la Sugar més adulta. En qualsevol va estar esplèndida en les dolces intervencions amb les que Demestres tracta el personatge.

La mezzosoprano Mireia Pintó, interpreta a Mariuccia en el primer acte i a una infermera en el segon, amb fermesa vocal lluint un bon registre greu que donava caràcter i personalitat a les seves intervencions.

El Cor Vivaldi en el seu conjunt, així com algunes de les seves components assolint petites parts solistes, van estar a l’alçada del que s’espera d’una formació que no deixa mai de sorprendre per els nivells que pot arribar a assolir, reptes sense límits. Si bé en la primer part van mostrar alguns dubtes, potser per manca d’assaigs. En el segon i amb el absolutament impactant Ictus Day cantat des de el fons de l’església i per tant creant un efecte sonor molt dramàtic, bellíssim i quasi irreal, van assolir una cota de fascinació sonora, canora i interpretativa, sorprenent i mestrívola, en una demostració més de fa pensar que aquesta és una formació en permanent creixement i que sembla no té límits.

A la mitja part i aprofitant que el finale primo és un somni de la Sugar en 13è aniversari de Sugar, hi ha una escena onírica amb un suculent pastís/gelat sense sucre, el celler de Can Roca va oferir als assistents el pastís/gelat que Jordi Roca ha fet per l’ocasió inspirant-se en l’acció, en una acció solidari més al voltant d’aquesta òpera que tantes complicitats ha creat al seu voltant. Juntament amb una pàgina de la partitura de l’òpera mengívola, que s’incluïa en el programa de ma, van suposar dues de les sorpreses no musicals, d’una nit feliç d’estrena a l’entorn màgic del FIMCP.

L’enhorabona a tots sense exclusió. Va ser un triomf sincer i merescut i esperem retornar a aquesta òpera el dia que pugui representar-se allà on s’ha de representar sempre una òpera, a l’escenari d’un teatre.

29 comments

    • Va ser una nit màgica i el Vivaldi, sembla que a força de repetir-ho perdi valor, va estar immens.
      L’òpera de Demestres és important i tu millor que ningú saps de la sebva dificultat, quelcom que no és un inconvenient pel Vivaldi que sembleu no tenir límits, quelcom que tu millor que ningú coneixeràs.
      Em va saber greu no poder-te saludar al final, però no ens varem poder entretenir gaire, ja que havíem de baixar, tot i així em posava al llit a les 3 i a 2/4 de 7 el despertador va fer la seva feina. Cap problema, va ser un “sacrifici”.
      L’enhorabona per impulsar el projecte i l’enhorabona per deixar palès una vegada més que el Cor Vivaldi i tota la feinada que feu al seu darrere els seus responsables, mereix tots els elogis i el reconeixement. L’Ictus Day, que de ben segur passarà a ser una peça en el vostre repertori més exigent, va ser de traca.
      Bon estiu

      M'agrada

  1. Retroenllaç: Noticias de julio 2017 | Beckmesser

  2. Va ser una autèntica delícia pels sentits, TOTS van tenir la capacitat de emocionar-nos amb intensitat creixent. Em vaig identificar especialment amb la Mara que feia brollar, sense esforç i sense treva, les llàgrimes dels meus ulls.
    Has descrit perfectament una nit inoblidable.
    Felicitats a tots els creadors i interprets!!!!

    M'agrada

  3. elioronco

    Tenia molt interès en aquesta ópera, espero poder-la veure en una altra ocasió, escenificada si pot ser.

    Per cert, no demanis òpera contemporània al Liceu, que encara te la donaran… tu ja m’entens 😉

    M'agrada

  4. rosamaria baulida

    la Opera fantàstica en tots els aspectes, i el Cor Vivaldi ens và emocionar a tots, cada vegada es superan, moltes gràcies a tots els k van fer posible la gran representació

    M'agrada

  5. Un comentari tan extens com necessari i magnific, jo només vaig assistir a la prèvia al auditori Axa, i ja vaig copçar la qualitat de aquesta partitura, tot és magnífic, començant per la obra, els solistes, el cor Vivaldi, els pianistes, la crònica d’en Joaquim, i estar clar el mestre Boada i òbviament el mestre Alberto Garcia Demestres. Enhorabona Mestre.BRAVI.

    M'agrada

  6. colbran

    Es una gran satisfacción por mi parte poder decir que he presenciado el estreno de una ópera contemporánea extraordinaria y que deseo fervientemente poder volverla a ver orquestada y en un teatro de ópera. A qué espera el Liceu? Se están durmiendo en los laureles de tantos ingresos por cesión del local a cualquier cantante, conjunto de rock o muestras de jamón y vino y se olvidan de que existen compositores nuestros como García Demestres que escriben obras maestras (no todos, claro). Ya cité en el cuestionario que para mí la mejor ópera del siglo XXI (he visto pocas) ha sido “L’eclipsi”, pues bien ahora añadiría esta orignal ópera, llena de ideas, de melodías y de verdad que es “Sugar Blood” (“La straordinaria vita de Sugar Blood”), con una temática preocupante a la que su autor ha otorgado todo su amor y su inspiración ya que está tan próximo a ella.

    El Cor Vivaldi extraordinario como siempre y con una participación larguísima y dicifilísima y las tres niñas que se hacen cargo del rol de Sugar Blood muy compenetradas con el texto y con la música; muy destacable la mayor (Nuria Prats) con un aria dde gran dificultad y muy bien resuelta y con un volumen de primera figura. Los solistas adultos sobresalientes, especialmente Sara Blanch (su aria, aparte de magnífica, es de una gran dificultad), un auténtico descubrimiento para mí, con una disciplinada y segura voz que le permite llegar a notas estratosféricas con una calidad sorprendente y una perfecta compenetración con su personaje y Antoni Comas, insustituible en nuestras óperas contemporáneas, obligado a efectuar notas dificilísimas con una solvencia aplastante y unos pianísimos envidiables y aunque se ha dedicado a encomiendas de infernal dificultad su voz se mantiene fresca y propicia para partituras que otros tenores ni se atreverían a acercarse a ellas.

    Excelente, como no podía ser de otra manera, la dirección musical de su magnífica obra de Alberto Garcia Demestres, cuyo amor por la ópera y por las voces se patentiza en cada nota. La intervención del pianista Ricardo Estrada espléndida, llegando casi a hacer olvidar que no escuchábamos una obra orquestada.

    El texto muy bien escogido y de acuerdo con la temática desarrollada en la obra, en la que han intervenido Cristina Pavarotti y el propio García Demestres.

    Quiero hacer constancia de que todos los participantes estuvieron a la altura de sus roles encomendados, pero Joaquim ya ha expresado su opinión que comparto, uno a uno. Y también estoy de acuerdo en que la voz de Matteo corresponde más a una mezzo soprano que a una soprano. Enfín su autor sabrá la razón por la que ha escogido una tesitura más aguda.

    Enhorabuena a todos y en especial a nuestro extraordinario compositor, al que deseo que no desfallezca y componga mucho más y sobre todo que estrene cuanto componga y consiga todo el éxito que se merece.

    M'agrada

  7. Scarlatti

    Em permetràs que faci referència directa al mestre Oscar Boada (a la crònica se l’esmena indirectament i crec que val la pena citar-lo) responsable artístic d’aquest èxit i persona que no ens hem de cansar de valorar la seva tasca sempre governada per la qualitat i la constància i que és un oasis dins el mediocre, caspós i endogàmic mon coral català. Desconec si ha rebut alguna invitació per part del Simposium Mundial Coral que es farà a Barcelona la setmana que vinent (a banda dels Concerts que farà el Cor Vivaldi) però que ell no faci alguna masterclass o dirigeixi alguns dels concerts oficials i veure els noms de “directorets de tercera” que si ho fan és una mostra d’aquesta caverna de la mediocritat en la que alguns estan convertint el mon coral català. Bravo per Demestres i el mestre Boada!

    M'agrada

    • Oscar Boada

      Moltes gràcies pels seus inmerescuts elogis cap a la meva persona. Veurà, al Symposium, si vols fer un taller o una masterclass, l’has de proposar i a mi no em va semblar que jo tingués res a explicar que valgués la pena.Ara està de moda fer tallers i classes molt “guais” com ara: “levitem i cantem”,” l’emissió vocal sota l’aigua “o “fem castells tot vocalitzant i fem la pau eterna” i jo….sincerament, d’això no en tinc ni idea. Quant als concerts que parla….no tinc res a dir. Els organitzadors saben a qui escollir per cada projecte i això no admet discussions. Hauria estat bé? Si, hauria estat un honor, clar,però jo no soc persona que generi unanimitats (sóc sempre molt discutit)i com que no porto l’etiqueta de “bo de debò” perquè no he estat mai de cap capelleta, doncs ja tenim la resposta. Sóc i seré un outsider per la resta dels meus dies. Vol que vagi més enllà? No….zitti,zitti, piano, piano….un altre dia….un altre lloc. Gràcies, gràcies, gràcies.

      M'agrada

    • No crec que m’hagis de retreure res en a mi i a IFL, portaveu “no oficial” de les activitats del Vivaldi i la tasca del mestre Boada al capdavant.
      En aquesta ocasió el seu protagonisme quedava més diluït, ja sigui perquè el concert el va dirigir Demestres, ja sigui perquè el protagonisme era molt compartit. Qualsevol elogi al cor porta implícit l’elogi al mestre Boada i a la seva compromesa i exigent tasca.

      M'agrada

  8. Scarlatti

    Joaquim la darrera cosa que volia era retreure res. Començava la meva entrada amb un “em permetràs…” i comentava que tal com deies el mestre Boada estava citat indirectament a través del cor. El que passa es com molt bé dius a vegades el protagonisme del director queda diluït i jo la única cosa que he fet és esmentar directament la tasca del director. La meva entrada es tant sols un elogi directe al mestre, cosa que a tothom ens agrada rebre. Cap retret ni res per l’estil. Al contrari la teva tasca també mereix la meva admiració. Gràcies i em sap greu el malentès.

    M'agrada

  9. Retroenllaç: Cor Vivaldi » Crítiques i cròniques sobre Sugar Blood a Peralada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: