IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2017: SIEGFRIED


Siegfried Bayreuth, producció de Frank Castorf Fotografia d’Enrico Nawrath gentilesa del Festival de Bayreuth

Després del perceoptiu descans entre jornades ha tornat el Ring de Bayreuth amb la representació de Siegfrioed, la inicialment més feixuga de les quatre òperes, però que si disposa d’un equip vocal d’alçada, quelcom veritablement complicat en els nostres dies, sense oblidar la direcció d’orquestra que ha de saber crear les complicitats entre escenari, fossat i sobretot públic, per fer fluir una òpera amb grans moments de inspiració que s’alternen amb grans recitatius que si els cantants no són capaços de dotar de intenció, interpretació i sentit dramàtic poden ser veritables totxanes.

Janowski una vegada ha superat l’incomprensible escull del pròleg, es mostra molt més interessant, tot i l’excessiu tempo en els moments més esperats. Hi ha més tensió i intenció, i sopbretot l’¡orquestra sona més cohesionada i amb un so més arrodonit. Potser si el tempo fos més lent  i a estones fins i tot més solemne, s’evidenciaria aquella èpica que trobo a faltar , tot i que aquest any m’agrada més que l’any passat. O jo m’he acostumat o ell domina la conflictiva (no per el públic) acústica del Festspielhaus i ha sabut calibrar bé el retorn que a tants directors novells tantes males jugades els ha fet passar.

Janowski ha controlay bé la progressió amb gran detall sobretot amb un treball important en el segon acte, el més feixuc, però sibretot s’ha guardat per el tercer acte la rúbrica per a la millor direcció fins ara, del que portem de Ring, en una progressió que albira un Götterdämmerung de gran intensitat.

Però el gran triomf ha estat per l’equip vocal, que tot i fallar en els rols més petits, que no anecdòtics, amb una Erda de Nadine Weismann ansolutament desbordada o una ocellet del bosc de Ana Durlovski, vocalment .tan crispat i cridaner com la indumentària que Kastorf li endinya, no van estar a l’alçada de la resta.

Coneixem i aprecíem molt a Stefan Vinke per la seva absoluta entrega, per la intensitat del seu cant i també per la irregularitat que aquesta entrega acostuma a saldar les seves entregades interpretacions. Ahir va tenir una tarda brillant que va concloure de manera memorable i en lloc d’anar a la baixa com sempre és d’esperar en un Siegfried que ho ha donat tot en els dos primers actes, amb la temuda forja resolta amb exultant desvergonyiment, va fer un tercer acte que m’atreviria a qualificar de grandiós, amb un enfrontamnent amb l’avi i sobretot un grandiós duo amb una exultant Foster, que enduta per l’entusiasme del seu desvetllador, va clavar les notres amb molta més precisió del que acostuma, tot i que  els habituals problemes d’afinació van rtreure el cap més d’una vegada, però Catherine Foster es va deixar arrossegar per la passió, quelcom que malauradament no acistuma a fer i el seu cant va ser més intens i càlid,. amb unes notes sobreagudes clavades com estilets precisos i acerats, i amb uns matisos expressius en el seu poètic despertar que recordava les grans Brünnhilde del passat. Potser és la vegada que més m’ha agradat.

Jo m’hagués estimat més que Wanderer l’hagues cantat John Lundgren, però Bayreuth va decidir que en aquesta darrera edició no hi hagués unitat interpretativa per a Wotan i malgrat que la veu més madura i dramàtica de Thomas J. Mayer li va bé al Caminant, l’estat vocal no és el mateix que el del pletòric baríton suec. Mayer va estar molt millor en el tercer acte, on va tenir en el cabdal enfrontament amb el nèt, una memorable interpretació, però en el primer acte va estar més oscil·lant i mostrant un signes de fatiga que després miraculosament van desaperèixer.

L’Alberich de l’esforçat i cansat Albert Dohmen és un altre cim d’intenció dramàtica,. Probablement el baix-baríton alemany està en les darreries d’una brillant carrera, això deprendrà del que es vulgui acabar arrossegant pels escenartis, però si no trigués gaire a deixar-ho, aquests Alberich del Festival del 2017 seríen de ben segur un testament vocal de referència.

En un Siegfried el rol de Mime és cabdal. Andreas Coinrad va repetir amb éxit la seva interpretació de l’any passat. És un Mime excesivament de manual, vull dir que els seu histrionisme vocal/interpretatiu són com un “deja vu” excesives vegades, potser estaria bé que un tenor creatiu ens mostres altres possibles solucions a un rol,possiblement massa marcat per la propia partitura. Conrtad fa totm el que s’espera del seu rol i hi  fa bé.

Finalment, el Fafner de Karl-Heinz Lehner és cavernós i amenaçant, tot i que algun greu li queda indegudament projectat o més aviat sord. Li falta mitja nota per arrodonir amb brillantor una bona interpretació

Richard Wagner
DER RING DES NIBELUNGEN
SIEGFRIED

Siegfried Stefan Vinke
Mime Andreas Conrad
Der Wanderer Thomas J. Mayer
Alberich Albert Dohmen
Fafner Karl-Heinz Lehner
Erda Nadine Weissmann
Brünnhilde Catherine Foster
Waldvogel Ana Durlovski

Bayreuther Festspielorchester
Director musical: Marek Janowski

Festspielhaus de Bayreuth 1 d’agost de 2017

Normalment després de Die Walküre el nivell baixa amb Siegfried, perquè la partitura no és tan agraïda i no té cap acte tan inspiradament romàntic com el primer de la primera jornada, però quan s’aconsegueix trobar a uns cantants motivats i en una òptima forma, que no es reserven i que ho donen tot per fer que la representació sigui un éxit, és molt difícil que les coses no surtin bé.

A manca de la jornada conclusiva, aquest Siegfried per l’equilibri i la conjunciói i adequació vocal dels cantants amb el rols, m’ha semblat la millor de les tres, el que fa preveure un final, si més no musical i viocal, apoteòsic d’aquest Ring que malauradament passarà a la història pels odiosos cocodril que es cruspeixen l’ocellet del bosc. Divendres vinent aquí, faré la puntual crònica de la darrera transmissió del Festival de Bayreuth 2017, us hi espero.

15 comments

  1. Xavi

    M’ha agradat sí, de fet, fins ara no em sembla un mal Ring en conjunt. Si que al desconèixer l’escenografia de Kastorf m’ha fet gràcia escoltar quan en Siegfried es carrega a en Fafner amb una ametralladora… Malgrat això, bona direcció, i en Vinke està pletòric, certament.
    Una abraçada Joaquim!

    Xavi

    M'agrada

  2. Fernando S.T.

    Lo que empezó se está convirtiendo en el mejor Ring de los últimos años. aunque los ajustes vocales hubuieran tenido que culminar con todo un Wotan para Lungren i un Soegmund para Kaufmann.
    El Götterdämmerung de hoy confirma esa mejora de Janowsky respecto a la edición del 2016 y el acierto en klos paulatinos cambios de reparto.

    M'agrada

    • Al natural la Foster no és tan inconsistent, però certament sempre desafina.
      Vinke té una veu que no l’acompanya i això el perjudica, però està per sobre de la mitjana de cantants actuals wagnerians, perquè en el seu cant hi ha molta més expressió, no és limita a col·locar senzillament les notes, de manera encertada o no, com Ryan, per exemple. Però el timbre no és grat, ni heroic.

      M'agrada

  3. Victorecho

    La setmana pasada la Foster desafinava, al natural i em feina partir tota la estona. Devía ser la calor, en feia molta.

    El Vinke cantava com ell ho fa, i quan tenía una oportunitat de lluïrse, etzivaba una nota forta i llarga, que no tenía res a veure amb la qualitat del la resta de la seva feina

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: