IN FERNEM LAND

ROF 2017: LA PIETRA DEL PARAGONE


Tot prenent un deliciós cafè italià després del memorable concert dels tres tenors rossinians i abans d’anar a la nit a la representació de “La pietra del paragone“, vaig rebre la noticia de l’atemptat de Barcelona. El xoc profund i dolorós de la noticia potser va tenir a veure amb que l’estat d’ànim noi fos el més propici per fer front a una obreta, que malgrat ser la primera en obtenir un gran èxit i llençar a Rossini a l’estrellat que mai més va abandonar, no es pot comparar amb cap dels grans títols del compositor i si a més a més la companyia de cant era de molt poca volada, aleshores allò essencial no ajudava gens a treure’m del cap l’obsessiva idea del terror i el dolor a la meva ciutat, que en la llunyania encara és fa més punyent, com si pel fet de no ser-hi et fes culpable d’alguna cosa. Cabòries potser absurdes però possiblement determinants.

El jove Rossini de vints anys va tenir l’oportunitat d’estrenar “La pietra del paragone” a la Scala, aleshores ja el principal centre operístic de Itàlia, gràcies a l’amistat que tenia amb la contralt Maria Marcolini, que ja li havia estrenar “L’equivoco stravagante” a Bolonya l’any 1811 i el rol de Ciro de la seva òpera “Ciro in Babilonia”, estrenada a Ferrara l’any següent., i de Filippo Galli, per qui Rossini havia escrit una ària impròpia per un rol de buffo a la farsa L’inganno felice, estrenada al teatre San Moisè de  Venècia l’any 1812. La influència dels dos cantants que intervenien en la temporada milanesa així com òbviament la ressonància que havien obtingut les seves primeres obres van fer que l’empresari de l’Scala confies en aquest jove talent, i ell va agrair als dos excel·lents cantants i amics, el favor, atorgant-lis els dos rols protagonistes, quelcom bastant inusual, ja que un basso buffo i una contralto mai eren objecte dels rols amorosos de les trames operístiques, però en aquesta ocasió va ser així i per a tan notables cantants va escriure una partitura que amb una influència mozartiana notable començava a mostrar al món la genialitat d’un compositor que encara ho havia de dir tot, però que mostrava sorprenents signes de talent, originalitat i mestrívol domini del teatre musical i el tractament orquestral.

Com és que el ROF ha donat els rols de Marchesa Clarice a la mezzosoprano (per dir alguna cosa) Aya Wakizono i al baix (per dir-ne una altra) Gianluca Margheri el rol de Conte Asdrubale serà per a mi un misteri inexplicable, a no ser que el més important en el cas del baix fos que tal i com podeu comprovar a la fotografia de la capçalera pogués enlluernar sense cantar. El cas és que quan el senyor Margheri anava despullat (amb vestit de bany, és clar) la cosa era brillant, però quan es vestia l’efecte secundari deixava de ser primordial i s’evidenciava la més absoluta carència de nivell per ser en un primer repartiment del ROF, per tant algú va decidir que era més important lluir “palmito” que cant. Lamentable decisió sigui de qui sigui.

El cas de Wakiuzono és ben diferent, perquè el responsable de la brillantíssima producció, el venerat (i després del desastre de Carlus Padrissa encara més) Pier Luigi Pizzi, té molta cura en mantenir a les noies ben i elegantment vestides amb dissenys de gran classe inspirats en Dior (Donna Fulvia surt amb un bikini anys 70’s que no provoca cap pujada de pressió arterial ni cap altra) i per tant si no té les mínimes capacitats exigibles per fer front al rol de contralt, aquestes s’evidencien d’immediat. Ni veu, ni estil, ni projecció. Una mena d’Audrie Hepburn que lluïa molt bé els vestits, però que sense el seu àngel no podia enlluernar als que volien veure a Ava Gardner.

Sense dos cantants amb personalitat vocal l’òpera es fa feixuga i encara que Maxim Mironov va cantar divinament la seva ària “Quell’alme pupille”, el tenor rus no posseeix un volum i emissió que enamorin. El seu cant és sempre pulcre, l’estil acuradíssim i virtuosístic en les coloratures i el cant ornamentat, amb un fraseig elegant, però mai arrodoneix el seu treball en la globalitat i es reserva per les àries, on pot lluir isolat de la resta, els seus punts a favor, que són bons però no suficients per esdevenir el triomfador de la nit. Tot i així va ser justament molt aplaudit tant en acabar l’ària com a les salutacions finals.

Els que van triomfar per mèrits dramàtics i vocals sobrats van ser l’esplèndid baríton Davide Luciano, cantant un divertit Macrobio i el sempre eficaç Paolo Bordogna com a Pacuvio. Ambdós van demostrar que a part de taules escèniques, dominen absolutament el cant rossinià, amb veus que si no són intrínsecament notables, són molt més que suficients per fer creïbles els seus rols i les seves partitures. Bravi!

La soprano valenciana Marina Monzó va iniciar la seva intervenció quasi de manera inaudible, però es va reservar per a la seva ària del sorbetto “Pubblico fu l’otraggio” on davant de fer passarel·la revisteril ens va cantar per davant del director d’orquestra, de manera eficaç i brillant, ajudant a que l’escassa projecció mostrada quan cantava dins l’escenari, brillés amb més resolució.

No puc dir el mateix de Aurora Faggioli que interpretava el rol de Baronesa Aspassia, on per sort no va tenir que cantar cap ària solista.

William Corrò completava l’equip vocal cantant de manera eficaç el rol més aviat anecdòtic de Fabrizio.

L’excel·lent Orchestra Simfonica Nazionale della RAI sota la direcció de Daniele Rustoni, no va brillar tant com amb Abbado perquè en part l’orquestració d’aquesta òpera encara no és tan refinada i elaborada com la de “Le siège de Corinthe” i també perquè Rustioni, un altre jove director victorejat per part del públic, no va encertar a donar-li l’aire desenfadat d’un vodevil intranscendent que necessita molta més escuma i lluminàries espurnejants, que cops d’efecte orquestral sense gaire sentit en una trama tan lleugera.Tampoc el cor d’homes del Teatro Ventidio Basso em va semblar al mateix nivell que al complert el dia anterior.

El que si és una autèntica delícia i una brillant filigrana escènica, és l’acuradíssima producció escènica de Pier Luigi Pizzi que es va presentar al ROH l’any 2002 i que ara s’ha reposat amb un èxit esclatant.

Pizzi porta sobre l’escenari la reproducció d’una de les seves cases, inspirada en l’arquitectura de Mies van der Rohe, d’una exquisida elegància, farcida de detalls d’atrezzo i mobiliari extraordinaris i que no es podien apreciar en la seva totalitat, en un exercici viscontià d’extreme cura en els detalls malgrat no siguin perceptibles pel públic. El atreezzo de les habitacions de la casa que queden en un segon o tercer pla visual, les pintures penjades als murs, les làmpades, les taules i cadires, tot està dissenyat pel mateix Pizzi, que només deixa a Vincenzo Raponi el climàtic i òbviament elegant disseny de llums, perquè el disseny de vestuari (també el de bany) corre a càrrec del director milanès.

En un marc tan incomparable com la casa meravellosa, amb jardí i piscina, arbres que l’envolten i una gent tan distingida, maca i sexy, amb tot tan ben treballat, amb els personatges i les situacions escèniques tan ben definides i respectuoses amb l’original, per què no es va triar un cast que a part de passar la prova del gimnàs no hagués passat l’examen del conservatori?

Gioacchino Rossini
LA PIETRA DEL PARAGONE

Marchesa Clarice: Aya Wakizono
Baronessa Aspasia:  Aurora Faggioli
Donna Fulvia: Marina Monzó
Conte Asdrubale: Gianluca Margheri
Cavalier Giocondo: Maxim Mironov
Macrobio: Davide Luciano
Pacuvio: Paolo Bordogna
Fabrizio: William Corrò

Orchestra Sinfonica Nazionale della Rai
Coro del Teatro Ventidio Basso

Director musical: Daniele Rustioni

Adriatic Arena de Pesaro 17 d’agost de 2017

13 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de agosto 2017 | Beckmesser

  2. colbran

    En esta ocasión estamos en la otra cara de la moneda respecto a “Le siège de Corinthe”, maravillosa puesta en escena y dirección de actores y pobreza vocal, salvo honrosas excepciones (Paolo Bordogna y Davide Luciano con su “famosa” aria del “Mississipipí”, lo más popular de “La pietra del paragone”). Incluso Marina Monzó que en el primer acto estuvo estridente tuvo una intervención destacada en su “aria del sorbetto” del segundo acto.

    Para presentar esta ópera buffa de Rossini, algo atrevida aunque menos que “L’equivoco stravagante” o “Il turco in Italia”, se precisan una auténtica contralto y un auténtico bajo, dos bajos bufos, un tenor, una soprano y otra soprano más próxima a la categoría vocal de las mezzos actuales y otros roles secundarios adudicados a cualquier tipología vocal, mayormente tenores. Pues bien tuvimos dos barítonos (ya citados), un tenor de escasa voz, pero que destacó en su aria sentimental (Mironov) y unas sopranos (Monzó no puede ser calificada como mezzo) porque ni contralto ni bajo, ni nada que se le parezca. Eso sí tipitos de pasarela (muy utilizada este año en Pésaro) y desnudos masculinos no integrales pero casi por parte del señor Margheri, exhibiendo un cuerpo envidiable y una voz inexistente o casi de no sé qué cuerda y una japonesa de voz inclasificable y a veces inaudible como pareja protagonista.

    Viendo este descalabro vocal no se comprende cómo esta ópera se mantuvo durante 53 representaciones consecutivas en La Scala en su estreno en 1812 y en la función de clausura se repitieron 7 números (!).

    Es curioso destacar que los numeros corales anteceden en más de 30 años a los compuestos por Donizetti en “Don Pasquale” (!). Rossini siempre se adelantó a su tiempo.

    Si no se dispone de las voces adecuadas es mucho más inteligente programar otro título. Yo me despaché a gusto en las protestas (hubo varias) -hacía muchos años que no protestaba- contra la japonesa y contra el apolíneo Margheri que tendría una “salida” asegurada en cierta clase de películas, pero en ópera sólo sirve para comprimarios, a no ser que una amistad le dé el empujón al estrellato, si bien tendría que estudiar un poquito más porque desafina que es un gusto, en especial cuando ataca las “coloraturas”.

    Rossini se merece más respeto aunque la ópera programada sea buffa.

    M'agrada

    • Rossini sense bons cantants es fa de difícil digerir, com tots però una mica més. El cast ens va malmetre una òpera fluixota que sort de la posada en escena, perquè de no ser per l’enginy escènic, se m’hauria fet molt feixuga.

      M'agrada

  3. jaumeM

    No he escoltat ni vist mai aquesta obra. Crec que la deixaré per mes endavant, encara en tinc moltes per conèixer i gaudir, i per el que dieu no es una de les millors de les moltes que va escriure Rossini i que jo encara no he estudiat.
    Me imagino el vostre estat d’ànim durant la representació, havent conegut l’hecatombe de les Rambles.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: