IN FERNEM LAND

ROF 2017: CONCERT MYCHAEL SPYRES, SERGEY ROMANOVSKY i JOHN IRVIN


Ahir va tenir lloc a les 4 de la tarda en el Teatro Rossini de Pesaro un concert insòlit i meravellós. Insòlit perquè a banda dels famosos 3 tenors que van donar no sé quantes voltes al món traient rèdits fins a l’extenuació del seu nom i prestigi operístic, no és gens habitual que tres tenors comparteixen un escenari per repartir-se protagonisme i honors al voltant de l’obra de Gioacchino Rossini, que com bé sabeu, en el seu temps va comptar amb una munió del bo i millor dels tenors de l’època, fet que li va permetre escriure veritables filigranes per a la corda.

Al voltant de Armida, Ricciardo e Zoraida, Otello, Semiramide, Zelmira i Guillaume Tell, els tres tenors i la discreta Filarmonica Gioachino Rossini sota la direcció de l’emèrit David Parry.

El concert va ser meravellós per la genialitat rossiniana i la qualitat de la interpretació, que va assolir en cert moments un nivell d’excel·lència i rara fascinació vocal, només a l’abast de “fuori classe” d’excepcionalitat superlativa.

El concert es va celebrar sense pauses i amb tres fragments simfònics la simfonia d’Armida, el pas dels soldats de Guillaume Tell i el discret ballet d’Armida.

La primera part es va dedicar a tres duos, el primer “Donala a questo core” de Ricciardo e Zoraida, òpera que està programada per l’edició del ROF 2018, i que van interpretar Sergey Romanovsky i Michael Spyres.

El segon duet va ser “Come l’aurette placide” de l’Armida, amb John Irvin i Sergey Romanovsky i finalment el tercer va ser “Non m’inganno, al mio rivale” de l’Otello, amb Michael Spyres i John Irvin.

Després del fragment orquestral de Guillaume Tell va venir un bloc de tres àries:

La cavatina de Agorante de Ricciardo e Zoraide “Minacci pur” pera Michael Spyres, “Ah dov’è il cimento?” de la Semiramide interpretada per John Irving i la cavatina de Antemore “Che vidi! amici, oh eccesso!” de Zelmira per Sergey Romanovsky.

Després del poc afortunat ballet d’Armida es va interpretar, per cloure el concert, l’únic tercet de tenors escrit per a Rossini, “In quale aspetto imbelel” de l’Armida, amb la participació espectacular de tots tres, fet que davant del deliri provocat va fer que es bisés la part final davant d’un teatre embogit.

El concert va ser extraordinari perquè Michael Spyres ha agafat la torxa del relleu dels baritenors, que després de Bruce Ford semblava orfe (Kunde mai ho ha estat), i va fer una demostració vocal extraordinària, estratosfèrica diria jo, de facultats, d’imponent i extensíssim registre, des dels sobreaguts més inclements als greus clarament de  baríton, sempre mantenint un únic color, sense engolar, sense forçar, sense emmascarar ni la veu, ni l’emissió i el més sorprenent, afinant de manera escrupolosa, quelcom que no sempre és habitual entre els contratenors. El domini del cant legato, un fiato que sembla que noi tingui fi, el cant ornamentat més vertiginós i un sentit del fraseig elegant i molt belcantista arrodoneixen una interpretació que serà difícil oblidar, tan en l’espectacular duet de Ricciardo e Zoraida amb l’altre fenomen de la tarda, el tenor rus Sergey Romanovsky, com en el duet d’Otello amb John Irvin, on ell semblava molt més baríton que tenor i on va treure una força dramàtica absolutament aclaparadora. En l’ària de Agorante de Ricciardo e Zoraida va deixar al públic del teatre absolutament admirat i colpit, desitjant que ell sigui el protagonista, juntament amb el Ricciardo de Juan Diego Flórez ja anunciat extra oficialment, els protagonistes de la propera edició d’aquesta òpera al ROF 2018. Però encara quedava la cabdal participació del tenor nord-americà en en el tercet d’Armida on ell és el centre i a qui li recau la major rellevància vocal. Va ser absolutament definitiu. Spyres, si no es deixa temptar per altres repertoris que puguin malmetre aquesta capacitat enlluernadora per assolir la coloratura, les agilitats, l’extensió de registre amb les escales descendents impecables i aquest estil tan depurat, és sense cap mena de dubte el millor baritenor que he escoltat mai.

Al costat del mestrívol virtuosisme de Spyres era molt i molt difícil destacar, però com ja sabeu Sergey Romanovsky em va deixar impressionat a Le Siège de Corinthe i amb la seva absolutament al·lucinant intervenció en aquest concert, va confirmar que estem davant de l’esclat d’un nou estel, d’un tenor que causarà sensació i que com Spyres està destinat a deixar grans inoblidables testimonis del seu art virtuosístic. La veu és més clara i fins i tot brillant que la de Spyres, ja que el nord-americà té tonalitats més fosques. Romanovsky llueix amb desvergonyiment, un registre solar, que no l’impedeix, com ja s’intuïa en el seu Néoclès, una clara tendència a la vocalitat de baritenor. Tant com a Riccirado, com a Ubaldo i sobretot en la cavatina d’Antenore de Zelmira, va demostrar que ell també pot assolir aquest centre robust, així com el registre més greu, amb absoluta solvència i naturalitat. Encara no és tan sòlid com el de Spyres, però segur que amb el treball i l’estudi esdevindrà un nou exponent de la rara vocalitat de baritenor. Si dic que no tan sols va igualar, sinó superar a Spyres estic segur que no dic cap mentida i només les apreciacions més de caire subjectiu poden decantar les preferències de l’un o l’altre, jo em quedo amb tots dos.

John Irvin ho tenia complicat, primer perquè el seu nivell no és el mateix. És un jove tenor que llueix un bonic timbre de contraltino. La projecció és més limitada i té una tendència exasperant a no interpretar. Només canta i ho fa tècnicament bé, però no hi ha gaire expressió en el fraseig, ni en la seva expressió corporal, és com una columna de marbre. Va triar la complicadíssima ària de Idreno “Ah dov’è il cimento?” i no va  tenir res a fer davant la superioritat tècnica dels altres dos companys. Va ser valent en la tria, però potser excessivament agosarat, perquè el domini de Spyres i Romanovsky és aclaparador i ell està en una fase de consolidació, encara per sota. Com a acompanyant esdevé de mèrit, però com a solista al costat dels altres dos, clarament per sota. El públic li va demostrar estima, però era evident que davant de la bogeria provocada per els altres dos, la diferència era òbvia.

David Parry va acompanyar amb la reconeguda solvència belcantista que ha demostrat en tants i tants registres del segell Opera Rara, però l’orquestra va demostrar un so poc distingit en el conjunt i deficient en moltes de les intervencions solistes. Un pecat que no es considera davant la magnitud vocal del que varem poder gaudir en una tarda inoblidable per la història d’un festival farcit d’esdeveniments inoblidables.

 

11 comments

  1. JordiP

    Magnific comentari Joaquim, d’aquells que fan venir ganes de tirar enrere el temps i poder assistir al concert. M’atreveixo a suposar que igual hi eres en persona i tot!!! Llàstima que no el retransmetin per ràdio o tv….

    M'agrada

  2. Pep2

    Enhorabona per les descobertes i que ho gaudeixis tant. Ja sabem que un bravo teu val per tres i per tant ens creiem que havia de ser al.lucinant. Nosaltres des d aqui també intentatrem descobrir-ho d alguna manera.

    M'agrada

  3. Duran

    Málegra molt que les tevas vacançes (tan marescudes), i am un sert aire “d’enveja” (es broma), perque estas gaudin d’aixo que mols compartim amb tu i que no pot ser un altre que la música , ja sigui am conçert o be am òpera, deixis aquest estupendo i detellat comentari, que fa qu’et trobis a Pesaro (ojala!!) Desitjo que les tevas vacançes gaudeixis al máxim i tornis am les “pilas cargades”. Una abraçade.

    M'agrada

  4. Retroenllaç: Noticias de agosto 2017 | Beckmesser

  5. colbran

    Aunque este año el ROF ha tenido un nivel medio bastante alto, el gran acontecimiento de esta temporada han sido los dos impresionantes conciertos y muy especialmente el de los tres tenores rossinianos. Estaba ilusionadísimo por escuchar en vivo a Michael Spyers -el tenor que más me imteresa de la actualidad- y me he sentido más que satisfecho y asombrado por la calidad de su voz: hermosa, ancha, con un fiato interminable, un legato increíble y una tesitura de baritenor contundente. Sus escalas cromáticas ascendentes y descendentes dejan sin respiración y el agudo con el que concluyó el inaudito terceto de “Armida” me dejó asombrado por la anchura y potencia, si bien, haciendo honor a la verdad, no está escrito por Rossini. Sus dos compañeros son dos buenos tenores rossinianos, uno un poco por hacer (John Irving) y otro valiente y con un porvenir brillantísimo por sus extraordinarias facultades (el ruso Romanovsky), aunque para mi gusto su voz no es precisamente hermosa y, si bien está predestinado a ser un nuevo baritenor, sus graves no tienen -de momento- la contundencia baritonal de Michael Spyres. Por cierto, no llego a comprender por qué razón se contrata éste para “Bohêmes” y “Contes d’Hoffmann” que nada pueden aportar a su curriculum. Sin embargo sí es interesante su “Barbiere di Siviglia” previsto para el año que viene en Orange, pues por fín se volverá a escuchar un baritenor como Almaviva, tal como lo estrenó el baritenor sevillano Manuel García. Lástima que su Rosina no sea una contralto coloratura o una mezzo/contralto -tal como se estrenó-, sino la gran soprano rusa Olga Peretyatko, pero está visto que todo no se puede tener.

    En el Teatro Rossini habían tres cámaras visibles que grababan en vídeo el extraordinario acontecimiento. Dos situadas en los palcos proscenio de ambos lados del primer piso y otra central en la zona de entrada a la sala. Y los atriles de los cantantes tenían enfrente sendos micrófonos, con lo cual -afortunadamente- existe grabación tanto de audio como de vídeo. Dado que el director musical era David Parry, tan vinculado al sello Opera Rara, es probable que se edite por esta empresa discográfica y si tuvieran visión comercial de verdad incluiría la grabación videográfica que vocalmente no tiene desperdicio, si bien es cierto que el segmento de ballet de “Armida” no fue lo más lucido ni musical ni en cuanto a resultado orquestal.

    Amigos qué acontecimiento os habéis perdido los que no os habéis acercado a Pésaro! El colmo fue el famoso y único terceto de primeros tenores de toda la Historia de la Opera “In quale aspetto imbelle….” de la tremenda “Armida” que bisaron aún mejor los tres entregados cantantes y en el que el rol de Rinaldo (Spyres) tiene preponderancia. Sus compañeros le trataban como a una estrella, pero Spyres es el colmo de la sencillez y de la proximidad y parecía no darse por aludido. Por cierto es muy nervioso y constantemente se rozaba ligeramente la naríz.

    Unico. Pasará a la historia.

    M'agrada

  6. jaumeM

    Que gran i sana enveja me feis. Estic impacient per assaborir aquests Tres Tenors, que prometen mes que els tres d’abans.
    Una pregunta ¿Quina valoració feis de Chris Merrit?, abans de que s’espanyés, es clar. Com compara amb Ford, Spyres, Blake.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: