La temporada de l’Arena de Verona de l’estiu del 2017 es va inaugurar amb una nova producció de Nabucco, una òpera que després de l’Aida deu ser de les més representades en l’imponent amfiteatre romà, on des de fa 95 anys es repeteixen en massa assiduïtat els mateixos títols, aquells que poden fer possible que nit rere nit s’omplin les seves majestuoses grades d’aficionats i tours operators que farceixen les seves ofertes turístics amb la visita obligada al festival on quan no és una Carmen, és una Turandot, o si no l’esperada Aida o el Rigoletto, La Bohème o Il Trovatore, títols que garanteixin la venda d’un  taquillatge forçosament poc exigent i amant dels grans espectacles, quelcom que no vol dir que durant molts anys en el cartellone no hi figuressin  els noms més desitjats de qualsevol dels millors teatres.

En els darrers anys la decadència s’ha evidenciat en el cartellone i també en la implantació de mesures tan decebedores com l’amplificació de les veus, quelcom que els anys havien demostrat que no era necessari, i altres que sortosament per ara no han tingut el vist-i-plau, com la coberta de l’amfiteatre per evitar cancel·lar funcions en els dies que la pluja fa acte de presència.

Verona és una manera poc rigorosa d’anar a l’òpera. La immensitat del marc invita a la dispersió i al pur espectacle, el que no vol dir que al llarg de les 95 edicions no s’hagin viscuts nits excepcionals. Calia anar a l’Arena al menys una vegada a la vida, però ara amb l’amplificació acceptada sense contemplacions per a tothom, jo crec que ha perdut l’interès, si bé l’espectacle de veure les graderies plenes de gent, el cel normalment estelat i l’impacte de la música, les veus i la grandiloqüència de la representació és una experiència bonica. Si parlem seriosament d’òpera, segurament no tant.

A Verona s’han fet intents aïllats d’adaptar-se als temps moderns proposant posades en escena més trencadores, però els intents no han funcionat, i la darrera Aida sota l’avorrida i repetitiva proposta de La Fura dels Baus n’és el més recent exemple.

Potser per aquest motiu, la “gosadia” feta per Arnaud Bernard, director de la producció escènica d’aquest “nou” Nabucco, de voler explicar el Risorgimento amb Nabucco, Abigaille, Zaccaria, Ismaele i Femena disfressats de Franz Mahler, Livia Serpieri, Roberto Ussoni, Il conte Serpieri i companyia de la viscontiana Senso, no és altra cosa que un intent de modernitzar la proposta però oferint un espectacle visual ben distret i cal dir que ben realitzat, sense importar gaire si el Verdi que es canta és genuí, ben i adequadament cantat i amb els millors cantants possibles, perquè sembla com si fos més important el plantejament escènic i escenogràfic que no pas les veus , ja dic que poc adequades del coneguts Gagnidze i Siwek o la desconeguda per a mi, senyora Branchini.

Són els signes dels temps, res de nou.

El moviment escènic de les masses, l’ambientació de l’acció en els cinc dies famosos de la revolució milanesa l’any 1847, l’escenografia giratòria que ens presenta la façana de la Scala, o l’interior de la sala, en un efecte teatral d’impacte que s’emmirallà en l’escena inicial de la pel·lícula de Visconti, així com el disseny de vestuari del propi Bernard, configuren un embolcall atractiu que fa encabir la trama del llibret original amb calçador. És obvi que el “Va pensiero” ho pot justificar quasi tot i que al seu voltant la trama babilònica pot arribar a grinyolar, amb una Abigaille que no han sabut transformar correctament, però el que se’ns proposa és in plantejament escènic vell, mil vegades vist o si ho voleu més moderat clàssic. Agradarà molt a tots aquells que les transgressions escèniques els treuen de polleguera, perquè Arnaud Bernard, per sobre de voler dir-nos coses diferents o si més no de manera diferent, ens diu el de sempre i d’una manera absolutament digerible, és una producció amb la voluntat de ser estèticament bonica per sobre de qualsevol altra denúncia de repressió. ÉS clar que el risorgimento és molt agraït i enarborar la tricolori sempre té aixecar la febre patriòtica, tot i que la majoria d’assistents siguin guiris.

Hi ha un excés molest de trets i canonades que contaminen l’espai acústic que hauria d’estar destinat exclusivament per la música ii el cant, però noi crec que això acabi sent molest per a tots aquells que quedaran bocabadats davant del desplegament humà i animal, amb soldats a cavall, calesses i una munió de personatges que farceixen  l’interminable espai escènic per garantir que el públic no s’avorreixi.

I es poden avorrir? Doncs si per sobre de tot això busques les veus, l’orquestra i el cor que et facin gaudir de valent, doncs si, perquè Gagnidze no és un prodigi de cant verdià, te una veu baritonal aprofitable, però el seu grau d’interpretació és més aviat escàs i no té la grandesa vocal necessària, com tampoc la té la soprano lírica Susanna Branchini, que algú ha mal aconsellat en fer de dramàtica encara que això suposi canviar tres o quatre vegades de veu per anar dels precisos aguts, ben col·locats i emesos, a una zona greu inexistent de natural i per tant resolta mitjançant l’emissió gutural i sorda d’unes notes parlades que no tenen cap projecció natural a no ser que es forci en un quasi “parlando” grotesc que ara els micròfons deuen fer audibles. Com a soprano lírica de ben segur que tindria possibilitats, però dubto que cantant rols com aquest ho arribem a saber mai.

El Zaccaria de Rafal Siwek és d’una insuficiència descoratjadora. Escolteu a Giaiotti, per no citar els de sempre, i us adonareu del gran pas enrere, és exactament igual que això del canvi climàtic. Estem condemnats,

Bé Nino Surguladze com a Fenena i descoratjador l’Ismaele de Rubens Pelizzari, d’una insuficiència de tot, alarmant.

Daniel Oren ha fet del Nabucco la seva raó de viure. Se la sap de memòria i en treu resultats brillants de l’orquestra i no tant del cor, que tot i així bisa el “Va pensiero” (quelcom habitual com la vendetta de Nucci) ja que segurament els micròfons de la transmissió televisada els perjudiquen més que els beneficien.

Giuseppe Verdi
NABUCCO
Llibret de Temistocle Solera

George Gagnidze (Nabucco)
Rubens Pelizzari (Ismaele)
Rafal Siwek (Zaccaria)
Susanna Branchini (Abigaille)
Nino Surguladze (Fenena)
Elena Borin (Anna)
Paolo Antognetti (Abdallo)
Nicolò Ceriani (Gran Sacerdote di Belo)

Orchestra e Coro dell’Arena di Verona
Direcció musical:Daniel Oren
Direction de chœur :Vito Lombardo

Direcció d’escena: Arnaud Bernard
Escenografia: Alessandro Camera
Disseny de vestuari: Arnaud Bernard
Disseny de llums: Paolo Mazzon

Arena de Verona, 26 d’agost de 2017.

Aquí ens calia un apunt de Verona per fer un repàs a tots els festivals estiuencs. Agradarà o no, però calia passar-hi.