INSISTINT AMB NABUCCO AL MET (Domingo-Monastyrska-Belosselskiy-Barton-Thomas;Moshinsky-Levine)

Jamie Burton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House

Jamie Barton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House 2017

Jo no ho creia necessari, però a IFL moltes vegades ja no sóc només jo a decidir i quan una sol·licitud no és fruit d’una ànima en pena sinó de diverses perdones, de diverses procedències i de tarannàs ben diferents, m’ho repens0 i com que el meu amic Kiko ja m’havia fet una feina prèvia imprescindible per insistir-hi, avui ho faré, insistiré en parlar de la representació del Nabucco de Verdi que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de Nova York i que ja va ser motiu d’un apunt l’endemà de la representació, el 8 de gener transmesa als cinemes.

Així doncs els fans incondicionals de Plácido Domingo ho agrairan malgrat que ja sabeu que per a mi fa temps que hauria de dedicar-se a altres àmbits del món operístic on de ben segur pot aportar moltes més coses que cantant i qui sap si continuant rebent aplaudiments, sense necessitat de disfressar-se o d’anar de quatre grapes en mig d’escenografies que van en contra de l’estabilitat dels cantants. Continua llegint

MET 2016/2017: NABUCCO

M’he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre Levine, entronitzat coma divinitat pel públic novaiorquès que l’estima amb bogeria i té sobrats motius per fer-ho ja que el director musical és en tota la història del teatre, el segon nom amb més representacions a les seves esquenes (fins al mes d’octubre de l’any passat, 2553 representacions).

El mestre James Levine construeix un discurs musical, sòlid, convincent i esplèndid, extraient de l’orquestra un so espectacular, càlid i al servei dels cantants, i aquí potser rau una o l’única part discutible de la seva direcció, ja que per afavorir a Domingo i les particularitats vocals actuals del tenor, el tempo emprat va ser massa lent, sacrificant a estones el tremp dramàtic. Tot i així per a mi ell va ser el veritable estel de la representació, amb moments concertants esplèndids atorgant després del popular “Va pensiero” un bis excessivament generós, però això ja forma part d’una tradició similar a les “vendetta” de Leo Nucci.

Espectacular l’orquestra i el cor del MET que quan estan dirigits per Levine som molts els que creiem que extrauen un plus qualitatiu tan admirable com esplèndid. Continua llegint

NABUCCO A CHICAGO (Lucic-Serjan-Belosselskiy-DeShong-Skhorokhodov;Rizzi)

Tatiana Serjan (Abigaille) a Nabucco Lyric Opera Chicago 2016 FotoCory-Weaver

Tatiana Serjan (Abigaille) a Nabucco Lyric Opera Chicago 2016 FotoCory-Weaver

Tal i com us vaig comentar ahir, avui insisteixo amb Verdi en un teatre que tot i no ser oficialment de lliga Champions (la temporada actual és molt minsa), ha presentat, com el Liceu, un Nabucco. Només cal comparar i treure unes quantes conclusions.

El mateix dia que a Bologna es presentava Attila a Chicago presentaven aquest Nabucco, que segurament no està dirigit amb el nervi i sentit verdià que Oren va imprimir a la seva direcció liceista (no debades és un especialista en aquesta òpera), però que compte amb un equip vocal, si més no,notable, quelcom que a Barcelona no varem poder dir ni tan sols reunint el millor de cada cast. Continua llegint

LICEU 2015/2016: NABUCCO II

Cor del Gran Teatre del Liceu. Nabucco, producció de Daniele Abbado. Fotografia © Antoni Bofill

Cor del Gran Teatre del Liceu. Nabucco, producció de Daniele Abbado. Fotografia © Antoni Bofill

El primer repartiment d’aquest Nabucco inaugural de la temporada 2015/2016 al Gran Teatre del Liceu és dolent, però el segon és pitjor.

La sensació frustrant, d’absoluta incomoditat i de incredulitat davant el que el Liceu ens ofereix a una tarifa d’espectacle de primera, és lamentable. No cal dir que aquesta tanda de Nabucco són segons el meu parer, les pitjors representacions que hem vist a Barcelona des de 1977, incloses les excel·lents versions de concert del Liceu dirigides per Nello Santi, i la més discreta del Teatre Grec l’estiu després del incendi (1994).

Les representacions es sostenen gràcies a l’enèrgica autoritat de Daniel Oren, que una vegada més ha tingut que imposar davant la grolleria del públic intentant aplaudir el “Va pensiero” abans d’acabar, una vergonyant actitud desafiant i és que el públic del Liceu, dit sigui amb tot el respecte però la contundència que calgui, s’està tornant poc exigent, conformista, adotzenat i vulgar. L’altre dia em deien de males maneres i amb una manca d’educació ofensiva, que no ens hem assabentat que els temps han canviat i que ara això és el que toca, doncs no, no és el que toca i és absolutament molest que no em deixin escoltar un final decidit pel director musical que ha de mantenir els braços enlairats de manera ostensible per tal de que tothom vegi que encara no toca aplaudir, i malgrat això i el poc cas que li fan els mal educats, hagi de girar el cap mirant a la sala amb cara de pocs amics per intentar que sigui el seu criteri el que finalment s’imposi. Quina pena de teatre!, quina vergonya de públic! i quina representació tan mediocre i maldestre varem patir ahir, quines veus tan poc distingides, tan poc verdianes i tan poc capaces de cantar dignament una partitura exigent i compromesa. Quina desgana del públic durant tota la representació i quin èxit, no apoteòsic però sí inexplicable, al final! Continua llegint

15 d’octubre de 2015: VA PENSIERO, SULL’ALI DORATE

Urnes oficials pel referndum del 9 de novembre, 9N. Paperetes de la votaci— del 9N. Guillem Trius

Urnes oficials pel referndum del 9 de novembre, 9N. Paperetes de la votaci— del 9N. Guillem Trius

Ahir 14 d’octubre de 2015 en el Gran Teatre del Liceu va sonar per dues vegades el Cor del “Va pensiero“, de fet sonarà tots els dies que es representi el Nabucco de Giuseppe Verdi dirigit per Daniel Oren, ja que el mestre israelià s’ho pren com una cosa que sobrepassa la dimensió mítica d’aquest cor i és per això, que precisament avui us vull deixar la magnífica interpretació i el bis, que el Cor del Gran Teatre del Liceu dirigit per Conxita García i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu dirigida pel mestre Oren van oferir d’aquest fragment coral, un cor que ha esdevingut la primera i única ària per a cor i orquestra de la història de l’òpera. Continua llegint

LICEU 2015/2016: NABUCCO I

Nabucco, producció de Daniele Abbado. Fotografia © Royal Opera House / Catherine Ashmore

Nabucco, producció de Daniele Abbado. Fotografia © Royal Opera House / Catherine Ashmore

Inauguració deslluïda i no per la pluja, tampoc per la protesta a la porta de les Rambles i anunci de vaga dels treballadors del Liceu per l’incompliment dels acords de la Direcció amb el Comitè d’empresa, Deslluïda perquè fer una inauguració de la temporada operística sense cantants, o sense els cantants adients, és un nyap considerable.

El Liceu va donar la responsabilitat musical de la inauguració al mestre Daniel Oren, una elecció magnífica ja que el director israelià és un autèntic especialista en aquesta òpera, però immediatament sorgeix la mateixa pregunta que en els darrers anys es repeteix tossudament, per què el director musical del teatre, el mestre Josep Pons no es fa càrrec de la inauguració com és habitual en totes les cases operístiques del món? Continua llegint

LICEU: NABUCCO 1981 (BORDONI-GULIN-GIAIOTTI)

Sortint cap cot de l’assaig general del Nabucco que inaugura la temporada 2015/2016, protagonitzat pel segon cast o si us ho estimeu més, el cast alternatiu, he pensat que era el pitjor Nabucco que jo havia vist el Liceu.

Faig un repàs.

El meu primer Nabucco va ser:

TEMPORADA 1976 -1977

Director: Danilo Belardinelli
Nabucodonosor: Franco Bordoni
Ismaele: Carlos Montané
Zaccaria: Bonaldo Giaiotti
Abigaille: Rita Orlandi Malaspina
Fenena: Montserrat Aparici
Gran sacerdote: Joan Pons
Abdallo: José Durán
Anna: Míriam Ucelay
Director d’escena: Emil Boshnakov

4 anys més tard es tornava a programar amb un repartiment similar però amb l’Abigaille de Ángeles Gulín

TEMPORADA 1980 -1981

Director: Francesco Maria Martini
Nabucodonosor: Franco Bordoni
Ismaele: Josep Ruiz
Zaccaria: Bonaldo Giaiotti
Abigaille: Ángeles Gulín
Fenena: Montserrat Aparici
Gran sacerdote: José Luis Barrera
Abdallo: Vicenç Esteve
Anna: Míriam Ucelay
Director d’escena: Dídac Monjo Continua llegint

PREPARANT NABUCCO

Nabucco_-_1852_cover (2)

Més enllà del descomunal “Va pensiero“, un cor que sobrepassa en molt la funció de farciment o preludi a l’escena de Zaccaria, en la tercera òpera del jove Giuseppe Verdi, després de la bona acollida de “Oberto Conte di San Bonifacio a la Scala”, el 17 de novembre de 1837 i el fracàs de “Un giorno di regno” al mateix teatre el 5 de setembre de 1840, Nabucco és el primer gran títol verdià que ens ofereix de sobte, totes les claus que durant els següents 51 anys  (de 1842 a l’any 1893 data de l’estrena de l’última òpera, Falstaff, en el mateix escenari), marcaran el esdevenir operístic de l’òpera italiana, gràcies a l’imponent i popular opus del compositor de Busseto.

La llegenda és prou popular com per insistir en ella, però quan un Verdi desmotivat per el fracàs de la seva segona òpera i a la recerca d’un llibret inspirador, va llençar sobre la taula del seu estudi el text que Temistocle Solera va fer sobre el rei babiloni Nabuconodosor II, i va quedar obert sobre el versos del cor que inicia la segona escena de la tercera part i va començar a llegir:

Va, pensiero, sull’ali dorate;
Va, ti posa sui clivi, sui colli,
Ove olezzano tepide e molli
L’aure dolci del suolo natal!
Del Giordano le rive saluta,

Di Sïonne le torri atterrate…
Oh mia patria sì bella e perduta!
Oh membranza sì cara e fatal!
Arpa d’or dei fatidici vati,

Perché muta dal salice pendi?
Le memorie nel petto raccendi,
Ci favella del tempo che fu!
O simile di Solima ai fati

Traggi un suono di crudo lamento,
O t’ispiri il Signore un concento
Che ne infonda al patire virtù! Continua llegint

TRIANT UN ZACCARIA: “Vieni o levita!…Tu sul labbro”

Prosper Derivis, el primer Zaccaria

Prosper Derivis, el primer Zaccaria

Tal i com ja us vaig anunciar en l’apunt final de les Abigaille, i aprofitant la immediatesa de la inauguració de la temporada liceista amb el cabdal títol verdià, us proposo la tercera tria en tres setmanes, la de Zaccaria, el gran rol per a baix que inaugura una sèrie de impressionants rols que Verdi va escriure per aquesta corda.

He escollit l’a pregària que canta Zaccaria, el Gran Sacerdot dels hebreus, en el segon acte de l’òpera: “Vieni o levita!…Tu sul labbro”, quan resa al Déu dels hebreus,  demanant-li que ajudi a aquells que no accepten els ensenyaments del Senyor (en concret, els assiris). Continua llegint

LA MILLOR ABIGAILLE: ANITA CERQUETTI

cerquetti_anita - portrait 1 (38,9 KB - h400)

Disputada tria, potser no tant com la dels barítons, ja que des d’un bon inici es van anar destacant de la resta les número 9,5,6 i 3.

És cert, com ja va comentar Alex, que hi havia versions amb cabaletta i altres sense, però crec que la tria es podia  fer perfectament amb allò que les unificava a totes 10, és a dir, el recitatiu i l¡ària, que de fet era el títol de l’apunt: “Ben io t’invenni…Anch’io dischiuso un giorno”.

La proposta ha obtingut 155 tries i la més triada per  atots vosaltres ha estat la número 9, que no és altra que la soprano italiana Anita Cerquetti, cantant de curtíssima i notable carrera, que va abandonar els escenaris quan tenia 29 anys degut a problemes físics que van fer que la seva veu i carrera trontollés. Malauradament no sabrem mai com hagués evolucionat i fins on hagués arribat una veu tan dramàtica i esplèndida, però a jutjar per tots els testimonis que tenim dels seus 9 anys d’activitat, només podem lamentar-nos d’aquell sobtat abandonament, ja que 1951 a 1960 va meravellar i escoltant-la ara ho continua fent. La prova aquesta tria, que ha guanyat en front d’altres nou col·legues d’impacte Continua llegint

TRIANT UNA ABIGAILLE: “Ben io t’invenni…Anch’io dischiuso un giorno”

Giuseppina Strepponi, pintura de Karoly Gyurkovich

Giuseppina Strepponi, pintura de Karoly Gyurkovich

Ja hem triat un Nabucco i abans de que comencin les representacions liceistes de la primera òpera de la temporada, m’agradaria que triéssiu una Abigaille i un Zaccaria, com a apunts previs al preparatori que no trigarà a arribar.

Després de la terna “tetranabucconiana” formada per Bastianini-McNeill-Stracciari-Cappuccilli, ara toca triar una Abigaille entre les 10 sopranos que us proposo.

Us dono temps fins la mitjanit de diumenge 27, i com ja va succeir amb l’anterior tria, només podreu escollir-ne 3.

L’ària triada és: “Ben io t’invenni…Anch’io dischiuso un giorno”l’escena de sortida del personatge d’Abigaille, on la dificultat tècnica i les exigències vocals, posen a la intèrpret en un compromís excepcional.

El ro, el va estrenar Clelia Maria Josepha (Giuseppina) Strepponi, que com bé sabeu amb els anys va acabar sent la segona esposa de Giuseppe Verdi, una soprano dramàtica d’agilitat, tota una categoria vocal difícil de trobar, amb veu punyent i amplíssim registre capaç de fer greus de mezzosoprano i aguts esclatants, però sobretot amb un centre poderós i una capacitat dramàtica molt expressiva, però per si tot això no fos poc, també ha de tenir amb capacitat tècnica per fer agilitats encara heretades del belcantisme,  tot un repte

Aquí teniu les 10 propostes, de les que n’haureu de triar les 3 que us agradin més: Continua llegint

EL “DIO DI GIUDA” MÉS TRIAT: ETTORE BASTIANINI

 

Ettore Bastianini com a Nabucco a Firenze (1957)

Ettore Bastianini com a Nabucco a Firenze (1957)

Feia temps que una tria no estava tan renyida com aquesta i és que per a mi hi havia 5 versions veritablement  notables, que han acabat concentrant la majoria de les vostres tries.

I pràcticament fins la darrera hora no s’ha desfet el triple empat que hi havia entre el número 3, el 1 i el 9, però finalment ha estat el 3, el baríton italià Ettore Bastianini (24 de setembre de 1922, Siena, Itàlia -25 de gener de 1967, Sirmione, Itàlia) que ha aconseguit 20 tries, mentre que en el segon lloc hi ha un empat entre el número 1 i el número 9, que han aconseguit 19 tries, mentre que en el tercer i a un punt dels segons heu triat la versió 2.

Tots els resultats els teniu aquí: Continua llegint

TRIANT UN NABUCCO: “Dio di giuda!”

Verdi-Nabucco-Libreto-Ricordi-1923

La primera tria de la temporada la faig just un mes abans que s’inauguri la temporada d’òpera del Gran Teatre del Liceu amb el Nabucco de Verdi, per això m’ha semblat oportú centrar-me en el personatge protagonista, que com bé sabeu és un baríton, una de les veus més estimades pel compositor i per a la que va escriure grandioses i inspirades àries i escenes.

Per tant per encetar aquesta temporada he escollit l’ària que canta Nabucco en el quart acte, de l’òpera, “Dio di Giuda”, sense la cabaletta, de la que he triat 10 versions, crec que quasi totes magnífiques, per tal del que us aneu ambientant amb aquest primer títol de la temporada. Continua llegint

EL NABUCCO DE PLÀCIDO DOMINGO A LA ROH

Plácido Domingo (Nabucco) a la ROH Coven Garden de Londres, producció de Daniele Abbado

Plácido Domingo (Nabucco) a la ROH Coven Garden de Londres, producció de Daniele Abbado

Ja el tenim aquí, encara ressona la polèmica del seu insuficient Germont al MET i la setmana passada va fer front a Nabucco a la Royal Opera Covent Garden, amb la mateixa  producció vista a la Scala i ja comentada a IFL i que veurem properament al Liceu, amb la mateixa Abigaille que a Milà, l’explosiva, però d’ona expansiva limitada Liudmyla Monastyrska, i un equip encapçalat per un baix justet com a Zaccaria, Vitalij Kowaljow, un baix lamentable com a Gran sacerdot, Robert Lloyd, una correcta, sense més, Fenena de  Marianna Pizzolato i un Ismaele barroer d’Andrea Carè.

La direcció de Luisotti, com a la Scala és de temps arbitraris, amb tendència als volums exagerats, amb una orquestra i cor en magnífica forma, però l’interès de la proposta rau en la versió de Domingo en un nou intent de fer història com a baríton, o més ben dit, cantant de baríton.

Potser perquè va ser el primer i en aquestes alçades de la carrera un any és molt, el primer experiment baritonal verdià continua sent el millor, i Simon Boccanegra romandrà de ben segur com el rol més ben resolt. Els intents posteriors amb un Rigoletto per oblidar, el Germont  o el Foscari, Athanael de Thaïs, a part, em semblen com ja he manifestat en més d’una ocasió, intents d’allargar una llegenda vocal a la que tot això ni li fa cap falta. Continua llegint

EL VÍDEO DEL NABUCCO A LA SCALA (Nucci-Monastyrska-Kowaljow-Antonenko-Simeoni;Luisotti-Abbado)

Leo Nucci-Liudmyla Monastyrska-Veronica Simeoni-Aleksandrs Antonenko. Producció de Daniele Abbado Fotografia Rudy Amisano

Leo Nucci-Liudmyla Monastyrska-Veronica Simeoni-Aleksandrs Antonenko. Producció de Daniele Abbado Fotografia Rudy Amisano

Una setmana després de publicar l’apunt de la transmissió per la TV italiana i també als cinemes de mig món, del Nabucco de Giuseppe Verdi des de la Scala de Milà, us porto el vídeo d’aquella representació.

No cal afegir gaires coses a les ja dites i amb posterioritat generosament comentades en el corresponent apunt, tant que fins i tot va motivar un apèndix amb un ventall d’Abigailles a triar a discreció.

Estic convençut que a molts us farà il·lusió eternitzar-la  a la memòria de l’ordinador o en un DVD, i visionar-la, no sé si moltes vegades, o aneu a saber, potser amb la ponderació que els anys atorguen a moltes coses i sense saber el que ens espera en un futur, qui sap si aquest Nabucco que ara em sembla correcta, però lluny dels meus referents, ho arribi a ser, davant d’una mediocritat futura molt més que previsible. Continua llegint

CERCANT L’ABIGAILLE

Antonio Basoli

Antonio Basoli

Arran del Nabucco presenciat ahir al cinema i després dels comentaris escrits a l’apunt d’ahir, m’ha semblat interessant oferir un reguitzell de versions per tal d’intentar animar el debat i argumentar de la millor manera les meves tesis, tesis que no volen ser sentència de res, però que permeten si més no veure diferents maneres de fer front a un recitatiu, ària i cabaletta de molta exigència tècnica i també expressiva.

La llista farà les delícies de Dandini i molts altres que espero que trobareu en aquest exercici exhaustiu, prou elements de judici per intentar trobar la vostra Abigaille.

Elles són: Maria Callas, Caterina Mancini, Anita Cerquetti, Leonie Rysanek, Birgit Nilsson, Leyla Gencer, Elena Suliotis, Grace Bumbry, Angeles Gulín, Marisa Galvany, Cristina Deutekom, Ghena Dimitrova, Julia Varady, Maria Guleghina, Tatiana Melnychenko, Elisabete Matos, Lucrezia García, Liudmyla Monastyrska. Continua llegint

LA TEMPORADA DE LA SCALA AL CINEMA: NABUCCO

Teatro alla Scala, Nabucco - producció 2013 de Daniele Abbado

Teatro alla Scala, “Va pensiero” Nabucco – producció 2013 de Daniele Abbado Fotografia Rudy Amisano

Creia sincerament que aquest Nabucco del bicentenari podria enlairar el llistó de les darreres òperes verdianes, hi havien sobre el paper alguns aspectes que deixaven albirar-ho, malgrat que mai vaig arribar a pensar que pogués desbancar aquelles representacions ja llunyanes (com passa el temps!) de l’any 1987 amb Muti en estat de gràcia dirigint a Bruson, Dimitrova, Burchuladze, Beccaria i Pierotti.

Encara és l’hora que escolti una direcció de Luisotti que m’agradi de veritat. No crec que la direcció musical d’aquest Nabucco honori a aquesta òpera tan scaligera, tan plena de significat, també musical. Luisotti està massa lluny de dirigir amb la grandesa, elegància i èpica que aquesta partitura necessita a la Scala, on el referent en l’esmentada edició de 1987 amb Riccardo Mutti és massa present malgrat els anys transcorreguts. Luisotti opta més per la precipitació que no pas per l’agilitat. Tampoc m’ha agradat que massa sovint utilitzes un volum exagerat que no sé si a la sala ha arribat a tapar als cantants, confonent tremp amb decibels. Continua llegint