IN FERNEM LAND

SALZBURG 2017: LUCREZIA BORGIA (Stoyanova-Flórez-Abdrazakov-Ierviolino;Armiliato)


Ja us ho deia ahir que encara quedaven cites rellevants dels festivals estiuencs i sense cap mena de dubte aquesta Lucrezia Borgia en versió de concert que va tenir lloc en el Festival de Salzburg a finals d’agost, ho és.

El camí de seguidisme artístic i estètic que Flórez està fent de la carrera d’Alfredo Kraus, encara que ell no ho vulgui reconèixer, és tan òbvia que només cal veure els rols que incorpora al seu gloriós currículum són els que van donar excel·lència i  notorietat al tenor canari. Les veus són diferents, però els estils no. L’emmirallament del peruà amb Kraus el trobem en el fraseig, en l’emissió, en la curosa tècnica i en el l’elegància estilística. Si bé a ningú l’hauria de trasbalsar reconèixer que la veu de Flórez i l’emissió sonora és més bonica, més dolça i no tan cranial i nasal com Kraus i que aquest tenia un cos vocal de més solidesa en el registre central. Un continua sent un líric lleuger que amb intel·ligència, cura i molta mesura engreixa repertori amb títols que no sovintejarà gaire després d’afrontar-los per primera vegada i l’altra era un líric al qual la natural evolució vocal va anar consolidant en rols de més pes vocal.

Aquesta nova incorporació amb el Gennaro de la Borgia donnizetiana s’emmarca com l’Edgardo de Lucia, el Ferrand a La Favorite, el Duca de Rigoletto, el Werther, el Raoul dels Huguenots, l’Arnold al Guillaume Tell o el futur Hoffmann a Montecarlo (abril/maig de 2018),  en aquest neguit que Flórez té per assolir un rang vocal que per ara i en totes elles queden en temptatives salvades amb  molta categoria, perquè això és marca de  la casa, però temptatives al cap i a la fi, ja que no sembla que cap d’aquests rols s’acabin consolidant en una carrera que té el gruix garantit en el repertori rossinià, ja que el mozartià en el que podria deixar-nos nits memorables, l’arracona, com també va fer Kraus tan aviat va trobar en el belcanto el lloc ideal per excel·lir. Ara Flórez ens ha gravat un disc dedicat a Mozart, caldrà escoltar amb fruïció.

La veu de Flórez corre divinament, llueix i resplendeix en la seva zona natural, el fraseig és molt curós, bell i d’una elegància admirable, els aguts ja fa temps que kraussejant (també en les limitacions s’hi emmiralla) com el canari en la darrera etapa de la llarguíssima carrera i sobretot la implicació dramàtica és sortosament més viscuda, ja que sense deixar de cantar canònicament i seguint l’ortodòxia belcantista més estricte, la interpretació és molt més intensa, quelcom que li ofereix una calidesa de la inicialment mancava i que tants li retreien.

En la gravació radiofònica el gaudi és total. La veu arriba i per això transmet, està clar que s’evidencien els límits, però la intel·ligència i prudència de Flórez fa que amb aquestes puntuals aproximacions a un repertori més pesat per a les seves naturals característiques, les versions que ens deixa siguin admirables. En el teatre i de forma regular crec que aquests rols li passarien una factura i fractura amb el temps, massa traumàtica.

Però compta amics perquè estem parlant de Lucrezia Borgia i en aquesta bellíssima òpera de Donizetti, per a mi una de les millors del seu catàleg, el protagonisme és per a  la soprano i a Salzburg van comptar amb Krassimira Stoyanova, la soprano búlgara més habituada a rols verdians que l’ha situat, per a mi, com una de les millors del moment i que amb aquesta aportació belcantista que tant em va sorprendre d’entrada, m’ha captivat molt positivament. La veu és la del rol, allunyada de les sopranos lleugeres i les seves aportacions sobreagudes inexistents i que poc tenen a veure amb la vocalitat original, si bé es troba a faltar una mica més d’exactitud i precisió en les agilitats que  arrodonirien la notable aportació, que a per altra banda ofereix una intensitat i una dimensió musical i interpretativa preciosa. Stoyanova, soprano que m’agrada molt, ha dotat i retornat, sense el preciosisme belcantista de la Caballé però amb l’adequació i la dramatúrgia vocal original i necessària per fer justícia al rol. Una autèntica i agradable sorpresa que origina un terrabastall en finalitzar la intensa darrera escena de l’òpera on la soprano no especula i es llença de manera admirable cap a la catarsi.

A Pesaro Ildar Abdrazakov ja ens va demostrar que està en un moment d’esplèndida maduresa artística. La ductilitat de la veu li permet encara fer front als rols belcantistes amb seguretat i adequació, dotant-lo d’una forta personalitat dramàtica en un rol sever, no gaire lluït, però imprescindible en el desenvolupament dramàtic. La seva escena amb Lucrezia és impressionant per la intenció i per un desplegament vocal fosc i truculent. Abdrazakov està destinat a donar-nos grans moments operístics que si continua amb aquesta ascendent consolidació d’una carrera portada amb molta intel·ligència.

Teresa Iervolino interpreta a Orsini.. No és una contralt com requereix el rol, però té tota la resta del que es necessita per fer-hi front. Tècnica i musicalitat, coloratura, fraseig, intenció dramàtica i desimboltura interpretativa, tot amb suficiència. És clar que el color no és tan greu, però al menys per ràdio, no hi ha cap mena de problema per escoltar-la perfectament en tot l’ampli registre. Magnífica

La resta de rols són més esporàdics, però estan servits amb més professionalitat que italianitat, només cal llegir els cognoms per preguntar als responsables del festival, si no hi havia joves italians a l’abast..

Marco Armiliato no era la millor opció per a una òpera belcantista amb un cast tan notable, penso que Maurizio Benini, per exemple, hagués tret més matisos i hagués deixat volar el belcantisme amb més amplitud i alè. No entenc perquè Armiliato no va dotar a la seva direcció d’un tempo menys agitat i d’una intensitat sonora menys evident. Ja sabem que aquesta és una de les característiques del director genovès que dóna millors resultats en Verdi que no pas per a Donizetti, però en una ocasió amb un cast tan ben triat destinada a acabar enregistrada en un CD, l’elecció d’Armiliato em sembla per part de Salzburg, poc encertada.

L’orquestra del Mozarteum i el Cor de l’associació de concerts de l’òpera de l’Estat de Viena, compleixen amb total correcció en una obra on allò primordial recau en les veus, i en aquest sentit només puc dir que Bravo!.

Gaetano Donizetti
LUCREZIA BORGIA
Melodramma en un pròleg i dos actes amb llibret de Felice Romani

Ildar Abdrazakov, Don Alfonso
Krassimira Stoyanova, Donna Lucrezia Borgia
Juan Diego Flórez, Gennaro
Teresa Iervolino, Maffio Orsini
Mingjie Lei, Jeppo Liverotto
Ilker Arcayürek, Oloferno Vitellozzo
Gleb Peryazev, Apostolo Gazella
Ilya Kutyukin, Ascanio Petrucci
Andrzej Filończyk, Gubetta
Andrew Haji, Rustighello
Gordon Bintner, Astolfo

Concert Association of the Vienna State Opera Chorus
Director del cor: Ernst Raffelsberger
Mozarteum Orchestra Salzburg

Director musical: Marco Armiliato

Großen Festspielhaus Salzburg 27 d’agost de 2017.

Caldrà veure amb quina assiduïtat cantarà aquest rol Juan Diego Flórez, de moment té previst tornar-hi a l’abril i maig de l’any vinent a la Staatsoper de Munich, qui sap si el Liceu podria ser més endavant un altre dels teatres on el podria cantar. Si no esperen massa jo estaria encantat si Stoyanova també cantés la seva Lucrezia aquí, tot i que no té prevista tornar-la a cantar a no sé que després dels resultats a Salzburg algun teatre s’animi a proposar-li. M’encantaria que fos el Liceu.

19 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de septiembre 2017 | Beckmesser

  2. Marta Bach

    Lucrecia Borgia és una de les meves favorites de Donizetti..son d´aquelles que vas encadenant melodies, àrees, duos extraordinaris sense parar i com tu dius es necessita un bon repertori per cantar-la.
    El primer cop i de moment única vegada que l´he vist en directe és la del 2008 de Gruberova – Bros (que vaig disfrutar moltíssim) per aixó m´agradaria que la poguéssim veure de nou al Liceu i a poder ser amb els cantants que valores avui…l´esperança és l´últim que s´ha de perdre.

    M'agrada

  3. Guillermo

    Moltes gràcies Joaquim. No ho sé ben bé perquè però m’estimo més altres òperes de Donizetti. Ara bé com que la Stoyanova m’agrada molt des de que la vaig veure a Luisa Miller i Flórez és sempre una garantia l’escoltaré com si fos la primera vegada.

    Salutacions

    M'agrada

    • Amb els gustos no hi ha res a discutir, però per a mi aquesta és molt més compacte i la personalitat del rol de Lucrezia en contrast amb Gennaro i molt més polièdrica que les altres heroïnes donizettianes. Fes-li una mica més de confiança i escolta amb atenció la versió de Caballé i Kraus.
      Ja ens ho diràs, d’acord?

      M'agrada

  4. OLYMPIA

    No li havia fet mai tota l’atenció que tu em fas notar que mereix. Gràcies. Tinc moltes ganes d’escoltar tots els intèrprets i, en especial, Stoyanova que sempre m’ha agradat molt.

    M'agrada

  5. Leonor

    Esta vez soy la voz discordante (helàs!) pues la dirección musical me pareció tan monótona y falta de pasión que me dejó fría; Stoyanova (voz muy hermosa) a veces quedaba confundida con la voz de Iervolino (quien fue la que más me gustó, por voz e intención) y me faltó esa sutileza para amenazar a su marido, por ejemplo (Lucrezia es muy poliédrica: aparente amante, madre, esposa, criminal, descendiente de Borgias, envenenadora). Flórez, bellísimo, precioso, maravilloso, más bonito no se puede cantar…Pero me faltan intención y tensión dramáticas.
    Me lo escucharé nuevamente, aunque no sé…Bueno, por oír la hermosa voz de Flórez, ¡bien lo vale! Y lo digo de corazón, como lo siento.
    Mil gracias, Joaquim.
    ¡Saludos, infernems!
    Firma: una oveja descarriada. 😀

    M'agrada

    • Yo creo que el problema no es Stoyanova, que tiene la voz más similar a una dramática de agilidad, quizás el problema és que la estupenda Iervolino no es suficiente contralto para diferenciarse de Stoyanova.
      No creo que cometa ningún sacrilegio si digo que me interesa mucho más la Lucrezia de Stoaynova que la para mi la insuficiente Devia. Ahí lo dejo.

      M'agrada

  6. colbran

    Juan Diego Flórez ya ha hecho su incursión en Mozart con un CORTISIMO (52′) CD dedicado al genio que sale a la venta el 2 de octubre. Quizás con ello pretende alejarse del “sello” de mimetismo por Kraus, ya que el tenor canario cantó muy poco Mozart porque aseguraba que “estropeaba” (?) la voz, al menos la suya, ésto lo añado yo.

    He escuchado sólo algunas arias y la escena final a partir de la “convocatoria” para el envenamiento múltiple. En el aria final la Stoyanova está espléndida. muy bien Flórez y Iervolino canta magníficamente, pero hecho en falta una auténtica contralto. Por qué escasea tanto esa tipología de voz, para mi la más hermosa? “Il segreto per esser felice” por Ewa Podles en el Liceu fue espléndido.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: