IN FERNEM LAND

LUISA MILLER A MUNICH: (REBEKA-MAGRÌ-PETEAN-MIMICA-JERKUNICA;REPUŠIC)


Marina Rebeka Fotografia Dario Acosta

La soprano Marina Rebeka ha triat la sala de concerts per oferir la seva primera Luisa Miller, una òpera d’entrada poc adequada a la seva vocalitat de lírica, però ja fa temps que la cantant letona s’ha encaparrat, com tants altres, a cantar rols per sobre de les seves possibilitats naturals i després de demostrar que pot ser una més que convincent Juliette a l’òpera de Gounod o una bona Violetta o una esforçada Mathilde rossiniana, ara dóna un pas més per fer front a un altre rol verdià que en certs moments la sobrepassa però que ella porta al seu terreny com succeeix amb la seva Violetta, rol que sabem que moltes sopranos líric lleugeres o directament lleugeres sense contemplacions, han abordat per triomfar en el primer acte i passar.ho més malament en els altres tres, on no poden donar tota la dimensió dramàtica al personatge amb una veu que només cobreixen correctament en una part de la complexa vocalitat dramàtica.

Amb Luisa passa una mica el mateix, la sortida  “Lo vidi, e ‘l primo palpito” llueix picats, coloratures i jovialitat, però a mida que l’òpera avança el caràcter líric spinto s’ha d’imposar amb consistència en tot l’arc vocal i pàgines com “Tu puniscimi, o Signore…A brani, a brani, o perfido” o el duo amb Miller del tercer acte ” La tomba è un letto sparso di fiori” no poden ser dites amb una veu col·locada permanentment en una zona no natural o amb una emissió enfosquida per poder donar la força necessària en el centre i greu del rang vocal exigit. Només dependre de les frases líriques i elegíaques no pot ser una garantia d’èxit. Hi ha en Rebeka una bona línia i un evident bon gust que s’agreix, però ara per ara la veu no em sembla la més adequada per a Luisa i les conseqüències d’aquesta tossuderia ja sabem que acostumen a ser més pernicioses que beneficioses per a l’immediat esdevenidor. Tenir com a model a Netrebko i els seus triomfals maquillatges vocals per fer front a rols que la sobrepassen, pot ser perillós Rebeka surt airosa del repte malgrat que forçar la veu li passa factura en els aguts que tendeixen a vorejar amb crits encoberts.

Miller és George Petean, que ja coneixem en aquest rol i per tant sabem quins són els seus punts forts i les seves  monòtones debilitats, però a banda d’alguns problemes amb el fiato, que no respecta la longitud de totes les frases com caldria, potser és de les vegades que he trobat més còmode, si bé el baríton romanès no és un prodigi d’expressivitat.

El tenor sicilià Ivan Magrì, que també coneixíem com interpreta el rol del Rodolfo verdià per una producció d’aquesta òpera a Hamburg (novembre de 2014) amb el mateix Miller, sembla que durant aquests quasi tres anys hagi fet una certa evolució pel que fa  al cos vocal, malgrat que la seva veu és “nemorinesca” , el seu estil i la tècnica no són  precisament “bergonzianes”. Fa un abús del portamento per atacar les notes i l’emissió té a vegades sons ingrats que ha resolt respecte al Rodolfo hamburguès del 2014, però que persisteixen en allò que semblen vicis adquirits sense voluntat de ser corregits. El seu registre greu és quasi com una farsa. Vol guanyar-se al públic amb dosis d’expressió verista que no s’escauen gens al cant verdià. Ploriqueja massa i els intents de frasejar utilitzant les mitges veus són grotescs.

Marko Mimica és un bon Walter, encara no definitiu, però un baix de veritat que només hauria de polir certes asprors en la zona més aguda i dotar d’una mica més de veritat al fraseig per ser un dels baixos del repertori italià sense discussió. M’agrada

També m’agrada molt i ja ho sabeu, el baix Ante Jerkunica, un Wurn imponent, bé millor seria dir, un baix imponent., tot i que en el repertori italià no és on més m’agrada.

La mezzosoprano romanesa Judit Kutasi canta el rol de Federica i compleix amb escreix les exigències d’un rol que tots els verdians haguéssim desitjat que hagués estat més desenvolupat apropant-se a Azucena, Ulrica, Eboli o Amneris, però va ser un esbós prometedor i Kutasi demostra que podem confiar en exigències més rellevants.

M’ha agradat Ivan Repušic dirigint l’excel·lent Münchner Rundfunkorchester, dotant a la seva direcció d’atmosfera, tensió i sonoritats corpòries que donen una personalitat dramàtica a l’òpera que altres directors han fent front des d’una esllanguida lectura belcantista quan ja és una aproximació excel·lent al Verdi de maduresa.

Al final èxit triomfal per a tots, quelcom que treu relleu als qui realment el mereixen.

Giuseppe Verdi
LUISA MILLER

Marina Rebeka     Luisa
Judit Kutasi     Federica
Ivan Magrì     Rodolfo
George Petean     Miller
Ante Jerkunica     Wurm
Marko Mimica     Walter

Münchner Rundfunkorchester
Chor des Bayerischen Rundfunks
Direcció:  Ivan Repušic

Munich, 24 de setembre de 2017.

S’ha d’escoltar aquesta Luisa Miller perquè malgrat el que es pugui deduir del que he escrit aquí, sobretot de Rebeka, és una versió interessant que demostra una vegada més l’erràtic criteri de cantants, agents i teatres en fer front, recomanar i cantar rols poc apropiats, en aquesta ocasió sobretot Magrì i en menor mesura la soprano letona, perquè ella té moltes coses al seu favor, cosa que no puc dir del tenor.

7 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de septiembre 2017 | Beckmesser

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: