Diumenge vaig escoltar la representació d’Adriana Lecouvreur des de l’òpera de Viena amb Anna Netrebko, que ja havia cantat el rol al Mariinski sota la direcció de Gergiev i Piotr Beczala, el tenor polonès que debutava el rol. Els van acompanyar Roberto Frontali com a Michonnet i la mezzosoprano tot terreny Elena Zhidkova fa front a la Bouillon. Dirigia Evelino Pidò.
Si us dic que no em va agradar l’Adriana de Netrebko la majoria arronsareu el nas i direu, ja hi som!, però és que tenint un material vocal tan valuós i privilegiat, la soprano russa s’encaparra en ser poc curosa en l’emissió i ens mostra cada vegada amb més contundència tre so quatre veus diferents, amb un agut natural meravellós, un centre de lírica privilegiat i un centre i greus foscs, emmascarats, falsejats fins el ridícul perquè el rol no ho necessita i la seva veu natural és més que suficient per fer una gran Adriana, però algú l’aconsella malament i li deu dir que per ser “soprano assolutta” ha d’emmascarar l’emisió encara que això suposi enlletgir la seva esplèndida veu de lírica natural i confondre la seva veu amb la de la Bouillon per esdevenir més dramàtica.. Nomñes hauria d’escoltar a les grans sopranos que han cantat el rol d’Adriana, des de Olivero a Tebaldi o des de Caballé a Freni, per fer-li entendre que la seva aproximació és errònia i la seva adequació, si més no tècnica, com sempre que no està dirigida per algú amb suficient autoritat i personalitat per no deixar-li fer el que li sembli més beneficiós, és millorable.
Netrebko fa coses esplèndides i altres irritants, en una mateixa frase pot fer unes sonoritats greus ridícules i després fer un pianíssim ben emès i controlat, admirable. En el conjunt de la seva interpretació hi ha més vulgaritat que distinció, el fraseig no és homogeni, a vegades és inintel·ligible i el relat de Fedra és molt de cartró-pedra o sense aquell impacte que assolia Tebaldi fent de tràgica de la Comèdie. Netrebko no s’implica i mostra la cara menys aplicada en un teatre abocat a ella “avant-mach” i per tant propens a l’èxit sense cap mena de sentit crític.
Piotr Beczala comença fluixot i va creixent. On m’ha agradat més ha estat en els duos amb Adriana i Bouillon, mentre que en les àries no se’l veia ni segur, ni còmode. En properes interpretacions del rol millorarà, és un rol ideal per a ell, de veu lírica i expansiva, amb una línia elegant i una passió aristocràtica, ell tot això ho té, només cal que es faci el rol seu, de moment encara no ho és.
Roberto Frontali és un Michonnet a estones desafinat, però com a intèrpret és sense cap mena de dubte el millor. Sap dir molt bé.
Elena Zhidkova no és un prodigi de força i personalitat vocal, però compleix sense trasbalsar. Aquest és un rol complicat perquè es pot caure fàcilment en la vulgaritat, i en realitat la Bouillon s’hauria de mantenir sempre digne en la seva maldat i algunes la fan més propera a Santuzza en un error conceptual enorme.
La resta del cast, tots habituals de la companyia vienesa, és competent, amb alguna veu irritant, però compleixen.
Evelino Pidò passa per algun que altre entrebanc concertant, però és un director que porta moltes hores de vol. S’adapta excessivament a la diva, però amb una orquestra estupenda al davant fa fluir la fina elegància melòdica de Cilea amb més iofici que inspiració.
L’òpera és una meravella tot i l’artifici d’un argument ja antiquat en el moment de l’estrena.
Francesco Cilea
ADRIANA LECOUVREUR
Opera in 4 atti di Arturo Colautti
Maurizio, Conte di Sassonia: Piotr Beczala
Michonnet: Roberto Frontali
Adriana Lecouvreur: Anna Netrebko
La Principessa di Bouillon: Elena Zhidkova
Il Principe di Bouillon: Alexandru Moisiuc
Quinault: Ryan Speedo Green
Poisson: Pavel Kolgatin
Jouvenot: Bryony Dwyer
Dangeville: Miriam Albano
Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Director musical: Evelino Pidò
Wiener Staatsoper, 12 de novembre de 2017
IN FERNEM LAND 
Gràcies per explicar-ho Joaquim! Jo ho vaig escoltar en directe (quasi per casualitat) i estic d’acord amb el que dius. No entenc con Netrebko no se n’adona que aquests greus falsejats li queden lletjos, grotescs… algun criteri ha de tenir si ha arribat a cantar així, no? No me’n se avenir…
Beczala em va fer patir una mica a l’entrada i tot i que va anar agafant seguretat, el vaig trobar poc apassionat… jo que tinc el Carreras al cap quan escolto la dolcissima effigie i el vaig trobar a faltar…
Em va agradar el Michonnet de Frontali… la resta ni em van commoure ni em van molestar.
M'agradaM'agrada
A mi no me termina de gustar Netrebko
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de noviembre de 2017 | Beckmesser
Yo coincido plenamente. Hace tiempo que me dejó de gustar porque el problema es que lo poco que hace bien y con buen gusto no supera a la cantidad de vulgaridades y defectos. Una pena. Cuando empezó me gustaba a rabiar. Beczala es un cantante que puede tener una noche mágica y otras no tanto. A veces me gusta mucho y en otras ocasiones simplemente cumple.
M'agradaM'agrada
La entrada de Netrebko con el recitativo teatral e “Io son l’umille ancella” fue una clase magistral de cómo no debe cantarse esa maravillosa aria. En “Poveri fiori” me gustó más o quizás es que no presté tanta atención. Qué pena que con una voz tan maravillosa y habiendo sido una intérprete genial de “Anna Bolena” en el Met, desde entonces no me ha vuelto a gustar en el repertorio italiano. Falsea y finge la voz, no canta con naturalidad, quizás viéndola no le detectaría tantos defectos, pero sólo escuchada no me interesa en este rol. Y, bueno, el declamado de “Fedra” no lo he oído peor interpretado en mi vida. Aparte de no entendérsele nada el enfatismo es de “cine mudo” (sic), si en el cine mudo se hubiera hablado.
Beczala donde más me gustó fue en “L’anima ho stanca”. “La dolcissima efigie” mejor olvidarla. Y la señora mezzo no me gustó nada, me daba la impresión de que quería imitar a Elena Obraztsova pero no conseguìa llegarle ni a la altura de sus zapatos. Su canto me pareció vulgar y sin ningún ínterés. Frontali si que me gustó en el difícil rol de Michonnet que pocos saben interpretarlo bien. Y entre los secundarios había una especie de caricato con una voz gastada de tenor cómico de zarzuela que no sé si se lo habían marcado así o es la que tiene.
Evelino Pidó “corre que me pillan”, sólo me gustó en el ballet, donde no tenía voces a quien acompañar o supeditarse.
Corren tiempos muy pobres para la ópera, salvo honrosas excepciones.
M'agradaM'agrada
100% de acuerdo contigo, dejo pequeño botón para muestra, de como de debe cantar Adriana
M'agradaM'agrada
Perdón,en mi afán de responder rápidamente, he olvidado a gran Magda Olivero, cuenta la historia que Callas se negó a cantar el rol, diciendo que Magda era insuperable y ella no aportaría nada. Eso es saber reconocer la grandeza de otra soprano
M'agradaM'agrada
Una mica decebedora la representació.
Millor la del Liceu o Covent Garden.
Jo em quedo amb Tebaldi, Del Monaco i Simionato.
M'agradaM'agrada
Y quién no?
M'agradaM'agrada
Crec que aquesta la passare, amb el que dieu i el poc temps que tinc…. A mi em va agradar la que vam veure al Liceu i m’encanta la que ens vingue d’una terra llunyana, de San Francisco al 1977 amb Scotto, Aragall i Obrastzova. Una delicia.
M'agradaM'agrada
Vaja! després de llegir l’apunt i els comentaris seguiré les recomanacions, escoltar els “clàssics” .
Gracies.
M'agradaM'agrada
Será cuestión de escucharla pero con los comentarios leidos, no sé que pensar.
Sí pienso que dudo mucho que Beczala pueda superar el espléndido Maurizio que Alagna nos regaló en el Liceu hace unos pocos años
Y en cuanto a esos cambios de color de Netrebko, ya fueron notorios y sorprendentes en el último acto de su Trovatore vienés, donde a ratos y sobre todo en su gran aria del cuarto acto parecía + el Miserere, parecía más una mezzo que una soprano
A ver que tal dentro de unas semanas su Coigny de alla Scala que espero presenciar via Cinesas
M'agradaM'agrada
Perdón, por escribir rápido sobra un….parecía…. en mi tercer párrafo
M'agradaM'agrada
Estoy escuchando la opera en un streaming de radio del canal ORF.at y la verdad es decepcionante escuchar una Netrebko poco delicada con voz engolada y muy oscura en los graves tanto que hace hasta daño. En cambio en los pianisimos esta perfecta. Beksala es entre todo el reparto el que mejor sale airoso y se nota que no esta comodo en este rol. La princesa esta vacia de contenido y sin matiz. De todos modos a pesar de ser una de mis operas preferidas creo que ni la orquesta se salva ya que a diferencia del Liceu que puedo dejar pasar por ser una orquesta de tercera, en ka orquesta de Viena he notado como muchas veces la desafinacion de los metales es muy acusada, algo imperdonable.
Dejo el enlace ya que el “aqui” murió, para que los que no lo hayan hecho puedan comprobarlo.
http://oe1.orf.at/player/20171112/496752
TOM.
M'agradaM'agrada
Una vegada més gràcies Joaquim. Anna Nebtrebko, malgrat les seves vulgaritats interpretatives que darrerament l’acompanyen i, la seva obsessió de cantar rols més dramàtics obligant-la a forçar la veu a notes més dramàtiques, aquí són molt notables en els recitatius, a mi m’ha agradat i força.
Piotr Beczala, que en moltissims moments m’ha recordat el meu admirat Nicolai Gedda, posant tota la voluntat per agradar, estil i elegància, no m’ha comunicat mica.M’ha agradat la Princesa Buillon d’Elena Zhidkova, no tant el Michonnet de Roberto Frontali.
He trobat brillant la direcció Evelino Pidó.
M'agradaM'agrada
Tal com diu en JaumeM i disposant dels ” classics “, com diu en Jordifosal , la Tebaldi, Mònaco i Simionato, m’agraden mol, però després escolto la versió de San Francisco 1977 de Scotto, Aragall, Taddei,Obrastzova, com també diu en JordiP i la veritat es que no se per quina de les dues disfrutu mes, encar que soc un fan indiscutiple del nostre Jaume Aragall, que en aqueste ocasió i en viu, està fantàstic. Una vegade mes Joaquim, el teu apunt sobre l’Adriana Lecouvreur, datelladissim i rigorós el comentari de Colbran. Grasies per aquets “ratets”
M'agradaM'agrada