IN FERNEM LAND

METROPOLITAN 2017/2018: THE EXTERMINATING ANGEL


Un teatre tradicionalment conservador com el MET presenta any sí any no una estrena, m’agradaria que succeís el mateix a casa nostra però com que el problema aquí es de molt més ampli abast, ja el tractaré properament, per tant avui toca parlar de la representació de The Exterminating Angel que va tenir lloc ahir dissabte al teatre novaiorquès i que la direcció del teatre va tenir l’encert de incloure-la en la temporada d’abonament al cinema, sent una rara avis enmig d’una programació molt tradicional i de títols repetitius amb casts d’interès relatiu.

La nova òpera del compositor anglès Thomas Adès, de qui ja havíem vist en la temporada 2012/2013 del teatre novaiorquès l’interessant The Tempest, es va estrenar en el Festival de Salzburg del 2016.

Després de passar per la ROH arriba al MET sota la direcció musical del mateix compositor i en una proposta escènica de Tom Cairns, que segueix, amb alguna que altra llicència, fil per randa la narració de la pel·lícula de Buñuel que va fascinar a Adès.

L’adaptació seria fidel si l’òpera estès impregnada d’aquell humor o ironia surrealista que caracteritzava a Buñuel, però Cairns com a director d’escena i juntament amb Adès com a adaptadors de la pel·lícula, han optat per una violència i crispació teatralment molt potent, però que desvirtua en qualsevol cas l’esperit original, el que no vol dir que com a plantejament dramàtic teatral no funcioni, ans al contrari, creen una tensió durant tota la representació extraordinària i a moments fins i tot irritant.

Adès utilitza l’orquestra de manera admirable, afegint als instrument tradicional, les ones Martenot, uns minúsculs violins, i tota mena d’objectes, alhora que una guitarra i un piano solista per crear un univers quasi sempre prop a l’histerisme, no debades la situació de crispació dels personatges tancats a la mansió dels De Nobile no podria permetre una música amable, no exempta de pocs però brillants i bellíssimes illes de repòs sonor d’un lirisme captivador, com l’ària de Leonora Palma “Over the sea” que canta magníficament la mezzosoprano Christine Rice o el captivador duet dels amants suïcides, la soprano Sophie Bevan (Beatriz) i el tenor David Portillo (Eduardo).

Però aquests, com altres moments orquestrals de transició, són els únics de respir, ja que la partitura pràcticament no n’ofereix ni als cantants, que estan permanentment al llindar de l’atac de nervis, com les dones del famós film d’Almodovar, ni al públic que ens veiem atrapats com els protagonistes del famós sopar, en l’ambient opressiu i irrespirable d’una situació tan absurda com auto-destructiva.

Hi ha qui diu que Buñuel no volia dir res en especial i en canvi tothom va voler treure conclusions de les escenes, situacions i personatges surrealistes d’aquella España fosca dels anys 60. Veient l’òpera i sense saber exactament quina era la pretensió de Buñuel i Alcoriza, avui també podríem pensar que la situació i els personatges poden tenir paral·lelismes amb la nostra crispada societat, i no només perquè l’amfitriona s’anomeni Leticia.

La resposta de l’orquestra del MET és admirable i la llàstima és que la retransmissió als cinemes mai podrà oferir l’orgia sonora amb la qualitat que de ben segur aclapara als espectadors en el teatre. Absolutament fascinant, amb l’acompanyament del cor que no té masses intervencions, però que al final participa en un moment musical que et deixa el cor en un puny.

L’òpera és bàsicament coral, els 12 personatges (a la pel·lícula en són 17, estan permanentment en escena i tret dels moments ja esmentats on hi ha veritables solistes en números que podríem definir com a tancats, canten de manera conjunta en uns complicadíssims concertants d’extraordinària dificultat, especialment pel rol de Leticia Maynar, la cantant d’òpera que acaba de cantar Lucia i per a qui es fa el fatídic sopar a la mansió d’Edmundo i Lucia De Nobile. El rol exigeix una tessitura inclement per a una soprano lleugera, on ha d’arribar a cantar un Sol#. La soprano Audrey Luna, que ja va ser l’estratosfèric Ariel a The Tempest en fa una recreació absoluta si bé no us negaré que aquesta permanent tensió vocal em va arribar a esgotar, en una interpretació quasi inhumana del que pot arribar a suposar les possibilitats vocals.

No és ella sola la que canta al límit ja que també el rol de Silvia de Ávila, cantat per l’excel·lent soprano anglesa Sally Matthews voreja sovint la frontera de la crispació vocal amb altres d’impactant lirisme com l’escena incestuosa amb el seu germa Francisco o quan el seu fill Yoli la busca fora d’escena, . La soprano lírica sud-africana Amanda Echalaz interpreta a Lucia De Nobile i la suggeridora veu de la soprano anglesa Sophie Bevan captiva en l’impactant duo del suïcidi.

Pel que fa a les veus greus femenines, tant Alice Coote que interpreta la malalta terminal Leonora Palma, com Christine Rice que és l’evocadora pianista Blanca Delgado estan esplèndides vocalment i dramàticament intenses.

També els rols masculins estan magníficament servits, començant pel tenor Joseph Kaiser com a Edmundo De Nobile, un cantant que mereixeria més reconeixement ja que sempre que el veig m’agrada i en canvi sembla que no acabi d’agafar el vol de la fama que sempre acompanyen als bons tenors.

També el tenor nord-americà David Portillo (Eduardo) mereix atenció, tant per les dificils intervencions en el números de conjunt, com en aquest duet de l’armari abans de perdre la vida que sense cap mena de dubte esdevé un dels moments memorables d’aquesta complicada partitura. Completa amb encert la vocalitat tenoril el canadenc Frédéric Antoun en el rol de Raúl Yebenes

El contratenor Iestyn Davies com a hipocondríac i maniàtic Francisco De Avila està vocal i dramàticament convincent, mentre que el ja venerable Sir John Tomlinson està molt més convincent com a actor que vocalment, ja que la veu està massa esgotada per donar l’autoritat “moral” del Doctor Carlos Conde.

Els barítons nord-.americans Rod Gilfry com a Alberto Roc i David Adam Moore com a Coronel Álvaro Gómez completen el cast principal amb autoritat i sense fissures.

L’encert del MET en vestir un repartiment tan complexa ha estat total.

El rols molt més petits també van funcionar en un engranatge musical i teatral admirable. A destacar que entre aquest el rol de Meni a Mary Dunleavy, una soprano que ens va fer una Violetta al Liceu molt recordada i que ha acabat fent una carrera molt més discreta del que ens va semblava que tenia que ser.

La producció de Tom Cairns és tan senzilla com impactant i teatralment clarificadora, s’entén tot malgrat que la trama és hermètica i de difícil comprensió. El treball amb els cantants és minuciós i cadascun d’ells recrea amb curosa precisió una personalitat fàcilment reconeixible.

Magnífic vestuari i una escenografia funcional arrodoneix una producció important per a una òpera no de fàcil digestió però d’innegables qualitats. No crec que esdevingui una òpera de repertori, però aquest també és un altre tema. El que sí est`pa clar que la reacció del públic que semblava omplir de manera sorprenent l’immensa sala, no va ser la típica d’una estrena, ans al contrari, l’èxit va ser sorollós i notori per Adès i molt calorós per els esforçats i quasi diria que “maltractats” cantants.

THE EXTERMINATING ANGEL
Thomas Adès/Tom Cairns/Luis Buñuel/Luis Alcoriza

Edmundo De Nobile…….Joseph Kaiser
Lucía De Nobile………Amanda Echalaz
Leticia Maynar……….Audrey Luna
Leonora Palma………..Alice Coote
Silvia De Ávila………Sally Matthews 
Francisco De Ávila……Iestyn Davies 
Blanca Delgado……….Christine Rice
Alberto Roc………….Rod Gilfry
Beatriz……………..Sophie Bevan
Eduardo……………..David Portillo
Raúl Yebenes…………Frédéric Antoun
Colonel Álvaro Gómez….David Adam Moore 
Señor Russell………..Kevin Burdette
Doctor Carlos Conde…..John Tomlinson
Julio……………….Christian Van Horn
Lucas……………….John Irvin 
Enrique……………..Ian Koziara
Pablo……………….Paul Corona
Meni………………..Mary Dunleavy
Camila………………Catherine Cook
Servant……………..Andrea Coleman
Servant……………..Marc Persing
Padre Sansón…………Jeff Mattsey
Yoli………………..Lucas Mann

Ondes Martenot……….Cynthia Miller
Piano……………….Dimitri Dover
Guitar………………Michael Kudirka

Director musical……………Thomas Adès
Director escènic…………..Tom Cairns 
Escenografia i vestuari…………….Hildegard Bechtler
Disseny de llums…….John Clark 
Production Designer…….Tal Yarden
Moviment escènic………..Amir Hosseinpour

Metropolitan Opera House, 18 de novembre de 2017

10 comments

  1. Xavier C.

    Per què dius que no creus que esdevingui una òpera de repertori? Alguna cosa bé que deixarem als que vinguin després, i a mi em sembla que aquesta òpera ofereix prou coses com per despertar l´interès del públic actual i qui sap si també futur. Un plaer retrobar-vos.

    M'agrada

    • colbran

      Ya las pasean en el prólogo vivas, luego el oso (de verdad) y después son tres réplicas fijas falsas y un “oso” con hombre en su interior. No pongo peros a la partitura ni a la magnífica orquestación, pero no me interesó nada. El primer acto es un puro grito continuado, el segundo es más moderado. No sé por qué razón el autor ha situado la acción en España, en lugar de Méjico. El sabrá…

      Para paladares actuales, yo soy demasiado antiguo y prefiero las melodías y el canto sosegados y armoniosos. Odio el grito. Por supuesto me aburrí como una ostra.

      M'agrada

      • JordiP

        Yo, cuando repasaba la temporada del MET en el cine estuve pensando si acudir o no, mis últimas experiencias con Written on skin y Quartet resultaron satisfactorias. Al final, pero, decliné por que me dio que sucedería lo que comentas, mucho grito y poca armonía, y eso me cuesta mucho digerirlo. A ver si en algun momento tengo la oportunidad de echarle un vistazo.

        M'agrada

  2. Ordet

    Jo també adoro Buñuel. La pel.lícula la trobo fascinant (igual que Viridiana). Espero que tanta crispació no em tiri enrere. Diria que sí hi ha ovelles a l’escenari. Avui estava veient el Rosenkavalier de la Fleming i entre mig hi havia un mini-reportatge sobre el departament del Met dedicat als animalons. Jo crec que últimament s’està posant de moda fer sortir animals a les òperes… Ho deuen trobar estètic. Jo ho trobo detestable.

    M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias de noviembre de 2017 | Beckmesser

    • colbran

      Hombre, un teatro que programa “Semiramide” con tan buen reparto (Meade, Camarena, DeShong, Abdrazakov,…) y en versión “casi” completa (con sólo 25′ menos, de sus 255′) y “The Exterminating Angel” merece un respeto, pero tres Yonchevas en una misma temporada del Met me parece una exageración porque no estamos ante Callas, Tebaldi, Caballé, ni Fleming, Stoyanova, Netrebko. Por lo visto esta cantante tiene un trifásico como una casa porque voz bonita tiene y volumen también, pero es fría como un témpano, sin registro grave y con tendencia al “calado”. Veremos qué nos deparan su “Luisa Miller”, su “Tosca” y su “La Bohëme” que podremos ver (Dios mediante) en los Yelmo. Yo sólo la veo en Mimi…

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: