IN FERNEM LAND

AMICS DE L’ÒPERA DE SARRIÀ: GALA LÍRICA INAUGURAL TEMPORADA 2018


Gala Lírica inaugural 4ª temporada d’Òpera Cambra de Barcelona. Teatre de Sarrià, Foto IFL

Ahir va tenir lloc al Teatre de Sarrià la Gala Lírica que va servir per inaugurar la IV  Temporada d’Òpera de Cambra de Barcelona i que va comptar amb intervencions destacades de joves i veterans cantants que fan augurar una temporada magnífica.

Per l’any 2018 tenen previst tres representacions d’òpera i dos recitals lírics. Les òperes que han previst, sempre sorprenents i poc o gens representades per l’any vinent són Il Campanello de Gaetano Donizetti (27 i 28 de gener de 2018), L’Isola Disabitata de Manuel García (19 I 20 de març de 2018) i L’Inganno Felice de Gioacchino Rossini (19 i 20 de maig). Mentre que els recitals lírics a càrrec de les sopranos Maria Coso i Hélène Walter tindran lloc el 25 de febrer i el 22 d’abril respectivament.

He dit manta vegades i ho repetiré tantes faci falta que la tasca que estan portant a terme el Amics de l’Òpera de Sarrià amb sintonia amb l’Òpera Cambra de Barcelona,, donant oportunitats als joves cantants alhora que oferint títols infreqüents al Liceu i a tants altres teatres del nostre entorn mereix una doble felicitació.

Deia en Ramon Gener en la presentació de l’acte i després al final ho ha repetit Assunto Nese que la tasca que s’està duent a terme a Sarrià és un miracle, i res més lluny d ela veritat, un miracle seria si sense tenacitat, tossuderia, dedicació, talent i moltes hores d’esforç i compromís personal, les temporades es facin soles, però com que això no és així i s’ha implicat molta gent en el projecte, els resultats no poden ser fruit d’un miracle o una gràcia divina, doncs no, el resultat és degut a aquesta tenacitat d’un equip de persones en creure en un projecte i portar-lo endavant contra tota mena d’obstacles. Això no és un miracle, no, això és el resultat d’una feina ben feta i per tant una feina que dóna fruits i té futur. Donar-li l’esquena seria un crim i si aquesta ja és la quarta temporada vol dir que el projecte es consolida i només necessita del suport dels socis, abonats o públic que contribueixen a fer realitat un projecte quixotesc.

La inauguració de la temporada 2018 ha consistit en una gala lírica on han participat diferents cantants, on segurament que no tots estiguessin al mateix nivell de preparació i qualitats ha fet minvar el nivell de la globalitat.

El baríton Jorge Albarza, el tenor Renato Cordeiro, la soprano Aina Martí, el tenor Beniat Egiarte, la soprano Sol Vicente, la soprano i violinista Odile Hermburger, el tenor Ignacio Encinas, la soprano Mercedes Gancedo, el baix Carlos Chausson i el tenor Raul Giménez que es va incorporar a l’equip després que Stefano Palatchi hagués de suspendre per causa d’una lleu malaltia, van ser els encarregats d’engrescar-nos de cara a l’imminent estrena del mes de gener que de ben segur tindrà la continuïtat fins el mes de maig.

Cal dir que els veterans Carlos Chausson, Raul Giménez i el tenor Ignacio Encinas són els que es van endur més aplaudiments, tot i que el nivell de tots tres és molt diferent, però si que els joves haurien d’aprendre dels venerables col·legues la capacitat que tenen per fer emocionar tot i que l’estat vocal no fos el més desitjat. No és el cas de Carlos Chausson que a banda de la seva coneguda teatralitat, conserva una veu esplèndida, però sobretot una tècnica i una dicció més que envejable. A Chausson se li entén tot i tot té sentit. Va interpretar l’ària de Bartolo de Le Nozze di Figaro, quan tenia previst cantar “Aprite un pó quegl’occhi” que segons el baix aragonès ja no li escau fer de jove quan té un rol per fer el pare. Encara més esplèndid si cal quan un matatore Chausson ha cantat al costat de Beniat Egiaerte el duo de Dulcamara i Nemorino de l’Elisir d’amore. El seu desplegament tècnic i la seva genialitat expressiva, al costat d’una dicció perfecte fins i tot en el cant silabato a banda de causar admiració, hauria de ser l’exemple a seguir de la immensa majoria de tots els joves cantants que varen cantar ahir en aquesta gala.

El cas d’Ignacio Encinas és un altre, perquè malgrat que l’agut encara sigui ferm i agraït, hi ha molts problemes d’afinació al costat d’unes flegmes  que han desgraciat el Cielo e Mar de La Gioconda de Ponchielli, mentre que a l’Improvviso de Andrea Chénier Encinas ha optat per llençar-se sense xarxa i ha salvat amb empenta (segurament excessiva), testosterona i moltes taules, més ‘una situació excessivament. complicada.

Raul Gímenez va cantar substituint la participació de Palatchi, una cançó de Tosti i a la segona part es va decidir, temptant la llei de la natura, a cantar “Quanto bella e quanto è cara” de l’Elisir. Amb la musicalitat que el caracteritza i uns recursos que no permetien recollir la veu com hagués estat desitjable en una ària tan deliciosament belcantista.

La soprano Odile Hermburger, va cantar amb una veu incisiva i no del tot acurada l’ària de Marie de La Fille du Régiment i acompanyant-se al violí de manera molt més notable que com a nom´ñes soprano, “Heia indem Bergen” de l’opereta Czardas fürstin de Kalman  L’espectacular aportació violinística és un plus i un recurs definitiu per obtenir un èxit final.

La soprano Mercedes Gancedo ja ha protagonitzat altres apunts a IFL arran de la seva presentació al LIFE Victoria i en tots he lloat les qualitats d’aquesta jove cantant argentina. Ahir no va triar gaire bé el repertori, perquè crec que ni la cançó de Txaikovski ni Maria La O de Lecuona semblaven les peces més adients per a la seva veu actual.   Roman en la seves interpretacions en aquesta gala: l’elegància del fraseig, la musicalitat  i l’afinació perfecte.

Beniat Egiarte és un tenor amb tot el que ha de tenir un tenor, desimboltura escènica i desvergonyiment vocal, però és jove i el camí a recórrer és llarg. Li cal estudi per emetre la veu més lliure i de manera clara i entenedora. Si va prendre atenció i nota d’haver cantat al costat de Chausson, de ben segur millorarà.

Jorge Albarza té una bona veu, en la que encara ha de perfilar certs aspectes de la seva tècnica vocal per imposar-se amb seguretat, mentre que a l‘Aura amorosa del Cosí que va cantar Renato Cordeiro li cal corregir de tot per ser una versió correcte sense més. Aina Martín també es va atrevir amb Mozart, compositor que sota una  aparença de facilitat et deixa sense recursos si no tens unes garanties de solvència tècnica i vocal que em penso que encara no domina, per fer front al problema comunitari.

A Sol Vicente li va mancar picaresca i seducció per interpretar una Zerlina desimbolta.

Com que l’objectiu d’aquestes propostes tan necessàries com malauradament insuficients per cobrir tot el territori com a mínim català, és donar oportunitats als joves i després ja es veurà si aquests responen a les expectatives creades, la gala/concert va servir  per fer un test, n’estic segur, amb la possibilitat de trobar els cantants més idonis pels compromisos futurs.

Tot el concert, tret de l’Improvviso del Chénier, va estar acompanyat per l’excel·lent Viviana Salisi, mentre que en l’ària de l’òpera de Giordano, el tenor Encinas va ser acompanyat per el seu fill.

Al Teatre de Sarrià hi havia molt públic, però encara és poc. Des de IFL ja us faré memòria de les properes activitats, cal estar atents i no deixar perdre l’ocasió. Què em dieu dels tres títols proposats?  No els podem fallar

 

16 comments

  1. colbran

    Esta Gala ha sido un derroche de ilusión y entusiasmo. El resultado ya lo ha pormenorizado Joaquim. Fue un verdadero placer escuchar una vez más a Carlos Chausson con una voz fresca y un dominio de las tablas perfecto y qué dicción!!!

    Los tres títulos anunciados son apetitosos, pero, aún habiendo un Rossini y un Donizetti buffos, el más interesante es “L’isola disabitata” del legendario”hombre orquesta” sevillano Manuel García, baritenor, compositor, empresario, director de orquesta y escena, maestro de canto, ,..y padre de los fenómenos vocales: las mezzo/contraltos super-legendarias María Malibran y Pauline Viardot, y del baritonor/bajo Manuel Garcia, el más famoso maestro de canto del siglo XIX e inventor del laringoscopio, muerto en 1906 a los 101 años (!). Este título de Manuel García nunca fue oficialmente estrenado en vida del compositor. Es una ópera de cámara para cuatro voces y piano y fue interpretada en Madrid en 2015.

    Felicito a todos los componentes de la Opera de Sarriá y les deseo muchos éxitos en la próxima temporada.

    M'agrada

  2. willywilly

    He visto a los veteranos Chausson, Giménez y Encinas acá en el Municipal de Santiago. En mis tiempos de corista Giménez cantó Cassio en el Otello verdiano junto a Carlo Cossutta.

    M'agrada

  3. bocachete

    No és només que tingui mèrit, és que és una programació molt interessant, a més de complementària i necessària per a anar ampliant el repertori que podem veure. A més, és un teatre idoni per a aquest tipus de propostes. Farà un mes, van fer-hi un concert amb peces de Lluïsa Casagemas, on es van cantar algunes àries i duets de Schiava e regina, aquella òpera fins ara desapareguda, programada per a la temporada de 1893 i que, arran de l’atemptat al Liceu, no va arribar a fer-se. Després, se’n va perdre la pista i es va donar per perduda. Recentment es va trobar la partitura original en mans d’un particular i el Francesc Cortés n’està preparant una edició que en faci possible la representació. Hi van dir que es podria fer en un futur al mateix teatre, encara que el seu lloc, ni que sigui per “justícia poètica” seria estrenar-la al Liceu, on havia d’haver-se fet en el seu moment i on es veu que es va plantejar de fer en altres temporades posteriors però que mai no va passar a la programació definitiva. Pel que es va sentir, amb piano només i amb uns solistes més voluntariosos que res (de vegades, pot sorprendre com, en un teatre petit, on semblaria “fàcil” cantar sense esforços i arribar a tot el públic, un cantant també pot tenir dificultats i vorejar galls i altres espècies similars), l’autora està més a prop de models francesos que purament italians, però és difícil de valorar a partir de quatre fragments, només, i deslligats entre si, però semblava un “descobriment” ben interessant. A banda, van fer-ne unes quantes cançons de l’autora, algunes francament excel·lents que podrien passar a formar part del repertori habitual de lied en català o castellà. Vull dir, amb tot això, que és molt lloable que aquesta associació, el teatre o tots dos, siguin els únics que s’han preocupat de donar a conèixer un fet tan rellevant com aquest: segurament, no és que s’hagi recuperat una òpera perduda de Mozart o Rossini, però no anem tan sobrats de músics com per a menysprear aquesta obra (d’altra banda, amb aquesta aura “llegendària” de la bomba i tot el que va implicar), que potser acaba essent una obra mestra, i no donar-li cobertura, tot i que va sortir en la premsa.
    De la programació, d’ Il campanello recordo que es va fer fa una pila d’anys al Liceu, quan encara no hi anava, però vaig sentir-la per ràdio en aquelles transmissions benemèrites de Joan Lluch, les que tenien de sintonia la polonesa d’Eugene Oneguin. I veig que després va formar una estranya parella amb els Pagliacci on va cantar Hvorostovskij. Jo l’havia vist en la Casa de la Caritat llavors en obres, en un Grec, també fa una pila d’anys. Era entretinguda, això sí.
    Les altres dues, de Garcia i Rossini, seran un descobriment. Comptem-hi, doncs, que val la pena i més val que no hagin de deixar de fer aquest tipus d’obres per manca de públic (apunt al marge: el dimecres, al Palau, Ofrena musical de Bach amb Rinaldo Alessandrini, una obra magna amb uns intèrprets de primera fila: no arribava a un 30 % d’ocupació, la sala, i hi havia entrades ben assequibles, de menys de 20 euros).

    Liked by 1 person

    • colbran

      interesantísimo poder llegar a conocer esta ópera “maldita” “Schiava e regina” que por el título debe ser una variante del tema de “Semíramis, esclava y reina” que en cine interpretaron la bellísima Rhonda Fleming y el apuesto Ricardo Montalbán.

      M'agrada

    • Són gent molt pencaire i saben el que fan, Compatir amb els grans cemtres operístics amb els seus mitjans és inviable, però aposten per la gent jove i ofereixen allò que els teatres no fan, d’aquesta manera atrapen al públic que per una banda aposta per la joventut i per l’altra està interessada en el repertori poc freqüent i que de tant ens descobreixen títols interessants i alguna que altra perla. Això que ho haurien de fer els centres de producció amb diners públics i que en canvi s’apunten a criteris amb interessos de l’àmbit privat, a casa nostra ho fan institucions com els Amics de l’Òpera de Sarrià. Cosas veredes Sancho.
      A aquests quixots els hem d’ajudar com sigui

      Liked by 1 person

  4. bocachete

    No, no… jo també pensava que era un llibret històric i tot el contrari. En El día, un diari, en anunciar l’estrena de 1893, n’explicava l’argument (està complet a http://hemerotecadigital.bne.es/issue.vm?id=0002325342&page=2&search=luisa+casagemas&lang=ca%7C ). Resumit, és una història de “fantasies orientals” . A una Pèrsia de conte, un mag, Budú , baix, s’enamora de la seva esclava Pamira (una soprano) i, com que aquesta el rebutja, fa servir la màgia perquè es quedi amb ell, a veure si amb el temps cedeix i acaba acceptant-lo (s’entén que Budú no és tan mala persona i no se n’aprofita). Passa allò típic que arriba un príncep, Zelmiro, el tenor, que s’ha de casar en un termini per poder heretar el regne del seu pare i busca una manera de poder saber del cert que una dona l’estima i no s’hi casa només perquè és príncep. Va a buscar el mag, que no hi és, i és Pamira qui li dona una flor màgica que pot indicar-li si una dona ha tingut amors abans. Però, és clar, en veure’s, els dos es fan tilín. Amb l’ajut de dues companyes, Pamira s’escapa. Mentrestant, al palau reial, el visir (un baríton) planeja que el príncep esculli com a esposa Irma (una altra soprano), que és la seva amant. Així, ella influirà perquè el visir tingui tot el poder. Però com que el príncep s’ha enamorat de Pamira, no vol saber-ne res, així que li fan creure que Pamira és amant de Budú i li volen prendre el pèl. Zelmiro no els vol creure i insisteix que l’estima: amb la flor màgica descobreix que Pamira és pura i se l’estima i que, al contrari, Irma és una traïdora: escull, doncs, Pamira, que serà la princesa i farà casar Irma amb Budú, que, el pobre, deu pensar que perquè li ha tocat rebre… El visir, és clar, es queda sense núvia.
    En fi… que si l’òpera és bona, no ho serà pel llibret de l’ignot Josep Barret, que avui sembla pueril. Ja és cert que n’hi ha moltes òperes d’aquestes i que en l’època ja es donen aquests tipus de teatre simbolista mig fantàstic mig orientalista mig medievalitzant i tot el que sigui –Follet, que segur que és la millor òpera de Granados (ara que ha sortit enregistrada, es pot argumentar) també té un llibret una mica per l’estil, potser més proper a un Pélleas o un Tristan per l’estatisme, però que avui dia potser no es veu atractiu–.
    Serà qüestió que s’ho plantegin de debò, de fer-la, ni que sigui per a sortir de dubtes.

    M'agrada

    • colbran

      Parece el argumento de una película de María Montez mezclada con toques de Walt Disney, pero lo que cuenta es que la música sea buena. Si ya está a la venta me compraré “Follet” de Granados. Por cierto hablando de temas orientales te recomiendo una gema poco conocida pero que es un torrente de hermosas melodías, se trata de “Marouf” de Henri Rabaud y en particular su versión CD con el buen barítono Henri Legay -grabación de 1964-. Tiene, no obstante, partes habladas porque es una obra del género “opéra comique”.

      M'agrada

  5. bocachete

    Doncs que la fessin amb una escenografia del tipus Arabian nights amb coloraines… no sé, no estaria malament. Follet està editat per Tritó, en dos CD i sona molt bé, la veritat. Havien editat fa temps la versió reduïda per a piano, però, és clar, hi faltaven els preludis i tota la part orquestral, que és sumptuosa: el preludi del tercer acte podria tenir una vida simfònica autònoma i incorporar-se al repertori, com l’intermedi de Goyescas (potser aquest és més “folklòric”). Ara, Tritó també en treu un amb les parts musicals de Picarol i Gaziel, que el dijous van fer escenificades al Petit Palau, amb les parts parlades reduïdes a breus escenes de lligam. També valen la pena, sobretot Gaziel. Passa el mateix que en Follet: els textos d’Apel·les Mestres, plens de símbols i ideals, molt lírics i poètics, però poc dramàtics, no acaben d’enganxar, però la música, Déu n’hi do. Gaziel és un petit Faust a qui prenen el pèl, pobre, condemnat a no poder realitzar el seu desig…
    Buscarem Marouf, sauvetier du Caire. No l’he sentit, però el tinc present de fa anys quan, en llibreries de vell, el llibret, que era un dels que havien publicat traduïts en els anys vint i trenta l’Associació Wagneriana (juntament amb El foraster d’Indy o Mona Lisa de Schillings, entre altres títols infreqüents), era fàcil de trobar: suposo que era dels que no s’havien venut mai tant com els títols de Wagner o Strauss.

    M'agrada

  6. Retroenllaç: Noticias de diciembre de 2017 | Beckmesser

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: