IN FERNEM LAND

STAATSOPER DE VIENA 2017/2018: OTELLO (ALAGNA-KURZAK-JENIS;MIELITZ-FLOEREN)


Alagna va cantar el seu primer i decebedor Otello l’any 2014 a Orange. Quasi quatre anys més tard i torna a un teatre d’òpera de prestigi, la Staatsoper de Viena i continua sent decebedor. No ´és només que la veu no sigui l’adequada, què òbviament no ho és, és que jo crec que no el canta bé i més aviat el crida, el parla i el falseja. És molt més expressiu que altres tenors amb la veu més idònia, però no hi ha la plenitud vocal imprescindible i o bé la centralitat del registre o bé la densa orquestració  se’l mengen en molts moments. Per què insistir en un fracàs? Un misteri més de la sempre desconcertant i fascinant món dels divos. Hi ha moments, els lírics, és clar, on Alagna ofereix una certa dignitat, però el rol és molt arriscat i està ple de paranys, amb els quals el tenor francès hi topa tossudament, s’entrebanca i cau davant l’evidència que el rol es sobrepassa i que ni amb frases grandiloqüents, gran guinyolesques i exagerant el registre i ampliant l’emissió de manera tramposa, no aconsegueix, ni molt méns assoleix una dignitat convincent. Hauria d’oblidar aquest rol, no hi ha gaire millora respecte aquell primer desastre a Orange.

Si curiosa i suïcida és la tria d’Alagna, la de la seva esposa, Alexsandra Kiurzak, una soprano lírica de curta volada, assumint Desdemona, és un altre nyap, que només s’entén com a imposició del tenor, perquè el rol la sobrepassa fins i tot en els moments lírics del duo del primer acte, i que la maltracta en un tercer i quart acte d’exigències dramàtiques per  a una vocalitat verdiana que ella òbviament no té. Ella s’esforça en voler ser molt més del que és, pensant que amb la seva veu amb tan poc pes específic  i tan poca personalitat podrà emular a eminents sopranos líriques que han fet grans èxits en un rol dolç però que necessita d’un temprament tràgic a partir del tercer acte que la veu de Kurzak no pot oferir de manera natural. Els seus atacs a la zona greu, propis de la vocalitat verdiana són penosos per no dir risibles, mentre que la seva dolça i anònima veu de lírica no pot fluir amb naturalitat, i com a conseqüència de l’esforç no pot sostenir el protagonisme vocal en el complicat concertant del tercer acte Però del tercet protagonista i malgrat les deficiències, és la menys discutible.

Un altre nyap és el Jago de Dalibor Jenis, un baríton líric que fa front a un dels barítons més dramàtics, diabòlics i potents. Però és clar, calia ser coherents i davant d’un cast descafeïnat calia que el baríton que interpretés el rol fos més Dulcamara que no pas Jago,

I la resta? Doncs mancances per aquí i per allà que entristeixen als que creiem que l’òpera ha de sr tota una altra cosa i que les principals cases, els referents, haurien de vetllar per mantenir allò que es considera l’essència, l’estil, l’adequació, el rigor  i la qualitat perquè precisament per això se les considera referents i centre de creació envejable. Destaco la Emilia de Ilseyar Khayrullova i menys, el Casio de Antonio Poli.

Què cal dir de la direcció musical de Christian Floeren? Doncs que que li manca distinció, tot sembla passat pel broc gros i amb una contundència esgotadora. Tenim tants referents excel·lents de direccions musicals d’aquesta òpera per demostrar com es pot dirigir, des de Toscanini, a Abbado, Karajan, Kleiber o Muti, que millor no comparar. Orquestra i cor tampoc estan a la seva habitual alçada

La producció escènica és fosca, confusa, lletja i molt poc televisiva degut a unes projeccions que s’aturen la comprensió visual i estètica, d’un gust dubtós. Escenografia més propera a un ring de boxa, un vestuari lamentable i un disseny de llums que propicia un tedi visual, arrodoneixen un fracàs absolut, que el públic de Viena accepta amb una sorprenent condescendència.

Giuseppe Verdi
OTELLO

Otello – Roberto Alagna
Jago – Dalibor Jenis
Lodovico – Alexandru Moisiuc
Desdemona – Aleksandra Kurzak
Emilia – Ilseyar Khayrullova
Cassio – Antonio Poli
Roderigo – Leonardo Navarro
Montano – Orhan Yildiz
Un herals – Ion Tibrea

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Kinder der Opernschule der Wienes Staatsoper
Director musical: Graeme Jenkins

Director d’escena: Christine Mielitz
Escenografia i vestuari: Christian Floeren

Wiener Staatsoper 18 de març de 2018

16 comments

  1. colbran

    Si hacemos un repaso a los “descalabros” de los teatros de primera línea, salvo honrosas excepciones en según qué títulos o funciones, no hay que ser muy clarividente para intuir que estamos en el princioio del fin, como no sea que haya un renacimiento del canto, de la dirección escénica/montaje teatral y de la dirección artística de los teatros de ópera…y de que los directores musicales no “apreten” tanto con el volumen de las orquestas, ni se inclinen por la “invención” subjetiva de “tempi” y se atengan a lo indicado por los compositores en las partituras originales.

    M'agrada

  2. Anna M. Codina

    Llegint la teva crítica i preveient també un altre més que anunciat possible fracàs d’Alagna en aquest rol d’Otello, en destaco una de les teves frases finals: “arrodoneixen un fracàs absolut, que el públic de Viena accepta amb una sorprenent condescendència.”. Això és el realment preocupant. El poc criteri de la gent que traga amb tot. També passa el mateix en política, arreu. I un altre pensament: el Liceu i el Real poden ser teatres provincians, de segona fila, hi estic d’acord actualment, tal com massa agosaradament va dir Kaufmann, motiu pel qual va dir que no venia a cantar aquí, però constato que la gran i afamada Òpera de Viena va camí de no ser massa cosa més, tot i sent dels teatres d’òpera de primeríssima fila. Això encara és pitjor.

    M'agrada

  3. alex

    Pues Alagna seguirá en Viena en mayo con el Sanson y ahora que J.K ha cantado el Chenier por nuestro Liceu, Alagna debutará escénicamente el Chenier en mayo 2019 en la R.O.H , misma producción del Liceu ,con la Radvanosky

    M'agrada

  4. Rai

    Pero és que per ell l’Otello d’Orange no va ser ni molt menys un fracàs…! Pastejo un fragment d’una entrevista (hilarant!) amb Roberto Alagna:

    “Hice el Otello porque pensaba que podía cantarlo, y cantarlo bien. Y déjeme decirle que en Orange hice cuatro funciones en cinco días, algo enfermo y con el viento mistral soplando todos esos días. La última, la que se retransmitió en vídeo, es precisamente en la que yo estaba ya más cansado y enfermo. Realmente no estaba en condiciones de cantar nada ese día, ni siquiera Nemorino… pero canté Otello, y no salió tan mal. Por eso creo que podré hacer un Otello mucho más completo cuando tenga unas condiciones mejores. Orange no es fácil. Es enorme y hay cuatro coros, no uno, para llenar ese espacio. No es un lugar para bromear y yo he cantado Otello allí. El tenor Nicola Martinucci me llamó impresionado por el resultado de mi Otello. Eso es lo que me importa, un cumplido así, de un gran tenor como él.”

    Podeu llegir l’entrevista sencera aquí:
    https://www.codalario.com/roberto-alagna/entrevistas/roberto-alagna–tenor-quiero-cantar-menos-y-disfrutar-mas-de-mi-familia_2355_4_5566_0_1_in.html

    M'agrada

    • Rai

      “Cuando no estás en plena forma puedes cantar igualmente, y sólo algunas notas se resienten en realidad. Es lo que pasó en el Otello de Orange, donde en realidad únicamente el Si bemol no salió como debiera. Pero déjeme decirle que el gran Vickers nunca cantó esa nota bien. ¿Y eso le hace dejar de ser uno de los más grandes Otellos que conozcamos?”

      M'agrada

  5. Salvamolins

    Pel que’s veu a tot arreu couen faves. Comptades són les ocasions què una obra surt rodona, sigui el teatre què sigui, aprofitem i gaudim quan trobem quelcom perfecte. Dura frase la de Colbran: Estamos al principio del fin.

    M'agrada

  6. JordiP

    Veig que fer representacions de poc nivell no és competencia exclusiva del Liceu. Al·ludint al que diu en Colbran, no sé si serà el principi del final, però està clar que la tendència del mercat està agafant aquesta direcció, fins que arribarà un dia en que un “innovador” torni a desenterrar la forma de fer de cent anys abans i llavors esdevingui tot un èxit la “nova” manera de fer. Ha passat sempre en totes les coses, és la famosa teoria del pèndol. Lamentablement, això sol tenir un tempo lent i no se si arribarem a veure aquesta “innovació”.

    Liked by 1 person

  7. Guillermo Iván Soto Aliste

    He leído los comentarios desastrozos para los señores Alagna. Alagna nunca debió salirse de su repertorio y eso de imponer a su conyuge que es una buena Gilda pero no una Desdemona me recuerda que la Netrebko tambien impone a su esposo en todas las funciones. Anna y Yussef deben estar ansiosos por cantar Otello ellos también

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: