IN FERNEM LAND

TRISTAN UN ISOLDE A BERLÍN (SCHAGER-KAMPE-MILLING-DANIEL-GUBANOVA;TCHERNIAKOV-BARENBOIM)


Andreas Schager (Tristan) i ANja Kampe (Isolde) segons Dmitri Tcherniakov a Berlín 2018

La Staatsoper berlinesa ha tornat a la seva seu en el preciós passeig sota els til·lers i un dels primers títols ha estat Tristan und Isolde en una nova producció o un nyap més, diria jo,  del Tcherniakov menys inspirat. Cada vegada estic més convençut que quan el treus de l’ambient i la història russa, el genial director esdevé tan poc interessant com pedant i poc inspirat.

Per sort aquest Tristan und Isolde, vocalment per sota del que hem gaudit aquesta temporada al Liceu, compte amb la direcció musical de Daniel Barenboim i és clar ja no és que sigui una festassa, que ho és, sinó que esdevé una experiència artística colpidora, que trasbalsa més enllà de la bellesa que transmet una direcció passional fins la cartarsi.

Només cal escoltar el preludi del tercer acte, només aquest desolador preludi, per caure rendit una vegada més davant el miracle que es produeix cada vegada que Daniel Barenboim decideix posar-se al capdavant d’un fossat orquestral per dirigir Tristan und Isolde. L’extraordinària simbiosi del director argentí i l’obra mestra de Wagner traspassa qualsevol lògica per passar a un pla sobrenatural. No hi ha director del passat, ni del present que m’emocioni més que Barenboim amb aquesta òpera, cap, he dit CAP. Per sort vaig poder viure una experiència inoblidable al Schiller i amb la Isolde de Theorin per a més transcendència, que em reafirma plenament amb la meva tesi.

L’extraordinària Staatskapelle amb notables pífies incloses, ofereix una explosió luxuriosa de sonoritats esplendoroses que trasbalsen des de la solitud més desesperada a l’èxtasi més desbocat, amb dramatisme i tensió teatral i dramàtica que fan impossible la indiferència. És sensacional, senzillament sensacional, una experiència i un regal d’una generositat creativa absolutament antològic. Res és sobrer, res es per omplir, res és artificiós, res és vulgar, res és superficial, tot té sentit, tot és definitiu. Quin gaudi amics, quin gaudi!

Lamentablement la vessant vocal no està a l’alçada, no hi ha res imperdonable, però no hi ha res que estigui a l’alçada del que demana l’obra i el regal d’aquesta direcció.

Anja Kampe està massa sovint al límit i no sé si a la sala es pot escoltar amb la facilitat que s’escolta a través de la televisió. La seva Isolde és intensa, s’entrega amb convicció però li manca aquella sumptuositat que aprecio tant en les meves Isolde. Queda curta d’alè i la veu perd la calidesa en la zona més aguda, sobretot al 3er acte després de l’esgotadora vetllada. No m’ha trasbalsat el seu liebestod, més aviat m’ha decebut, ni tampoc m’ha excitat la seva narració del primer acte, potser el millor és el segon, però sense emocionar-me (sort de Barenboim). La dignitat hi és, és clar, i els bons moments també, però em manquen els grans moments i aquell traspassar la línia màgica de la creació que deixa enrere la correcció per endinsar-nos al trasbals i al calfred. .

Andreas Schager és un Tristan oscil·lant, esforçat, que llueix més en la desesperació del tercer acte que no pas en el lirisme del segon. Malauradament estem massa acostumat a celebrar els tenors que no s’estavellen en aquest rol, sense anar més enllà , sense oferir una línia de cant musical, una emissió polida i brillant, sensible, no tot això sembla impossible en un Tristan, potser perquè els tenor que poden cantar-lo, l’afronten massa aviat i aviat queden desbordats per les exigències i no saben mesurar-lo. Schager compleix, amb un cert esgotament inicial que va corregint a mida que la veu s’escalfa, però no és el Tristan heroic, romàntic i passional que seguim cercant després que Vickers deixés de cantar-lo.En la bogeria del tercer acte, on no és nota tant la manca de distinció i preval l’excés grandiloqüent d’una bogeria artificiosa.

Stephen Milling no és un Marke noble, però com que darrerament el fan el dolent, com Katharina Wagner a Bayreuth i ara Dmitri Tcherniakov, convertint-lo en una espècie de gàngster, la rudesa del seu cant s’adapta millor a la nova “dramatúrgia” que a la meravellosa música que descriu la noblesa, solidesa, comprensió i solitud del seu personatge.

Fluixet el Kurnewal de Boaz Daniel i bastant millor el Melot de Stephan Rügamer.

Magnífica la Brangäne d’Ekaterina Gubanova tot i que amb un color més vellutat la diferència amb Kampe s’hagués agraït més. La mezzosoprano russa es podria proposar ser Isolde?

En els rols petits de mariners i pastor, compleixen bé Adam Kutny i Linard Vrielink.

La producció:

Què pretén Tcherniakov?  Més enllà d’envoltar la història en un entorn comú a quasi totes les seves propostes, vingui bé o no, el director rus encotilla la història en un entorn hiperrealista que crec que no la beneficia gens. Mentre al primer acte estem en un iot de luxe, en el segon ens situa en una festa de l’alta societat que acaba de lligar amb la imatge gansteril de Marke i en el tercer fem un retrocés mental en l’espai i el temps i ens situem en l’habitatge familiar de Tristan, allà pels anys grisos del soviet més desolador, amb els pares com a protagonistes muts al costat del solista del corn anglès sobre l’escenari com una mena de consciència tristanesca, per intentar trobar una explicació a aquest atac d’originalitat i dramatúrgia absent en els dos primers actes absolutament anodins.

Tristan no mort, i per suposat que Isolde tampoc, quina estupidesa morir per amor!, no, això sí difícilment podran consumar l’amor que en el segon acte juro per déu que no ho fan, ja que en l’estat lamentable del tenor, es fa difícil imaginar que Isolde el pugui refer, tot i que li posa un despertador als peus per si de cas no es desperta tot solet l’endemà pel matí.

Al costat del majúscul i descomunal treball de Barenboim, és ben trist que el director rus no sigui capaç d’oferir-nos una producció que sumi, o com a mínim que no resti o impedeixi seguir la intensitat del fossat a dalt de l’escenari.

Les estupideses habituals psicoanalitzades fins a la sacietat i la negació de l’acceptació del trasbals de la mort que uneix finalment més enllà d’allò material l’amor dels dos amants, no semblen inspirar gaire a Dmitri Tcherniakov. Les genials propostes de  Müller o l’auster Chéreau haurien de bufetejar la manca d’absoluta inspiració d’aquest enèsim nyap d’un director capaç d’emocionar fins el plor amb un Kitej i en canvi fer-me enrabiar en aquesta ocasió absolutament perduda.

Convertir el meravellós segon acte en una comèdia de sofà digne d’Arturo Fernández és simplement desolador.

Richard Wagner
TRISTAN UN ISOLDE

Tristan: Andreas Schager
Roi Marke : Stephen Milling
Isolde: Anja Kampe
Kurwenal: Boaz Daniel
Melot: Stephan Rügamer
Brangäne: Ekaterina Gubanova
Ein steuermann: Adam Kutny
Stimme Eines Jungen Seemanns, Hirte : Linard Vrielink

Staatsopernchor
Staatskapelle Berlin
Corn anglès: Florian Hanspach-Torkildsen
Direcció musical: Daniel Barenboim

Director d’escena Dmitri Tcherniakov
Escenografia: Dmitri Tcherniakov
Costumes Elena Zaytseva
Disenny de llums: Gleb Filshtinsky
Vídeo: Tieni Burkhalter

Staatsoper Unter den Linden 18 de març de 2018

9 comments

  1. Ricard

    Vaig ser-hi a Berlin i estic d’acord en general amb la teva cronica, tot i que has estat una mica massa benevolent amb Shager, i un pel massa critic amb Kampe i Rügamer segons el meu parer amb la meva curta base de entesa operistica operistica. Una molt bona Brangüene i un descomunal Baremboin.
    Esperare al T&I de Paris, amb la majoria del cast repetit.

    M'agrada

  2. JordiP

    Bon dia! Del post d’avui en cel·lebro la passio! Aquesta passio amb la que en Joaquim em feu un asidu del blog. Crec que despres de la descripcio que has fet de la direccio de Barenboim estem davant d’una audicio inel·ludible.

    M'agrada

  3. Jo també l’he vist a Berlín, però no va cantar Schager el meu dia, estava malalt
    En el seu lloc va cantar un desconegut Wolfsteiner que va fer el va poder,i va ser aplaudit amb més generositat del que mereixia.
    Kampe bé,però no és Theorin ni molt menys Meier.
    L’experiència de Barenboim al natural és acollonant, no sé quin altre terme utilitzar, tu els has utilitzat molt millor per no repetir-me. m’he quedat amb el més gràfic.
    La producció és absurda, però la precisió de l’escenografia, vestuari i llums és molt reeixida
    Amb els cantants i la producció del Liceu, l’orquestra de Berlín i la direcció de Barenboim segurament m’hagués mort de gust.

    M'agrada

  4. Josep R. Noy

    Ho escoltaré amb calma Joaquim, calma i respecte. Les direccions de Barenboim amb òperes de Wagner sempre les he viscut com una experiència excepcional, en especial el Tristany i Parsifal. Tinc entrada per assistir el dia 2 al Parsifal a Berlin i estic impacient per ser-hi. I recordo un Tristany de fa 4 anys també a Berlin inoblidable. Veurem.

    M'agrada

  5. Guillermo Iván Soto Aliste

    Veo que has quedado marcado a fuego por el gran Barenboim, la Gubanova ha sido Brangania al parecer en la versión de la Stemme. Capaz que llegue a ser Isolda algún día como lo predices.

    M'agrada

  6. scriabin

    Doncs jo sento estar en practicament total desacord amb la critica d’en Joaquim. Jo vaig assistir a Berlin a la del dia 11 de març i potser han estat dues sessions molt diferents.
    Començo pel que estic totalment d’acord. En Baremboim es el millor director Wagnerià actual (em fa gracia quan alguns defenses en Thieleman) i probablement un dels dos o tres millors de la historia. Punt. Per mi, el millor Tristan que s’ha gravat mai és el que va dirigir ell a Bayreuth al 1995. El rendiment de la orquestra va ser realment espectacular. Cordes calides i emocionants, metalls absolutament coordinats amb entrades perfectes i coordinades i un so global de la orquestra amb una perfeccio que fregava al que en directe personalment nomes he escoltat a la Berliner Philharmoniker: un instrument d’absoluta precisió i perfecció, una maquina perfectament engreixada que transmetia dolçor i tendresa quan ho havia de fer, i tensió, electricitat, passo i potencia quan la partitura ho demana … i dirigida per un geni.
    Respecte els cantants, el primer que em va venir a la ment és que la Theorin del Liceu va estar a anys llum de la Anja Kampe que vaig escoltar jo a Berlin (i aixo que per mi la Theorin es la millor Isolda de l’actualitat, actualment encara per sobre de la Kampe). A Barcelona va estar absolutament a mig gas (potser perque sortia d’una enfermetat). El primer que vam dir tots a Berlin just despres del primer acte va ser que amb la Kampe ja teniem una nova Isolda per a la posteritat si seguia en la seva linea wagneriana ascendent dels darrers anys. Gracies a ella va ser el millor primer acte d’un Tristan que he escoltat mai en directe i uns quants teniem els pels de punta pel que ens podia esperar en el segon acte (que no va ser tant com esperavem). Kampe va demostrar sobre l’escenari ser una actriu com poques cantants son avui en dia (repto a algu a trobar una Isolda que actui millor -deixant de banda la Meyer del 95 amb Barenboim a Bayreuth-), i vocalment va estar esplendida, arribant-nos a tots en un primer acte de posar els pels de punta. No va ser tant aixi durant el llarg segon acte on es va contenir. Respecte Schager, vam trobar que va ser un Tristan a l’alçada del que s’espera d’algu que canta en un teatre com la Staatsoper. Cap critica. Un Tristan mes que solid. Brangaene, esplendida.

    Respecte Tcherniakov, estic en total i absolut desacord amb en Joaquim. Em va semblar una de les posades en escena mes inteligents que he vist en molt temps … i considero que aquest cop Tcherniakov va estar “contingut”. En el iot de luxe del primer acte l’accio no passa en diferents llocs (de la cambra de Isolda a la de Tristan, i de tornada) amb els personatges movent-se d’un lloc a l’altre sino que el lloc es fixa i son els personatges els que entren i surten d’ell. Es un recurs teatral evident i que transmet molta mes energia. Cap comentari al fet que Brangaene no utilitza el filtre? Barenboim ja ho va dir encertadament fa anys durant la seva produccio a l’Scala: no hi ha filtre! Els personatges ja estaven enamorats quan Isolda va cuidar de Tristan, i ara simplement intenten entendre el perque d’aquella decisio del passat en el seu interior. D’aqui les projeccions de Tcherniakov al llarg de la obra. La ferida (die wunde -connexio amb Parsifal-) es va produir en el passat. L’amor ja venia del passat i el filtre no és necessari. En el segon acte Tristan ni es llença contra l’arma de Melot (com fa quasi tothom avui en dia) ni cau perque Melot el fereixi. Tristan cau tot sol perque és ell qui es crea la ferida de mort (l’amor per Isolda). D’aqui que “maleit sigui qui va destilar el filtre d’amor” (ell mateix!). El decorat del segon acte es decadent, decrepit i trist perque no pot ser de cap altra manera! Qué és, sino, una societat que viu en la falsedat de “la llum” i “el dia” que no enten l’amor d’aquests dos amants més que una societat decadent, trista i estupida (tal com Tcherniakov pinta als convidats a la festa)? Obviament hi ha un paper pintat a les parets amb forma d’arbres (inspirat per les caceres que tant li agaden a aquest rei decrepit) que fa pena de mirar-lo. Esperem alguna cosa que no sigui decadent i de mal gust d’una societat decadent? Respecte el decorat del tercer acte, el trobo encertadissim. Tristan torna a casa seva, a la seva terra natal, on parla del seus pares. Quina és casa seva mes que les habitacions en les que es va criar? El despertador es una metafora simplement perfecta del que l’amor representa per aquests dos amants! Tristan prefereix la mort abans que viure d’amagat un amor impossible que l’esta torturant. Isolda esta en una situacio semblant. Wagner no deixa de dir en tota la obra que la unica manera de consumir aquest amor és en la mort, en fer etern aquest amor morint tots dos. Morint, Tristan abandona la llum i passa a la nit (per aixo la lluita final entre els personatges es produeix a les fosques), esperant alla a Isolda. Passa a un altre estat on la espera a ella. Isolda fa el mateix just al acabar el Liebestod, transfigurar-se i retrobar-se amb Tristan mes enlla de la mort. Això no és més que el despertat d’una nova etapa on tots dos amants es retroben, es desperten en una nova fase, una nova etapa. Moren, s’adormen, i un cop morts en el més enllà es despertaran i es retrobaran. Es el despertar d’un nou amor. I per acabar-ho de rematar, Brangene s’agafa del bracet del rei quan Isolda canta el seu Liebestod i el rei mostra un passotisme absolut i una enorme distancia mentre mira el que passa a l’habitació. Logic, ella es una traidora hipocrita que primer no fa el que li demana Isolda i ara te via lliure per casar-se amb el rei, a qui la mort d’Isolda li importa poc ja que a ell nomes li preocupa el seu prestigi i la traicio de Tristan (no para de repetir-li al segon acte) … la llum!

    En resum, ha estat la millor experiencia Wagneriana en directe de la meva vida.

    M'agrada

  7. Toni

    He pogut escoltar l’audio del día 18.03.2018 i es un grandios T & I. Molt millor que els dels 11.02.2018 i 18.02.2018 que també havia escoltat. Molt d’acord Sr. scriabin amb el que escriu dels cantants i sobretot de l’orquestra i el Director D. Barenboim.

    M'agrada

  8. Sin duda ,la Brangäne de Gubanova es notabilísima, Te llama la atención en esa intervención del segundo acto, en la que muchas otras se dejan sentir vagamente , pero en este caso su encarnación de la “lady-in-waiting” de Isolda tiene un lirismo intenso que también me ha llevado a pensar lo mismo que vosotros ¿No debería ser la protagonista?

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: