Sondra Radvanovsky (Maddalena de Coigny) Gran Teatre del Liceu 2018 Foitografia ®A Bofill, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu
Sondra Radvanovsky ha tornat a capgirat al públic del Liceu, aquesta vegada amb la interpretació que ha fet del rol de Maddalena de Coigny, la protagonista femenina de Andrea Chénier i aquest ha respost amb la mateixa intensitat que la soprano nord-americana, provocant una catarsi d’aquelles que m’atreviria a dir que només el teatre barceloní és capaç de provocar quan un cantant connecta. El teatre és de segona però el públic és de primeríssima categoria i bé es mereix que es torni a situar allà on era no fa gaire per fer el salt cap a la divisió d’honor de les cases d’òpera europees.
Als liceistes només cal que ens donin qualitat per tal de que la resposta esdevingui sincera i entusiasta, i aquesta tingueu per segur que es diferencià de la majoria d’èxits forçats que es produeixen en la majoria de funcions mediocres dels darrers anys. Està bé que això succeeixi perquè els necessaris nouvinguts s’adonaran el que és una interpretació excepcional i el que és una mediocre rutina.
Radvanovsky aconsegueix emocionar i més enllà del bis que es va produir per segona vegada en aquestes representacions on ella intervé, el passat 27 de març, demostra que un rol no n’hi ha prou amb cantar-lo bé, cal viure’l i en conseqüència fer-lo viure.
Aquesta és la interpretació de “La mamma morta” i el bis que va concedir. Realment no calia, però l’excepcionalitat s’explica fàcilment escotant-la i la posterior cridòria que provoca tanta passió, sinceritat i vivència.
Això és l’òpera!
IN FERNEM LAND 
La vaig escoltar per Ràdio em va semblar superba igual que el dia de l’estrena que per mi va ser la millor dels tres principals.Sap greu haver d’escollir però és que Sondra cantan d’aquesta manera escalfa el cor
M'agradaM'agrada
Pell de gallina
M'agradaM'agrada
M’agradat mes el bis. Cantat amb plena emoció. Així s’encen el públic, no amb algunes de les fantasmades que ens han donat (Romeo et Juliette…)
M'agradaM'agrada
What a voice!! She has enthralled me the last five years!! So underestimated, she will be remembered as one of the greatest artists!! So emotionally expressive!
M'agradaM'agrada
La vaig sentir el dia 24, i va ser impressionant! A l’acabar aquest fragment després de un silenci curt i religiós, vàrem esclatar tots els presents en bravas! i aplaudiments que no s’acabaven mai…fins que el mestre director va fer un gest als músics de l’orquestra de tirar fulls enrera, i es va fer el bis. La resta de la vetllada no va ser gaire rellevant: Alvarez no estava en forma, encara que es va defensar bé (anava bevent aigua sovint…), i el tenor, millor que ho deixem estar. Però aquest va ser un moment molt màgic!!! Sembla impossible que un cant et pugui trasbalsar tant….però de tant en tant passa. Gràcies pel post, Joquim.
M'agradaM'agrada
Absolutamente maravillosa!
M'agradaM'agrada
Quan vaig llegir que el dissabte 24 havia bisat “per fi” vaig tornar a comprar una entrada (cal remarcar que no estava ple) pel dia 27 que era el seu últim dia amb l´esperança que bises altre cop la seva marevallosa “Mamma morta” i tal com expliques va ser sensacional, inclús millor la segona vegada. Crec que un cop passat el fenòmen Kaufmann, l´Alvarez a mig gas per motius físics i un Palombi que no cal tornar a parlar-ne, ella ha volgut recompensar l´admiració i estima que el públic del Liceu ja li va desmostrar desde el primer dia, on ja hagués pogut bisar, si tenim en compte els decibels dels bravos i aplaudiments de cada funció.Ella ha estat la veritable triunfadora d´aquest Andrea Chenier i fenòmens com aquests s´han d´aprofitar i són els que crean la veritable afició a l´òpera. Això és òpera en majúscules!
M'agradaM'agrada
Gràcies per l’apunt, vaig estar el dia 9 i encara se’m posa la pell de gallina de recordar-la. Es una sort que Sondra Radvanovsky sovintegi el Liceu, doncs fa pujar el nivell del teatre.
M'agradaM'agrada
La vaig veure i sentir en la funció del 24, que va bisar. Va ser un gest extraordinariament generós i es clar, el públic no sabiem si plorar o cridar. Ens va posar la pell de gallina. La Sondra fa gran l’òpera. I no oblidem tampoc a Carlos Alvarez que si be no estava en plenitud per problemes de veu en dies anteriors, va demostrar un cop més, la seva grandísima qualitat per fer una nit d’òpera inolvidable. Curiosament el protagonísta d’aquesta meravellosa obra sí va ser del tot olvidable.
M'agradaM'agrada
También repetí Chenier el pasado día 27 ( no quise cómodamente quedarme en casa y escucharlo por Radio ), acompañando a un amigo abonado de Les Arts y que vino expresamente a ver a Radvanosky a la que incluso ha seguido hasta el Met y Chicago.
Fue una maravilla , un gozo y lo màs importante en una funciòn de ópera, emotividad, todo lo que exhibiò Sondra Radvanosky que en sus 7funciones, ha sido la verdadera protagonista de este muy bien Chenier con la colaboraciòn de una orquesta y un concertador concentrados y vibrantes
( en esta funciòn del 27, la del excelente bis – aunque yo no soy partidario de bis alguno -, C. Alvarez estuvo pleno y elegante aunque algo reservón en su aria del tercer acto, mientras Palombi demostró su nula presencia escènica ademàs de una voz con varios colores distintos y vulgaridad total )
En resumen, a estos Cheniers yo le cambiaría el título y decir que hemos escuchado “ una nueva Ópera de Giordano, Maddalena di Coigny “
Brava por la Sondra ! ( y que esta orquesta -reforzada-se comporte siempre como ha demostrado en estos Chenier )
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim per aquest post totalment necessari!
Vaig assistir a la funció del dia 24 i tots els comentaris llegits fins ara són totalment certs. Colpidor el breu silenci que es va fer després de la primera interpretació, jo tenia els ulls oberts de bat a bat davant del que acabava de sentir, i al fer el sospir de descans per a tornar la meva pell de gallina a lloc, el Liceu va esclatar!
El bis va ser un regal, un molt bon regal penso que necessari per compensar la “normalitat” del que va ser la resta de la funció.
La complicitat que va demostrar Sondra Radvanovsky al aguantar, i finalment somriure amb tants “bravos i braves” com s’estaven cridant demanava que algú pugés a l’escenari a fer-li una abraçada!
Per a mi, i sense voler ser massa “groupie”, el gran moment de la temporada (junt amb el “Liebestod” d’Irene Theorin es clar). Brava!
M'agradaM'agrada
Ho has definit molt bé: “Això és l’òpera”
M'agradaM'agrada
Una meravella!!!! Gràcies, Joaquim.
M'agradaM'agrada
fantástica interpretaçió aixo si dona gust escoltà. Gracies per aquest tall Joaquim. Un saludo
M'agradaM'agrada
A mi em va fer plorar el dia que hi vaig anar, i una de les flautes de l’orquestra tenia la pell de gallina (em va semblar entendre del que explicava a la seva companya) i fins hi tot es va girar per a aplaudir. Un gran moment i realment aquí si em va agradar, les altres vegades que l’he vist sempre hi havia trobat un pero…
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim!
M'agradaM'agrada
No soy partidario del “bis” pues considero que obliga al artista a un esfuerzo en ocasiones sobrehumano.Debe ser el público quien ha de esforzarse en aplaudir minutos y minutos y minutos. En la función del 15 de marzo, Sondra fué la gran triunfadora y no concedió “el bis” a pesar de la insistencia .En el fondo me alegré por ella. No había aplaudido con tanta intensidad y emoción desde la interpretación de Ofelia por Natalie Dessay ( Hamlet 2003). ¡Brava,bravissima, Sondra!
M'agradaM'agrada
Estuve el día 15 y, por primera vez en mi vida, casi inmediatamente de terminar su “Mamma morta”, pedí “bis” porque aquello era, por la interpretación de la soprano y por la respuesta del público, cosa de “bis”. Aplaudimos y pateamos largo rato, pero al final la Radvanovsky no concedió la repetición, cosa que entendimos todos ante el esfuerzo que suponía. Ya, con menos funciones pendientes quizá, la gran soprano “se echó p’alante” … En cualquier caso, a todos nos hizo vibrar con o sin “bis”. Aquello, en efecto, era “ÓPERA”. Y, una vez más, (por desgracia, muy pocas), salí convencido de que si aquel teatro (dicen) es de 2ª, su público es, no “de primera”: lo siguiente.
M'agradaM'agrada
Cuando un teatro de ópera es dirigido por contables de rimbombantes ” english” títulos, los resultados son similares a los que obtendría ElBarça entrenado por un digno pescadero. Dolorosa decisión fué la de no renovar el abono de 20 años cansados de las tomaduras de pelo.
M'agradaM'agrada