Lohengrin Bayreuth 2018 Foto: dpa/Enrico Nawrath

Un any més el 25 de juliol ens retrobem amb Bayreuth, la cita wagneriana per excel·lència malgrat que quasi sempre s’escolten millors propostes a fora del turó verd.

Inicialment la inauguració de l’edició 2018 amb una nova producció de Lohengrin que ens hauria de fer oblidar per sempre més els ratolins i les pameles, es presentava com una proposta molt mediàtica amb el debuts al festival del tenor Roberto Alagna i la soprano Anna Netrebko, mentre que tant o més que ells s’esperava el retorn de la grandiosa Waltraud Meier després de la baralla, ja fa 20 anys al Wolfgang Wagner arran de la traïció comesa per la mezzosoprano de cantar Isolde a Salzburg, territori enemic i per tant segons el nèt competència deslleial. El retorn ha estat possible després de la mort de Wofgang i segurament ja en un moment massa avançat de la carrera de Meier, si bé i ja en parlarem més endavant, és pràcticament impossible trobar algú amb el magnetisme i la personalitat de la cantant alemanya.

Després de la deserció de Netrebko, massa poc aplicada per acceptar el repte que després de l’experiència a Dresden no es preveia tan excitant i exitós com es va suposar en el moment de projectar l’edició del 2018, es va anar a buscar un valor segur, la soprano Anja Harteros i quan faltava menys d’un mes per la inauguració va ser Alagna qui va fer un pas al costat (com és diu ara per fer més passadora la deserció) i va donar l’oportunitat a que fos el tenor polonès Piotr Beczala que interpretés al fill de Parsifal. Elecció magnifica que ja hagués hagut de ser la inicial. La resta es mantenia i només quedava la incògnita de la nova producció de l jove novaiorquès Yuval Sharon que avui no podré valorar tot i que no ha estat protestat, que és tota una noticia.

La direcció de Thielemann era tota una garantia i afegia al seu palmarès en el festival el títol que li mancava.

La direcció com era d’esperar, ha estat un dels grans èxits de la tarda, per rotunda, romàntica, grandiosa en els grans moments concertants i detallista i refinada en els moments més íntims. Multitud de matisos i grandiosos contrasts entre la transparència de l’acompanyament del somni d’Elsa, l’entrada del cavaller, l’inici del duo del tercer acte o el gran comiat de Lohengrin i la foscor amenaçadora de l’inici del segon  en el duo dels malignes, així com en els esclats aïrats d’Ortrud.

Hi ha pocs directors que aclaparin com el berlinès amb un Wagner tan “previsiblement” wagnerià, tot i que en el primer acte hi ha hagut un lleugeríssim dubte en el concertant, no habitual en Thielemann i molt menys a Bayreuth, on el cor sembla que sigui enregistrat de tan perfecte i equilibrat com acostuma a sonar. Ha estat sortosament una lleugeríssima pèrdua de control que amb disciplina prussiana s’ha corregit, oferint un segon i un tercer acte esplendorosos, amb l’orquestra de somni i el cor en una dimensió sobrenatural admirable any rere any.

L’altra gran triomfador ha estat Piotr Beczala, que si a Dresden ja em va meravellar, no només en a mi, ara ha triomfat sense discussió i de manera clamorosa al festival wagnerià. Magnífic de veu, magnífic de intenció, magnífic de sensibilitat i detallisme, segur i exultant sense reserves en els atacs a la zona aguda, regulant la veu i adequant-la quan cal amb mitges veus obligades i un color líric bellíssim i un timbre grat, masculí i natural. Veu segura i cant elegant, res a dir, en la línia de Konya, un autèntic i merescut triomf

Decebedora la Elsa de Harteros que amb el rols verdians de soprano spinto més exigents i ara amb el verisme, ha espatllat aquella puresa que mostrava en aquell Lohengrin a Munich. No té la puresa d’Elsa i li manca el temperament d’Ortrud, no és avui Lohengrin una òpera per a ella. Només en el duo m’ha agradat una mica, però només una mica.

Meier s’ha preparat bé per retornar a un festival que no hagués hagut de deixar mai, però la veu està en una fase de decadència i li costa mantenir una homogeneïtat vocal, que en arribar a la zona més alta perd color i s’aproxima al crit. La immensa personalitat artística i interpretativa de la cantant juga molt al seu favor i segurament vista encara deu resultar molt convincent, però malgrat que la retransmissió radiofònica també deixa entreveure aspectes molt meritoris, l’Ortrud de Meier està massa lluny de l’Ortrud de la gran Waltraud Meier.

El baríton polonès Tomasz Konieczny també debutava a Bayreuth amb el seu ja conegut Telramund. La veu no és imponent però construeix un bon i convincent personatge, ajudat per la gran direcció de Thielemann, especialment inspirat en els moments més dramàtics on intervé el personatge torturat i manipulat de Telramund.

El baix  Georg Zeppenfeld ja és un fix en la plantilla del festival, on va debutar l’any 2010 amb aquest mateix Heinrich der Vogler i on ha cantat també Marke, Hunding, Gurnemanz i el sereno de Nürnberg. Aquest any noi cantarà el fantàstic Gurnemanz de l’any passat, però el tornarem a tenir com a malèfic i mafiós (Katharina dixit) Marke, tot un luxe pel festival. Veu bonica, segura, d’autèntic baix i que s’emmotlla molt bé als diferents rols dotant-los de les personalitats més dispars. el rei del Lohengrin és poc per a ell, però dóna molta categoria a la producció.

Egils Silins és l’herald. La veu resulta més en el teatre que per ràdio, on li manca un timbre més noble per fer que les seves intervencions no sembli un sentències de mort. És un bon cantant que potser seria millor Telramund, si bé i malgrat el seu excel·lent dimoni vist al Liceu, no té la personalitat adient per a Bayreuth i en un rol tal consistents, en canvi per l’herald, amb un parell d’intervencions notòries, tampoc sembla que tingui la veu més ideal tot i la correcció de la interpretació.

Els rols més petits han estat a gran nivell i l’èxit final ha estat gran i generós per tots (massa potser) i apoteòsic per Thielemann i Beczala, en ambdós casos més que merescuts. Ara bé escoltat per ràdio fins i tot semblava un èxit prefabricat i a banda d ela sorpresa de l’èxit escènic que caldrà valorar diumenge en el streaming, les senyores han estat excessivament premiades, segons el meu criteri, criteri que tampoc cal seguir perquè us pot portar més enrabiades que satisfaccions.

Demà Parsifal amb algun canvi respecte l’edició triomfal del 2017