IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2018: PARSIFAL


Elena Pankratova (Kundry) i Andreas Schager (Parsifal) Bayreuth Foto Enrico Nawrath/Bayreuther Festspiele

Vaig un dia endarrerit ja ho sé, però no em penso estressar, ni és bo ni puc fer res per resoldre-ho, a més a més em va agradar molt més el Parsifal d’abans d’ahir que el Tristan d’ahir que ja en parlaré més endavant.

És el tercer any que es presenta aquest Parsifal que ja va ser molt ben acollit en la primera edició (proposta escènica inclosa) i ara amb el debut del director rus Semyon Bychkov i algun que altre canvi important, el festival sacre agafa una nova i interessant volada.

Bychkov ja ha triomfat a Viena dirigint Parsifal i també ho va fer al Teatro Real, ara en el temple wagnerià ha oficiat amb reverencial parsimònia fent brillar les excel·lències d’un cor i una orquestra que superen en molt els cossos estables de Viena i Madrid, és clar. Un Parsifal ha de tenir indiscutiblement un gran, expert, sensible i poderós oficiant que sàpiga mantenir la dualitat espiritual/mística dels actes extrems i la sensual/passional de l’acte central. Ell sense la petulància mediàtica o la claca bayreuthina de Thielemann que el director berlinès no necessita o la de Petrenko a Munich, que tampoc necessita, triomfa construint un relat bellíssim, que no decau, profundament humà, com la producció de Uwe Eric Laufenberg, i intens, un Parsifal sense sorpreses, amb molta qualitat, equilibri i serenor. Jo no era gaire de Bychkov i de mica m’ha anat guanyant en moltes coses, entre elles aquest Parsifal bayreuthià que mira sense complexes a Kna.

L’equipo vocal manté a Andreas Schager, m’atreviria a dir que el tenor wagnerià més desitjat, a banda del fenomen Kaufmann del que en parlaré una altra vegada ben aviat, amb un poderós Parsifal que s’imposa a mida que l’obra avança i que no s’arronsa en el segon acte amb una poderosíssima Pankratova al costat. Li costa una mica escalfar, a l’inici la veu no sona tan segura i oscil·la una mica, però com els motors dièsel necessita el seu temps per donar un gran rendiment.

També repeteix, i amb raó, la Kundry de la soprano russa Elena Pankratova, amb una veu portentosa i poderosa, sense problemes en el extenuant registre del segon acte, amb els extrems vocals ben resolts i un centre admirable, que a més a més ha anat guanyant la lògica confiança tant amb el rol, com en la producció i el festival, i esperem que això signifiqui que en edicions futures la puguem gaudir com a Ortrud o Brünnhilde, perquè ho té tot per triomfar a Bayreuth.

I també Klingsor repetia després del debut l’any passat del cantant australià Derek Welton, confirmant que no és flor d’un estiu i que caldria veure aviat en altres rols per  a baix baríton wagnerià, sortosament la llista és prou estimulant com per pensar que Welton tindrà més oportunitats..

La resta de l’important elenc eren nous a la producció, començant per l’imponent Gurnemanz de Günther Groissböck, de veu humana i de veritable baix i que pot alternar-se perfectament amb l’altre gran baix del moment Gerorg Zeppennfeld. Feia temps que els alemanys no tenien tantes veus greus notables i aquest any coincideixen a Bayreuth, com hauria de ser sempre.

També debutava a Bauyreuth com a Amfortas el baríton alemany  Thomas Johannes Mayer. La veu no és gaire bonica per radio, però la intensitat dels seus dos monòlegs em va semblar magnífica. Un Amfortas punyent

I també impressiona el Titurel d’un altre baix alemany. Tobias Kehrer, que està destinat amb la seva veu greu i fosca a agafar el testimoni d’aquells baixos anomenats negres que darrerament semblaven desterrats de la capa de la terra operística.

No cal dir que en el segon acte les noies màgiques altrament dites arreu, noies flor, van estar ben servides, així com els cavallers.

Un bon Parsifal, de nivell, sense fissures, amb un equip vocal molt potent, però que sense un oficiant com Bychkov, que sap treure partit de tots els cantants, podria ser un fracàs, perquè la mateixa Pankratova m’ha agradat més en aquesta edició que en les dirigides per Hartmut Haechen i a banda de la consolidació, segur que hi té alguna cosa a veure el director rus que ha estat capaç de treure més expressivitat de la seva compatriota.

L’edició 2018 ha començat bé i vocalment hi ha molts estímuls, però ahir amb Tristan und Isolde i malgrat la cridòria d’aprovació inexplicable al final del tercer acte, va ressorgir el pitjor Bayreuth, aquell que fa remoure les entranyes als que creuen com jo, que la mestrívola direcció de Thielemann amb veus que maltracten partitura i personatges, no serveix de gaire, al menys en a mi, però d’això ja en parlarem més endavant.

18 comments

  1. Inés T. de P.

    Gràcies per esmentar les noies màgiques “altrament dites arreu, noies flor”. Celebro que algú consideri que això de les “noies flors” és una cursilaria innecesària. Ja és hora que algú digui les coses com han de ser.

    M'agrada

    • colbran

      He localizado el cartellone original del estreno en Bayreuth en 1882 y efectivamente a las ahora denominadas “doncellas-flor” se les asigna el nombre de “Klingsor’s Zaubermädchen”. Aquí abajo está, supongo que lo he trasladado bien.

      Un saludo.

      Fede

      M'agrada

  2. Josep Julià

    Em va agafar conduint i així la vaig escoltar sencera. Encara estic estorat amb tot i tots però especialment amb en Gurnemanz. En el tercer acte no vaig poder ni voler evitar d’emocionarme. Quines coses, oi?

    M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de julio 2018 | Beckmesser

  4. colbran

    Qué maravilla de ópera!!! Es de lo más grande que se haya compuesto jamás. No me canso de escucharla o verla y mi devoción por esta mágica obra se lo debo a Eva Randová y su Kundry que en sus diversas actuaciones en el Liceu y en su fabulosa versión videográfica de 1991, procedente de Bayreuth, al lado de Jerusalem, Sotin, Weikl, Salminen y dirección de Horst Stein, consiguió dejarme marcado de por vida. Hasta no coincidir con Randová se me hacía algo densa y prefería “Die Walküre”, “Die Götterdämerung” o “Die Meistersinger von Nürnberg”, no tanto “Tristan und Isolde” por culpa del inacabable monólogo de Tristan en el acto III, pero esta temporada he logrado disfrutarlo con Stefan Vincke por primera vez.

    Esta versión que nos propone Joaquim y que he escuchado casi en su totalidad es muy interesante, principalmente por la dirección musical y deseo poder disfrutar de su visionado si algún día se programa o se edita en DVD/BluRay, para poder disfrutar más de las magníficas voces que la interpretan.

    Liked by 1 person

  5. Fer

    Meravellosos aquells anys del Patronat Promusica al Liceu, en un mateix repartiment podien estar la gran Eva Randova, Simon Estes o el malograt tenor Peter Hofmann, o altres coses com Domingo cantant La fanciulla del West, Kraus la fille du Regiment, K. Malfitano Traviata, Gundula Janowitz Die Fledermaus etc.

    M'agrada

    • colbran

      Y que lo digas! Qué maravillosa Malfitano en “Traviata” y el resto de cantantes que has citado, pero me detengo en “La fanciulla del West”, una de mis óperas preferidas de Puccini, y lo hago porque Plácido Domingo ha sido el único tenor que me ha hecho llorar a lágrima viva cuando cantaba “Ch’ella mi creda libero e lontanp”, parecía que el compositor de Lucca la hubiera compuesto para él. Y qué escenografía!!! Un 10 absoluto!!!. Una de las mejores que he visto en toda mi vida. Y tanto Marilyn Zschau como Silvano Carroli estuvieron espléndidos. Y luego dirán que somos nostágicos y de la Vieja Guardia o algo parecido, cuando la evidencia nos da la razón. Afortunadamente existe una edición en DVD del estreno de la producción de Piero Faggioni en el Covent Garden, pero el resultado global no es ni mucho menos como el conseguido en el Liceu. Plácido Domingo y Silvano Carroli mejor aquí y Marilyn Zschau mucho mejor que Carol Neblett y en cuanto a la producción en Londres la noria del tercer acto estaba quieta y en el Liceu giraba y daba una impresión magnífica.

      M'agrada

  6. Un Schager muy mermado, sin duda. En cuanto al Amfortas de este año…. me llevé todo el rato añorando la escalofriante creación de G. Finlay en Berlín . A Byshkov le faltaba emoción y cierto ímpetu en ciertos momentos que los requerían , pero sin duda ha estado muy correcto

    M'agrada

  7. scriabin

    Fantàstic Parsifal, orquestralment parlant. El primer acte el vaig trobar meravellós, lleuger, claríssimament articulat que permetia seguir totes les veus transparentment, i amb aquesta inèrcia permetia entendre molt millor les frases que habitualment queden mortes amb les habituals direccions aplomades. Molt refrescant i original, el què sempre s’agraeix per tal d’aportar coses noves. Ben lluny de Kna i en la línea de Boulez i Krauss. Els segon i tercer actes en van semblar una mica menys interessants i més en la línea dels Parsifal més standard.

    M'agrada

  8. Pikovaya Dama

    En las anotaciones del libretto de Parsifal consta: Die Mädchen der ersten Gruppe und des ersten Chores kommen, mit dem Folgenden, ganz in Blumengrwändern, selbst Blumen erscheinend, zurück und stürzen sich sofort auf Parsifal.
    Las muchachas del primer grupo y del primer coro y el siguiente, vuelven ataviadas de ropajes de flores, apareciendo ser ellas mismas flores y se precipitan sobre Parsifal

    M'agrada

    • colbran

      El cartellone del estreno en Bayreuth arriba mostrado especifica claramente la denominación escogida por Wagner, lo cual no contradice las indicaciones del libretto al especificar su comportamiento. Es decir son “Zaubermädchen” y se muestran como flores, de ahí que posteriormente se ha ido aceptando la denominación de “Blumenmädchen”, pero originalmente Wagner escogió “Klingsor’s Zaubermädchen” para identificarlas en el reparto, eso es innegable.

      M'agrada

  9. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de agosto 2018 | Beckmesser

  10. albert

    Com sempre, enhorabona per l’excel.lència de la página i lo ajustat de la crítica. He aprofitat l’estança a Bayreuth per visitar la tomba de Peter Hofmann, a Wunsiedel: un tenor que superava en tot a Andreas Schager i en quasi tot a Beczala, als quals, no obstant, cal elogiar. El record del seus Parsifal, Siegmund i Lohengrin ens acompanyen als liceistes!

    M'agrada

  11. JordiP

    Per a mi encara és una obra “pendent”, la he vist un cop en directe al Liceu i haig de confessar que em vaig aburrir com una ostra. Se que li haig de donar una segona oportunitat, així que aprofitaré aquesta versió que comenteu.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: