Jonas Kaufmann Festival de Peralada 28 de juliol de 2018. Fotografia de Miquel González / Shooting gentilesa del FIMCP

Tercera visita de Jonas Kaufmann al Festival del Castell de Peralada. La primera l’any 2012 amb un programa variat que incloïa òpera italiana i francesa (Ponchielli, Zandonai, Bizet i Mascagni, i a la segona Giordano i Wagner. A la tanda de propines: Puccini, Tauber, De Curtis i Refice. Va ser un concert esplèndid i catàrtic.

Va tornar dos anys més tard oferint un concert d’estructura similar amb Verdi i Massenet a la primera part, i Wagner a la segona. Mentre que a la tanda de propines va cantar Puccini, Cilea i Lehár.

En les dues ocasions anteriors l’orquestra acompanyant va ser la de Cadaqués, i en aquelles com en aquesta, el director, però més valdria dir el marcador de compassos, va ser el seu amic Jochen Rieder.

Per la tercera visita Jonas Kaufmann no es va trencar el cap, a banda que va repetir el concert que havia fet feia pocs dies al Teatro Real de Madrid, motiu per el qual l’orquestra aquesta vegada va ser la del teatre madrileny, va triar obres que ja havia cantat en les dues ocasions anteriors, quelcom que no deixa de ser poc interessant i mostra una cert manca de sensibilitat de part de l’artista en vers el públic,

Si bé en l’elecció de les obres orquestrals hi va haver una certa originalitat, amb la Bacchanale de Samson et Dalila de Saint-Saëns, en la versió menys passional i eròtica que jo hagi escoltat mai, la “Danse bohème” de Carmen, i les decoratives havanera de Chabrier i “Le dernier sommeil” de La Viérge de Massenet; en les vocals Kaufmann ens va cantar “Ah, léve-toi, soleil” de Roméo et Juliette (primícia a Peralada), “La fleus que tu m’avais jetée” que ja havia cantat el 2012, el sensacional “Rachel, quand du Seigneur” de la sensacional “La Juive” de Halévy (primícia i potser el millor de la nit) i la impactant “Ò souverain” de Le Cid de Massenet, que ja havia cantat el 2014.

A la segona part l’orquestra va ser la protagonista en la cavalcada de “Die Walküre” la llarguíssima obertura de Die Meistersinger von Nürnberg” que omple minutatge i esdevé excessiva si director i orquestra no la dignifiquen i el preludi del primer acte de Lohengrin, mentre que el tenor ens va oferir, com en el 2014, “Ein Schwert verhiess mir der Vater” segurament per encaterinar-nos amb els “Walse, Walse” aixòi si, magnífics i que allarga a plaer (com ja va fer l’any 2014), el preciós “Morgenlich” de Meistersinger que era una primícia a Peralada i l’obligat  “In fernem land” que no hi ha dubte que me’l dedica i que ja havia cantat l’any 2012.

A les propines no va poder ser més coherent: òpera francesa amb un sensacional “Porquoi me reveiller” del Werther (primícia), el sempre magnífic i efectiu “Winterstürme“ de ·Die Walküre” que també ens havia ofert l’any 2012 i la preciosa dedicatòria a la memòria de la senyora Carmen Mateu, ànima del festival fins la seva mort ocorreguda el 23 de gener passat, amb un xiuxiuejant “Traume” dels Wesendonck que també ens havia cantat l’any 2014.

No cal interpretar-ho d’una altra manera, aquest concert és un bolo d’estiu, luxós, perquè el tenor és el cantant més  desitjat i perquè reuneix en els magnífics jardins del castell empordanès al bo i millor de la colònia d’estiuejants de la zona, en aquest cas a l’inici de les vacances, però ni la immensa majoria del públic té gaires ganes d’exercicis d’estil justificats i refinats com els que el tenor ofereix quan canta el repertori francès, amb aguts afalsetats, mitges veus i pianíssims poc audibles més enllà de les llotges de la zona vip, ni crec que sigui Wagner l’elecció més adient en no ser un compositor fàcilment extractable en un concert que alterna fragments musicals i vocals, que tenen pràcticament l’obligació d’acabar cada fragment en èxtasis catàrtic per acontentar als més pinyolaires, que en aquests esdeveniments i concerts són la immensa majoria.

Poc importa que el director Jochen Rieder no pugui imposar un cert criteri perquè allà qui mana és Kaufmann i menys encara quan Rieder dirigeix només a l’orquestra i mostra la incapacitat de crear alguna cosa mínimament interessant, perquè com succeeix la immensa majoria de vegades, aquests fragments són el preu que s’ha de pagar en un concert on al públic ni l’interessen gens els fragments orquestrals i  a vegades penso que ni els vocals (a la segona part tement que Wagner els fos excessiu per  a una nit del mes de juliol, alguns van marxar).

Un concert com el d’ahir amb un director més implicat, atent, refinat i amb criteri, segurament beneficiaria al propi cantant i en conseqüència al públic, però els divos que també són humans, sovint errant i acostumen a portar el seu director, com si fos el seu pianista, i en realitat no és ben bé igual. Que la meitat del concert el públic hagi d’escoltar a una orquestra amb ganes de vacances en mans d’un director rutinari, i que en canvi hagi pagat les localitats a preu d’or amb incrustacions de pedres precioses, no deixa de ser excessiu tot i que la presència de Jonas Kaufmann en un estat vocal esplèndid ho justifiqui quasi tot. Dic quasi perquè amb un estat vocal esplèndid encara es pot ser més exigent i demanar i desitjar que un bon concert podés acabar sent memorable.

I Kaufmann? El tenor bavarès va estar esplèndid, no generós a dojo, més aviat especulant com acostuma a fer darrerament però de manera més adient amb el repertori que interpretava, perquè si bé en el italià segons quins aguts atacats des del pianíssim i amb reguladors  cautelars no tenen justificació estilística, en el francès són d’obligada execució, altra cosa és que el públic vulgui escoltar un “A léve-toi soleil” a la Corelli (no em ve al cap un Roméo menys adient) i l’altra és que Kaufmann no trobés malgrat l’exquisida voluntat de ser estilista, el punt just per arrancar en la primera ària l’entusiasme que el públic volia. Tampoc a la conegudíssima ària de Don José, el públic que volia carnassa va ser satisfet ja que aquells refilats semblaven que el tenor volgués amagar el cap sota l’ala i això per a un públic pinyolaire de pro, és sacríleg.

Va ser en l’imponent ària de Éléazar quan el tenor, potser una mica amb la mosca darrera l’orella en veure que el públic no embogia després de la segona ària, va posar tota la intenció emotiva en un fragment tan inspirat, preciós i propens com el “Rachel, quand du Seigneur” que aleshores si, en acabar va aixecar i amb raó, un tsunami embogit d’entusiasme. Quan es podrà veure aquesta òpera al Liceu? I ja amb el públic receptiu va concloure la primera part amb l’ària de Le Cid, un altre moment de força que Kaufmann, amb la veu robusta i l’emissió lliure, va fer brillar amb força, gust i intensitat interpretativa. El públic volia allò i no va entendre que els fragments de Roméo o Don José, necessitàvem d’una dolçor que en l’estil francès es tradueix de manera ben diferent que en l’italià.

I amb el públic predisposat, a la segona part Wagner.

Sense cap mena de dubte el millor compositor per a Kaufmann, on la veu, l’estil, la impostació i el fraseig s’adeqüen sense cap mena d’artificis i on ell es mostra més segur i menys especulador. Ara bé, com extractar Wagner sense cometre wagnericidis? Doncs impossible. No hi ha cosa més antinatural que fer acabar un fragment wagnerià amb un acord conclusiu quan en la partitura no existeix, ni molts menys encara buscar l’aplaudiment fàcil amb unes notes finals que el demanen, perquè Wagner ni ho busca ni ho permet. Per això que després de un fenomenal  “Ein Schwert verhiess mir der Vater” on el lluïment dels “Wälse, Wälse!” es mostra a la meitat del fragment el final forçat no deixa de ser una decepció, perquè jo al menys voldria que allò continués fins acabar el primer acte.

El mateix podria dir de la cançó del premi o del mateix “In Fernem Land” tot i que aquestes dues tenen un format tancat més italianitzant, la composició i estructura no demanen en cap cas l’aplaudiment conclusiu.

Kaufmann es va mostrar pletòric i la veritat és que el Wagner que ofereix ell no està a l’alçada de la resta de tenors wagnerians de l’actualitat. En el repertori francès pot tenir rivals, en l’italià no cal dir-ho, però en el repertori wagnerià no hi ha actualment cap tenor que li pugui fer la més mínima ombra. El seu Lohengrin continua sent fascinant per com estructura el relat, com atorga l’emotiva progressió del comiat i com aconsegueix posar-te el cor en un puny. Potser hi ha qui el canti més bonic? Potser, però millor no.

En el Walther es va trobar a faltar un director i orquestra que l’acompanyés amb més delicadesa, No el tempo em va semblar apropiat ni els equilibris i atmosferes necessàries per crear l’ambient idíl·lic del fragment, em van semblar els més apropiats, Allà es necessitava a banda d’un tenor de primera, que ja el teníem, un director de primera i no va ser el cas.

El final amb un “In fernem land” marca de la casa, és a dir admirable, millor que l’escoltat a París i al nivell de les millors versions de Munich o la Scala, va fer esclatar al públic que segurament esperaven que en la tanda de propines el tenor cantés napolitanes, adeus a la vida o “Nessum dorma”, però no, la coherència que agraeixo, va fer que la tanda de pròpies s’obrís amb l’ària més famosa de Werther, “Pourquoi me revéiller?” que Kaufmann va brodar, per intensitat, estil i elegància. Emotivitat a flor de pell i públic rendit.

Seguidament va retornar al Siegmund amb un cant de la primavera exultant (quina manera de perdre el temps amb Chénier, Turiddu & Cia). La veu heroica i el cant passional donant tot el sentit al personatge, sense les oscil·lacions esgotadores de tants tenors wagnerians, amb ímpetu, lirisme i sensualitat, sense defallir i amb energia contagiosa, són la prova fefaent de que si és el tenor del moment és per alguna cosa.

El detall d’incloure el “Träume” va ser un preciós homenatge a la Sra Mateu, el marc era l’idoni per raons obvies, tot i que una peça tan delicada i cantada com es requereix, de manera embolcallant i a cau d’orella, no ho era en un auditori on aquesta mena de subtileses està vetada per mes del 50% de l’aforament. Jo que vaig tenir la sort i el privilegi d’estar en un lloc magnífic ho vaig gaudir molt, però era obvi que a dalt de tot de la graderia aquell regal era inaudible.

Nit esplèndida, que no va arribar a ser excepcional com ho va ser el recital del dia anterior del tenor Camarena, però que situa al festival al capdavant de les cites operístiques estiuenques de tot l’estat.

El públic va sortir entusiasmat i jo, que voleu que us dugui, també