IN FERNEM LAND

PERALADA 2018: CONCERT DE JONAS KAUFMANN


Jonas Kaufmann Festival de Peralada 28 de juliol de 2018. Fotografia de Miquel González / Shooting gentilesa del FIMCP

Tercera visita de Jonas Kaufmann al Festival del Castell de Peralada. La primera l’any 2012 amb un programa variat que incloïa òpera italiana i francesa (Ponchielli, Zandonai, Bizet i Mascagni, i a la segona Giordano i Wagner. A la tanda de propines: Puccini, Tauber, De Curtis i Refice. Va ser un concert esplèndid i catàrtic.

Va tornar dos anys més tard oferint un concert d’estructura similar amb Verdi i Massenet a la primera part, i Wagner a la segona. Mentre que a la tanda de propines va cantar Puccini, Cilea i Lehár.

En les dues ocasions anteriors l’orquestra acompanyant va ser la de Cadaqués, i en aquelles com en aquesta, el director, però més valdria dir el marcador de compassos, va ser el seu amic Jochen Rieder.

Per la tercera visita Jonas Kaufmann no es va trencar el cap, a banda que va repetir el concert que havia fet feia pocs dies al Teatro Real de Madrid, motiu per el qual l’orquestra aquesta vegada va ser la del teatre madrileny, va triar obres que ja havia cantat en les dues ocasions anteriors, quelcom que no deixa de ser poc interessant i mostra una cert manca de sensibilitat de part de l’artista en vers el públic,

Si bé en l’elecció de les obres orquestrals hi va haver una certa originalitat, amb la Bacchanale de Samson et Dalila de Saint-Saëns, en la versió menys passional i eròtica que jo hagi escoltat mai, la “Danse bohème” de Carmen, i les decoratives havanera de Chabrier i “Le dernier sommeil” de La Viérge de Massenet; en les vocals Kaufmann ens va cantar “Ah, léve-toi, soleil” de Roméo et Juliette (primícia a Peralada), “La fleus que tu m’avais jetée” que ja havia cantat el 2012, el sensacional “Rachel, quand du Seigneur” de la sensacional “La Juive” de Halévy (primícia i potser el millor de la nit) i la impactant “Ò souverain” de Le Cid de Massenet, que ja havia cantat el 2014.

A la segona part l’orquestra va ser la protagonista en la cavalcada de “Die Walküre” la llarguíssima obertura de Die Meistersinger von Nürnberg” que omple minutatge i esdevé excessiva si director i orquestra no la dignifiquen i el preludi del primer acte de Lohengrin, mentre que el tenor ens va oferir, com en el 2014, “Ein Schwert verhiess mir der Vater” segurament per encaterinar-nos amb els “Walse, Walse” aixòi si, magnífics i que allarga a plaer (com ja va fer l’any 2014), el preciós “Morgenlich” de Meistersinger que era una primícia a Peralada i l’obligat  “In fernem land” que no hi ha dubte que me’l dedica i que ja havia cantat l’any 2012.

A les propines no va poder ser més coherent: òpera francesa amb un sensacional “Porquoi me reveiller” del Werther (primícia), el sempre magnífic i efectiu “Winterstürme“ de ·Die Walküre” que també ens havia ofert l’any 2012 i la preciosa dedicatòria a la memòria de la senyora Carmen Mateu, ànima del festival fins la seva mort ocorreguda el 23 de gener passat, amb un xiuxiuejant “Traume” dels Wesendonck que també ens havia cantat l’any 2014.

No cal interpretar-ho d’una altra manera, aquest concert és un bolo d’estiu, luxós, perquè el tenor és el cantant més  desitjat i perquè reuneix en els magnífics jardins del castell empordanès al bo i millor de la colònia d’estiuejants de la zona, en aquest cas a l’inici de les vacances, però ni la immensa majoria del públic té gaires ganes d’exercicis d’estil justificats i refinats com els que el tenor ofereix quan canta el repertori francès, amb aguts afalsetats, mitges veus i pianíssims poc audibles més enllà de les llotges de la zona vip, ni crec que sigui Wagner l’elecció més adient en no ser un compositor fàcilment extractable en un concert que alterna fragments musicals i vocals, que tenen pràcticament l’obligació d’acabar cada fragment en èxtasis catàrtic per acontentar als més pinyolaires, que en aquests esdeveniments i concerts són la immensa majoria.

Poc importa que el director Jochen Rieder no pugui imposar un cert criteri perquè allà qui mana és Kaufmann i menys encara quan Rieder dirigeix només a l’orquestra i mostra la incapacitat de crear alguna cosa mínimament interessant, perquè com succeeix la immensa majoria de vegades, aquests fragments són el preu que s’ha de pagar en un concert on al públic ni l’interessen gens els fragments orquestrals i  a vegades penso que ni els vocals (a la segona part tement que Wagner els fos excessiu per  a una nit del mes de juliol, alguns van marxar).

Un concert com el d’ahir amb un director més implicat, atent, refinat i amb criteri, segurament beneficiaria al propi cantant i en conseqüència al públic, però els divos que també són humans, sovint errant i acostumen a portar el seu director, com si fos el seu pianista, i en realitat no és ben bé igual. Que la meitat del concert el públic hagi d’escoltar a una orquestra amb ganes de vacances en mans d’un director rutinari, i que en canvi hagi pagat les localitats a preu d’or amb incrustacions de pedres precioses, no deixa de ser excessiu tot i que la presència de Jonas Kaufmann en un estat vocal esplèndid ho justifiqui quasi tot. Dic quasi perquè amb un estat vocal esplèndid encara es pot ser més exigent i demanar i desitjar que un bon concert podés acabar sent memorable.

I Kaufmann? El tenor bavarès va estar esplèndid, no generós a dojo, més aviat especulant com acostuma a fer darrerament però de manera més adient amb el repertori que interpretava, perquè si bé en el italià segons quins aguts atacats des del pianíssim i amb reguladors  cautelars no tenen justificació estilística, en el francès són d’obligada execució, altra cosa és que el públic vulgui escoltar un “A léve-toi soleil” a la Corelli (no em ve al cap un Roméo menys adient) i l’altra és que Kaufmann no trobés malgrat l’exquisida voluntat de ser estilista, el punt just per arrancar en la primera ària l’entusiasme que el públic volia. Tampoc a la conegudíssima ària de Don José, el públic que volia carnassa va ser satisfet ja que aquells refilats semblaven que el tenor volgués amagar el cap sota l’ala i això per a un públic pinyolaire de pro, és sacríleg.

Va ser en l’imponent ària de Éléazar quan el tenor, potser una mica amb la mosca darrera l’orella en veure que el públic no embogia després de la segona ària, va posar tota la intenció emotiva en un fragment tan inspirat, preciós i propens com el “Rachel, quand du Seigneur” que aleshores si, en acabar va aixecar i amb raó, un tsunami embogit d’entusiasme. Quan es podrà veure aquesta òpera al Liceu? I ja amb el públic receptiu va concloure la primera part amb l’ària de Le Cid, un altre moment de força que Kaufmann, amb la veu robusta i l’emissió lliure, va fer brillar amb força, gust i intensitat interpretativa. El públic volia allò i no va entendre que els fragments de Roméo o Don José, necessitàvem d’una dolçor que en l’estil francès es tradueix de manera ben diferent que en l’italià.

I amb el públic predisposat, a la segona part Wagner.

Sense cap mena de dubte el millor compositor per a Kaufmann, on la veu, l’estil, la impostació i el fraseig s’adeqüen sense cap mena d’artificis i on ell es mostra més segur i menys especulador. Ara bé, com extractar Wagner sense cometre wagnericidis? Doncs impossible. No hi ha cosa més antinatural que fer acabar un fragment wagnerià amb un acord conclusiu quan en la partitura no existeix, ni molts menys encara buscar l’aplaudiment fàcil amb unes notes finals que el demanen, perquè Wagner ni ho busca ni ho permet. Per això que després de un fenomenal  “Ein Schwert verhiess mir der Vater” on el lluïment dels “Wälse, Wälse!” es mostra a la meitat del fragment el final forçat no deixa de ser una decepció, perquè jo al menys voldria que allò continués fins acabar el primer acte.

El mateix podria dir de la cançó del premi o del mateix “In Fernem Land” tot i que aquestes dues tenen un format tancat més italianitzant, la composició i estructura no demanen en cap cas l’aplaudiment conclusiu.

Kaufmann es va mostrar pletòric i la veritat és que el Wagner que ofereix ell no està a l’alçada de la resta de tenors wagnerians de l’actualitat. En el repertori francès pot tenir rivals, en l’italià no cal dir-ho, però en el repertori wagnerià no hi ha actualment cap tenor que li pugui fer la més mínima ombra. El seu Lohengrin continua sent fascinant per com estructura el relat, com atorga l’emotiva progressió del comiat i com aconsegueix posar-te el cor en un puny. Potser hi ha qui el canti més bonic? Potser, però millor no.

En el Walther es va trobar a faltar un director i orquestra que l’acompanyés amb més delicadesa, No el tempo em va semblar apropiat ni els equilibris i atmosferes necessàries per crear l’ambient idíl·lic del fragment, em van semblar els més apropiats, Allà es necessitava a banda d’un tenor de primera, que ja el teníem, un director de primera i no va ser el cas.

El final amb un “In fernem land” marca de la casa, és a dir admirable, millor que l’escoltat a París i al nivell de les millors versions de Munich o la Scala, va fer esclatar al públic que segurament esperaven que en la tanda de propines el tenor cantés napolitanes, adeus a la vida o “Nessum dorma”, però no, la coherència que agraeixo, va fer que la tanda de pròpies s’obrís amb l’ària més famosa de Werther, “Pourquoi me revéiller?” que Kaufmann va brodar, per intensitat, estil i elegància. Emotivitat a flor de pell i públic rendit.

Seguidament va retornar al Siegmund amb un cant de la primavera exultant (quina manera de perdre el temps amb Chénier, Turiddu & Cia). La veu heroica i el cant passional donant tot el sentit al personatge, sense les oscil·lacions esgotadores de tants tenors wagnerians, amb ímpetu, lirisme i sensualitat, sense defallir i amb energia contagiosa, són la prova fefaent de que si és el tenor del moment és per alguna cosa.

El detall d’incloure el “Träume” va ser un preciós homenatge a la Sra Mateu, el marc era l’idoni per raons obvies, tot i que una peça tan delicada i cantada com es requereix, de manera embolcallant i a cau d’orella, no ho era en un auditori on aquesta mena de subtileses està vetada per mes del 50% de l’aforament. Jo que vaig tenir la sort i el privilegi d’estar en un lloc magnífic ho vaig gaudir molt, però era obvi que a dalt de tot de la graderia aquell regal era inaudible.

Nit esplèndida, que no va arribar a ser excepcional com ho va ser el recital del dia anterior del tenor Camarena, però que situa al festival al capdavant de les cites operístiques estiuenques de tot l’estat.

El públic va sortir entusiasmat i jo, que voleu que us dugui, també

 

 

17 comments

  1. David Serra

    Absolutament d’acord amb les teves valoracions. Llastima q el director fos tan fluix (quina sensació de caos en moments dels Mestres Cantaires). També es va notar que poc va apreciar el públic en general la meravellosa sensibilitat i tècnica vocals de Kaufmann a les dues primeres àries. A part de cantant, té per mi un bon gust i rigor extraordinaris quan vol i pot, i ahir era el cas!

    M'agrada

  2. Sira Hernández

    Benvolgut Joaquim ,

    Ahir vaig ser-hi jo també al recital de Jonas Kaufmann. Estic d’acord amb tú totalment , sobre l’orquestra i el director. El Jonás Kaufmann és magnific pero on jo hi era no el sentiem prou… massa opac el só de la seva veu…Una llàstima (i vergonya per els organitzadors )per el preu de les entradas…

    Petons i bon estiu!

    Sira

    El El dom, 29 jul 2018 a las 14:45, IN FERNEM LAND escribió:

    > Joaquim posted: ” Tercera visita de Jonas Kaufmann al Festival del Castell > de Peralada. La primera l’any 2012 amb un programa variat que incloïa òpera > italiana i francesa (Ponchielli, Zandonai, Bizet i Mascagni, i a la segona > Giordano i Wagner. A la tanda de propines: ” >

    M'agrada

  3. colbran

    Subrayo lo escrito por Joaquim, pero quiero añadir que su “Pourquoi me revéiller?” fue lo que más me conmocionó emocionalmente de toda la noche y una de las mejores versiones que he escuchado en toda mi vida. En Wagner estuvo sensacional y cantando francés se acercó cuanto pudo y creyó conveniente al puro estilo lírico galo. Kaufmann en muy buena forma.

    Me hubiera gustado asistir al extraordinario recital de la noche anterior en la Esglesia del Carme de Peralada -visto por TVE2- del fenomenal tenor mejicano Javier Camarena, por su derroche de facultades, su calidez humana y su perfección estilística y porque dedicó la primera parte de su programa al gran personaje y “hombre orquesta” que fue el sevillano baritenor-compositor-director de escena y orquesta-empresario-maestro de canto-divulgador empedernido de las óperas de Mozart-legendario “Don Giovanni” (reconocido incluso por Da Ponte)…y padre de la legendaria contralto María Malibran, cuya aria de “La mort du Tasse” cantó con tal derroche de expresión y maravllosa voz que dejó al público tan extasiado como a mí, máxime cuando acabo de leer su elaboradísima biografía escrita por el estudioso erudito James Ramdoski que lleva prácticamente toda su vida dedicada a la búsqueda de información y divulgación de todo lo relativo a este genio casi olvidado que es y fue Manuel García.

    Volviendo al concierto de ayer por la noche, la versión de la “Bacchanale” de “Samson et Dalila”, como arranque musical del evento, es de lo más deleznable que he escuchado en toda mi vida. Me daban ganas de “esconderme” dentro de mi mismo de pura vergüenza. Cómo es posible que Kaufmann escoja este director Rieder para dirigir sus conciertos?

    M'agrada

    • alex

      Parece Fede que este Recital del espléndido Javier Camarena ( que ganas tengo de sus Puritani prox. octubre!), se puede descargar y escuchar de la web de Radio Clásica y RTVE.

      M'agrada

      • colbran

        Lo siento, Pepa G, pero el laringoscopio lo inventó su hijo Manuel Patricio (Rodríguez, verdadero primer apellido de su padre) García en 1854, cuando el celebrado Manuel García padre llevaba 22 años ya fallecido.Fue un mediocre barítono pero se convirtió en digno sucesor de su padre como maestro de canto y llegó a vivir hasta los 101 años (1805-1906). Fue maestro de la legendaria soprano sueca Jenny Lind y de la celebrada maestra de canto y mezzo-soprano alemana Mathilde Marchesi que -como ya dije con anterioridad- compuso para su alumna Nellie Melba el duo de flauta y soprano en la cadencia -no escrita por Donizetti- de la escena de la locura de “Lucia di Lammermoor” en 1880.

        M'agrada

  4. JordiP

    Gracies Joaquim per l’apunt cel·lebro que segueixi havent-n’hi! En Kaufmann em va decebre força quan va venir al Liceu aixi que no crec que faci kilometres per ell, usant expressio d’en Colbran.

    M'agrada

  5. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de julio 2018 | Beckmesser

  6. albertodossi

    No sé perquè, però quan ens vam saludar dissabte ens vam dir. “Ens anem fent grans…”. Aquesta obvietat la corroboro pel fet que, a mesura que passen els anys, cada cop més hi coincideixo plenament amb les teves crítiques…..
    Trobo que Kaufmann estava a un nivell vocal molt millor que en el Chenier del Liceu, en el que va deixar llums i ombres.
    Les seves interpretacions d’àries en francès van ser un prodigi de tècnica vocal: el final en piano i posterior engrandiment i disminució dels aguts finals de les àries del Romeu (Parais!) i de Carmen (a Toi!). Tot i així, tinc certs dubtes de la seva pronunciació (La fleur que tu m’avais jetÍ, va pronunciar i altres es com is) i de si aquests pianos estan així escrits (per exemmple, hauré de mirar la partitura per veure si en la de la Juive, en la segona represa s’ha de fer en aquell piano).
    No obstant això, crec que Kaufmann on encaixa plenament és en el repertori wagnerià. També dubto si el piano inciial de In fernem land està escrit (això o sabràs tu, Joaquím!), però, en conjunt unes interpretacions en que s’ha de reconèixer que és un gran cantant i l’intèrpret idoni de l’heroi wagnerià.
    Vaig poder constatar també de la importància de l’orquestra i el seu director, especialment en els passatges wagnerians. No havia sentit mai una cavalcada de les walkiries tan sosa i sense provocar cap mena de vibració (i mira que és fàcil, al igual que amb el passatge de la Carmen o la Bachanale de Samson). Igualment el preludi de Lohengrin va ser molt pla, sense emoció. En fi, sense ser un entès, la prestació del’orquestra i del concertador, en la meva opinió, va estar molt lluny de la qualitat i el nivell del cantant al que acompanyaven i d’un Festival com el de Peralada (i dels preus de les entrades!).
    Entenc que, pels teus comentaris, en 2012 i 2014 Kaufmann estava en millor condicions vocals . M’he quedat amb les ganes de sentir-ho.
    Per cert, Fede, ja saps quin tenor vam sentir en el viatge de tornada????

    Liked by 1 person

  7. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de agosto 2018 | Beckmesser

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: