IN FERNEM LAND

LICEU 2018/2019: I PURITANI (1)


Javier Camarena i Pretty Yende a I Puritani Liceu 2018 Fotografia de © A Bofill gentilessa del departamwnt de premsa del GTL

I Puritani una altra vegada i amb una mandra infinita abans d’entrar, però quan et trobes uns cantants que et fan oblidar la estúpida lletjor d’una producció horrible o fins i tot la nul·litat d’un director musical que els perjudicava més que no pas ajudava, vol dir que ha triomfat l’òpera i malgrat la tossuderia inacceptable de directors artístics que lloguen produccions sense haver-les vist abans perquè si Scheppelmann l’havia vist aleshores hauria de dimitir ja, i si no és així també, per portar-la sense saber el que portava. Però per sort i justícia, el cant i les veus s’han imposat fent que el públic embogís.

No n’hi ha hagut per menys perquè Javier Camarena és sense cap mena de dubte per la meva part, el millor Arturo que he escoltat mai, en viu i en disc. Mai cap altre Arturo dels que havia escoltat, fins i tot en les gravacions d’estudi, m’havia fet creure que aquesta partitura endimoniada era fàcil, perquè ell la canta amb una seguretat, facilitat i sobretot sentiment, extraordinaris. El millor tenor mexicà que ha donat la brillant història tenoril d’aquest país, emociona en un rol on normalment els tenors bons i molt bons només enlluernen. Camarena canta amb una cura extrema el text i fa que aquest s’uneixi amb naturalitat a una partitura només a l’abast dels “fuori clase”, Jo agraeixo enormement que ahir no fes el Fa inhumà A “Credeasi, misera” una nota antinatural per a una veu masculina. Molts quan la fan sembla que els hagin enganxat l’entrecuix amb la tapa del piano, i altres, com és el cas meritori d’Albelo en el segon repartiment llança una canonada tan espectacular com impròpia del belcanto i d ela època, on tots sabem que quan es feien aquestes notes eren totes en falset. Fa front a tots els sobreaguts, fins el Re bemoll amb una naturalitat extraordinària, sense canviar el color i amb una dolçor sobrenatural, sense forçar l’emissió i sense semblar que hi deixa la vida. Però amb la dificultat la tessitura garantida, el que em meravella del tenor mexicà és la capacitat que té per emocionar amb una línia de cant elegantíssima, un so net, càlid i viril i una tècnica al servei de la bellesa, absolutament envejable. La veu és més bonica que la de Kraus, més càlida que la de Gedda i el cant és molt més expressiu que el de Pavarotti, per  a mi fins l’arribada del mexicà, els tres grans exponents de l’Arturo perfecte. No cal dir que en aquest rol és més complert que l’insuficient i poc apropiat Flórez i per suposat que tots els altres tenors que actualment s’atreveixen amb l’Arturo. És tota una revelació de com cantar que deixarà una petjada definitiva i un llistó inabastable. Estic absolutament trasbalsat d’aquest línia, d’aquest control de l’emissió, dels reguladors, de la respiració, de com és capaç d’utilitzar la veu al servei de l’emoció i de fer-ho bonic i trasbalsador. El Liceu mentre ell canta s’atura i s’agenolla.

Pretty Yende és una deliciosa Elvira, però mentre el tenor ha fet el cim, ella encara està en una etapa ascendent de la seva brillantíssima carrera. Li queden coses per polir, perfeccionar i dominar. Hi ha una frescor que genera entusiasme perquè el seu cant és sincer, net, allunyat d’artificis. Té un fraseig magnífic i només hi ha uns aspectes tècnics que cal que resolgui en alguns atacs a l’agut, ja que la veu s’aprima massa o perd color quedant una mica esblanqueïda en la zona de pas. Quan fa les coloratures està esplèndida, però en el primer acte va quedar una mica pàl·lida en la polonesa “Son vergin vezzosa” , una peça on les grans Elvira fan una aportació enlluernadora i virtuosística, però a ella li queda massa discreta i també no acaba d’excel·lir en el final del primer acte, dit amb bon sentiment, però amb una mica de manca de profunditat emotiva, és clar que el Sr Franklin no l’ajuda gaire. Només és en la gran escena del segon acte on comença a agafar una volada distingida que ja no la deixarà escapar. Va obtenir un èxit clamorós, justificat? Si, però no tant com per igualar-se a Camarena, perquè ell si que ha arribat al zenit i esperem que sigui per quedar-se molts anys allà dalt.

Magnífic Mariusz Kwiecien com a Riccardo Talbot. Ell si que està a l’alçada dels dos protagonistes, tot i que el seu rol malgrat tenir una escena important en solitari, a banda del gran duo amb Lord Giorgio, empal·lideix davant de la importància d’Arturo i Elvira. El baríton polonès té una línia belcantista magnífica i llueix una veu segura de baríton de veritat, no és un tenor curt.. És un cantant rellevant de l’actualitat que mereix tornar  al Liceu per cantar un rol rellevant, un Onegin, un Rodrigo, un Figaro… que canti el que vulgui,, però que torni.

El baix-baríton croat Marko Mimica canta Lord Giorgio. El rol necessita un baix més autèntic, més rotund. Ell ho canta bé, intentant donar autoritat amb una bona línia de cant, però la veu no és l’apropiada.

La resta correctes: Lidia Vinyes-Curtis pot demostrar poca cosa amb el rol d’Enrichetta, mentre que Gianffranco Montresor com a Lord Gualtiero i Emmanuel Faraldo a Sir Bruno completen un cast on tot el protagonisme se l’enduen soprano i tenor.

Em continua desagradant molt la direcció de Christopher Franklin, un destraler que no té res a dir i el que diu està fora d’estil i fins i tot de criteri. Hi ha desajusts, manca d’equilibri i sobretot una vulgaritat anys llum de Camarena, Yende i Kwiecien. Cal dir que l’orquestra, que em continua preocupant molt, va estar millor que el dia del segon cast, o és que potser jo, en un lloc de privilegi que a partir d’ara serà el del meu abonament, rebo el so més equilibrat. Tot i així l’opinió generalitzada dels amics, coneguts i saludats durant l’entreacte no era bona, com tampoc ho era del cor, en un estat preocupant que esperem que malgrat sigui massa tard, tingui una injecció d’estímuls ben aviat.

Pel que fa al monumental nyap escènic, res a dir, és un autèntic despropòsit utilitzar una frase

ELVIRA (Ch’ei provò lontan da me!)
(dice il primo verso da sé stessa e precisamente coll’accento di persona che ha la
mente confusa per meste circostanze)
Quanto tempo!… Lo rammenti?
ARTURO Fur tre mesi!…
ELVIRA (con entusiasmo delirante di passione)
Ah no… tre secoli
di sospiri e di tormenti…

Per tergiversar un argument impossible i ambientar-lo a Belfast l’any 1973 i utilitzant allò tan utilitzant de la bogeria de la protagonista (que està com un llum, cal dir) per fer una dramatúrgia confosa i absolutament buida de contingut, que en lloc d’aportar un punt de vista diferent, és queda amb el mateix, però amb l’intent de fer-ho creïble als ulls actuals. Absurd alhora que lleig i inapropiat. Si a més a més al final maten a Arturo, quan l’òpera té un final feliç, aleshores l’absurd pren dimensions alarmants i Annilese Miskimmon, responsable de tanta lletjor i absurda buidor mereix la meva absoluta protesta i repulsa, i a qui ha contractat aquesta porqueria per inaugurar una temporada amb potser el repartiment més esperat, també.

45 comments

  1. David Serra

    A mi també Camarena em va robar el cor dilluns passat, en tota la funció, i Yende després de ‘Son vergine vezzosa’, que no li va sortir brillant. O sigui que del tot d’acord amb tu. Vaig recordar l’emoció de les veus de l’antic Liceu. Vaig sortir-ne feliç perquè l’òpera és en primer lloc l’emoció de les veus. Per cert: no sé si Camarena cantarà gaires vegades més ‘I puritani’, almenys no ho anuncia l’actual agenda a Operabase. És un títol terrorífic, per molt brillant que l’estigui traient.

    M'agrada

  2. CARME TOSCANO

    Feia molt temps que no em queien les llàgrimes a l’escoltar una veu com la del Camarena. Em va emocionar e Rigoletto i a la Filla del Regiment però avui em fa mal tot de contenir la respiració per escoltar aquelles notes impossibles que ha cantat sense fer de puntetes, com fan altres. Magnífica representació sense entrar a parlar de la m… de posta en escena. Fins i tot em va agradar més la del Real de fa dos anys.

    M'agrada

  3. Trepit

    Ahir jo també hi era, i ho vaig gaudir moltíssim. Totalment d’acord amb els teus comentaris.
    Una puntualització: parles de “tossuderia inacceptable de directors artístics que lloguen produccions…”, en aquest cas no és que la lloguessin, sinó que el Liceu l’ha coproduït !

    M'agrada

  4. colbran

    Totalmente de acuerdo con Joaquim en cuanto a Javier Camarena, mucho mejor que Gianni Iaia, Luciano Saldari, Vittorio Terranova y Celso Albelo y con voz más hermosa que Rockwell Blake que son los tenores que he visto en vivo en ese terrible rol. Magistral su “A te o cara” e impresionante en el resto de su interpretación. Pretty Yende tiene una voz muy agradable y canta muy bien, pero le falta aliento dramático, no la encontré creíble, más bien monótona y como actríz espero que la dirijan mejor. Elvira no es rol para su tesitura, sin embargo estuvo muy destacable en su duo con Camarena del tercer acto, su mejor aportación de la representación de ayer, pero no estuvo -ni mucho menos- a la altura de la sorprendente Joan Sutherland de 1960, la peculiar Cristina Deutekom de 1971 -que tenía casi olvidada- y la intensa y dramática Denia Mazzola Gavazzeni de 1990, mejor, no obstante que María José Moreno. Kwiecien me pareció soberbio, pero su personaje tiene poca “chicha” para su calidad de barítono de primera; espléndido en el contagioso duo “Suoni la tromba, intrepido”, mucho mejor que su acompañante, bajo sin un sólo grave…

    De la escena, orquesta, dirección orquestal y coro ya se ha dicho todo. Un desastre.

    M'agrada

  5. bocachete

    Vaig trobar Camarena perfecte o, com a mínim, fregant la perfecció. Va ser acabar l’A te o cara que et ve un pensament similar a “Ooooooh!” i res més perquè no pots pensar en res. Només començar l’ària amb aquella suavitat, un gairebé piano adequadíssim al que passa en escena que va pujant, sense despentinar-se fins a l’agut perfecte, “fàcil”, com dius, que li surt amb una naturalitat que sembla que t’inciti a cantar perquè, total, qualsevol podria fer-lo… Grandíssim. I, certament, comunica i no es queda en cantar bonic i prou. En fi… quan torna? Yende també té una veu preciosa, pur cristall, i una gran tècnica. I també comunica: no pot fer creïble globalment un paper tan absurd com el que té, però mentre canta, et creus el que està dient i sentit per com ho fa. Que torni, també. I el mateix de Kwiecien´: una veu magnífica i un cant de primera.

    La resta, com que això ja rutlla, passa a un segon pla. L’escena? El problema no és el paral·lelisme entre els dos segles, que podria ser una idea fins i tot interessant (tampoc nova, que últimament entre Des Grieux duplicats entre el passat i el present, un Holandès entre somnis i realitats, etc., això de contractar un “doble” del cantant que estigui voltant per l’escena ja sembla obligat i tot), sinó que el resultat no sacaba de veure ben resolt. en la concatenació d’escenes. És com si s’hagués volgut fer una Intolerance (la pel·lícula de Griffith) amb una altra idea motriu, però sin saber lligar les escenes de manera que el conjunt tingui unitat dramàtica. Però, fins i tot acceptant que tenim “meitat i meitat” de cada segle i que així ja ens imaginem que la història és la mateixa, el principal problema és que el resultat és lleig, però que molt lleig. D’acord que el vestuari dels puritans no permet gaire alegries, però deu ser el tret més aconseguit d’un muntatge estèticament sota zero. I la “varietat” d’espais que es mostren és nul·la: se li podria haver tret molt més profit, fins i tot amb els mateixos elements.

    Però mentre les veus siguin així, no deixa de ser un mal menor.

    M'agrada

  6. Fer

    El dia del meu torn A dilluns passat van anunciar que el bariton polonès estava gripat però que cantaria la funció, quina llàstima que sortis a cantar amb aquell aquell estat vocal hauria d’haver estat realment sustituit, la direcció orquestral va fer perillar a Camarena en el primer acte amb un acompanyament desequilibrat i barroer en l’ària del tenor, si be es veritat la discreció de la soprano en son vergine vezzosa, va anar creixent en tota la funció, sobretot el meravellós duo final, al final magnífics ells dos i mediocre tot els altres, la producció horrible, cor i orquestra no estan a l’alçada d’un teatre d’òpera de primera.
    De les grabacions que has anomenat la meva preferida es Gedda amb Beverly Sills , sentit homenatge a la Caballé en el Liceu amb casta diva, m’he posat ha escoltar tres grans èxits de Caballé al Liceu Parisina D’Este, Caterina Cornado i Gemma di Vergy en l’època de les grans nits que s’ensorrava el teatre.

    Liked by 1 person

  7. Susana B.

    Totalment d’acord en tot el que diu Joaquim. Vaig anar dijous passat, per cert retransmes en directe per Catalunya Música i que de moment, no està disponible en els seus audios, esperem que ho estigui al finalitzar les funcions. Respecte a Camarena comparteixo totalment l’adoració que em va provocar la seva linia de cant, elegant, bella, segura, segurísima. Deu meu! com agraeixo quan em permeten gaudir de la música i del cant amb totes les meves capacitats sense haver d’estar patint pel cantant. De Yende vaig treure les mateixes conclusions, li manquen recursos o tècnica, no ho puc saber perquè no entenc de cant ni de musica però no cal saber-ne per notar que no està rodona tot i que les coloratures les fa amb força facilitat i elegancia. Respecte a la producció: simplement em va provocar mala llet, tal qual. Es un insult i un robatori que ens portin aquestes deixalles al Liceu, crec fermement que algú hauria de ser advertit molt seriament ja deu estar cobrar un bon sou per aquesta feina. Una foscor que no s’entén si es que no estàn estalviant en bombetes, un escenari únic en tota la funció, d’ateneu popular de poble petit. I un cop més, la réplica de la protagonista voltant per l’escenari sense cap sentit i molt molesta per seguir l’acció. No es un recurs nou i a part de donar feina a un actor o actriu necessitat d’això, no aporta absolutament res tret de molestar. La meva proposta es que directament facin una funció en format concert, si volen amb els vestit d’època per fer-ho més maco, ja que el resultat seria exactament el mateix que tenim ara amb aquesta merda però més barat i a sobre de tot, honest.
    Una salutació ben cordial

    M'agrada

  8. dandini

    La segona funció que li veig a l’estelar tercet nivell Met.
    Una tarda de belcanto apoteòsica.
    Ja ho has dit tot sobre Camarena pero jo voldria afagir que ell representa el triomf de la inteligencia i la professionalitat sobre altres consideracions.Per ell el belcanto no és un circ ón fas un agut i t’oblides de la resta.Ell està permanenment atent al que diu la partitura i al que diu al text.Un exemple a seguir.
    Cada funció està millor Pretty Yende.La veu no té la rotunditat de Joan Sutherland pero el personatge està perfectament dibuixat.Quan sents la seva veu automàticament l’identifiques amb una persona jove ,inocent ,vergin i vezzosa…
    Molt millorat el Riccardo de Mariusz Kwiecien.
    Poc treballat l’estil bellinià en el cas de Marko Mimica.La veu és curta en els greus i gran a la resta pero el cant resulta vulgar.
    No és el primer cas en que Arturo mora al final de l’opera.De fet a Viena porta dècades morint.No em sembla una producció derpreciable malgrat un moviment del cor ridícul al 2º acte.Equivocada o no vol explicar una història.Tanmateix el que sí que es cert es que aquelles parets que delimiten l’espai escènic permeten una projecció molt positiva de la veu ,factor importantíssim en el bel canto.No passava el mateix en la producció del darrer Rigoletto amb tooot l’espai de l’escenari ben obert. La veu de Javier Camarena es debia projectar milllor cap el carrer Unió que no pas a la sala.

    Pels qui vulguin escoltar l’emissió radiofònica del dia 11 crec que està disponible per un temps limitat a Catalunya Música

    Liked by 1 person

    • Pep2

      Ara que també, els de CatMusica es van lluïnt dia rere dia. La presa de so de la retransmissió sembla feta als anys 60. Hi ha àudios d òperes en cd dels anys 50 amb un so molt més espectacular que el d aquesta transmissió.

      M'agrada

    • colbran

      Vista esta función. La mezzo Kate Aldrich se la hace suya a fuerza de una extroversión y facultades extraordinarias, únicamente le faltan los graves de contralto que exige la partitura, pero tiene buenos graves de su cuerda. John Osborn bien y la soprano lírica dispone de una buena voz pero de una oresencia escénica bastante mejorable y es mala actríz o está mal dirigida. Osborn parece el padre de su madre porque a la Aldrich no le ponen ni canas, sólo hacia el final la despeinan. Su “O prêtes de Baal ” fabulosa, su primer aria “Ah, mon fils” no la coge con la voz bien “puesta”. Una buena función de voces.
      .

      M'agrada

  9. Pere

    Vaig anar a la funció del dijous 11. Èxit apoteòsic dels dos protagonistes i aplaudiments de cortesia pels demés, potser un xic més destacats a Kwiecien.
    Però jo dec ser del segle passat. De fet, ho sóc. Tot i la meravellosa interpretació de Camarena i l’excel·lent de Pretty Yende no vaig connectar del tot. La posada en escena m’impedia gaudir. Ho vaig intentar, tancant els ulls, mirant d’oblidar el que veia, però impossible. Només esperava a veure quina “xorrada” vindria. Decorat lletgissim. Situacions escèniques sense cap ni peus. Elvira asseguda damunt d’un radiador. En cada ària o duo els cantants havien d’estar pendents de fer alguna cosa amb les seves manetes… cantant fragments de tessitures endimoniades i pendents de les tonteries del regista de torn. Un despropòsit que em va desesperar.
    Algú, més amunt, ha dit que hauria preferit la versió en concert. Hi estic totalment d’acord. Ha arribat un moment en que per veure un nyap darrera l’altre, com la Manon Lescaut de la darrera temporada o els Capuletti amb Giulietta enfilada a la pica del lavabo, prefereixo que em surtin vestits de carrer i em cantin davant l’orquestra.
    Tan difícil és fer una producció escènica que tingui algun sentit? No demano carcúndies ni tornar als decorats de paper pintat. Em conformaria en que es respectés la història i que el que passés damunt l’escenari tingués coherència i fos mínimament comprensible. Sé que és insistir en el mateix però si les coses continuen per aquest camí, deixaré l’abonament per segona vegada i serà la definitiva. A més, amb els exagerats preus del Liceu… ufff!
    També em va desagradar molt la direcció d’orquestra. Lenta fins a l’avorriment i amb una manca de criteri que feia posar vermell. Però va ser molt aplaudit…. Misteris….
    Últimament faig la broma de que continuo abonat a les temporades de música simfònica de l’OBC i Ibercàmera perque fins ara els músics no toquen en calçotets. A l’òpera fa temps que això passa.

    M'agrada

    • JordiP

      Hola Pere, a miem va passar com a tu. Hi vaig anar el dia de l’estrena, Camarena estava malalt i se li notava a la veu, i amb aquell nyap destrempador, vaig sortir mes aviat descontent. Com que era l’estrena van sortir els responsables del nyap escenic i com a minim vam tenir el plaer de poder protestar. Aquest cop si, l’acord del public fou unanime.

      M'agrada

  10. parsifalx

    ya te dije que el canto de Camarena era de un virtuosismo sin parangon y tan depurado que con una direccion y una elvira apropiada hubiera sido para la historia del bel canto, sigo pensando que ella a pesar de su incrible canto no es la voz de Elvira, como siempre o casi, el liceu nos deja a medias….con el pensamiento de lo que pudo ser y no fue…

    M'agrada

    • Alex

      Matan a Arturo y ademàs me pareció que en la función retransmitida por Catalunya Música el pasado día 11, hubo algún corte en la partitura en este tercer acto.
      ¿ alguien se fijó ? ( el maestro Tribó lo sabrà probablemente ). Me pareció repito que en el dúo Arturo / Elvira….son tre seccoli….., se cortó la escena que figura en la partitura de la dama misteriosa….la Regina…..
      No sé si responsabilidad de Mr. Franklin o de la directora de la producción

      M'agrada

      • Pep2

        La Schepellman ja va avisar al programa Tarda a l Òpera que I Puritani estava “tallada i sense final feliç”. Alguns retalls hi ha segur, pels comentaris i pel que vaig observar no deuen ser molt destacables.

        M'agrada

      • Alex

        Exactamente. Una cosa es cambiar el final a efectos escénicos o de la reggia ( ya lo hizo Espert por ej. Con la Turandot ) y otra cuestión distinta, es cargarse parte de la partitura musical
        Y en el dúo final del tercer acto entre Arturo y Elvira, la escena musical referida al misterioso personaje que es la Regina a la que Arturo fue a rescatar tal como dice el libreto, es un corte musical inexplicable.

        ….son tre seccoli…… ¿ y luego se cargan la parte de la….Regina…? ( no sé el sentido de este tijeretazo )

        M'agrada

  11. Alex

    A pesar de mis dificultades físicas y en silla de ruedas por mi pie escayolado, ayer en el Liceu pude disfrutar del mejor tenor belcantista actual y en este repertorio, que fue Javier Camarena.Bravooo, todo lo hace bien desde este canto con legato inmaculado y un fiato excelente, hasta una emisión brillante con todo tipo de reguladores, segurísimo en los agudos y sin pérdida de color, voz homogénea , fraseo detallista e implicación en lo que hace
    Consiguió enganchar a Yende ( algo más fría o distante en su segundo acto, aunque con un canto siempre elegante a pesar de alguna emsión no siempre afinada ) que en los dúos con él, estuvo excelente
    Se bisó por aclamación previa de braveos durante màs de 5 minutos, la segunda estrofa del…vieni fra queste braccia…)
    Y confirmado, en el tercer acto después de..tre seccoli…, se corta toda la escena de la..Regina…

    Fuera de Camarena y Yende, de discreto a peor todo lo demàs ( Kwicien que es un buen barítono belcantista y mozartiano, me decepcionó esta vez , quizás perjudicado por la errática dirección orquestal y Mimica cumplió justito ).
    De la orquesta , coros y esa porquería de producción, me remito a lo que casi todos habeís opinado.

    M'agrada

  12. Joan

    Volia escriure quatre ratlles sobre la darrera funció però ja ho ha fet l’Àlex. Feia temps que no veia una pluja de paperets (des de la Gruberova?)i molt molt content d’haver-hi estat. El Kwicien que tant em va agradar a Don Giovanni aquest cop tampoc em va acabar de fer el pes, vull dir si el comparo amb els discs (Cappuccilli); si el comparo amb el de l’estrena sí que em va agradar molt.

    M'agrada

    • jordifosal

      Jo també vaig assistir a aquesta darrera després d’uns dies fora de combati em sap greu no haver vist una altra funció.
      Em van agradar tots tres molt, en Kwicien potser n’esperava més però canta molt bé, però semblava una mica cansat, potser la medicació que ha pres ja que el primer dia no va cantar ell,
      No es pot cantar millor que Camarena i per tant justificadíssima la pluja de paperets

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: