Simon Rattle, Eva-Maria Westbroek i Stuart Skelton.© Foto: Peter Meisel

Avui festa major a IFL amb Sir Simon Rattle dirigint l’orquestra de la ràdio bavaresa en una versió de concert de Die Walküre que aplega a grans noms i alguna que altre mediocritat del cant wagnerià actual.

El Wagner de Rattle és lleuger, el britànic no és el primer gran director i no serà l’últim que fa front a la tetralogia amb temps lleugers i un color més transparent i volàtil del que ens acostumen les versions més sòlides, solemnes i heroiques.

Hi ha en la direcció de Rattle una cura orquestral evident, buscant subtileses i transparències sonores molt atractives, però que sembla que deixi una mica abandonats als cantants, que canten una mica cadascun per la seva banda sense acabar d’integrar-se en un tot. És clar que això podria ser un efecte de la presa de so de la transmissió de la radio bavaresa que a la Herkulessaal no es produïa.

Rattle no atorga aquella solemnitat, ni aquells temps pausats  i solemnes  que dicten sentència, però en el seu conjunt  el relat flueix amb tensió dramàtica i lirisme, quelcom que no hauria de mancar mai en l’obra wagneriana.

De l’equip vocal brilla amb una lluminositat sense discussió i enlluernadora, el baix-baríton anglès James Rutherford, segurament la veu més en forma per fer front a Wotan amb totes les garanties. La veu és bonica i sucosa, el registre ample i contundent i el fraseig és emotiu, commou i s’imposa. El seu comiat intens i catàrtic beu directament dels grans Wotans del passat. El projecte d’aquest Ring el va iniciar Michael Volle com a Wotan però aquest relleu inesperat per malaltia confirma, que el de Rutherford deu ser el millor Wotan de l’actualitat.

La humana i emotiva Iréne Theorin torna a demostrar que té molt a dir en aquest rol que domina de dalt a baix. La veu mostra, i ho diré sense embuts, els seus límits i un cert cansament, més obvi en els atacs a la zona aguda i dolorosos quan la veu encara està freda a la temible sortida del segon acte. però ella té moltes taules escèniques i recursos vocals i tant en el duo amb Siegmund en l’anunci de la mort, com en el gran comiat amb Wotan llueix de manera imperial però enormement càlida i emotiva, tot i que no pot evitar una oscil·lació molt més evident per ràdio que al natural, n’estic segur..

Eva Maria Westbroek amb la seva veu sumptuosa canta la seva reconeguda Sieglinde, amb la intensitat passional que la caracteritza. La veu també mostra el pas dels anys, però la seva interpretació continua sent emotiva, implicada i directa.

No m’agrada gens el tenor australià Stuart Skelton. trobo que està per sota de tots els altres amb una veu de poca qualitat i de interpretació més aviat plana i de petita volada heroica per culpa d’una emissió inestable i un instrument massa limitat.

A la senyorívola Fricka de Elisabeth Kulman potser li manca una veu més fosca o greu per neguitejar amb autoritat al propi Wotan. És una cantant molt distingida

A Eric Halfvarson fa temps que ja li han passat els millors dies, però el seu Hunding encara atemoreix.

Entre les valquíries hi troben noms com Anna Gabler que semblava que havia de despuntar o Simone Schröder, una habitual a Bayreuth.

La versió es gaudeix i no hi ha dubte que ofereix múltiples al·licients per a tot bon wagnerià.

Richard Wagner
DIE WALKÜRE

Stuart Skelton (Siegmund)
Eric Halfvarson (Hunding)
James Rutherford (Wotan)
Eva Maria Westbroek (Sieglinde)
Iréne Theorin (Brünnhilde)
Elisabeth Kulman (Fricka)
Katherine Broderick (Helmwige)
Alwyn Mellor (Gerhilde)
Anna Gabler (Ortlinde)
Jennifer Johnston, Mezzo-Soprano (Waltraute)
Claudia Huckle (Schwertleite)
Eva Vogel (Siegrune)
Simone Schröder (Roßweisse)
Anna Lapkovskaja (Grimgerde)

Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks
Direcció musical: Sir Simon Rattle

Herkulessaal, Munich 8 de febrer de 2019