IN FERNEM LAND

LES ARTS: I MASNADIERI (SECCO-PERTUSI-RUCINSKI-MANTEGNA;LAVIA-ABBADO)


El darrer viatge a València havia estat el mes de desembre del 2016 per assistir a una representació d’un títol verdià poc representat, I vespri siciliani i ara, al cap d’una mica més de dos anys torno a Les Arts per assistir a una altra raresa verdiana, aquesta encara més infreqüent, la segona de les cinc representacions previstes de I Masnadieri, l’òpera basada en Els bandits de Friedrich Schiller estrenada al Her Majesty de Londres el 22 de juliol de 1847.

Conec aquesta òpera gràcies sobretot a la gravació de la Philips, amb Caballé, Bergonzi i Cappuccilli i també per haver escoltat en el seu dia la versió de Sutherland, Bonisolli i Manuguerra, però no creia que l’arribaria a veure mai representada, per això quan se’m va presentar la joiosa possibilitat de visitar una altra vegada a la sempre acollidora València i amb ella als bons amics que hi viuen, no vaig trigar gaire a fer la maleta.

I Masnadieri, com quasi bé totes les òperes primerenques del jove Verdi pot ser una llauna important si no es compta en primer lloc amb un director capaç de donar sentit dramàtic als números musicals, que sent de Verdi ja la tenen garantida, però si a la successió de números i escenes que farceixen un argument tant o més impossible que el del Il Trovatore.

Roberto Abbado el que fins aquesta temporada és el director de Les Arts, va tenir que agafar les regnes d’una orquestra i cor extraordinaris en una època molt convulsa després de la marxa de dos figures tan imponents com van ser Maazel, creador de l’orquestra i Mehta. Agafar aquest testimoni no només de les dues gegantines figures si no en un moment on les restriccions econòmiques van aturar de cop la sorprenent embranzida que havia inaugurat Les Arts, no era gens fàcil. Ahir dissabte el nebot del gran Claudio per a mi va ser el gran triomfador de la nit, d’una nit esplèndida, per cert,

Abbado amb una orquestra encara envejable, de so sumptuós i solistes de luxe (solo de violoncel meravellós durant la magnífica obertura), va dotar a la narració de tremp dramàtic, de lirisme i de bellesa a una partitura propensa al no res, si al capdavant hi ha, com succeeix tantes vegades un lector, no un director. Abbado per sort no llegeix només, ell sap donar l’entonació perfecte a les frases, acompanyant amb encert als cantants, donant relleu als conjunts i sentiment a la lectura, interpreta per tant, i ho fa amb precisió en el detall, control i equilibri. És clar que l’orquestra és un regal per a qualsevol director i també el cor, ara en perill de remodelació letal, per la qual cosa està prevista una vaga en les darreres funcions d’aquest títol, on el cor, sobretot el masculí té intervencions molt notables, totes elles resoltes amb una qualitat extrema.

Que vagin en compte els responsables culturals valencians en no fer malbé les joies de la corona. Les Arts no és coneguda en el món sencer per la mona de Pasqua de Calatrava, per sort l’equipament cultural és reconegut arreu per la qualitat del cor i l’orquestra. Fer malbé això intentant externalitzar serveis i aprimant fins a l’anorèxia al Cor de la Generalitat Valencia, subcontractant a elements externs quan l’obra ho requereixi és el clar exemple del que no ha de fer mai l’administració. Només que mirin una mica més de 300 Km al nord ho entendran ràpid.

Vocalment la representació va tenir un triomfador sense discussió, Artur Rucinski, el baríton polonès que ja havia vist a Les Arts cantat Onegin i que ahir em va semblar un baritonàs excepcional, per la força en l’emissió, l’estil elegant, el legato imprescindible en tot cantant que es vulgui dedicar a Verdi o la intensitat del fraseig. Des de la seva primera intervenció es distancia de la resta i en la seva escena final va fer un crescendo veritablement excepcional, per la implicació en la representació i en la vivència d’un rol difícil de fer creïble. Absolutament excel·lent.

Michele Pertusi és un altre cantant que malgrat els anys i una certa pèrdua de qualitat en l’emissió, per altra banda mai generosa, triomfa per la qualitat d’una línia sempre senyorívola i noble com es requereix ens els baixos verdians. La veu continua sent bonica i com que malgrat no tenir un doll d’impressió, mai la força, no perd mai bellesa. El rol de Massimiliano no és molt generós, però va aprofitar les intervencions per deixar constància de la seva innegable categoria. Potser Verdi, per les característiques vocals no sigui el seu compositor de referència, però està clar que amb actuacions com aquesta no se li pot fer cap retret.

Roberta Mantegna és una soprano de veu molt interessant i a priori molt apropiada por aquest rol. És una lírica ample que té tot l’arc del registre requerit ben cobert, però tècnicament té alguns problemes en l’emissió de certes notes agudes, no perquè no posseeixi la nota, si no perquè no l’acaba de controlar del tot, a banda que en els passatges de coloratura, no és del tot polida, ni suficientment àgil i brillant. Tot i així té gust, el fraseig és noble i té intensió, el seu legato també li permet deixar volar les frases sostingudes amb fermesa. Noi hi ha dubte que és una figura emergent que caldria que perfeccionés, si vol dedicar-se a cantar els rols de les primeres òperes verdianes o del belcanto més florit, la tècnica del cant ornamentat, ja que no és suficientment brillant ni contundent.

El tenor Stefano Secco va cantar el rol de Carlo. Un rol de difícil comprensió argumental, però no entraré en discutir l’obra de Schiller ni l’adaptació que va fer Andrea Maffei. Secco és un cantant amb poca personalitat artística. La veu sembla suficient, però és clar, no és el catedràtic Bergonzi, ni tampoc té un fraseig curós i heroic que encisi com succeïa amb Carreras quan cantava els rols verdians, ni tampoc transmet una especial emoció. A vegades la veu s’escanya en passatges que no semblaven problemàtics i en cap cas, malgrat els seus intents de perllongar els finals , la veu traspassa amb brillantor la brillant orquestra de Les Arts. Abbado va tenir cura en no tapar-lo, però la veu noi llueix. Va ser el més genèric i poc interessant del quartet solista, però no  va fer res estrepitós i va treure la part amb dignitat, tot i que aquesta és per lluir-se i triomfar.

En rols menors van més que complir Bum Joo Lee com Arminio, Gabriele Sagona com a Moser i Mark Serdiuk com a Rolla.

La producció escènica de Gabriele Lavia, no s’entén però el llibret original més val no entendre’l. És una producció que no molesta, ubicada en un únic espai escènic, monòton fins l’avorriment, que sembla una nau industrial abandonada i decorada per amb grafits d’okupes que mai veurem, brillantment il·luminada, amb un vestuari inclassificable i eficaç mentre no surt una fauna carnestoltesca que encara és l’hora que hagi de saber que hi fan allà dins. Una butaca orellera atrotinada que servirà tant a Francesco com a Amalia per jeure i una passarel·la de fusta que travessa mig escenari és la resta d’elements escenogràfics que embolcallen un espai que després de veure tantes bajanades escèniques com hem vist, ens acaba semblant fins i tot tradicional.

No hi ha cap treball particularment reeixit amb uns personatges impossibles, ni un moviment del cor especialment lluït. Tot és genèric, no molesta i malgrat no servir per res, no és ni protestable. Venint de veure fa poc les genialitats aberrants de LesTroyens parisencs, la proposta de Lavia per aquests I Masnadieri semblen fins i tot tradicional.

Una nit feliç a València, de bon nivell, a un punt de l’excel·lència, quelcom que em satisfà. El públic, bastant sorollós i poc respectuós amb la partitura, ja que no es va respectar cap final, aplaudint sense deixar que l’orquestra deixés de tocar, s’ho va passar molt bé, jo també.

5 comments

  1. marcozincone

    Ojalá encuentre algún video! Vi esta opera hace como 25 años, en la provincia italiana, con una Cedolins casi debutante y me ha dejado un recuerdo muy grato. Enhorabuena por tus inagotables fuerzas de viajero!

    M'agrada

  2. JordiP

    Celebro que en gaudissis, sobretot havent fet l’esforç de preparar maleta. El tema dels cors i les orquestres en aquest pais es un mal endemic. La cultura no es un be quecotitzi a l’alça.

    M'agrada

  3. colbran

    También yo participé en esta expedición a Valencia y de la maleta, todo gracias a la gentileza de nuestros buenos amigos valencianos que siempre nos acogen con cordialidad y cariño.

    Considero que el interés de esta ópera, muy inferior a “Luisa Miller” y sobre todo a “Don Carlos -ambas también basadas en dramas de Schiller- radica en lo infrecuente de su programación porque su adaptación es un “galimatías” argumental y no hace honor al drama de origen. La partitura, en mi opinión, es muy poco interesante aunque contiene uno de los preludios más hermosos de Verdi y el coro probablemente interviene en más ocasiones que en otros títulos del gran compositor italiano, pero las arias recuerdan a otras anteriores pertenecientes al mismo autor; concretamente una de las de la soprano tiene un arranque y un desarrollo que debe mucho a la preciosa “Liberamente or piangi…Oh!. Nel fuggente nuvolo” ” de “Attila”, estrenada un año antes -1846-.

    Para mi gusto lo mejor de esta representación estriba en la magnífica dirección musical de Roberto Abbado (que tanto nos gustaba en el Liceu en su juventud), al frente de una orquesta que sigue siendo espléndida, con un sonido transparente y en las múltiples intervenciones del extraordinario coro. De lo solistas para mi los más destacables son el gran barítono polaco Artur Rucisnki y el eminente bajo Michellle Pertusi, con su hermosa voz, quizás más cómodo en Rossini que en Verdi. En cuanto a la soprano es una promesa pero el resultado global es muy mejorable, especialmente si se tiene en cuenta que esta ópera fue estrenada por una soprano coloratura -más dramática que lírica- como fue la legendaria Jenny Lind (“el ruiseñor sueco”).

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: