IN FERNEM LAND

MET 2016/2017: TRISTAN UND ISOLDE (Stemme-Skelton-Gubanova-Pape-Nikitin;Trelinski-Rattle)


Sleton (Tristan) i Stemme (Isolde) MET 2016

Skelton (Tristan) i Stemme (Isolde)
MET 2016

Això si que és una inauguració de temporada com cal, amb un director musical de grandiós nivell, un equip vocal de somni i una nova producció escènica discutible però amb cara i ulls.

Simon Rattle només havia dirigir en una altra ocasió el MET, va ser la temporada 2010/2011 dirigint un memorable Pelléas et Mélisande, cinc anys més tard hi torna per inaugurar la temporada amb una nova producció de Tristan und Isolde i el triomf no pot ser més aclaparador ja que el director anglès signa una versió esplèndida, intensa, d’una claredat expositiva enlluernadora i alhora d’una densitat dramàtica colpidora, amb una orquestra fabulosa que el so del cinema només ens deixa intuir.

Des d’un preludi carregat ja de profunda passió fins la desolació d’un tercer acte demolidor, Rattle erigeix una mestrívola demostració de sonoritats sumptuoses, equilibri i radicalitat, perquè en els moments més intensos del tercer acte el so era quasi expressionista, punyent, d’un dolor interioritzat que em va fer estar neguitós i en tensió fins l’alliberador liebestod. Una direcció absolutament sensacional.

Amb un director com Rattle i una direcció d’aquesta qualitat deu ser molt més fàcil cantar una òpera tan exigent com aquesta, però del que no hi ha dubte és que Mr Gelb va facilitar al mestre Rattle d’un equip vocal que jo diria que és quasi immillorable i amb un descobriment senzillament sorprenent, el tenor australià Stuart Skelton (Sindney 1968) que canta un Tristan d’una solidesa  admirable, ja que el seu cant sempre és musical, resistent, matisat i d’una consistència dramàtica sense fissures, la veu té unes coloracions bellíssimes i l’emissió és franca i sense engolaments o tibantors. Hauríem de retrocedir als millors anys de Ben Heppner per trobar una interpretació tan intensa però tan plena de detalls, de bon gust, d’acurats matisos en el gran duo del segon acte i de bogeria vocal en una al·lucinant interpretació del gran monòleg del tercer, on l’espiral d’intensitats semblava ser molt més extenuant per a l’oïdor que no pas per a ell. Em va deixar gratíssimament astorat i amb entusiasme gens dissimulat vaig anar a buscar el reclinatori endormiscat fa masses dies.

L’esplendor vocal de Nina Stemme és un altre misteri de la natura, perquè canntant el repertori que canta i amb la intensitat que ho canta, la veu continua sent ferma, sense emetre sons oberts, sense canviar de color i sense portaments, oscil·lacions i tibantors tan propis de les cantants que es mouen durant anys en aquest repertori d’exigència extrema. La Isolde de Nina Stemme continua mostrant amb admirable obscenitat, un estat de forma saníssim, amb una varietat de intensitats enlluernadores, capaç de llençar uns aguts terriblement amenaçadors, sempre perfectament recolzats, coberts i musculats gràcies a una tècnica solidíssima i a una emissió precisa. Stemme ataca els aguts amb precisió, sense anar-los a buscar amb portaments innecessaris, els clava com sagetes o punyals d’acer enlluernador, però també és capaç de arreplegar la veu fins emetre els pianos més desitjats en els moments més idonis. Ahir era un goig gaudir d’un diàleg amorós entre Stemme i Skelton intercanviant frases a mitja veu, sense cridar, afinant i endolcint, com ha de ser en un duo amorós que massa sovint esdevé un debat de la “sexta noche” oon soprano i tenor lluiten per fer-se sentir sense escoltar a l’altre. La intensitat del cant de Stemme queda palesa en una terrible narració del primer acte on tota ella, fins empassar-se el beuratge beatífic i malèfic, és pura venjança, el canvi radical es resolt amb una admirable capacitat d’emmotllar el torrent vocal en un cant de matisos lírics subjugant. El seu liebestod és pura alliberació, pura emotivitat, pur trasbals anímic. Absolutament referencial. Després de tancar la temporada passada amb una Elektra inoblidable inaugura la temporada 2016/2017 amb una Isolde més que immensa, incommensurable. I no deixem el reclinatori!

I el reclinatori no es mou de lloc perquè Ekaterina Gubanova signa una Brangäne de luxe, no tan sols en uns sensacionals advertiments en el duo  cantat per Stemme i Skelton i dirigit amb minuciosa subtilesa i nocturnitat, pel mestre Rattle, sinó també per un primer acte radiant de coloració i seguretat en l’emissió. El comiat a Isolde del tercer acte em va semblar especialment emotiu i ben dit, normalment aquesta petita frase passa desapercebuda per quasi bé tothom, que tenen ganes  d’arribar a la mort d’Isolde i en canvi jo sempre l’espero. Gubanova posa una de les millors cireretes a aquest pastís sumptuós.

El Marke de René Pape és un clàssic i només calia veure quin seria l’estat d’ànim del baix alemany, ja que tots hem pogut constatar més d’una vegada que quan no s’implica resulta d’una fredor i un distanciament irritant, tot i que en les seves actuacions al MET acostuma a donar-ho tot. Ahir es va repetir aquesta percepció no sé si del tot contrastada i verídica, però el seu Marke d’ahir va ser   el de les grans nits, d’una intensitat i emotivitat veritablement colpidores i si en el primer monòleg del segon acte em va agradar,, en el del tercer quan demana explicacions a un Tristan ja difunt, el vaig trobar especialment implicat, colpidor i emotiu. Com que fa estona que tenim el reclinatori destapat, aprofitarem l’avinentesa.

Evgeny Nikitin era Kurwenal, un Kurwenal molt més prepotent i xulesc del que estem habituats, no sé si per obra i gràcia de Mariusz Trelinski, a qui els tatuatges del baríton rus el van motivar a caracteritzar-lo de manera molt més rude del que és habitual en aquest rol, o per la pròpia personalitat del cantant. Em va agradar força, tot i que sempre acostuma a fixar els sons i com que la resta no ho feia potser per això s’apreciava més. En qualsevol cas una gran actuació digne de figurar en aquest brillant cast.

La resta bé, tot i que el Melot de Neal Cooper no calia que mostres una veu tan lletja per demostrar que és el dolent de la pel·lícula. Em van agradar molt més Neal Cooper i Tony Stevenson.

La nova producció del polonès Mariusz Trelinski comença quasi realista, amb una posada en escena original, distribuïda en diferents espais i nivells, a la manera de Rue 13 del Percebe, però ambientada en un vaixell de guerra que porta a Isolde a Cornuailles. La solució és brillant i impactant, però a mida que l’obra avança, tot es torna més simbòlic i en el tercer ja ens trobem en l’interior de la ment agonitzant d’un Tristan delirant, i per tant hem de conviure amb un nen que deu ser el mateix Tristan de petit passant el testimoni que ell va passar al seu pare i a la seva mare abans de morir i ara se l’auto traspassa en forma d’encenedor, però també veiem a Tristan al porxo de casa seva, desolada per un incendi, on sembla buscar el consol a la mort imminent sense Isolde que no arriba. Aquest tercer acte en teoria passa en una habitació d’un hospital, amb Tristan al llit per una ferida que no tanca (obsessió wagneriana), No intenatré buscar la lògica realista en una posada en escena actual, però Tristan hauria de portar o un pijama o una bata d’aquelles que ensenyes el cul quan surts al passadís i ves per on aquí si que estaria justificat.

El segon acte és més discutible perquè Mariusz Trelinski el situa en un magatzem sota una torre de vigia. Que tot aquell clima de nocturnitat i cel estelat cobrint als amants es transformi en un magatzem ple de bidons i un muntacàrregues és força anticlimàtic, potser per això en acabar aquest acte es varen sentir sonades protestes, quelcom ben poc habitual al MET.

Que Isolde es talli les venes i s’alliberi de l’impacte de veure com Tristan mort als seus braços, potser si que traeix  a Wagner, però ens torna a la crua realitat després d’un intent de simbolisme no del tot reeixit i potser al MET mon més acceptat del que ho podria ser al Liceu.

Jo vaig gaudir molt i espero poder insistir-hi, tot i que algunes coses de ben segur em van passar per alt.

Richard Wagner
TRISTAN UND ISOLDE

Tristan………………..Stuart Skelton
Isolde…………………Nina Stemme
Brangäne……………….Ekaterina Gubanova
King Marke……………..René Pape
Kurwenal……………….Evgeny Nikitin
Melot………………….Neal Cooper
Sailor’s Voice………….Tony Stevenson
Steersman………………David Crawford
Shepherd……………….Alex Richardson
Young Tristan…………..Jonathan O’Reilly

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House

English Horn Solo……….Pedro R. Díaz

Conductor………………Simon Rattle

Production……………..Mariusz Trelinski
Set Designer……………Boris Kudlicka
Costume Designer………..Marek Adamski
Lighting Designer……….Marc Heinz
Choreographer…………..Tomasz Wygoda
Video Production Designer..Bartek Macias

Metropolitan Opera House de New Yor 8 d’octubre de 2016

Retrobar-me a tants amics i coneguts al cinema va ser un valor afegit a una tarda/nit entusiasmant.

39 comments

      • rafael

        lamento que el comentario no sea apropiado te pido perdon hace tiempo te mande u maill por el que no podia asistir al cine a causa de mi enfermadad y gracias a ti podia disfrutar de las retrasmisiones .tu cronica magnifica pero no pude visualizar la opera .posiblemente el AQUI no lo vi y ese es el motivo de mi comentario , vuelvo a repetir perdon nada mas lejos de afenderte Gracias por todo

        M'agrada

      • No te preocupes, yo sólo quiero que pueda continuar haciendo los posts como ahora. No siempre las cosas pueden ser como desearíamos y hay algo que debéis tener en cuenta, y es que el nivel de axigencia al que me sometéis no siempre es posible atenderlo y mucho menos con la celeridad del otro día.

        M'agrada

  1. Ricard Villuendas

    Estic d,acord amb tot lo referent a cantants i direccio musical. Brillants ,stemme i Skelton , brutal Gubanova i excels Rattle, pro crec que ets massa benevolent amb la possada en escena….. una autentic bodrio, potser soc massa exigent perque es el meu preferit drama musical

    M'agrada

  2. Olave

    Estoy muy de acuerdo con tu apreciación del espectáculo. La producción no me gustó en cuanto a la sensación de claustrofobia que parece producir aumentada por los colores siempre grises- negros, pero la dirección escénica me gustó mucho y puedes apreciar detalles y gestualidad que en el interior de la sala no los puedes observar. La orquesta, de ensueño…

    M'agrada

  3. Reblogged this on Amneris vagante and commented:
    Ribloggo volentieri l’analisi di Joaquim nella speranza che la lista delle sale italiane che trasmetteranno Tristano e Isotta dal Met si allunghi. La diffusione al cinema è prevista per martedì 11 ottobre, scoprire esattamente se e dove è tuttora un’impresa.

    M'agrada

  4. Leonor

    Anoche logré entender “Tristán”, me llegó al corazón y al alma; de la producción está todo dicho, solo que me daba igual (aunque a los cantantes posiblemente no, no sé). Por partes:
    Magnífico, intenso y bravo Stuart Skelton (¡tenían razón en Oviedo, allí lo adoran! Ese habría sido mi “Samson” junto a Herrera y Carlos Álvarez) que recorrió una gama intensa y llena de sentimientos,llegando no solo vivo sino exultante a ese enloquecido final.
    Inigualable, una intensa, valerosa y apasionada Nina Stemme apabulla con esa voz y esos agudos acerados, me conquistó plenamente desde el inicio hasta su ello y catártico final; el dúo de ambos fue hermosísimo (hay que conseguirlo), una mezcla de ternura fiera de los amantes que me arrebató.
    Bravo, bravo y bravo René Pape, emotivo, muy emocionante su nobilísimo y destrozado (por la historia de amor y su final) Marke; muy bien Gubanova y Nikitin (que comenzó algo desafortunado) supo encontrar la voz del verdadero amigo dolido de Tristan. Fantásticos comprimarios y el coro.
    La dirección musical: gracias, gracias Sir Simon Rattle. Nos tuvo con la pasión, la emoción, esa mezcla de sentimientos y esa liberación final con la lágrima en los ojos ycon el corazón en la mano. Así, sí.
    ¡Gran jornada la de ayer! Creo que todos, todos disfrutamos tanto…Como hacía tiempo que no vivía algo así.
    ¡Un saludos felicísimo, infernems!

    Liked by 1 person

  5. spirto gentil

    Es absolutamente increible como el buen hacer de unas personas puede llegarte al alma aunque se desarrolle en un ambiente patético (Trelinski:lo de la 13 rue del percebe es piropo). El resto ya lo ha puesto Leonor: gracias.

    M'agrada

    • Las cosas precisan su tiempo, pretender que a las tres de la madrugada y mientras sacrifico horas de sueño para escribir, también se puedan conseguir más cosas me parece incluso ofensivo. No lo digo por ti, pero creo que alguna vez tengo derecho a dar un ZASCA en toda regla.

      M'agrada

  6. dandini

    Funció de nivell estratosfèric a nivell vocal i musical.
    L’escena em va semblar interessant a estones pero al darrer acte vaig acabar per desconectar.Dramàtica i musicalment és massa intens per poguer-me parar a discernir sobre les dissertacions de Trelinski.Tanmateix un gran i respectable treball per part del regidor.
    La gran sorpresa de la nit va ser el Tristan de Stuart Skelton.No ens ho esperàvem i la veritat és que el que es va escoltar va tenir molts moments sublims.
    Un inmens i merescut èxit de la resta dels protagonistes i de Simon Rattle.
    Una menció per la camaleónica adaptació a diferents estils de la mezzo Ekaterina Gubanova.Ella pot alternar amb estricta adequació Brangane,Adalgisa,Eboli o la Giulietta o la Niklause dels Contes d’Hoffman virtut que té molt poca gent.

    M'agrada

  7. Rosa

    Va ser un “Tristan und Isolde” extraordinari. Els 5 primers papers van tenir cantants extraordinaris i la direcció de Simon Rattle va ser un regal. La posada en escena em va agradar molt el primer acte, al segon i tercer no tantpenso que ahir vam veure i escoltar el millor de la temporada 2016-20167de les retransmissions del MET. Potser amb precipito, però crec que no m’equivoco gaire.

    M'agrada

  8. Marta B

    Tristany i Isolda era la meva assignatura wagneriana pendent… Fins ahir. La direcció de Rattle, l’orquestra, la Stemme, en Skelton, la Gubanova, en Pape, en Nikitin em van fer viure la història com poques vegades te la fan viure en un teatre d’opera.

    Pel que fa a la posada en escena, em va agradar molt el primer acte i potser el més fluixet el tercer.

    M'agrada

  9. Pep

    Salutacions Infernems.
    Va Joaquim, no et molestis per comentaris fets de pressa i corrent. Ja sabem que si et cuidem tu també insisteixes…… (Sona a “peloteo”? Res més lluny de la realitat, (o no!)).
    ja saps que cada vegada que llegim, i suposo que molts altres com jo, aquestes excelses cròniques de funcions memorables, enmig de tanta mediocritat actual, sembla com si fóssim nens esperant que apareguin els Reis d’Orient.
    Salut!

    M'agrada

    • Us heu acostumat, per culpa meva, a una exigència insostenible, ho dic així de clar.
      Molts fins i tot són incapaços després de sortir a pescar, d’agrair res. Fa ràbia, només quan no troben el que desitgen s’exclamen, alguns amb exigències. No en sabeu de la missa la meitat, perquè rebo peticions privades que són en alguns casos exasperants.

      M'agrada

  10. Pepa MG

    es que esta representacion ‘olía a victoria’, me alegra que se confirme. Ara per ara solo he visto las dos grabaciones de BArenboim en Bayreuths, bien diferentes entre sí en cuanto a montaje, pero ambas dos espectaculares. La última con Jersusalem y Meier tenía un cierto aire de familia (hierático, egipcio) con aquel Pelleas et Melisande del Teatro Real.

    M'agrada

  11. scriabin

    Doncs a mi no em va agradar. Vaig trobar la direccio de Rattle mes aviat avorrida i poc atrevida. A favor d’ell cal dir que la transparencia era major al que normalment estem acostumats, pero vaig trobar molta falta de passio en la orquestra. En cap moment em vaig sentir arrossegat per la orquestra ni vaig veure enlloc “foc”. Respecte les veus, res a dir, excepte que la Stemme te una tecnica esplendida, pero trobo que li falta la grandiositat de les grans veus wagnerianes (es com un escriptor que no transmet res en les seves noveles pero escriu amb molt bona lletra). Respecte la posada en escena em van moltestar molt les escenes inicials ja que els video del vaixell en una tormenta em va treure de l’ambient que crea la musica en el preludi. Respecte la resta de la opera, la escenografia em va semblar be, sobretot la “estrella fosca” representat la nit i la foscor (un sol de foscor que ilumina la passio dels amants). Per mi, una representacio mes que passara sense pena ni gloria.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: