Arran de la transmissió radiofònica de la premier de la reposició de la celebrada producció de Laurent Pelly de La Fille du Régiment en la temporada 2018/2019 del MET ja vaig publicar un apunt el 9 de febrer amb les primeres i boníssimes impressions que vaig tenir en escoltar-la, però després de veure ahir la transmissió cinematogràfica no tan sols ho ratifico si no que davant de l’exhibició de Camarena i també de Yende, només puc que rendir-me i curiosament amb una òpera que més aviat no considero gaire, però que gràcies a l’encert d’una producció rodona i d’una interpretació musical i vocal de primera, m’he empassat sencera sense retrets.

En la representació d’ahir Sulpice era Maurizio Muraro, que va estar bé tot i l’anunci d’una indisposició en prou feines evidenciada, si bé és veritat que Alessandro Corbelli en la retransmissió radiofònica em va agradar més. Ara bé, tant Camarena com sobretot Yende em van agradar més ahir.

Javie Camarena va estar igual de superlatiu, en un moment vocal gloriós, on no només la noticia és l’espectacular i pletòrica repetició diària del “A mes amis”, és que sortosament la seva interpretació en la globalitat és en cada nota i en cada frase un prodigi de bellesa on el tenor mexicà mostra amb un desvergonyiment insultant, unes capacitats tècniques, musicals i expressives excepcionals. No hi ha gaires diferències entre una actuació del primer dia i la d’ahir, és clar que la representació vista, tot i que ell no sigui un prodigi d’actor, guanya perquè la producció és tot un encert i a més a més, veure com canta amb aquella aparent i insultant facilitat allò on altres semblen perdre les maneres i la dignitat gestual, encara fa més sorprenent i estimulant la fita. Especialment remercable la bellíssima interpretació de la bellíssima “Pour me rapprocher de Marie” al segon acte.

Pel que fa a la soprano sud-africana Pretty Yende el mèrit és majúscul perquè ella ha de lluitar contra l’inoblidable creació que va fer Natalie Dessay d’aquest rol en aquesta mateixa producció i que ha marcat a totes les sopranos que l’han hagut de cantar posteriorment. Ell té un físic poderós que no l’ajuda,  tot i així seguint fil per randa les indicacions escèniques, acaba imposant la seva versió, i sobretot vocalment, tot i no estar encara en el mateix nivell de Camarena, va fer una demostració delicadíssima de  com s’ha de frasejar i emetre la veu en el belcanto, amb un estil puríssim i en una actuació que regala jovialitat i entusiasme a mans plenes. Espectacular en les coloratures i en el risc de fer unes notes sobreagudes no escrites i que ella emet sense xarxes ni portamentos afegits que l’ajudin a arribar. Magnífica i entusiasmant soprano que amb una veu que ja es preveu que ampliarà registre i que de ben segur està destinada a oferir-nos nits memorables durant molts anys.

Stephanie Blythe va fer una Marquesa de Berkenfield més simpàtica en l’escenari que en el “backstage” durant l’entrevista amb la dolça Nadine Sierra. Vocalment la part no li suposa cap dificultat, ja que no és gaire compromesa i que totes les cantants en la fase final de la seva carrera assumeixen amb fàcil dignitat. Va lluir encara uns greus ben notables.

En el rol més petit de Hortentius va complir Paul Corona, així en els rols encara més petit, Patrick Miller com camperol i sobretot Yohan Hi com a caporal, es varen fer notar.

En el rol darrerament “estel·lar” de  Duquessa de Krakentorp, la en altra temps de cos  incendiari Kathleen Turner, va donar més pedigrí que realment notorietat a una part casi ni parlada. Després de veure a Caballé (Viena), Kiri (Londres) o Bibi Andersen (Liceu), la Turner més enllà de l’impacte de tornar-la a veure després de tants anys, no em va deixar un record perdurable.

Em va agradar molt la direcció musical de Enrique Mazzola, vibrant com sempre, però matisat i fent sonar la sempre excel·lent orquestra del MET de manera sumptuosa en una obra on precisament l’orquestra no hi té gaire a fer.

Pel que fa a la producció de Laurent Pelly no cal dir res més de tot el que s’ha dit. És un encert total, plena de gags i un treball molt ben fet dels caràcters dels personatges.

Una gran nit

Gaetano Donizetti
LA FILLE DU RÉGIMENT
Òpera en dos actes, llibret de Jean-François-Alfred Bayard/Jules-Henri Vernoy de Saint-Georges

Marie………………….Pretty Yende
Tonio………………….Javier Camarena
Marquise of Berkenfield….Stephanie Blythe
Sergeant Sulpice………..Maurizio Muraro
Hortentius……………..Paul Corona
Duchesse of Krakentorp…..Kathleen Turner
Camperol………………..Patrick Miller
Caporal……………….Yohan Yi
Notari…………………Yohan Belmin

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House
Director………………Enrique Mazzola

Direcció d’escena……………..Laurent Pelly
Escenografia……………Chantal Thomas
Disseny de vestuari………..Laurent Pelly
Disseny de llums……….Joël Adam
Coreografia…………..Laura Scozzi

Metropolitan Opera House, New York 2 de març de 2019