Una mica saturat d’un any saturat de streamings operístics que han intentat substituir la manca de representacions en directe de la immensa majoria de cases d’òpera del món sencer, avui si que em vull aturar en el Faust que s’està representant a l’Opéra National de París perquè m’ha semblat una representació magnífica, amb un equip vocal de gran nivell i unes direccions tan discutibles com es vulgui però molt interessants que han motivat que em decideixi a escriure un apunt a IFL, quan en principi havia desistit de fer-ho per dedicar-me només al que veia en directe i al teatre.

Malauradament no s’ha ofert una versió íntegre de la partitura i s’ha tallat tota l’escena del ballet (pecat mortal a un teatre on tenen un cos de dansa de tant prestigi). Hagués estat bé incorporar el trio de Faust, Siebel i Wagner “”A l’étude, ô mon maître”, el duo de Marguerite i Valentin “Adieu, mon bon frère”, la chanson de Méphistophélès “Maître Scarabée o l’escena entre Siebel, Marthe i Méphistophélès “Du courage…” gravades com apèndixs en la magnífica gravació de la EMI dirigida per Plasson, però una vegada més l’ONP sembla no tenir prou cura del seu immens llegat patrimonial.

Per a la nova producció del Faust de Gounod l’òpera parisenca ha comptat amb uns cantants que voregen l’excel·lència, tan per la qualitat de les veus com, i no menys important, per les interpretacions intenses, totes elles implicades i gens especulatives, quelcom gens habitual en les gèlides i distants representacions en la immensa majoria de teatres. Cinc cantants de nivell que d’haver estat dirigits per un director més reposat, estic segur que encara hagués pogut millorar un resultat molt bo, i és que al joveníssim Lorenzo Viotti (1990), fill del director suís Marcello Viotti traspassat l’any 2005, sembla que l’hi hagin dit que ho ha d’enllestir en tres hores i va a preu fet. Només en el tercer acte i potser per la exigència dels cantants, es permet un respir que sobta, i que aleshores sembla que vagi a càmera lenta. El cas és que tot i la qualitat sonora, a la seva direcció li manca poesia i una mica d’alè romàntic que tan bé defineix l’òpera francesa de la segona meitat del XIX. La seva accelerada direcció en molts moments sembla que no beneficií als cantants ni a l’extraordinari cor. Penso en Plasson o Prêtre al davant d’aquests cantants i sospiro.

Benjamin Bernheim és segurament el millor tenor líric del moment, a la bellesa d’un instrument privilegiat cal sumar, la tècnica i amb el domini i intel·ligència que l’utilitza. El seu cant és càlid i expressiu i el seu fraseig és prodigiós. Els pianos i els falsets tan necessaris en l’òpera francesa son encisadors i els seus aguts clars, segurs i esclatants demostren que els falsets no són un recurs davant la inseguretat o la incapacitat d’emetre les notes a plena veu, si no un detall de bon gust, classe i adequació estilística sense parió en el panorama actual. Recorda al jove Alagna, però amb més classe i distinció. Senzillament sensacional en tota l’obra però especialment en el tercer acte, una autèntica delícia.

Què Ermoela jaho és una cantant que sempre ho posa tot sobre l’escenari no és una novetat, aquí sortosament assumeix un rol ideal per a la seva veu de lírica i no com va succeir també a l’ONP amb la Valentine de Les Hugonots on la tessitura de soprano Falcon la sobrepassava de manera clamorosa. La seva Marguerite és intensa, apassionada, gens fleuma i molt acurada vocalment, omplint bé tots els registres i com sempre, oferint uns aguts ferms i afinadíssims. Extraordinària interpretació una vegada més, de la soprano albanesa que ha de lluitar d’entrada, amb una veu més aviat ingrata que aviat s’oblida davant del talent interpretatiu, vocal i musical..

Ja em va sorprendre molt gratament el seu Narbal a Les Troyens de l’ONP l’any 2019, i en aquest Méphistophélès, el baix-baríton nord-americà Christian Van Horn m’ha entusiasmat per la rotunditat de la seva interpretació, la varietat expressiva i la suficiència vocal. La seva carrera internacional és molt ferma i en els propers anys serà un referent.

El baríton francès Florian Sempey canta el Valentin amb molta classe i exhibint una veu ferma i una línia exquisida que assoleix en els seus grans moments total i merescuda rellevància, amb una escena de la mort molt colpidora. Hi ha vida després de Tézier.

La mezzosoprano canadenca Michèle Losier completa el quintet protagonista amb un Siebel de manual, tan per la seva vessant vocal, en un rol que no li suposa cap dificultat, com a la credibilitat escènica, composant un xicotet totalment versemblant. Magnífica en les seves dues intervencions en solitari (sortosament no han tallat la seva segona ària “Si le bonheur….”

En els rols més anecdòtics estan a l’alçada dels principals la Dame Marthe de Sylvie Brunet‑Grupposo donant bona rèplica a l’escena del que abans era el jardí i aquí esdevé la la porteria del bloc de pisos i el Wagner de Christian Helmer, una habitual de la casa i solvència contrastada,

El cor sota la direcció (darrera vegada abans de marxar al San Carlo) de José Luis Basso està en un estat magnífic en general si bé ara les cordes d’homes estan un grau per sobre de les senyores que denoten alguna tibantor. Sensacional en la kermesse i esplendorós a “Dépossons les armes!”. El treball fet per l’enyorat mestre deixarà una petjada molt difícil de superar i suplir, com succeeix per allà on ha deixat constància del seu mestratge.

De Tobias Kratzer no n’esperava res de bo després del lamentable Vasco de Gama que vaig veure a Frankfurt l’any 2018. Si bé hi ha unes certes similituds en algunes solucions escenogràfiques, no debades tot l’equip escènic és el mateix, es nota que el mitjans econòmics de l’ONP i els del teatre alemany són molt diferents, perquè tot allò que allà va quedar com vols i dols a París queda resolt amb una opulència desbordant.

Òbviament el director alemany trasllada l’acció a l’actualitat i a Paris, quelcom que no suposa cap traïció a res perquè a Faust, el que passa i el que ens vol dir, no té cap època determinada ni cap lloc que l’identifiqui. és universal i atemporal, Si bé es fa més difícil fer entendre en aquesta proposta de Kratzer certes situacions del llibret, que malgrat tot ell respecte tot i grinyolar en el cotext que les situa, com per exemple tot el que envolta la pista de bàsquet de la banlieu de París magníficament recreada, a no sé que sigui la pista de basquet dels Salesians i els que la sovintegen siguin de les joventuts del FN, i ni així, perquè dubto que portin una creu penjat del coll per foragitar al trapella de Méphistophélès quan intenta fer-los caure en les seves males arts. També costa entendre el retorn de Valentin al quart acte acompanyat del que haurien de ser soldats i que malgrat que algun porta pantalons de camuflatge podria ser que tornessin de la verema si no fos que canten un militaritzat “Dépossons les armes!” sense que més enllà de les motxilles que deixen a terra, es faci difícil esbrinar quines són les armes que deposen. Incoherències forçades pèl llibret que en cap cas m’han fet grinyolar gens la història, perquè hi han altres solucions que podrien semblar totalment transgressores, com situar l’escena de l’església a un vagó del metro parisenc o l’escena del vals a una discoteca que m’han semblat solucions absolutament brillants per explicar-la.

L’òpera s’inicia com diu el llibret a l’estudi del Doctor Faust, aquí un apartament senyorívol que ben bé podria estar situat en qualsevol dels prohibitius boulevards del centre de París. L’actor Jean-Ives Chilot que reapareixerà de manera convincent en diversos moments de la representació per recordar-nos que és un vell que ha fet un pacte amb el diable, interpreta al Faust vell que després d’haver passat una nit amb una jove prostituta amb la que intenta establir una certa relació però aquesta, un cop acabada la feina marxa demanant els honoraris pactats sense donar peu a cap signe de complicitat amb el client, fet que desencadena l’intent de suicidi que ja descriu el llibret de Barbier i Carrier, tan injuriat pels defensors de Goethe. A partir d’aquí es van succeint els fets del llibret, amb l’aparició del diable, el pacte, la transformació i aleshores ja comencem a veure els vídeos que es repetiran excessivament mostrant als dos protagonistes volant per sobre d’unes imatges nocturnes de París que tenen el seu impacte, llàstima que el vistòs recurs acabi sent abusiu.

L’excel·lent i molt realista escenografia de Rainer Sellmaier, ja sigui a la pista de bàsquet, ja sigui al portal del bloc de pisos on viuen Margerite i Valentin i el mateix apartament dels germans i les seves diferents estances, ja sigui el vagó del Metro, la visita del ginecòleg o fins i tot a la teulada de Notre Dame en una aturada dels vols nocturns de Faust i el seu diabòlic mentor, ens situen perfectament en l’acció. Només vaig trobar a faltar una millor solució teatral i escenogràfica per l’escena final, ja que el retorn a l’apartament del Doctor Faust, ara només conservant la prestatgeria de la biblioteca, ara buida, i el mirall, com a únic mobiliari a manera de presó, em va semblat un recurs poc estudiat.

Les projeccions dels cantants en un primer pla aprofitant la immensitat de l’escenari parisenc i que sovintegen durant tota la representació, no sempre obtenen els resultats volguts, però és evident que per l’espectador del teatre sovint molt allunyat de l’escenari i incapaç d’apreciar amb minuciositat l’expressió facial és un element d’ajuda dramàtica, però per els que ho veiem per televisió és una reiteració del tot innecessària perquè la mateixa càmera ja ens el apropa.

Es feia veritablement complicat encabir el ballet en tota aquesta història, però no s’hauria d’obviar una part tan important de la partitura, en el primer teatre de França i davant d’un monument operístic tan referencial com aquesta òpera, un dels pilars operístics del repertori francès des de la seva aclamada estrena, i si han trobat solucions discutibles com la filmació del passeig a cavall pels carrers parisencs (homenatge a Midnight Cowboy?) durant la nit de Walpurgis incloent l’incendi oportunista de Notre Dame, també haguessin pogut treballar una mica més tota l’escena del ballet per oferir íntegrament la partitura, quelcom que els directors artístics dels teatres haurien d’exigir als responsables musicals i escènics de les produccions que es presenten. Adaptacions si, mutilacions, cap ni una.

Tot i les pegues trobades, m’ha agradat molt aquesta posada en escena d’aquest clàssic transposat als nostres dies on el culte a la joventut és tan notori i tot i que el llibret original mostra aspectes que el pas del temps han canviat, l’essència roman intacte i per tant la seva validesa. És bastant més creïble aquesta posada en escena que la mítica imatge de Marguerite asseguda a la filosa vestida com la Castafiore.

Si podeu recuperar el streaming no us el perdeu, aquí només us deixo les meves impressions.

Charles Gounod

FAUST

Marguerite: Ermonela Jaho

Faust: Benjamin Bernheim

Méphistophélès: Christian Van Horn

Valentin: Florian Sempey

Wagner: Christian Helmer

Siébel: Michèle Losier

Dame Marthe: Sylvie Brunet‑Grupposo

Orchestre et Choeurs de l’Opéra national de Paris

Director musical: Lorenzo Viotti

Director del cor: José Luis Basso

Director escènic: Tobias Kratzer

Escenografia: Rainer Sellmaier

Diosseny de vestuari: Rainer Sellmaier

Disseny de llums: Michael Bauer

Video: Manuel Braun

Enllaç d’interès: https://www.operadeparis.fr/en/season-20-21/opera/faust