ONP 2016/2017: SANCTA SUSANNA DE HINDEMITH (ANTONACCI-MORLOC-BRUNET;RIZZI)

Sancta Susanna ONP 2016 Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

Sancta Susanna ONP 2016
Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

El 27 de desembre vaig publicar l’apunt dedicat a la Santizza que  Elīna Garanča va cantar a l’ONP en un doble programa on s’obviava els tradicionals Pagliacci que acompanyen habitualment a l’obra mestra de Mascagni, proposant la Sancta Susanna de Paul Hindemith, una òpera que forma part d’un tríptic primerenc del compositor alemany (Hanau, 16 de novembre de 1895 – Frankfurt del Meno, 28 de desembre de 1963) juntament amb Mörder, Hoffnung der Frauen op. 12 (1921) i Das Nusch-Nuschi op. 20 (1921).

Expressionisme musical concentrat en una mica més de 20 minuts d’una partitura molt teatral que permet lluir-se sobretot a la protagonista, ja que tots els altres rols, per a contralt, són quasi anecdòtics, malgrat que la intensitat vocal de les tres protagonistes és notori en les seves intervencions i només aconsegueixen que lamentem que l’obra sigui un sospir. Continua llegint

FESTIVAL D’AIX 2016: PELLÉAS ET MÉLISANDE (Degout-Hannigan-Naouri-Selig-Brunet;Michael-Salonen)

Sense mouren’s d’Aix-en-Provence avui us proposo gaudir amb el retorn d’Esa-Pekka Salonen després d’aquella inoblidable Elektra fent tàndem amb Patrice Chereau, ara per dirigir la cabdal Pelléas et Mélisande de Claude Debussy en la nova proposta de la brillant directora Katie Mitchell, que trionfa en totes les propostes que presenta en els millors escenaris del món i que a Aix ja va deixar una empremta  en produccions tan potens com Written on Skin,The House Taken Over o Alcina, mentre que el seu darrer treball a la ROH amb la sorprenent Lucia ha captivat a quasi tothom, jo entre ells i com estic segur que també succeirà amb aquest Pelléas destinat a esdevenir una altra fita del festival provençal.

Direcció meravellosa de Salonen amb una orquestra Philharmonie de gran alçada, refinada i embriagadora de sonoritats exquisides, d’explosions emocionals, de sensibilitat i embolcallant fascinació sensitiva. Continua llegint

L’EDICIÓ CRÍTICA DE LES CONTES D’HOFFMANN (Minkowski; Osborn-Yoncheva-Naouri-Losier)

Sonya  Yoncheva

Sonya Yoncheva

El passat 22 de novembre tenia lloc a la Sala Pleyel de Paris una versió concertant de l’òpera de Jacques Offenbach, Les contes d’Hoffmann, que com bé sabeu veurem el proper mes de febrer al Liceu.

A la versió que avui us proposo hi ha diferents punts d’interès, començant per l’edició crítica emprada per  Marc Minkowski. El director ens ofereix una brillant i explosiva direcció musical al capdavant dels seus Musiciens.

Pel que fa a la part vocal és molt interessant l’assumpció dels quatre rols femenins que fa la soprano búlgara Sonya Yoncheva, que no fa gaire ens va visitar a IFL i que estic segur que us agradarà. És una soprano lírica amb un registre magnífic que assoleix les zones greus també necessàries per Antonia i Giulietta, i que per assolir la temible Olympia (sense els sobreaguts amb que les sopranos lleugeres l’ornamenten) llueix un registre agut brillantíssim.

El Hoffmann del tenor John Osborn, a qui potser li manca una mica més de gruix, ho compensa amb una línia excel·lent i una adequada elegància estilística.

Però també mereix la pena la malèfica interpretació dels quatre brivalls a càrrec de Naouri, i el Niklause de Michèle Losier. 

Estic segur que la gaudireu. Continua llegint

IL TROVATORE SEGONS DMITRI TCHERNIAKOV A LA MONNAIE (vídeo)

Scott Hendricks (Il Conte di Luna) i Marina Poplavskaya (Leonora) a Il Trovatore, producció de Dmitri Tcherniakov a La Monnaie de Brussel·les 2012 Foto © Bernd Uhlig

Valentia i risc no se li podrà mai negar al Sr. Peter de Caluwe, director General del Le Théâtre Royal de la Monnaie , ja que encarregar la direcció de Il Trovatore a Marc Minkowski, primera direcció verdiana del director francès i al polèmic director rus Dmitri Tcherniakov la part escènica, és tota una bomba.

Tampoc se’m podrà discutir que sent Il Trovatore una òpera on sempre s’ha dit que es necessiten els cinc millors cantants del moment per interpretar-la, anar a buscar a Scott Hendricks (Il Conte di Luna), Misha Didyk (Manrico), Sylvie Brunet (Azucena), Marina Poplavskaya (Leonora) i Giovanni Furlanetto (Ferrando), no sembla pas la millor elecció.

El cas és que tot i que jo pensava que en acabar la representació, i després d’empesar-me tot el que m’he hagut d’empesar, el públic belga protestaria enèrgicament, i no, de cap manera, no he sabut desxifrar si un o dos crits aïllats en sortir a saludar Tcherniakov, es podien interpretar com a protestes o ans al contrari, si es tractaven de mostres d’aprovació. No és que durant la representació es matin a aplaudir, no, de cap manera, estan freds i en prou feines aplaudeixen en acabar les àries més conegudes, però en canvi al final i potser perquè ja s’ha acabat, aplaudeixen bastant.

Aquest espectacle a altres teatres, pot ser un motiu de desordres públics importants. Continua llegint

DIALOGUES DES CARMÉLITES A MUNIC

Dialogues des carmélites segons Dmitri Tcherniakov a la Bayerischen Staatsoper 28 de març de 2010

No penseu que a In Fernem Land passa el mateix que passava a aquest país fa uns anys, que durant aquesta setmana tot es revestia de religiositat talibanesca i no es podia veure o escoltar altre cosa que vides de sants o màrtirs i música mal anomenada clàssica, però ves per on l’actualitat mana i si el dia 28 s’estrenava a l’Òpera Estatal de Baviera, amb seu a Munic, una nova producció de Dialogues des carmélites, la genial òpera de Francis Poulenc i la retransmetien per BR Klassic, el més normal és que el blog se’n faci ressò.

Dialogues des Carmélites és una òpera en tres actes i dotze quadres amb música i lletres de Francis Poulenc, inspirat en el drama del mateix mon de George Bernanos, que es va estrenar al Teatro alla Scala de Milà el 26 de gener de 1957.

L’editor Ricordi va proposar a Poulenc que composés la música per a un ballet que s’havia de inspirar en la figura de Santa Margarita de Cartona, però al músic el seduïa més la idea de composar una òpera, aleshores Ricordi va pensar que l’argument ideal seria l’obra de teatre Diàlegs de Carmelites de George Bernanos,que estava triomfant per mig Europa.

L’obra de Bernanos, originalment un guió per una pel·lícula que no es va poder filmar fins l’any 1960 amb Jean Moreau de protagonista (Blanche De la Force), quan Bernanos ja havia mort de càncer, està basada en una novel·la escrita per Gertrud von Le Fort (volguda semblança entre Le Fort i la Force) a l’any 1931, Die Letze am Schafott (L’última al patíbul). Davant la impossibilitat de portar endavant el film, Albert Béguin utilitzà el guió i estructurà Les Dialogues des Carmélites en cinc escenes pel teatre.

Poulenc comença a treballar en l’òpera l’any 1953 i no acabarà el seu treball fins tres anys més tard, el juny de 1956. A la meitat del procés creatiu, el music va patir una crisi nerviosa que l’obligà a aturar-se quan casi havia finalitzat el segon acte. L’agost de 1955 Poulenc té enllestida la partitura, però no acabaria l’orquestració fin el juny de 1956.

L’òpera es va estrenar a la Scala en una traducció italiana deguda a Testi amb Virginia Zeani com a Blanche i l’estrena de la versió original francesa va tenir lloc el 21 de juny de 1957 al Palais Garnier de Paris, seu de L’Opéra amb Denise Duval com a Blanche de la Force. Continua llegint

NIKOLAI SCHUKOFF, tenor.

La Mei ens diu en un comentari del seu bloc, que està molt contenta doncs en la seva propera visita a la UDL (aquesta noia no para, acaba d’arribar i ja té previst tornar a marxar) li han canviat el Parsifal. Estava previst Nikolai Schukoff, el jove tenor austríac que està començant a despuntar, per Plácido Domingo, que al costat de la Meier, Pape i el fabulós Hanno Müller Brachmann que ella no anomena però que segur que ho farà a la tornada, tots ells dirigits per Barenboim fa que el sacre festival pugui ser un veritable FESTIVAL.

En qualsevol cas, l’alegria inicial, comprensible, s’hauria de matissar, si més no, cal escoltar a Schukoff i després, tenint en compte que cadascuna de les actuacions de Plácido mostren una petita davallada respecta a l’anterior, pensar que el canvi no és tot lo bo que sembla sobre el paper. Domingo és una llegenda vivent i aquest tenor tot just comença ara i el més segur és que no pugui competir mai amb en Plácido, però en rols wagnerians Schukoff pot esdevenir una esperança. Continua llegint