Ahir dissabte 8 de maig vaig assistir al segon concert de Sondra Radvanovsky dedicat a les tres reines donizzetianes (Anna Bolena, Maria Stuarda i Elisabetta) i que tanta expectació havia creat, no debades ella és des del seu debut al teatre amb Aida, per mèrits propis més que justificats, una de les reines indiscutibles de la casa, una casa on les veus grans sempre han agradat molt
El repte era majúscul per molts motius, començant perquè tècnicament el programa era molt exigent, amb la inclusió de les escenes finals de les tres òperes, que ja aïllades suposen un tour de force per a qualsevol soprano que les vulgui interpretar i en segon lloc perquè de les tres obres al Liceu se’n guarden records de nits inoblidables.
Cal dir a favor de la proposta, que anar més enllà del concert tradicional, escenificant en un concepte molt proper a la representació, les escenes programades, amb un disseny del espai escènic, una il·luminació i un vestuari diferent per a cada reina,, ha estat tot un encert, ja que ha ajudat bastant a fer més intensa la interpretació i la connexió de l’artista i el públic, quelcom que la típica disposició de la protagonista al costat del director i amb tota l’orquestra al darrera, a banda de dificultar la correcte projecció vocal, no beneficia la immediata comunió entre els artistes i el públic. En aquest cas l’orquestra estava al fossar i sobre l’escenari, de manera sòbria, però elegant, es creava l’ambientació necessària per viure les vicissituds de les malaurades Tudor, que Donizetti amb força encert va saber recrear, amb notable saviesa dramàtica i inspiració musical.
Les tres òperes pertanyen a moments diferents de la carrera del compositor i Radvanovsky les ha interpretat seguint la data de composició, és a dir començant pel temible final d’Anna Bolena (potser la més difícil), seguint per la Stuarda i acabant per l’escena final de Roberto Devereux,, possiblement una de les millors escenes operístiques del seu llarg i valuós opus i pe rtrant la més agraïda i la que li va millor a les seves aptituds i proeses vocals..
A Radvanovsky fa molts anys que l’estimo i admioro, si bé crec que no és una soprano belcantista i per tant, com ja vaig dir en ocasió de la seva exitosa Norma, i per a mi el menys valuós que ha fet al Liceu, que el seu cant belcantista és més aviat aproximat i maldestre. La seva fabulosa veu no és suficient per fer front a tots els paranys que el belcantisme demana als seus intèrprets, i per tant tot un programa belcantista era sense cap mena de dubte el tercer i més gran parany que la soprano nord-americana havia de superar en aquest fantàstic repte, si bé és cert que el que demana Donizetti en aquests tres rols no és el mateix grau de virtuosisme tècnic-vocal que el que demana Bellini a la seva Norma i que tampoc els passatges de coloratura no són, tret de la cabaletta final de la Bolena, els trets més destacats de les tres òperes escollides, Radvanovsky “adapta” les tres partitures a les seves capacitats, com han fet tota la vida els cantants, i les seves interpretacions són més properes a Verdi, que ella broda com poques avui en dia, que no pas a les versions més canòniques del belcantisme ortodox que hem escoltat tota la vida.
No es poden buscar en el cant de la diva nord-americana subtileses etèries (no em refereixo al bon control i emissió dels seus excel·lents pianos), em refereixo a aquell fraseig flotant que paralitza la respiració de la sala, ni tampoc les coloratures i trinats en escales ascendents i descendents, perquè no les sap fer i per tant ella busca en altres virtuts del seu cant la complicitat del públic. Són recursos vàlids i que el públic acaba agraint i acceptant perquè en l’actualitat i sempre, el públic estima i valora els intèrprets que ho donen tot i s’entreguen, comuniquen i arrisquen, encara que per aconseguir-ho oblidin l’elegància belcanatista, la finor tècnica i l’ortodòxia sense màcula d’un estil i escola que fonamenta precisament en allò que Radvanovsky no pot oferir. El risc, quan les coses surten bé sempre juga a favor de qui el practica, perquè tenir el públic amb l’ànima en suspens acaba sent molt efectiu i en un programa com aquest, tots estàvem amb l’ai al cor.
Anna Bolena és la més belcantista de les tres reines i tot i que en la gran escena final els grans jocs malabars dels duos amb la mezzo (tan rossinians i bellinians) deixen pas a una escena de gran contingut dramàtic, cal exhibir un domini tècnic que culmina amb l’explosiva cabaletta on després d’una esgotadora escena de subtils frasejos i paranys de tota mena cal treure la coloratura per a rematar la feina de forma rotunda. Radvanovsky la va cantar amb molta empenta i sense gaire control de l’emissió, varen sortir aguts massa potents i oberts, i greus massa oberts, amb recursos més propis del verisme, repertori que la soprano també fa molt bé (no oblidarem mai la seva Maddalena de Coigny) però que tenen gran impacte entre el públic i dissimulen les carències. En tot el concert hi va haver un abús d’emissió d’aguts potents, tan sorprenents com a vegades excessius, però que provoquen el deliri, com va succeir en acabar la “coppia iniqua l’estrema vendetta”. El torrent vocal i l’explosió dramàtica van passar per sobre d’altres aspectes més canònics que al públic tant li fan, quan a sobre de l’escenari hi ha algú que ho entrega tot, però cal dir el que cal dir.
Maria Stuarda és tot un altre món, i crec que ella no el va saber entendre o no li convenia. El personatge de la Reina aquí és molt més dòcil o místic, i ni l’espectacular vestit amb el tall a la part posterior de la faldilla, ni la seva gestualitat amb cops de cua inclosos o fraseig incisiu s’adequaven a la presonera a punt de pujar al cadafal. Va iniciar l’escena final amb la famosa pregària adaptant-la a la seva manera i fent el que va voler. No cal dir que estàvem massa lluny del cant elegíac i flotant que deixa en suspens aquella mítica nota per sobre del cant del cor, Si a la Bolena vaig valorar l’embogida i dramàtica interpretació per sobre dels aspectes purament estilístics, acceptant el bescanvi de cromos com a vàlid, en la Stuarda no, perquè ni la partitura és tan agraïda, ni la seva interpretació tan colpidora, com per acceptar-la com una mena de “remake” de la Bolena, perquè no ho és i perquè en l’Anna Bolena ja va demostrar que de temperament anava sobrada, calia doncs fer un gir per demostrar la seva versatilitat i no el va saber fer. Per a mi es va equivocar de principi a la fi, quelcom que la immensa majoria del públic, ja entregat a l’espectacularitat del repte, no va tenir en compte.
Per finalitzar el grandiós “festival radvanoskià”, no pas belcantista, la soprano va interpretar l’escena que li va millor a les seves condicions vocals i al seu temperament dramàtic i tècnic. La Elisabetta del Roberto Devereux és un gran rol i l’escena final un bombó que cap de les grans que l’han interpretat ha deixat escapar, deixant la seva particular empremta. Allà si que després de la bellíssima ària i en una cabaletta lenta que glaça la sang, va dominar a plaer amb la genial complicitat del mestre Frizza que la va seguir i acaronar en tot el concert però aquí més si cal, acaronant les emissions a mitja veu i deixant escoltar els pianíssims més que pianos, de gran impacte i emotivitat, dominant el tempo i fent que tots: la totalitat de la sala, el director i l’orquestra, el cor i solistes acompanyants estiguéssim absolutament pendents de la seva veritat dramàtica i interpretativa. No calia el sobreagut final que no va aportar res i va estar a punt d’embrutar un moment sensacional. Ella era doble reina, la Elisabetta i la del Liceu rendit als seus peus.
L’apoteosi va ser total. Justa? segurament si, el públic no s’acostuma a equivocar i quan les respostes son així d’unànimes i els que segurament no estàvem del tot d’acord amb el que vàrem escoltar, possiblement estàvem equivocats, tot i que tampoc us puc dir que no m’agradés el que vaig veure i escoltar, de cap manera, perquè em va tenir enganxat en molts i molts moments i això cada vegada em passa menys,
Radvanovsky és una gran i a les grans se’ls ha de perdonar algunes coses, sobretot si quan les fan ho donen tot i no especulen per obtenir l’èxit. Agraeixo molt que es llenci sense xarxa i ens mantingui amb l’ai al cor. La vull aquí cada temporada , però amb més Verdi (Amelia, Elena, Leonora, Elisabetta) i verisme (Minnie, Ginevra, Stephana, Francesca…) que no pas belcantismes “tunejats”.
Impossible no parlar d’altres aspectes imprescindibles per l’apoteosi obtinguda. Riccardo Frizza va estar esplèndid, tant en la direcció de les tres obertures, com acompanyant com han d’acompanyar els grans directors als grans cantants quan entren en comunió amb el públic, sense fer oblidar que l’orquestra és allà i extraient un so bell, compacte i de qualitat, perquè l’orquestra actual ja ens està donant grans moments de qualitat. També el cor va tenir moments de lluïment, tot i que les seves precarietats (el tenors comencen a preocupar) quan no tenen reforços siguin més dificils d’amagar. Conxita Garcia fa esforços titànics que haurien de tenir resposta amb inversions urgents.
També van ser molt importants les participacions solistes dels rols que en l’òpera sencera tenen gran protagonisme però que en les escenes triades queden relegats a un pla molt més discret. La tasca no era gens fàcil però tots van estar en el seu lloc, lluint qualitat i dramatúrgia: Gemma Coma-Alabert (Smenton, Anna Kennedy i Sara), el cada vegada més sòlid Marc Sala (Percy, Leicester i Lord Cecil) i Carles Pachón (Rochefort, Cecil i Nottinghan) la gran revelació baritonal apunt de fer el gran salt, José Luis Casanova (Sir Hervey a la Bolena) i Dimitar Darlev (Talbot a la Stuarda) en intervencions menys rellevants també varen estar a l’alçada del esdeveniment.
Una fita liceista sense cap mena de dubte, dir el contrari repeteixo que es anar contra l’evidència, però ni de bon tros és per ami, el millor de la temporada.
Així ho vaig viure i també gaudir, i així he intentat transmetre-ho.
IN FERNEM LAND 
Panxacontenta s’ho va passar molt bé. Sense tenir ni idea, ja es veu de lluny que la cantant es boníssima, que l’orquestra sona molt bé,… gran nit… Però es mirava al senyor de dos seients més enllà cridant bravos com si estigués a punt d’acabar-se
el confinamentel món, i pensava “vols dir que ha estat per a tant?”. I així va tornar cap a casa, preguntat-se com és que -sí, ho havia gaudit, però- ell no havia sabut arribar a aquell èxtasi. “No en saps més, panxacontenta… Per diferenciar un vi de garrafot d’un de bo, encara. Però entre un de 50 € i un de 500… No sabries ni com distingir-ho, panxacontenta… “. I vet aquí que avui el mestre t’ho fa entendre posant-ho, amb tota la paciència, negre sobre blanc: que no te n’adones que el que et va faltar és “aquell fraseig flotant que paralitza la respiració de la sala”. Encara has d’aprendre molt panxacontenta… però gràcies per ser-hi sempre, mestre!M'agradaM'agrada
El panxacontenta ja fa temps que té el morro fi i no el satisfà qualsevol cosa.
M'agradaM'agrada
Gracias por tu crónica, tan justa y certera. Yo sólo digo esto:
¡Ojalá hubiera estado ahí!
Saludos afectuosos, infernems y cuidaos todos.
M'agradaM'agrada
Te hubiera gustado a pesar de lo dicho que estoy seguro que compartirías
M'agradaM'agrada
Bona nit! moltes gràcies per l’apunt. Vaig estar pensant-m’ho molt, si comprar o no l’entrada, i al final, quan em vaig decidir, ja no en quedaven! El resultat que descrius, crec que ja es podia intuir a priori, però com ve dius, és una artistassa i difícilment es podia sortir descontent. Pot ser no colpit d’èxtasi, però prou satisfet. Aquella Norma que menciones, jo la vaig viure; i, tal i com dius, no va ser un exemple de bel canto, però els últims 20 minuts van ser d’una exhibició de tècnica i dramatisme. De fet haig de confessar que de tant en tant encara escolto aquell final que, en una nit especialment sorollosa per part del públic, va fer emmudir tothom durant 20 minuts.
Arreveure,
M'agradaM'agrada
Els artistes grans ja ho tenen això, commouen malgrat que com va ser aquest cas, el repertori no fos l’adient. S’ho va fer venir bé i va triomfar.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Enlaces de mayo de 2021 | Beckmesser
Yo estuve en la primera del jueves y ya dejé comentarios bastante parecidos a tu excelente crónica..
Del concierto del pasado jueves, destaqué fundamentalmente, sle final de su espléndido Devereux,
M'agradaM'agrada
Parece que le sábado estuvo mejor…
M'agradaM'agrada
Hi vaig anar dijous amb un desig enorme de disfrutar.Amb tan confinament, restriccions i mesures tenia una ilusio desbordant.Em va agradar però no va ser el que esperava.Tu ho expliques molt bé,vaig trobar a faltar no sé què, però si he de dir que Radvanodky ens dóna vida. Gràcies, Joaquim
M'agradaM'agrada
Per ser el que esperaves hagués hagut de fer un altre repertori. No hi ha altre secret
M'agradaM'agrada
Em va agradar mes la sinceritat i la intenció dramàtica que la coloratura però això no vol dir mensytenir el seu cant, la veig mes una cantant inspirada en la veu tipus Callas en la manera d’ atacar les notes, es clar que no es Caballé ni Shuterland en Maria Estuarda, però molt poques cantants poden fer aquest rols avui en dia tret de Diana Danrau que l’ ha gravat en disc, potser l’ únic que li retreuria es l’ agut final del Roberto Devereux gairabé calat, no feia falta que el fes, no cal arribar a ser Beverly Sills o Gruveroba ja que tampoc està escrit,
Parlant d’ una altra cosa es va morir la gran Christa Ludwig i no vaig veure cap ressenya en els mitjans de comunicació em vaig enterar perquè escolto France- musique, es una pena cap homenatge, res de res
M'agradaM'agrada
Sento discrepar amb la Damrau, una soprano sense el cos dramàtic-vocal necessari, és una lírica lleugera que ja ha perdut els sobreaguts i aquests rols són per alíriques spinto o millor encara, dramàtiques coloratures, però malauradament d’aquestes no n’hi han, com tampoc tenim heldentenors.
M'agradaM'agrada
Hi vaig anar dissabte i em va agradar molt. D´acord amb l´apunt del Joaquim,a qui mai acabarem d´agraïr-li els seus encertats comentaris. El que menys em va agradar va ser la Maria Stuarda, que no em va fer oblidar la fabulosa interpretació de la Caballe al Liceu ja fa uns quants anys.
M'agradaM'agrada
Tampoc en el Rioberto Devereux, sent el millor fa oblidar a Caballé o Gencer, però és una gran artista que sap colpir i això sempre ens agrada
M'agradaM'agrada
Com molt be diu Xavier C. “… gràcies per ser-hi sempre, mestre!”
M'agradaM'agrada
Mestre no, i de res, és un plaer.
M'agradaM'agrada
Me parece que las comparaciones como dice el refrán resultan ser ” odiosas ” y más cuando nos retrotraemos a las históricas Callas, Gencer, Caballé, etc…
Pero vistos los últimos Devereux, Stuarda y hasta Bolena en el nuevo Liceu con Gruberova, Di Donato, etc…, la Sondra con su estilo y volumen de voz, nada tiene que envidiar a las dos citadas y además con el plus para ella, de no mostrar cursilerías fuera de lugar ni “retoques” de la partitura. ¿ Algún agudo abierto o destimbrado ? Pues si , como en el final de la Bolena o de la Stuarda, pero al menos Radvanosky, mostró intensidad dramática, expresividad y una gran técnica en cuanto a línea y fiato.
Muy notable por cierto, la concertación de Frizza ( como ya mostró en los recientes HOFFMANN)
M'agradaM'agrada
Envidiar todo ALex, otra cosa es que te guste más que las citadas, pero envidiar ¡y tanto!, no se ajusta en nada al belcanto y eso siempre es un demérito
M'agradaM'agrada
Es una veu que m’encanta des e primer día que Li Vaig escoltar el Ave-Maria de Otello, m’hagues agrada tant assistir……..💜
M'agradaLiked by 1 person
Ho lamento que no et poguessis desplaçar.
L’altre dia vaig anar a caminar pels boscos al voltant d’Arenys de Munt i vaig pensar que potser et veuria, però no va ser així. Un petó
M'agradaM'agrada
Repito lo que dijo Leonor! y gracias!
M'agradaLiked by 1 person
De nada amico!
M'agradaM'agrada
MUCHAS GRACIAS JOAQUIN.ME HUBIERA GUSTADO UN “AQUI”.SALUDOS DESDE BUENOS AIRES.GUSTAVO URIA
M'agradaM'agrada
De nada Gustavo. Lamento la ausencia de aquí y de allá, pero eso dejó de autoexigirme y vivo mucho más tranquilo.
M'agradaM'agrada
Hola! També hi era el dissabte, ves per on. Trobo que va ser un gran concert, recital o el que fos d’ella: va dominar l’escena, la veu, va cantar, va actuar molt bé… S’ho va fer anar bé? Sí, segurament, però ho va aconseguir i va tenir moments magnífics. Cert és que sonava, també en altres moments, una mica “fora d’estil”, amb aquells greus “dramàtics” que feien “rar”. I que el timbre no és grat, de natural, però com que fa el que vol amb la veu… el resultat és espectacular. Frizza, magnífic (això sí: sentides aïllades, què fluixetes són les obertures de Donizetti, sobretot les dues primeres…), el cor bé i l’escena, impressionant. Amb no res, va aconseguir unes escenes més variades i efectives que moltes de les escenografies caríssimes que hem vist algun cop. Felicitacions als responsables, de debò (potser l’últim vestidet… no sé, jo l’haguès plantejat d’una altra manera, però en fi… tampoc era tan espantós). I ella és una gran actriu i es podria haver limitat a fer quatre gestos, que era un concert i prou, en teoria, però no…
També és veritat que vaig sortir-ne satisfet, però no era allò de… “irrepetible, impressionant, és perfecte…” No. Hi havia alguna cosa, en el conjunt que no acabava de rematar-ho i no sé què podria ser. Però bé: que vingui cada any i cada dos mesos, si vol: per mi, que faci el que vulgui, que ben vinguda serà. Per cert, que vindrà l’any vinent i amb Txaikovski, que pot treure molt bé, oi?
M'agradaM'agrada
No era allò de irrepetible i perfecte, perquè tots sabem que aquell no era el seu repertori i difícilment podia esdevenir perfecte. Varem gaudir d’una gran artista i d’una veu colossal, però sortosament per anoslatres amb això no n’hi ha prou. Ara quan nosaltres gaudim, gaudim més que la resta. Amb la Lisa potser succeirà
M'agradaM'agrada
Ah, i me’l vaig deixar, pobre… El Carles Pachón, boníssim! Té una veu preciosa. Fa poc, al Romea van fer un recital de Rossini (aquest nou festival rossinià, a veure què tal…) i Pachón va cantar-hi algunes peces (amb Blanch, Viotti, un incombustible Chausson (entonadíssim i amb una veu plena) i d’altres). Cert que el Romea és petit (com el de Sarrià, on també s’ha vist), però Pachón va lluir com pocs, per veu, expressivitat, intenció, tècnica… En sentir-lo al Liceu, que no és petit, es confirma que té una gran veu: si no fa res “rar”, pot ser un baritonàs.
M'agradaM'agrada