Juan Diego Flórez i Julie Fuchs a Le Comte Ory ROF 2022. Fotografia gentilesa del departament de premsa del festival

Ja en ocasió de l’Otello, que per a mi ha estat l’òpera de l’edició del 2022, vaig deixar una pinzellada de la incomprensible determinació de continuar presentant les òperes de gran format en el que ara s’anomena VitriFrigo, i que no és altra que el Palau d’Esports nou que va substituir el perillosament ruïnós antic Palau d’esports situat al bell mig de Pesaro, i que com a mínim no obligava al públic a desplaçar-se fora de la ciutat, sempre en cotxe o un autobús posat per l’organització, però que de retorn es fa incòmode. Les queixes dels pesaresos van ser molt grans, ja que tota la vida que el festival donava a les nits de les dues setmanes que durada repercutia directament en tots els establiments de restauració de la ciutat i comerç en general, abans i després de cada funció, i ara això queda relegat només als dies que hi ha funció al preciós Teatre Rossini, és a dir 4, perquè la resta has de fer l’excursió i de retorn res és obert a quarts de dotze. Però el que esdevé més incomprensible és que el recinte, malgrat els lloables esforços per convertir-lo en un teatre d’òpera, és incòmode, inhòspit, desangelat, poc propens a la concentració necessària, de dimensions poc apropiades de llargada i amplada. No es pot asseure al públic en unes cadires sense recolze braços que acaben competint amb la mítica incomoditat torturant del Fiestpelhaus de Bayreuth i una acústica discutible, si més no, que mai es podrà comparar amb la d’un teatre i menys amb el Rossini, de dimensions raonables, humanes, més aviat petites i ideal per la immensa majoria de les òperes que conformen l’opus rossinià.

El ROF no serà mai un festival definitivament referencial, que de fet ho és, fins que no disposi d’una seu musical, vocal i escènicament, admissible. I compte perquè el preu de les localitats és de primera. Han passat quasi vint anys i no s’ha fet la reforma necessària en el terreny de l’antic pavelló, per convertir-lo en seu permanent del festival i atorgant la qualitat definitiva i absolutament necessària.

Aquest preàmbul em sembla l’imprescindible clatellot al ROF, festival que estimo molt, però no per això he de deixar passar un fet tan important.En la meva memòria “pesaresa” hi ha dues versions anteriors de Le Comte Ory: la del 2003, amb Flórez i Bonfadelli dirigits per López Cobos i la del 2009 amb Shi i la Moreno, dirigits per Paolo Carignani, ambdues en la producció de Lluís Pasqual estrenada el 2003 i sempre en el marc del Teatro Rossini.

La primera va ser una fita absoluta d’un Flórez esclatant. Ara, 19 anys després es presenta una producció de l’argentí Hugo de Ana, sota la direcció del veneçolà Diego Matheuz i protagonitzada altra vegada pel peruà Juan Diego Flòrez, entre d’altres, és clar.

És l’òpera que ha inaugurat l’edició del 2022, el primer festival sota la direcció artística del tenor peruà, direcció no del tot ben rebuda pels guardians de les essències rossinianes i de la italianitat, segurament no ben entesa, ja que la direcció no hauria de tenir nacionalitat, hauria de ser senzillament excel·lent i prou, però no vull posar-me en terrenys que ben segur m’acabarien portant mals de cap.

Ha estat una decepció, sí, que he de matisar; això no obstant, decepció al cap i a la fi.No m’ha agradat la direcció musical de Diego Matheuz, que he arribat a trobar feixuga, gruixuda i a moments excessivament potent de volum. Hi mancava la gràcia espurnejant del Rossini més entremaliat, la grandesa de la transparència orquestral i l’equilibri imprescindible entre fossat i escenari, per no perjudicar a les veus amb projecció o volum dificultós i si la direcció musical falla, tot i tenir veus de relleu, es ressenteix. Discreta l’orquestra i discret el cor. Aspectes també a millora

Juan Diegon Flórez continua sent un “fuori clase”, però després d’assistir a un combat com el d’Otello, la “desídia” del tenor peruà va ser clamorosa. Cap esforç per intentar superar una barrera orquestral que el perjudicava, sobretot al primer acte que en masses moments va quedar tapat per l’orquestra. No recordo que en el teatre Rossini i en el ja llunyà 2003 Flórez quedés tapat i en aquesta ocasió em va sorprendre alhora que neguitejar. Certament,ja no és aquell jove que es volia menjar el món operístic, ja ho ha fet tot, fins i tot el que no devia i en quasi tot ha assolit l’excel·lència sense competència possible. El retorn pesarés amb l’Ory hauria pogut ser un pas endavant i ha estat un pas en fals, almenys des del meu punt de vista. Incapaç de fer front a rols més exigents o de tessitura més àmplia perquè la veu no ha evolucionat, Flórez ha de lluitar contra ell mateix i això és complicat. El resultat va ser per a mi decebedor perquè malgrat demostrar que ell continua sent musical, distingit, elegantment i tècnicament plusquamperfet, el seu Ory 2022 no diu res de nou i no supera l’antic. Es manté, però per sota del seu mateix record, amb menys projecció, amb menys rauxa, amb més ganes d’agradar i quasi us diria que més rutinari, sense aquella explosiva demostració de tècnica i facultats revestides de simpatia. Ell ja no és aquell jove i Hugo de Ana responsable del despropòsit escènic no ho posa fàcil, nio a ell ni a ningú. La seva sortida va ser distant i així ho va entendre el públic que en cap cas va demostrar entusiasme en la seva actuació, només al final en rebre els aplaudiments hi va haver una ovació compacta acompanyada de bravos, però pel meu entendre més fruit de per qui era que no pas per com ho va fer.

La gran triomfadora de la nit va ser la soprano Julia Fuchs, que després d’una deliciosa i intensa Melisande al Liceu, va demostrar que canviant radicalment d’estil, continua meravellant al públic per la tècnica, l’exquisida i musical elegància d’un fraseig exquisit, sense necessitat de fer sobreaguts no escrits i, per tant, guanyant-se al públic per mèrits més purs que la sempre espectacular pirotècnia. Em va agradar molt.

També em va agradar molt la mezzosoprano russa Maria Kataeva en el rol d’Isolier. La veu és bonica, la projecció molt generosa i el registre de veritable mezzosoprano amb sonoritats fins i tot acontraltades. Va estar tècnicament molt acurada i dramàtica prou convincent dins el nyap ideat per De Ana. Va obtenir també un sonor reconeixement de part del públic.

I les grans alegries es van acabar, perquè ni el Rambaud del baríton polonès Andrzej Filonczyk, ni el Le Gouverneur del proporcionadíssim baix (que encara no ho és del tot) argentí Nahuel De Pierro, em van semblar res d’extraordinari. Correctes si, però meravellosos per a Pesaro, segons el que jo entenc que hauria de ser el ROF, no. Veus que potser seran; tanmateix, a hores d’ara no tenen la suficient contundència, registre i projecció per determinar la personalitat necessària per triomfar. A Di Pierro se’l promociona molt; això no obstant, ho mereix per sobre d’altres?. Deu ser més econòmic que altres, això si, i potser per això canta rols de baix i assoleix compromisos inadequats, però el públic paguem i molt, per veure primeres figures del cant rossinià que aquest any no deuen haver vingut.

La Ragonde de Monica Bacelli fa una mica de llàstima. Cal fer-li fer tantes beneiteries?, i sobretot cal que ella es presti a fer-les?. Sui la veu en la seva plenitud no va ser res d’extraordinari, ara… No m’agrada que facin fer el ridícul a persones que mereixen una consideració.

Anna-Dorin Capitelli va complir com a Alice.

Si l’estrena del regnat Flòrez com a director artístic del ROF ha de venir apadrinada per aquesta nova producció de Le Comte Ory, ja cal que pleguem. Hugo de Ana, escenògraf brillant més que veritable director d’escena, ha fet una falla inspirant-se en el quadres de Hieronymus Bosch i ha organitzat una rua de carnaval de Sitges, on res té sentit i l’excés de coses sobre l’escenari fa que al cap de cinc minuts ja estiguis esgotat de buscar als cantants entre la munió de coristes, figurants, escenografies absurdes i vestits tant vistosos i acolorits, com impossibles d’ajudar a concentrar-nos en el relat. Cercar el somriure més que la rialla amb quatre gags de fàcil efecte i curt recorregut, com la caracterització de Moisès amb les taules de la Llei incloses, és inútil escènica i dramàticament i massa fàcil com a recurs musical.

El primer acte és un despropòsit des de l’inici fins al final, mentre que en el segon l’intent per arribar fins al famós tercet, joia de la corona absoluta, indemnes, obliga a frenar una mica la disbauxa, però res té sentit i tot acaba per oblidar-se al cap de mig minut d’haver passat per davant dels nostres ulls. Quanta nul·litat reunida i a quin cost tot plegat. Aquest és el dubte que em volta pel cap. Què quedarà d’aquesta nova proposta? I no hagués valgut més buscar directors i cantants que ens poguessin oferir coses més interessants per a un Ory que el que hem vist en aquesta quaranta-tresena edició del festival?

Si allunyem una mica l’objectiu de la càmera i ens fixem en la globalitat de la proposta del 2022 a Flórez se li gira feina important, ja que el resultat no ha pogut ser més decebedor:Un Otello sense gaires dubtes, reeixit i sobretot intens per les ganes de tots els participants en deixar el llistó a gran altura.

La Gazzetta, dos cantants, un director musical i un bon treball escènic no són suficients perquè la resta de la companyia estava molt per sota del que es demana o demano a un festival de prestigi.Le Comte Ory, el nom de Flórez no és suficient, sobretot si no s’implica i es deixa eclipsar per Fuchs i Kataeva sense oferir la més mínima resistència, mentre que les direccions esdevenen una preocupant manca de talent.

Si a més a més hi ha cantants importants anunciats que es retiren, com Pratt, Spyres i la seva substituta, Meade, sense saber exactament per què, o intuint que no hi ha problemes familiars pel mig i si altres més preocupants, és fàcil començar a neguitejar-se.Cap dia s’ha obtingut el sold-out en cap dels tres títols operístics, però no és només això, és que hi havia molts buits a les representacions, fet que jo no recordo en totes les edicions que he assistit anteriorment i demà ja comentaré en l’apunt dedicat al concert amb la intervenció “estel·lar” de Nahuel Di Pierro, la preocupant oferta, alhora que també faré esment al concert abortat.
Aquí s’intueuix mala maror.