Ja us vaig dir ahir, en l’apunt de la representació de l’Otello, també al ROF, que el dramma per musica en dos actes La Gazzetta, es va estrenar a Nàpols (Teatro de`Fiorentini) el 26 de setembre de 1816, per tant, és coetània de l’Otello i ens permet fer una comparació interessant entre el Rossini buffo i el seriós, ja que el tractament musical i dramàtic de la música és ben diferent, en aquesta encara molt influenciada per Mozart mentre que l’Otello i sobretot en el tercer acte, és un pas gegantí cap al futur melodrama romàntic. Certament, els rossinians de pro i en molts fragments ni els de pro, trobaran en la música d’aquesta farsa poc coneguda, fragments després o abans associats a La Cenerentola (l’obertura és la mateixa), La Scala di seta, Il barbiere di Siviglia, Torvaldo e Dorliska, Il Turco in Italia, la pietra del paragone o L’equivoco stravagante. Auto préstecs que mai han ajudat al compositor, però que també van ser utilitzats sovint per Handel i mai se li retreu com a Rossini.

La Gazzetta conté moments concertants gloriosos, marca de la casa, així com novetats sorprenents, com la utilització del napolità de part del personatge de Don Pomponio, també conté una inacabada investigació i controvèrsia al voltant d’una peça cabdal com és el quintet del primer acte, que fins al 2011 cap edició crítica l’incloïa. De fet, l’edició crítica del mateix ROF del 2001 dirigida escènicament per Dario Fo que es va reposar en el mateix festival el 2005 (la vaig veure), així com la sorprenent reposició d’aquesta producció el mateix any al Liceu (hi ha vídeo d’aquelles representacions barcelonines) no contemplaven aquest quintet cantat i Dario Fo va fer recitar als personatges el seu text per entendre el desenvolupament posterior de la complicada trama. L’any 2011 als arxius del Conservatori de Palerm es va trobar la música del quintet, i el prestigiós Philip Gossett la va incorporar en la versió crítica que es va presentar entre altres llocs al ROF del 2015 en aquesta mateixa producció de Marco Carniti que es reposa enguany.

No és una farsa més, jo diria que es tracta d’una òpera més ambiciosa que les catalogades com a petites obres còmiques, ja sigui per la seva llargada, ja sigui per la complexitat de l’estructura i la quantitat de personatges principals basta en l’obra de Goldoni , Il matrimonio per concorso La proposta del ROF, com ja us he dit, prové de la nova producció de Marco Carniti del festival del 2015 ara dirigida musicalment per Carlo Rizzi.

Jo quan vaig a Pesaro a veure òperes de Rossini en el festival que l’honora, voldria veure la millor proposta possible de cada òpera pels millors cantants per a cada rol i sóc conscient que aquella fornada dels 80’s del segle passat que va a donar a conèixer al món rossinià noms tan insuperats com Merritt, Blake, Cuberli, Ramey, Gasdia, Mateuzzi, Pertusi, al costat de noms consagrats com Horne, Ricciarelli, Valentini Terrani, Dara, entre tants, ja no tornarà. El ROF s’hauria de caracteritzar per fer una minuciosa recerca de casts a l’altura de la nostra realitat, però no proposar equips discrets amb un parell de figures que sobrepassen en molt la mitjana, i prou. I això és el que m’ha semblat aquesta proposta, bé, però no extraordinària.

Comencem per allò que m’ha agradat molt.

La direcció musical de Carlo Rizzi, massa sovint posat en dubte fins i tot en el mateix festival on li varen fer una protesta molt injusta en la seva Semiramide del 2003, esdevé un dels puntals d’aquesta producció, gràcies a la vivacitat de la seva direcció, a la concertació minuciosa, pulcre i molt efectiva d’una obra que per la quantitat de recitatius (cap de Rossini) pot esdevenir feixuga i que ell quasi assoleix amb brillantor el repte, tot i que la mediocritat vocal del cast no ho posi fàcil.

Al capdavant de l’Orchestra simfonica G. Rossini i el Coro del Teatro della Fortuna, sota la direcció de Mirca Rosciani, aconsegueix que l’estructura musical i dramàtica no defalleixi, i això que les dues formacions no passen de discretes, però un bon director fa més bo tot allò que té al davant i en aquest cas es confirma plenament. Magnífica direcció que contagia aquella vitalitat imprescindible en les farses rossinianes.

El personatge de Don Pomponio és l’eix central de tota la trama i necessita un cantant actor amb una personalitat aclaparadora, no debades el rol va ser escrit per a Carlo Casaccia, una figura incontestable a la seva època que la tradició italiana ha anat passant al testimoni a tots els grans baixos buffos que tenim a la memòria i de la que sortosament Carlo Lepore n’és un hereu inqüestionable. Ell és l’amo i senyor de l’escena, tan pel que fa a l’actor, com pel que fa al cantant. Coneix perfectament la tradició i s’alia amb ella per fer una demostració de respecte a la millor tradició. Canta i parla en dialecte italià, cosa que complica molt entendre’l, ara bé, la seva expressivitat, la seva comicitat gens impostada i la seva divertidíssima gestualitat fan arribar el rol a tot el públic del teatre. Ja des de la seva presentació “Co sta grazia” quasi a l’inici del primer acte, ell marca territori i deixa poc espai a la resta. Certament, ha de ser així, l’únic que desitjo és que la resta s’apropi i a ser possible que l’igualin.

El baríton Giorgio Caoduro interpreta el rol de Filippo o s’apropa molt a l’èxit inqüestionable de Lepore. Ell té la presència física, l’aparent joventut, tot i que ja ha sobrepassat la quarantena, la veu, projecció i tessitura, i la tècnica abassegadora, El seu cant staccato no té rival i potser no l’ha tingut mai en la història recent. I aquesta particularitat aclaparadora és potser el seu gran hàndicap. Enlluerna tant en això, que altres aspectes queden més deslluïts tot i el gran nivell, és també és un exponent de la grandiositat de la interpretació rossiniana, però si no obté el cum laude és perquè aquesta magnífica obsessió per fer que “Quando la fama altera”, la seva gran ària del segon acte, esdevingui el moment “indimenticabile”, que ho és, el fa descuidar detalls en altres moments. En qualsevol cas l’admiració davant de tanta tècnica estilística i també simpatia en la interpretació, és total.

En realitat, producció a banda, aquí acaba la meva plena satisfacció i el cast també incorpora un tenor (Alberto), una soprano lírica lleugera (Lisetta) i dues mezzosopranos (Doralice i Madama La Rose), en el rols principals.

Doncs bé, ni el tenor Pietro Adaíni (Alberto) amb una certa fixació per emetre el so com el director artístic del ROF, però no tenint cap de les moltes virtuts, ni la més coneguda Maria Grazia Schiavo (Lisette) amb una veu massa sovint de timbre i impostació irritant, ni l’encara massa discreta Doralice de Martiniana Antonie, ni la colombiana Andrea Niño. tot i ser de les tres senyores la que més em va agradar, aconsegueixen arribar al nivell dels cantants esmentats al principi, Lepore i Caoduro. Hi ha massa diferència entre aquests dos i la resta que bé podrien ser cantants per una edició de Il Viaggio a Reims de l’Accademia, però no encara per donar veritable relleu a les exigències vocals i dramàtiques dels personatges. Ho fan malament? No, no ho diré mai això, simplement dic que no estan a l’altura del que jo exigeixo al ROF, A un bon teatre de províncies segurament els trobarien magnífics, però jo on exigeixo el punt de referència rossiniana, no.

La producció de Marco Carniti no pot ser més simple i més eficient. En prou feines un parell o tres d’elements escenogràfics que serveixen per atot, unes lletres de porexpan, i unes cortines practicables són tot el que necessita el director per fer un treball acuradíssim amb els cantants i muntar el complicat entramat teatral amb èxit, és clar que té l’excel·lent ajuda del disseny de vestuari Maria Filippi, el disseny de llums de Fabio Rossi i sobretot l’actor Ernesto Lama que interpreta sense en prou feines articular cap paraula, el personatge de Tommasino, alter ego de Don Pomponio i hereu de la més brillant tradició della commedia dell’arte, que roba escènicament en moltes ocasions, el protagonisme escènic i es fa el rei de la festa. Ell obté al final molt més èxit que alguns dels solistes i és amb total justícia, ja que el seu treball és esgotador, quasi sempre està en escena i no para quiet. És brillant, graciós, simpàtic i a estomes entranyable, i això que quan comença l’obra em va fer témer el pitjor.

M’ho vaig passar bé? Doncs si, a estones molt, tot i que vaig trobar l’obra excessivament llarga perquè sobre l’escenari no hi havia prou personalitats i talent per fer que sempre fos la festa desitjada.

Cal esmentar al baix gallec, tot i que per a mi avui és un baríton, Alejandro Baliñas en el rol d’Anselmo i al baríton andalús Pablo Gálvez en el rol de Monsù Traversen. Ambdós tenen fusta per ser, així ho desitjo.
Aquí no la tornarem a veure en anys o potser mai més, ja es va fer incomprensiblement en aquell llunyà 2005 quan encara hi ha per estrenar al Liceu, meravelles rossinianes de primer nivell, obres mestres encara per estrenar. No s’entén. Demà us parlaré del Ory.