IN FERNEM LAND

LICEU 2022/2023: IL TROVATORE (GRIGOLO-HERNÁNDEZ-RODRIGUEZ-DUDNIKOVA-BURATTO;OLLÉ-FRIZZA)


Vittorio Grigolo, Saioa Hernández i Juan Jesús Rodriguez al tercet del primer acte de Il Trovatore. Fotografia d’©A Bofill gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

*

Ha tornat el popular Trovatore al Liceu després de la versió concertant dirigida per Dudamel, sense la senyora Netrebko, però si amb el senyor Eyvazov i amb un repartiment que va resultar gèlid.

Ara s’ha representat com s’hauria de fer sempre una òpera, amb una versió escènica com cal i un director musical de tota solvència i, per tant, per poc que el quartet o el quintet solista estigui a l’altura tenim un més que previsible èxit, que és el que va succeir ahir per la nit al Liceu, un èxit sense discussió, com feia temps que no veia i caram!, el que vaig escoltar està bastant o molt allunyat del que jo consideraria mereixedor d’un èxit com l’obtingut.

Riccardo Frizza va fer, això si, una direcció esplèndida, amb ritme, contrasts dinàmics molt teatrals i amb criteri, un equilibri orquestral i un so càlid i compacte de l’orquestra en plena forma. Només un desquadrament notable del cor en la primera part, s’ha escapat de la seva controladíssima i eficaç direcció. Bravo! Frizza hauria de ser un dels directors fixes de la casa.

Orquestra i també cor van estar a un bon nivell. El cor suposo que ampliat, però no ho sé del cert perquè fa molt temps que no s’anuncien els reforços, abans del que ara és el cor titular del Real i en tot cas són d’un anonimat injust. Si bé li manca una mica de més subtilesa i variació d’intensitats, va cantar amb tremp verdià els conegudíssims números del campament gitano i de la caserna, així com la part femenina del cor de monges que acabarà amb l’intens concertant que acaba el segon acte.

Vocalment la cosa va començar amb desencís quan abans d’iniciar-se la representació el director artístic de la casa va anunciar que Saioa Hernández malgrat sortir d’un intens refredat cantaria i per tant sense dir-ho i agraint l’esforç de la soprano, que debutava en el rol, demanava clemència. Renoi! quina clemència més generosa, perquè va obtenir un èxit gran, amb intensitat de bravos, no tant com la resta però molts. Hernández no mereixia cap bravo i espero que m’entengueu, si tots els aplaudiments que vulgueu, però bravos no perquè si va cantar a mig gas, amb un registre greu inexistent, uns aguts vacil·lants i en prou feina apuntats, de bravos no n’hauria de rebre. La part és extenuant, sobretot al quart acte i ella va mantenir la dignitat, però prou. Gràcies, això si. Però no puc parlar d’ella.

Vittorio Grigolo també debutava en el rol i ell es va mostrar exultant i agosarat, tant, que en el concertant final del segon acte va tenir, o un moment de defallença, o una pèrdua de concentració que ja no va remuntar i el va fer anar una mica de corcoll, però és innegable que tenia ganes d’agradar i posar-se al públic a la butxaca. Al públic fàcil, cal a dir, al públic que no és rigorós i passa bou per bèstia grossa, perquè el tenor Griggolo és irregular en l’emissió del so, en la projecció i en l’expressió, no és gens curós en l’estil, i després d’una frase amb bones intencions canvia el color i ofereix sons nasals i guturals que desvesteixen l’heroïcitat romàntica del rol. Però és murri i sap que amb quatre efectes vocals i una gestualitat exagerada que recordava els hilarants moments del tenor Lasparri cantant el Manrico pel germans Marx, es va guanyar no només la simpatia, si no també un èxit clamorós, tant després d’una pira valenta però grollerota, com al final, que va fer mostres d’una estima per fer enfervorir al públic. El seu ah! si ben mio està lluny del meu ideal perquè li faltava elegància, distinció i rigor en la línia.

Tot i que res té a veure amb l’actuació d’ahir, recordo per a qui no ho sàpiga, que aquest “latin lover de la lírica” té vetat cantar a la ROH i crec que també al MET, per denuncies per assatjament, és a dir, no em provoca cap simpatia i si canta com va cantar ahir, que és com sempre canta i el que m’interessa, menys encara. Algú del cinquè pis el va protestar però va quedar pràcticament ofegat per l’esclat de joia, com si Corelli, Björling o Bergonzi acabessin de cantar els seus celebrats Manrico i res més lluny, creieu-me

Juan Jesús Rodríguez va fer unes desafortunades declaracions a la roda de premsa que sota el meu punt de vista predisposaven al públic contra el teatre que el va contractar, lleig molt lleig i garantien un èxit pràcticament cantat, com va ser, del públic que li fa costat i que “manipula” amb destresa.

La veu ja ho sabem que és poderosa i la línia és verdiana, si, no és per a mi el súmmum de la distinció canora però és encara, i vist la precarietat de veus de baríton de veritat actuals, no els tenors curts, un barítonàs a tenir molt més en compte del que se’l té. Diuen que s’ha guanyat l’antipatia de molts teatres per parlar clar, però penso que a vegades si es parla clar però malament, tot el missatge és perd, i això de la mateixa manera que va provocar un èxit que ni segurament hagués aconseguit Bastianini en els seus millors temps, en a mi em va provocar un cert distanciament. però aquest fet no musical, no hauria d’haver influït tant en la meva valoració final. Segurament sense la genuflexió i els signes d’estima i agraïment notori cap al públic en acabar la representació i com un claríssim pols al teatre, la seva actuació hagués estat més rodona. Sense el potser, el millor cantant de la nit.

Ksenia Dudnikova va cantar el brillant rol d’Azucena, un dels grans rols de l’òpera italiana per a mezzosoprano. Tot i que no saps en quin idioma canta, va començar el “Stride la vampa” amb una veu que feia presagiar grans alegries. Una mezzo de veritat, amb un centre magnífic, un greu generós i acontraltat i un cant molt generós, però ai las! la perfecció està molt buscada, i els seus aguts quan son bons són molt millorables i la resta descriptibles. Una llàstima. És una Azucena de raça per a un teatre de províncies. L’èxit ha estat com les millors nits de Cossotto al Liceu, ergo, ens hem convertit en un públic de teatre de províncies.

Completava el quintet protagonista el baix Gianluca Buratto que amb una veu de baix de veritat, quan fa front a la zona aguda, també perd la dignitat. Grans aplaudiments i alguns bravos, però res comparable amb els altres quatre.

Maria Zapata va cantar una bona Inés, amb un timbre una mica ingrat i el tenor Antoni Lliteres un més que correcte Ruiz.

Alex Ollé i el seu equip, que es van endur l’esperada protesta del sanedrí de les essències tradicionalistes i de las jons (tant de bo fossin tan exigents amb la part vocal), signa la millor producció de Il Trovatore que he vist en anys, segur que la millor que he vist al Liceu.

Il Trovatore és un argument impossible i sense trair res de la trama argumental, Ollé fonamenta el relat amb el dinamisme d’una vessant escènica/estètica molt atractiva, jugant amb les ombres de manera magnífica, gràcies a un disseny de llums espectacular d’Urs Schönebaum que dona volums inesperats a l’efectiva escenografia d’Alfons Flores, que omple l’escenari de blocs de pedra que recorden molt al monument del holocaust berlinès de Peter Eisenman i Buro Happold, amb els blocs que aqui formen trinxeres, a espais que semblen laberints opressors o ara es transformen en un claustre i més tard en una presó, però sobretot amb l’ajuda de les llums, fa que l’escenari sigui una plasmació molt interessant dels espais de l’acció del llibret, això si, ambientat durant la Gran Guerra. Per què? No ho sé, però crec que per no caure en el ridícul de veure als personatges vestits com la baralla de cartes espanyola, qualsevol cosa és prou convincent i l’ambient opressor del camp de batalla de la primera guerra mundial donava joc al sense sentit del llibret de Salvadore Cammarano i Emanuele Bardare,

Fa molt de temps que no busco sentit a les produccions i en aquesta òpera menys, per això m’ha sorprès gratament allò que m’entrava pels ulls, molt més que el que malgrat Frizza, m’entrava per les orelles.

Dubto que vagi a l’altre repartiment si aquest és el primer.

16 comments

  1. Agustí Sancho

    Bona nit.
    Veig que les sensacions que hem coincidit i compartit a l entre acte s han mantingut fins al final. A mi m ha decepcionat una mica el juan Jesús Rodríguez. Malgrat que ha estat força bé i el més verdià de tots, he trobat que en la primera part, en la zona aguda obria molt les notes lluny dels cobriments habituals en les veus de bariton.
    I la «baixa» de la Saioa crec que ha condicionat molt l exit de conjunt.
    I en quant al muntatge, crec que és de les primeres posades modernes que no m ha desagradat… I em segueix molestant més la gent que parla, tus, o estan 5 minuts obrint un caramel.

    M'agrada

    • Joan Prados Alia

      Com sempre una crítica destructiva, buscant els tres peus al gat, recolzant-se en les seves fòbies extramusicals, la perfecció humana,quan les mateixes crítiques d’aquest senyor tampoc són perfectes. Per aburrir.

      M'agrada

      • Com sempre que no coincidim, seria millor, perquè el blog està farcit de cròniques entusiastes, potser de coses que no li han agradat a vostè i si sap que no coincidirem, quines ganes de posar-se nerviós, no?
        Gràcies en qualsevol cas per llegir-me, al menys fins avui.

        M'agrada

  2. Alex

    Lastima que no nos hayamos visto para saludarte Joaquim
    En líneas generales bastante de acuerdo con tus comentarios sobre los solistas. Muchos braveos al fina y exagerados , como el propiciado a Grigolo después del…a si bien mío, con una Di quella pira…cantada de modo destemplada y engullido por la orquesta porque la voz de Grigolo por falta de suficiente peso vocal, es de Manriquito.
    Quizás discrepe algo sobre Frizza, director casi siempre muy competente pero en esta primera de la serie , le he notado particularmente y en algunas partes, como si estuviese algo moroso con los tempi y cierta falta de pulso verdiano, es decir excesivamente belcantista.

    Y con la producción de Ollé, opinó como tú. De las buenas que se han visto y con un juego de iluminaciones excelente

    M'agrada

  3. Susana

    Gracies pels seus comentaris tant precisos y profusament documentats, per a mi son una font d aprenentatge molt estimada. Vaig aquesta tarda asebtir i veure aquesta obra mestre i vaig conscientment amb el segon cast per estalviar-me el guaperes del Grigolo

    M'agrada

  4. Leonor

    Gracias por la crónica. Me figuro porqué no fue emitida por radio ayer.😔
    Lástima lo de Saioa; Juanje es muy bueno y si matiza… Ya, increíble.
    Contra con Frizza: de Chetubini a Verdi.
    Saludos y salud, onfernems.

    M'agrada

  5. Toni Azor

    Joaquim, no vagis al segon repartiment. Acabo de sortir del Liceu i és una pena que no tinguin llibre de reclamacions. El públic embogit!!! No només no m’ha agradat sinó que he sortit enfadat.

    M'agrada

  6. Susana

    Vaig voler estalviar-me el Grigolo i m’he topat amb el coreà. Deumeu quina cosa… Les millors les dues senyores i en especial m’ha agradat molt la Gerzmava. I com ja heu comentat per aquí, vergonya aliena davant uns bravos desaforats i deslocats al final de les àries més reconegudes. La reacció del públic desprès de la pira… De jutjat de guàrdia si més no. Bé, de totes maneres en general vaig gaudir i força d’aquesta representació i la producció molt correcte i interessant.

    M'agrada

  7. Alex

    Volviendo al tema de la función del pasado jueves 27 y después de leer por boca de ella misma o de sus allegados que la buena de Saioa por esta mucosidad traqueal y para preservarla , no utilizó su registro grave , siento decirlo que en mi opinión ( y me sabe mal por la propia Saioa que personalmente me cae muy bien ), puede considerarse como un engaño al público asistente y que la dirección artística del teatro, hubiera tenido que sustituirla en la citada función por Gerzmeva.
    Si estas indispuesta , lo cual te hace modificar la línea de canto prevista, renuncias a la función por baja médica y no pasa nada. Ya cantarás las siguientes funciones una vez restablecida.

    M'agrada

  8. Alex

    Colgado de YouTube y creo de la función del domingo día 30
    Re escuchado, además de sobreactuación , carencia de la más mínima línea y empujando las notas , bajado de tono, medio engullido por el coro al final de la cabaletta , cortando el …allar…
    Después de esto, no se si el tenor coreano del segundo Cast es todavía peor….

    M'agrada

  9. bocachete (Jesús)

    Hola. Ahir, dilluns 7, vaig anar a Il trovatore, amb repartiment Hernández-Grigolo-Rodríguez-Dudnikova. Suposo que, passats uns dies, Saioa Hernández s’ha anat recuperant i, vulguis que no, si la protagonista funciona millor, tota la resta també, segurament, està millor. Jo ahir vaig sortir-ne satisfet i, probablement, havent vist el millor Trovatore al Liceu en anys. Com a mínim, el més equilibrat i “rodó”, encara que no fos rodó. No considero, almenys en aquest cas concret, que el fet que s’hagi aplaudit respongui a una provincianització del Liceu. De fet, aquest repartiment és el mateix que trobaríem a la Scala, el Met, el Covent Garden o Viena, sense variacions. I no tindrien menys èxit. En tot cas, el que avui es dona per bo, fa trenta anys no s’hagués donat per tan bo, però aquest canvi no és només del Liceu. Tenim el que tenim i, probablement, costaria molt muntar un repartiment alternatiu molt millor o similar al d’altres moments. Moments que, com les orenetes de Bécquer, “las que el vuelo refrenaban”… “esas no volverán”. Almenys a curt termini.

    Ahir vaig trobar que la soprano estava bé: té una veu molt interessant, amb un punt fosc i una extensió gran. Ahir tenia greus i pujava bé; actuava amb una certa credibilitat i no era freda. Cert que podia ser més expressiva, però sí que s’implicava i ho feia bé. No sé si ja estaria recuperada del tot o no, però en cap cas era un desastre com sembla que va ser els primers dies. Dadnikova, molt bona veu, una mezzo amb color de mezzo i també aguts. Jo, la veritat, trobo que no pronunciava gens malament l’italià i s’entenia i frasejava bé i va fer un personatge creïble. Rodríguez, molt bé: és un baríton exquisit i amb una veu prou ampla i d’un color preciós. I Buratto, en els seus moments solistes, molt bé també. Tampoc no trobo que els aplaudiments que van rebre ahir fossin ovacions extraordinàries, almenys durant la representació. Sí que al final, eren grans, però tampoc ovacions d’aquelles que s’havien sentit algun cop en el Liceu d’abans de l’incendi. El que potser vaig trobar més desproporcionat fou el reconeixement a Grigolo: entre els solistes, potser era el més fluix (cert que és un pèl barroer i en els pianos i diminuendos s’ofega i li surten lletjos, per exemple), però té una veu bonica i brillant (que és llàstima que, tenint-la, no aprengui a fer-la lluir bé) i un paper agraït que fa que es fiqui el públic a la butxaca. Va ser el més aplaudit i, certament, s’ho mereixien més els altres. Però no crec que fos diferent a Milà, Londres o Viena, la veritat.

    Frizza, lent, especialment en els dos últims actes que, en algun moment… no sé, potser arriba a perjudicar el cant, en treure-li tensió. I l’escena, molt bona: funciona perfectament i, fins i tot, millora en algun moment l’original. L’execució final, que en el llibret és pràcticament impossible (entre el “sia tratto al ceppo!” i el “è spento” no hi ha temps material de treure Manrico de la sala, baixar-lo al pati i tallar-li el cap o el que sigui. En canvi, la solució d’Ollé és perfecta: una mort immediata, creïble que, a més, a la vista de l’Azucena, la fa més dramàtica i fa que l’afegitó de la mort de la gitana sigui gairebé natural. Magnífica il·luminacio i bon moviment escènic.

    Per això, en conjunt, la funció no ha estat gens dolenta i, globalment, ha estat un bon Trovatore, potser sense arribar a l’excel·lència canora en algun papers, però tampoc abans era fàcil un Trovatore on tot fos excel·lent. Un Trovatore molt apreciable i que pot arribar a crear afició: els que tenia al costat, que se’ls veia “tendres” i que havien tret entrada perquè és un Verdi relativament popular, estaven entusiasmats en l’intermedi, però no per ningú en particular, sinó per l’òpera en si: “és genial”, “tot és brutal”, anaven dient en acabar i comentaven si treure entrada per al Trittico…. I això una mala representació no ho aconsegueix, encara que sigui un públic nou. Hi havia alguna cosa, tot plegat.

    M'agrada

    • Alex

      Efectivamente anoche, fue quizás la única función donde Saioa ( posiblemente recuperada ya ) sin ser una voz demasiado adecuada para esta Leonora ( sobre todo en su escena inicial por falta de agilidad belcantista ), se mostró más compactada y con la voz más liberada.
      No lo fue así ni en la función inaugural del pasado día 27 ni en la función que se dio por Liceu+.
      En cuanto a Frizza sigo pensando que estuvo demasiado pendiente de los cantantes, dirección pesante y falto de pulso verdiano.

      M'agrada

    • Home, que a Milà, Londres o Viena, si és que presenten aquests cantants, no és cap consol. Ës pot presentar vocalment un millor TRovatore, penso que si.
      Per altra banda com que la tendencia és anar a menys de tot, jo recordo que l’Azuzena de Terentieva era millor que aquesta tan celebrada, com també era millor Millo, Crider, Stoyanova o Statieva, millors Leonora que Saioa. De Manricos sempre hem anat fluixots, nosaltres i tothom, i O’Neill no ens va satisfer, cert, però Mauro més que aquests d’enguany, si, i això que li trobàvem totes les pegues.
      Jo no puc dir, tot i que segurament vaig assistir al pitjor dia en directe i el dia del Liceu+ se suposa que estaven millor, a cap Trovatore per tenir la resposta de públic que ha tingut.
      Sent una òpera que engresca en cap cas m’ha motivat a tornar al teatre en cap de les altres funcions.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: