IN FERNEM LAND

LICEU 2022-2023: TOSCA (Agresta-Fabiano-Lučić;Villalobos-Nánási)


Tosca, acte 2. Fotografia de ©A Bofill gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu Producció de Rafael R. Villalobos, escenografia de Emmanuele Sinisi, vestuari de Rafael R. Villalobos, disseny de llums Felipe Ramos, pintures de Santiago Ydáñez

Estava cantat des de feia mesos que la nit de la primera representació de la Tosca dirigida per Nánási i Villalobos al Liceu hi hauria rebombori, com de gran no, però rebombori, segur.

Els antecedents venen des de l’estiu passat quan Alagna renuncia a cantar, i amb ell la seva senyora, que ja era més que discutible que interpretés amb la seva veu el rol de Tosca, però ja se sap que el reclam pel gran públic era el tenor francès i aquest va dir que la producció de Villalobos no la feia. A partir d’aquí el que va succeir realment ho sabran molt pocs, però tothom ha parlat i ha utilitzat aquest tema a la seva conveniència, ja fos per carregar contra el director artístic del teatre (alguns li tenen veritables ganes) i altres contra el divo tenor. I van sorgir declaracions poc convincents, negociacions poc o mal explicades, comunicats oficiosos i oficials, canvis, renúncies, baixes i incorporacions, previstes i imprevistes, que tenen a veure o no amb la producció, però la confusió inicial ha continuat fins la nit de la primera representació i això no ha ajudat al resultat final, que per a mi no ha estat gens satisfactori a cap nivell, però cal anar pas a pas i no atribuir el meu desencís al fet previsible, no, perquè aquest és degut principalment al resultat musical i vocal de la vetllada, la resta, és a dir el motiu inicial d’aquesta malastrugança prevista, el deixaré com sempre pel final.

Per a mi l’òpera és teatre, però teatre cantat, per tant, per cantar es necessiten cantants i aquests han d’estar dirigits per un director que s’ha de posar davant de l’orquestra i ha de lligar-ho tot per fer-ho possible. El director hongarès Henrik Nánási, malgrat el seu provat prestigi, m’ha decebut enormement. Ha sofert una lesió al braç que ha obligat el teatre a buscar molt a correcuita un substitut que pugui dirigir 6 de les 14 funcions previstes, Giacomo Sagripanti, que dirigirà els dies 8, 11, 12, 14, 17 i 20 de gener, mentre que ell farà les dels dies 4, 7, 10, 13, 16 i 19 de gener. Qui farà les dels 18 i 21 és una incògnita encara.

Nánási porta una Tosca lenta, sense tensió, mancada del lirisme i apassionament puccinià, a més el so no m’ha semblat curós, ni l’orquestra equilibrada. L’excés de decibels en l’acte segon ha tapat i perjudicat, o no, a alguns dels cantants que malauradament o sortosament no hem sentit des de la sala. Una notable esgarrada en la concertació durant el primer acte, no potser deguda a ell si no a la penosa idea de fer cantar el cor fora d’escena, no ha ajudat a tenir una bona impressió d’aquesta direcció que inevitablement no podem de deixar de comparar amb la de Susanna Mälkki, perquè fa pocs dies encara feia sonar tres Puccinis amb la mateixa orquestra, però amb una sensibilitat, refinament, equilibri i tensió que res tenien a veure amb l’ensopiment sorollós d’una producció escènica que demana tensió dramàtica sense defalliment i no unes pauses incomprensibles que tallen constantment aquest fluir magistral del teatre musical puccinià.

L’orquestra l’ha aplaudit al final, deuen estar contents, però a mi no m’ha agradat com ha sonat, i no per culpa d’ells. Del cor quasi us diria que em nego a parlar perquè en el moment culminant, el Te Deum del final del primer acte, l’hem sentit amplificat i mal amplificat i no l’hem vist, algú deia que si era gravat, ho dubto, però talment ho semblava. No puc valorar la seva tasca, ho lamento. En la intervenció, aquesta si interna a la cantata acompanyant a Tosca, ha sonat a la llunyania però correcte sense més.

Que el cor no surti a escena no em molesta, ja ho discutirem, però que hagin obert la lluerna del centre de la sala farcida de petits altaveus que emetien un so distorsionat, molt molest i que tapava al baríton, és imperdonable. Potser l’efecte pretès era que des de les butaques de platea fos impactant, però puc garantir que des del centre del quart pis és lamentable i per acomiadar al responsable del so, perquè un teatre de primer nivell no pot permetre que tot soni tan malament i tan molest i perquè, què carai! Al cor no s’ha d’amplificar en cap cas i el director del Cor mai ho hauria de permetre.

Per ara no anem bé, oi? Doncs ara venen els solistes.

Maria Agresta és una soprano lírica que a l’inici de la seva carrera em va entusiasmar, després lamentablement hem perdut una mica la pista de la seva carrera per un problema de salut que desitjo molt sincerament que hagi superat i reprengui aquella volada que tant em va agradar quan va cantar la Desdemona a Les Arts. Tosca per a mi requereix una altra vocalitat, un altre cos vocal, més rotund en el centre i greu i punyent en els aguts que han de semblar crits sense ser-ho en la desesperada escena de la tortura del segon acte, o aquella aparent i momentània heroïcitat en el duo del tercer acte, abans del “Oh Scarpia, avanti a Dio!” final. Certament, el lirisme del primer duo amb Cavaradosi o fins i tot la seva pregària (Vissi d’arte) s’adeqüen bé a una lírica, però la presencia vocal no pot defallir mai i si a més té un director sense contemplacions al davant, ella que és l’eix protagonista de la història ha de lluir, poder, personalitat i presència escènica. Agresta hi posa ganes, intenció i força a estones o moments, però la personalitat vocal, dramàtica i escènica no la té. S’implica i arrossega moltes vegades la responsabilitat de la resta, ella és sense cap mena de dubte, del tercet protagonista, la que canta millor, fraseja amb més estil i mostra moments de qualitat. El so a vegades mostra en les vocals complicades (is i es) una sonoritat poc juvenil. No traspassa amb suficiència els moments orquestrals més intensos i el seu Vissi d’Arte no passarà a la història dels escoltats al Liceu, és digne però millorable, amb algunes notes agafades o preparades de manera poc escolàstica. En la confrontació amb Scarpia ha passat de puntetes per algunes de les notes més compromeses, però, en canvi, en el tercer acte és on ha estat més punyent incisiva i dramàticament convincent, amb una “lama” d’impacte i una frase final davant del coverol del mestre Tribó molt ben projectada i d’impacte. En general per a mi és poc, però almenys és, dubto que la inicialment prevista m’hagués satisfet més.

Michael Fabiano sempre promet, però mai acaba arribant allà on espero. Cavaradossi s’ha de dir, s’ha de frasejar amb sentiment, passió amorosa i exaltació revolucionària davant l’opressió. És un rol molt agraït, bonic i també exposat, no calen els aguts de Corelli, per entendre’ns i si el fraseig de Carreras. No té ni una cosa ni l’altra. Li posa testosterona, sí, però qualsevol intent d’aproximació a una mitja veu és poc reeixit i lleig, mentre que els aguts oberts i bastants forçats, no salven tan poca musicalitat i distinció en el cant. El seu “E lucevan le stelle” és molt vulgar i a la recerca de l’aplaudiment fàcil amb un final gens colpidor. Discretíssim.

El baríton serbi Željko Lučić, més que habitual, fins fa poc imprescindible al MET, ha estat una veritable decepció com a Baró Scarpia. Jo creia, que sent un rol que encara que no es canti plenament, però es digui amb punyent i efectista dramatisme, podia ser ideal per a ell, però no, la veu està deteriorada, en molts moments és feble, sembla que li falti carnositat i la projecció esdevé escassa, com que el volum tampoc és generós (el cinema enganya molt) i l’orquestra tocava a un volum que el perjudicava a banda de l’indigna amplificació del Te Deum que l’ha anul·lat, han fet que hagi esdevingut un veritable bunyol. No mereixia els bravos que ha rebut després d’unes protestes, per a i justificades.

Dolent sense embuts l’Angelotti de Felipe Bou, em sap greu, però no puc dir altra cosa, mai l’havia escoltat així. Discret el baríton neozelandès Jonathan Lemalu com sacristà. Amb la bona política que portàvem de cantants d’aquí per aquesta mena de rols, i ens porten aquest de tan lluny quan els de quilòmetre 0 a disposició són excel·lents. L’Spoletta de Moisés Marín tampoc ha fet oblidar aquells grans recordats i inoblidables cantants que han passat per la casa fent aquest rol, fins i tot ha vorejat l’accident.

De Manel Esteve sí que puc dir que el seu Sciarrone tenia dignitat. Un rol massa petit per un artista tan segur, professional i rellevant fins i tot en els petits detalls quan no canta.

Portar un baríton serbi, Milan Perišic (deu anar amb el paquet de l’agència que porta a Lučić) és un malbaratament sense excusa possible.

La nota exòtica de fer cantar a un contratenor, Hugo Bolivar, el rol de pastor no m’ha semblat ni bé ni malament. Fa anys Bryan Azawa va cantar un Fiodor del Boris, no estripem res, si us plau. El cas és que el contratenor aragonès ha cantat bé, però ha sonat estrany, res més, estrany perquè és la primera vegada que sento aquesta melodia per la veu d’un contratenor i la sonoritat de Bolivar no és molt seductora, però ho ha cantat bé.

Fins aquí el resultat ja us haureu adonat que és negatiu, punt. Les coses salvables queden a la balança per sobre d’allò que no m’ha satisfet gens i, per tant, aquí podria acabar i anar a dormir, que ja és hora. Però em cal parlar de la producció i ho vull fer sense estripar, ni aixecar iradíssimes protestes d’indignació i traient el santcristo gros com molta part del públic ha fet a l’inici del segon acte, de manera per a mi censurable i impròpia.

No m’ha agradat la producció, bàsicament perquè encara que les intencions de Villalobos siguin mereixedores d’atenció, no està teatralment ben resolta. Buscar a Passolini per introduir-lo a la trama de Tosca, encara que sigui sense intervenir o molestar per a res la dramatúrgia habitual de l’obra que tots coneixem, s’ha d’explicar bé i de manera prou entenedora. Villalobos utilitza diversos recursos: projeccions de textos que no s’acaben de llegir bé o no dona temps a llegir, recitat d’una proclama en català que ha iniciat la protesta fulminant d’aquells que no accepten altra manera de veure la Tosca que no sigui la descripció exacta del que diu el llibret signat pels autors i accions paral·leles en escena, però que si no es coneix bé el personatge i la seva vida és més que probable que no entenguis que es pretén contar. Jo accepto el repte, el trobo interessant i difícil de portar a terme, però és un repte i Villalobos no se’n surt. Potser ell ho té més que clar, però la majoria del públic no ho entén i no té per què entendre-ho. Ells i elles han anat a veure i escoltar Tosca i tota la resta encara que sigui interessant, no els interessa. Ell ho ha d’entendre i jo també. La seva obligació com artista és proposar-nos coses i si aquestes coses estan ben fetes, comptarà segurament amb la meva si més no, defensa, ara bé, si sent a banda de director teatral, un compositor com és, permeti que l’amplificació no volguda per Puccini, malbarati una escena cabdal ofegant a un solista i molestant al públic de la part alta, és que el producte que ens ofereix està mal acabat.

Si a més a més dins d’un context escènic tan precís i teatralment perfecte com és el segon acte de Tosca, no tan sols els fets històrics grinyolin (a això ja hi estem més que acostumats) sinó que frases com “Voglio vederlo” i tot seguit “portatelo qui” quan la tortura s’ha fet davant de Tosca i el té allà al davant, perden tot el sentit teatral i es veuen absolutament ridícules i per a mi això és imperdonable. S’ha trencat el cap en crear situacions paral·leles i intentar explicar amb tota mena de detalls l’escabrositat del personatge d’Scarpia, envoltant-lo d’artefactes sadomasoquistes i d’éssers torturats i sotmesos, quan no calia, però tot sigui per lligar-ho amb certa ambientació que recorda Salo, la darrera pel·lícula del cineasta, perquè la música i l’acció escènica escrites per Puccini, Giacosa i Illica són prou i genialment precisos, i, en canvi, descuida fins al ridícul en moment d’exaltació dramàtica coses com les descrites. La manca de passió o fins i tot d’erotisme entre Mario i Tosca al primer acte, són sorprenents. Els personatges giren i giren i fins i tot els costa trobar-se per expressar els seus sentiments. Teatralment, no hi ha credibilitat, és per això que no m’està bé la proposta, tot i que la idea insisteixo que m’agrada. Pasolini i Cavaradossi poden tenir lligams, com artistes, com defensors de la llibertat, com a lluitadors contra la corrupció del poder, està molt bé, si, però si després ho llences tot escales avall, descuidant la potència dramàtica del segon acte, l’esforç no ha servit de res.La ja famosa escena ABANS que comenci el segon acte, on veiem a Pasolini i Pelosi (qui oficialment el va matar) iniciant un flirteig mentre sona “Love in Portofino” cantada per Fred Buscaglione ha motivat l’escàndol i han sorgit els defensors de la veritat cridant que havien anat allà a escoltar a Puccini. Bé, vull recordar que en la tan celebrada producció de Mario Gas de L’Elisir d’amore, escoltàvem també com a preludi i mentre veiem un àpat multitudinari no descrit en el llibret, la veu de Gigli cantant la cançó La Spagnola de Di Chiara. Ho deixo aquí, però no recordo a ningú haver cridat que havien anat a escoltar a Donizetti i Felice Romani.

Però el que més m’ha molestat d’aquest moment, és que la cridòria, les proclames i els insults que per a mi demostren una manca d’educació, de tolerància i sobretot de respecte davant d’uns artistes que estan fent una feina i la resta del públic. No pot ser que hagin de fer el seu treball aguantant aquella pressió absolutament aliena a ells. Ho he trobat especialment dolorós. Aquest públic airat em molestava a mi, perquè no em deixaven prestar atenció a l’escena i molestava a uns professionals que els condicionava en la seva actuació. Lamentable, m’ha fet vergonya. Crec que no era el moment i com s’ha fet en finalitzar, l’equip escènic ha rebut una sonora protesta, aquell era el moment, l’altre no.

Tristíssima nit per oblidar, però no succeirà, perquè com l’inici del segon acte del Ballo dirigit per Bieito, ha fet història. Ara que anomeno a Bieito, ell mai hagués fet un segon acte de Tosca amb tantes pífies mal resoltes.

41 comments

  1. Leonor

    Desgraciadamente, se esperaba.
    Vi ese fragmento (acto segundo, tortura de Cavaradossi en escena) y me pareció ya un error, pues Tosca sólo se debe dar la vuelta y sabrá cómo está Cavaradossi: fallo escenográfico pues Puccini lo dejó bien resuelto en escena.
    No podré decir nada más que lo que se ha visto pero oiré la transmisión: quiero ver qué le faltaba a Callas como Floria y que Agresta, según dice ella, sí se lo da.
    Lo mismo que si nombrara a otra de ls grandes Toscas pasadas: ésta se la guardo.
    Qué desagradable todo… Lo siento, Joaquim.
    Un saludo, infernems.

    Liked by 1 person

    • Leonor

      Cuando se oye “Tosca”, una espera una pasión orquestal, una historia vibrante que me conmueva, que me altere y me lleve acla desesperación a la que se precipita la protagonista; nunca debe dejar indiferente.
      El caso es que, a trancas y barrancas, ha sido así hoy; no puedo hablar de la escena, sino de lo percibido en la transmisión hoy.
      La dirección musical no otorga variedad a ese drama que se establece; tiene momentos en el acto I pero luego (y quizá el estado de Nanasi no ayude) la orquesta tapa a todos y no hay diferenciación, bien al contrario que en el “Trittico”.
      Maria Agresta no es voz de Tosca, ni de Floria; doprano lírica en estas hechuras, hace… Lo que su voz le da. Y ya. No seré cruel. Y podría.
      Cavaradossifue hoy Fabiano y Coriannó (acto III), quien lo suplió por enfermedad. No sé, pues, cómo canta; no he notado al artista.
      Lucic como Scarpia tiene problemas y serios: afinación, posición y proyección. Aparte del poco volumen.
      Lo del “Te Deum” amplificado (se nota) no tiene nombre.
      Y el resto…Los abucheos al inicio del acto II, ignoro la razón; eso sí, esa escena es completamente anticlimática con el fin del acto I y con el inicio del acto II. Mi opinión; yo, ni abucheo ni aplaudo.
      En fin… Rememoraré “Il Trittico”.
      Saludos, infernems.

      M'agrada

  2. jordifosal

    Jo al costat tenia uns que protestaven i que em van fer callar quan els vaig dir que esperessin al final a fer-ho. Només volen la seva veritat i notorietat.
    A mi tampoc em va agradar. Un plaer saludar-te

    M'agrada

  3. Inés Tell

    Doncs jo aplaudeixo als senyors Alagna i Kurzak la seva decisió de plantar-se davant una representació que desfigura l’intenció del compositor. Ja era hora que algún artista més ho fes. Recomano la crítica apareguda a Opera Gazet del senyor Guillaume Maijeur
    TOSCA – packed with nonsense – Opera Gazethttps://operagazet.com › tosca-packed-with-nonsense, quan es va estrenar Tosca a la Monnaie – De Munt.

    M'agrada

  4. Alex

    Cuando hay tantas cancelaciones o cambios ( no solamente Alagna ) entre los solistas y sobre todo cuando el Liceu ( no me acuerdo de haberlo leído jamás en sus anuncios / web oficial ) que…está Tosca puede herir la sensibilidad de los espectadores…., apaga y vámonos.
    Ya se anticipa una provocación .
    Y si encima lo que dices, el Tedeum amplificado y problemas en las tomas de sonido, Liceu als inferns.

    Por allá el día 11 estaré , sin Lucic y sin Agresta, pero desde luego no me quedaré callado cuando corresponda si no me gusta ni lo que veo ni lo que escuche.

    M'agrada

    • El problema es escandalitzar-se per això, no li sembla?
      A Villalobos estic segur que no està gens satisfet de tot això i potser, i estaria bé que fos així, que la propera vegada ho treballi una mica més a fons, i no ho dic precisament per aquest preludi de l’acte segon.

      M'agrada

  5. Hugo

    Muy bien señalado el paralelismo con el Elisir de Mario Gas ante la decisión de abrir un acto con una escena con música ajena a la obra ANTES de que empiece el acto. En ambas se usa el mismo recurso: con Gas no pasa absolutamente nada; pero aquí se arma la de Dios… ¿Por qué? Gran pregunta. Reflexionemos todos juntos.

    M'agrada

    • Me dijeron que allí era admisible porqué es una comedia, vaya absurdidad y porqué se integraba perfectamente con en el espíritu de la obra. Tosca da para mucha más violencia y sordidez porqué lo que nos cuenta y muestra en el segundo y tercer acto es tremendo. A la gente les molesta que los sacudan porqué van a la ópera a distraerse, no a inquietarse. Es una manera cómoda y muy burguesa de concebir el teatro, la ópera y el arte, no tengo nada que decir, cada uno va a lo que quiere y cada uno debe expresarse como desee, pero cuando toca y sobre todo no forzando al resto de público que quizás quieran expresarse al final, a incomodarse hasta la crispación.
      No me gustó mucho el montaje, ya conté los motivos, pero me molestó mucho más la actitud del público que no un trabajo mal hecho que necesita más cocción.
      .

      M'agrada

  6. Cristina MB

    No podia estar més d’acord amb aquests comentaris.Avui hem tornat a tenir el mateix escandól. I tot i que no m’ha agradat la direcció musical, ni la escenografia, ni la direcció d’escena, i els cantants no més salvaria a la soprano, i per péls, no puc entendre la manca d’educació escridassan als cantants i la entrada en l’entrada al segón acte. Sense paraules, hi ha poca educació també en llocs com el Liceu

    M'agrada

    • Hola Cristina, doncs si, és lamentablement així. Hi ha una manca d’educació en part del públic que es creu amb el dret de mostrar la seva disconformitat quan vulgui i això és lamentable. La seva voluntat volen que sigui la de tots i això em recorda massa les actituds de tots aquests que volen imposar criteris per la força. No puc estar més en desacord, sobretot perquè hi ha moments perfectes per dir si ha agradat o no la proposta, no enmig d’una representació.

      M'agrada

  7. Xavier C.

    Constatar que avui ha tornat a haver-hi sidral. Personalment no m’ha agradat la producció, està tan malament resolta com dius, però tampoc comparteixo aquestes protestes a mitja funció. Qui vulgui, al final ja pot xiular, i no esguerra res a qui estigui seguint-ho amb interès. De les veus tenia l’altre cast, però el que dius de Lučić pot valer per Gagnidze, i Magee em pensava que en guardava bon record però probablement estava jo confós. Corianò sí m’ha agradat, ves per on. Funció discreta tirant a fluixa. Amb Tosca, imperdonable.

    M'agrada

  8. bocachete (Jesús)

    Bé. El repartiment del diumenge… no sé: en haver estat només en aquest, no sé comparar-ho amb l’altre. Pel que es llegeix, no és molt millor, però potser resulta una mica més. Corianò fraseja bé, arriba bé a dalt i és prou digne; Magee… té veu (tampoc no és per tirar coets), però no acaba de convèncer, i Gagnidze… té una veu bonica, canta bé i diu molt bé, però li manca alguna cosa: una mica més de volum, potser, i “maldat”. El problema essencial és que tot resulta d’una fredor absoluta: no sé si és per l’escena o per ells, també, però no hi ha la mínima química entre els actors i tot passa com si no passés res, en realitat. Ni entre els suposats amants, ni entre Tosca i Scarpia… I sols, tampoc és que siguin molt expressius.

    Pel que fa a l’escena, no funciona i no cal donar-hi més voltes: tot i acceptant que la idea del paral·lelisme pasolinià pogués ser interessant, cal fer-ho molt bé perquè funcioni i encaixi. Tindrem en poc temps un Parsifal on Claus Guth també planteja una lectura “diferent” i complexa: ara bé, està treballadíssim i resulta coherent, una posada en escena totalment adequada a l’obra i, tot plegat, fascinant i que aporta a l’obra original una riquesa de matisos extraordinària. Es poden fer, doncs, aquest tipus d’adaptacions escèniques i funcionar bé.

    En aquesta Tosca, però, tot aquest treball no està prou ben pensat ni prou ben realitzat i fracassa en tots els aspectes. Ni resulta dramàticament, ni en la presumpta narrativa que vol introduir, ni és bonica ni imaginativa (al contrari, acaba sent repetitiva en cada acte). I a sobre comet un error enorme en treure el cor d’escena i amplificar-lo. Encara, la cantata se sent bé (pot ser que el cor estigués dalt, a la sala d’assajos de sobre el sostre?) i pot tenir aquest efecte de venir de les altures, però en el Te Deum… un desastre amb una amplificació absurda que tapa qualsevol altra cosa i distorsiona tota l’escena. Ho sento per Villalobos, però en això ha ficat la pota de mala manera i pot fer les entrevistes i explicacions que vulgui, que mai no podrà justificar adequadament un error tan gran que va més enllà de l’escena per alterar i empitjorar la part musical. La resta és irrellevant: que hi hagi nus o un petó entre homes no tindria res d’especial si tingués un sentit i estigués ben encaixat en el conjunt. El problema és que no ho està i el conjunt acaba sent incoherent i confús. I no crec que ni amb bones veus se salvés: no crec que ni Corelli i la Tebaldi junts poguessin salvar aquesta producció. La funció seria millor, és clar, però el regust de producció desastrosa hi seria igualment. No sé… venint d’un Trittico com el que vam veure, és molt trist el contrast.

    M'agrada

    • No et puc parlar dels cantants que has vist perquè no els he vist, ni crec que els vegi.
      Jo crec que, després de pensar-hi una mica, que toca aquesta absurda polèmica no hagués existit si haguéssim tingut un cas com el del Trittico, que per cert, el primer dia també va rebre alguna protesta per la posada en escena.

      M'agrada

      • Joan

        Dificil afegir res més al teu apunt i al comentari de bocachete… O ho arregla la Sondra o aquestes Tosques són tan prescindibles com els Trobadors. I tampoc entenc perquè vista la mediocritat exhibida els comprimaris no són de casa.

        M'agrada

        • Un cantant mai pot arreglar quelcom que no està bé. És impossible donar la volta a una òpera que necessita també d’un gran baríton i un tenor estel·lar, per no parlar d’un director musical amb tremp. No és un problema de producció, és un problema de no haver fet una aposta potent en els casts, la Tosca es ven sola, deuen haver pensat, i en part tenen, lamentablement, raó.

          M'agrada

  9. Joan

    El 18 (sobre el paper) dirigirà Sagripanti i el 21 Nánási. Del cast anunciat pel Liceu em sembla que només queda Puccini. Només recordo una cosa similar al penúltim Otello, per cert amb una escenografia clàssica.

    M'agrada

  10. artrickery

    Señor Joaquim (si eso sea su nombre), podía haber averiguado en qué agencia están los dos cantantes serbios antes de escribir falsas informaciones por producir aún más escándalo. No cree que antes de escribir una critica lo mínimo que pueda hacer es saber de qué escribe? Un saludo cordial

    M'agrada

  11. Francesc

    Vaig anar al teatre ahir, dissabte 14, i crec que va ser la pitjor funció que he vist mai de Tosca, i n’he vist moltes.

    La Tosca de Monica Zanettin (que va substituïr a la Magee a darrer moment) va ser per oblidar, sense passió, amb un canvi de color de veu a mig registre que li feia perdre intensitat i seguretat en els aguts que feien patir. Va fer un parell de mig galls al primer acte i es va avançar o retardar varies vegades a la música en els altres actes. El tenor va haver de “salvar-la“ més d’un cop del desquadraments que portava.

    El Cavaradossi de Vitorio Grigolo va se lo millor de la nit, amb bona veu, bona intenció i bona teatralitat. Ho valoro especialment perquè suposo que és difícil donar lo millor d’un mateix quan estàs envoltat de mediocritat.

    L’Scarpia de George Gagnidze no va tenir res de bo a destacar, al contrari, li va mancar credibilitat per ser el dolent de l’obra, es veia clarament que estava actuant i que no sentia prou bé el paper. El frasseig bé però la veu petita i sense volum que no omplia el teatre semblava més de tenor que de baríton malvat.

    Sobre els secundaris, l’Angelotti va ser lamentable. El sagrestà, passable tirant a dolent i millor l’Spoletta, l’Sciarrone, el carceller i el pastor.

    El cor molt bé, no em va donar la impressió que estigués amplificat però no va aparèixer a escena.

    La direcció musical de Giacomo Sagripanti va ser un avorriment, lenta moltes vegades, sense dinàmiques en general, sense passió, sense respiracions en molts casos, amb anacruses començades sense intenció i amb frases musicals que no s’entenien fins a la meitat (sort que coneixem l’obra prou bé). Vaja, el que jo anomeno una interpretació “sense sang a les venes”. Només va millorar una mica en moments puntuals al final del primer i tercer actes. Desquadrat varies vegades amb el tenor i la soprano, va haver de córrer per enganxar-los el temps. L’orquestra prou bé, fent el que podien per poder seguir una direcció tan mediocre, suposo que conseqüència de pocs assajos amb tants cantants diferents (pel mateixos papers), de dues direccions musicals alternades i de tants canvis.

    La producció passable, en blanc i negre sense color, amb elements rotatoris que es mouen massa i a vegades fan perdre visibilitat de l’escena i col.loca els cantants molt allunyats de l’orquestra i del públic la majoria del temps. L’escenografia mal resolta i demano perdó per endavant, és una palla mental. A mi tant em fa si apareixen personatges imprevistos i homes joves despullats caminant i arrossegant-se per l’escenari durant una hora, però la relació truculenta d’aquesta òpera amb Pasolini i amb Caravaggio sobrepassa els límits de comprensió raonables, al menys els meus i crec que a Puccini no li fan falta aquestes similituds ni tampoc s’ho mereix. De totes maneres tot això és discutible i hagués estat secundari si la part musical hagués estat excel·lent però malauradament no va ser el cas.

    Al final aplaudiments i bravos de molt públic, crec que ocasional, que suposo volia justificar el dineral que havien pagat per les entrades d’un espectacle operìstic de tant baixa relació qualitat-preu. En fi, per mi va ser una representació per oblidar amb la majoria de cantants només aptes per teatres de segona o tercera i que espero no em contamini el bon record de grans nits de Tosca que he viscut al teatre temps enrera.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: