Amb “una mica” de retard avui us vull parlar de la retransmissió al cinema d’Il barbiere di Siviglia des del MET de Nova York, que va tenir lloc el dia 31 de maig.

El jove mestre Giacomo Sagripanti, ben conegut al Liceu per les direccions de Il Viaggio a Reims, Lucia di Lammermoor, Tosca, La Cenerentola i La Traviata (2024/2025), porta endavant aquesta representació amb molta vitalitat i energètic entusiasme, sense oblidar que els protagonistes són els cantants i, per tant, els acompanya i diria que acarona, tot i que no sé si arriba a tapar en alguns moments, ja que desconec el volum vocal i la projecció de tots ells, perquè no els he vist mai en teatre, i a vegades semblava en la retransmissió, que el volum de l’orquestra era excessiu, però també el volum vocal dels cantants semblava generosíssim, per tant, resta aquesta incògnita, però l’estil rossinià, la qualitat de i la brillantor sonora de la sempre excel·lent orquestra del MET i el discurs musical i dramàtic de la narració musical em van semblar magnífics.

El més interessant, i molt, d’aquesta deliciosa representació va ser el cast, farcit de joventut, promeses i talent.

El Figaro d’Andrey Zhilikhovsky, darrer príncep Ieletsky (segon repartiment) al Liceu en la temporada 2021/22, és un jove baríton moldau que desborda entusiasme vocal i interpretatiu i s’adequa a la perfecció a les exigències escèniques d’aquesta producció, potser fins i tot amb sobreactuació, però connecta bé i sobretot llueix un instrument vocal poderós i autènticament de baríton, amb registre, agilitats i estil, si bé una mica més d’exhibició en el cant “staccato” no estaria gens malament i sobretot una mica més de varietat en l’emissió, car té una tendència a voler demostrar que té molta veu i en el cant és molt important no fatigar a l’oient, utilitzant també les mitges veus i fins i tot els pianos, per fer més variada i emocionant la interpretació. Triomfa a la sortida amb un “largo al factotum della città” a l’antiga, és a dir, espectacular, però després continua amb aquesta tendència al forte en els duos amb Almaviva i Rosina, i en el segon acte, ja sigui en el quintet i especialment en el tercet “Ah! quel colpo inaspettato!, sembla que ho posi en pràctica, però jo penso que estaria bé fer-ho en tota la representació. La seva actuació escènica ja he dit que és molt simpàtica si bé les exigències de la direcció l’obliguen a deixar sovint la simpatia per a vorejar l’astracanada.

Espectacular la Rosina de la mezzosoprano russa Aigul Akhmetshina. La veu és càlida i rodona, sense arestes en els extrems aguts de la seva espectacular tessitura i sense sons de pit o oberts en el seu bellíssim descens als greus que tantes mezzosopranos curtes, obvien. Magnifiques coloratures i complet domini de l’estil, amb varietat expressiva i tècnica, tant en les mitges veus com en els forte. En les variacions que es permeten en les segones estrofes s’agraeix que no desvirtuí l’original i té un control de la línia canora per embellir el cant, elegant i distingit. És una Rosina excepcional.

El debut al MET del jove tenor Jack Swanso (29/03/1992) és la confirmació del que podria ser una nova figura del cant rossinià. Cert és que fins que no arriba l’ària “Cessa di piu resistere” al final del segon acte, la seva interpretació és bona però sense acabar de dir res absolutament rellevant. Té agilitat a la veu i a la zona de pas i l’agut, quedant més anònim en la part més greu de la partitura, que cal dir que la majoria de contraltinos que fan front a aquest rol, obvien amb desvergonyiment, però ell no, hi arriba si bé el color perd l’homogeneïtat desitjable. Ara bé, quan arriba la temible ària que tants “tenorinos” obvien, ell desplega recursos, legato, coloratura i roulades, envoltat de valentia i entusiasme. És una interpretació magnífica, que si treballa més les intervencions inicials del primer acte, i estic segur que això és una carència de la seva envejable joventut, esdevindrà un cantant referencial en aquest repertori.

El Bartolo del baix-baríton Peter Kálmán és menys buffo del que estem acostumats a veure, quelcom sorprenent és una producció que tendeix a l’exageració interpretativa. El seu dottor és més aviat senyorívol, si bé com és lògic a l’arieta del segon acte “Quando mi sei vicina” mostra la simpàtica ridiculesa inherent al personatge original. Vocalment, no hi ha res a dir, ja que la veu és esplèndida i sembla poderosa, mentre que tampoc se li poden fer retrets estilístics, perquè domina perfectament tots els paranys de l’art rossinià, ja siguin els musicals com els dramàtics.

El Don Basilio del baix rus Alexander Vinogradov, és un altre encert. No és un basso profondo com ens agradaria escoltar a la famosa “Calunnia”, però impacta la rotunditat dels seus “colpo di canone” alhora que la hilaritat de les seves intervencions en el meravellós concertant del finale primo i en el quintet del segon acte, on arrodoneix una bona prestació, tant vocal, com escènica.

La també jove soprano Kathleen O’Mara va interpretar el rol de Berta, una part petita que no debades té dos moments per destacar, ja sigui en el finale primo, fent-se càrrec de les notes més agudes que Rosina no pot donar, per cobrir tot el joc harmònic que Rossini posa en magistral destresa en aquest moment, com sobretot en la seva arieta dil sorbetto “il vechiotto cerca moglie”, on té el seu petit moment de glòria que va aprofitar magníficament. Ella és la guanyadora del concurs Operalia 2024 i el MET fa bé de donar-li oportunitats que d’aprofitar-se tan bé com en aquesta ocasió, segur que li obrirà les portes a reptes més rellevants.

Com a Fiorello i sergent, va destacar més i millor Joseph Lim en el primer, que Jonghyun Park, però van ser dues prestacions que van arrodonir una magnífica representació d’aquesta obra mestra.

La producció de Barlett Sher (hanitual a la casa) es va estrenar l’any 2006. És simple, molt efectiva i té moments estèticament bonics malgrat la senzillesa dels elements escenogràfics, que es mouen amb agilitat per l’escenari gràcies a uns tramoies degudament disfressats per donar homogeneïtat escènica als canvis. Hi ha coses discutibles en l’entrada de Figaro que no aporten gaire cosa i tenen la pretensió de ser “innovadores” i refrescantment provocatives (petó lèsbic de les treballadores que  Figaro porta en la seva voluminosa botiga roulot més pròpia d’un Dulcamara). El més agraït de la producció és que no desvirtua mai l’acció escènica, no vol protagonisme per sobre de la història original i deixa llibertat als cantants, encara que això vulgui dir, excedir-se en voler fer gràcia, que moltes vegades s’aconsegueix i altres resulta redundant. El rol d’Ambrogio a càrrec de l’actor Jay Dunn pren un excersiu protagonisme i demostra una vegada més que més no és sempre millor, tot i que és cert que algunes intervencions tenen gràcia, fins i tot que deixi de ser mut i no faci els obligats badalls, ja que en aquesta ocasió diu un sonor i brillant BASTA en la divertida escena del “Pace e gioia” que inicia el segon acte.

Al final, un èxitàs per a tota la companyia, merescudíssim perquè la vetllada va ser en conjunt, excel·lent.

Aquí fa temps que no tenim un Barbiere (temporada 2014/2015) ja tocaria malgrat ser el títol més representat de Rossini i potser seria bo abans representar altres obres mestres d’ell, pendents d’estrena al Liceu. En qualsevol cas, més Rossini si us plau.

Il Barbiere di Siviglia
Gioachino Rossini | Cesare Sterbini

Figaro: Andrey Zhilikhovsky
Rosina: Aigul Akhmetshina
Almaviva: Jack Swanso
Dr. Bartolo: Peter Kálmán
Don Basilio: Alexander Vinogradov
Berta: Kathleen O’Mara
Fiorello: Joseph Lim
Sergeant: Jonghyun Park
Ambrogio: Jay Dunn

Cor i orquestra del Metropolitan Opera House
Director musical: Giacomo Sagripanti
Director d’escena: Barlett Sher
Escenografia: Michael Yergan
Disseny de vestuari: Catherine Zuber
Disseny de llums: Christopher Akerlind

Metropolitan Opera House, Sat, May 31, 2025 Matinee