Ivan Gyngazov i Asmik Grigorian en el primer acte de Manon Lescaut en la producció d’Àlex Ollé. Fotografia de ©Sergi Panizo, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

Potser estem, en conjunt, davant de la millor representació del que portem de temporada i també estic segur que millorarà, com acostuma a passar a mesura que es van consolidant les representacions, tot i que en aquest cas hi haurà un canvi de tenor a partir de la tercera de les sis previstes.

La millor, perquè malgrat que l’orquestra ha tingut alguns desajusts amb l’escena, el mateix va passar en els dos darrers títols representats en les primeres funcions i en cap cas els respectius directors van tenir cap intent de protesta (ahir, el mestre Josep Pons, si. Molt injustament). La part fonamental en qualsevol òpera pucciniana com és l’orquestral, va funcionar en perfecta sintonia amb l’escena i els cantants, hi va haver intensitat, lirisme, la sempre buscada transparència orquestral i l’equilibri entre les diferents famílies, ja que el mestre Pons sempre les fa audibles a totes, començant per les cordes i acabant per l’arpa, tots es fan presents i amb una qualitat de so molt notable. Manon Lescaut és una òpera plena de paranys, amb grans moments lírics i altres intensament dramàtics, amb complicats concertants i escenes de conjunt on tot ha d’estar mil·limetrat. Ahir hi va haver petites manques d’entesa entre l’orquestra i el cor en el primer acte i alguna entrada dubtosa, però el conjunt va ser magnífic i penso que és la millor direcció d’una òpera del repertori italià del mestre Pons, de les que ha dirigit al Liceu. Puccini és un gran orquestrador i ell sempre té especial cura en les orquestracions luxoses. També va controlar les intensitats, amb moments orquestrals en piano, en la música cortesana del madrigal i minuet, molt detallista i exquisits, i també va tenir cura en el gran duo del segon acte de seguir amb atenció les variacions d’intensitat entre els moments més dramàtics i els més lírics, altra cosa és que les veus o alguna veu, tingués dificultat a projectar el centre i el greu, però no es podrà acusar el mestre de tapar les veus i com que comptava amb un tenor capaç de traspassar el mur imponent del final del tercer acte, va estar especial impactant la intensitat dramàtica de la seva direcció.

L’orquestra va respondre de manera excel·lent, amb grans moments, a destacar els ja esmentats moments més cambrístics del segon acte o el preludi i la intensitat del tercer, però diria que en el quart acte, d’una intensitat musical i escènica admirable, és on em va agradar més.

També va estar espléndit el Cor del Liceu, que títol rere títol van consolidant la millora. Bravo per tots i totes i pel mestre Asante que és qui ho fa possible..

No vull fer esment de qui ha intentat protestar-lo i ha estat emmudit per la resposta de la resta del públic que quasi omplia de gom a gom el teatre.

Per aquesta òpera calen dos cantants excel·lents i un equip compacte en la resta, però el protagonisme recau en la soprano i el tenor i han de ser de primera. Doncs bé, ha estat el cas.

Asmik Grigorian no necessita presentació, és una de les sopranos més valorades del moment, i jo sempre us he dit que juntament amb Davidsen, orbiten en una altra galàxia. Té una veu amb limitacions, això és així perquè la natura així ho vol, però ella, capacitada amb un talent excepcional, la utilitza de manera mestrívola no forçant-la mai, ni canviant de color per voler semblar una altra cosa, com hem pogut comprovar recentment en altres sopranos. Ella mai canvia el color, mai força la veu i és per això que la conserva en un estat miraculós malgrat el repertori excessiu que fa front, amb títols que serien totalment inadequats si no fos que ella, amb un joc de “comomelamaravillariayo” de la inoblidable Lola Flores, t’acaba atrapant en la seva veritat dramàtica i musical, com cap altra cantant (ja no dic soprano) de l’actualitat és capaç de fer-ho. Té evidents problemes de projecció en el segon acte, ja sigui amb el duo amb Lescaut, com sobretot en l’intens duo amb Des Grieux, però ella fidel a la seva integritat, no ens enganya i ja demostrarà en altres moments el perquè és una fora de sèrie. Les heroïnes puccinianes, des de les més bledes a les més intenses han de posseir una veu amb un centre ple i que traspassi l’orquestra, alhora que han de saber dir frases ben sostingudes en la zona greu sense que la veu s’hagi d’obrir emeten sons de pit, que trenquen l’homogeneïtat del color, la distinció del fraseig o la bellesa del cant. Ella ho canta tot, només s’estripa volgudament en “Orribilmente” quan Des Grieux li demana si pateix o el “Ah! tutto è finito” tan esgarrifós com teatralment convincent, però la resta de la partitura és sempre cantada amb exquisidesa, intensitat, bellesa i veritat. Molt poques com ella a la història i cap altra, que jo conegui, en l’actualitat. Bellíssimes interpretacions d’una sensible “In quelle trine morbide”, de la filigranesca “L’ora o Tirsi” o la colpidora intensitat sàviament administrada de la sensacional “Sola, perduta, abbandonata”, però la Manon és molt més, ja sigui en el duo del primer acte on la seva interpretació de noieta inconscient, no té res a veure amb la transformació dramàtica que va assolint a cada acte i només en els esmentats duos amb el germà i l’apassionat “Tu, tu, amore, tu”, li calia més gruix per ser una cosa que no existeix (o quasi mai), la perfecció absoluta. Ha de ser una imprescindible en totes les temporades liceistes.

La substitució de Joshua Guerrero, pel tenor siberià Ivan Gyngazov l’hem de celebrar com un debut important al teatre. Ho dic d’entrada, sí, el seu italià és deficient (no faré una llista de glòries del passat i el present que no se’ls entén un borrall) i la veu no és solar. Com ha de ser solar si va néixer a Novosibirsk?, però feia molts anys que no sentia una veu així de plena, intensa i implicada. Va començar una mica amb prudència per cantar dignament “Tra voi, belle, brune e bionde”, tot i que aquesta part més lírica és la que li costa més. A “Donna non vidi mai” es va trobar a faltar aquella veu dels tenors puccinians que troben mans gelades o enreden amb afalacs a geishes innocents, però ja en el duo de la fugida, com en el segon acte, va imposar una veu de tenor spinto encaminat a dramàtic, que estic segur que desitjarem tenir en molts repartiments futurs. El seu tercer i quart acte són memorables. El “Guardate” fa posar la pell de gallina, d’acord que Puccini ho posa fàcil, però el tenor hi ha de ser, i ell no tan sols hi és sinó que s’imposa i de la mateixa manera, en el quart acte des del colpidor “Tutta su me ti posa” fins a la resta del diàleg amb Manon a l’escena de la mort està pletòric d’intensitat, drama i convicció vocal. Em deia el mestre Basso que aquest és el rol més difícil per a tenor que va escriure Puccini, i no hi puc estar més d’acord, cal un líric, un spinto i un dramàtic, un fraseig exquisit, una intensitat dramàtica colpidora i a més a més aquesta veu de tenor que enamora per la lluminositat i la italianitat, però aquest avui no existeix, i com que filaberquins amb ínfules ja en tenim, acollim amb els braços oberts una veu de tenor de veritat, d’un cantant encara en projecció, que canta, expressa i emociona. Òndia no és poca cosa! Eh?

El rol de Lescaut necessita un baríton que sàpiga cantar amb dolcesa extraient tota la inspiració melòdica d'”Una casetta angusta”, a banda de saber dir en totes les intervencions i imposar incomoditat en un rol antipàtic. Iurii Samoilov sap dir més que cantar aquestes frases tan inspirades de Puccini. La veu no és especialment atractiva, però és un bon actor i convenç. Segurament en un altre repertori se’n pot treure més profit. Al públic d’ahir li va agradar molt més que a mi.

Donato Di Stefano és Geronte de Ravoir, el cantant italià, té aquelles veus que diuen que és de baix buffo, però en realitat costa definir. Diu de manera excel·lent el text i interpreta el personatge que li ha marcat el director d’escena, de manera perfecta.

Edmondo és el tenor croat Filip Filipović. Canta la breu, però notable  part del primer acte de manera excel·lent. Un tenor líric amb una segura projecció.

Mercedes Gancedo, que és soprano i no mezzo com acostumen a ser les cantants que fan el músic, va cantar de manera excel·lent el madrigal “Sulla vetta tu del monte”, mentre feia una demostració de capacitat escènica, sorprenent. La Gancedo sempre és un valor segur que ja comença a demanar rols més consistents. Brava!

De la resta de rols més anecdòtics, però amb el “seu moment” va destacar Andrea Antognetti com el fanaler, mentre que Alessandro Vandin (l’hostaler), Álvaro Diana (el mestre de ball), Domingo Ramos (un sergent) i Pau Bordas (un comandant) van arrodonir un cast més que notable.

La proposta d’Àlex Ollé amb magnífica escenografia d’Alfons Flores, vestuari cutrelux (com correspon a la fauna i flora que surt a escena) de Lluc Castells i l’eficaç i a estones impactant disseny de llums de Joachim Klein, és arriscada, radical, però innegablement verista, com correspon.

Una carta de la mare a Lescaut demanant que Manon retorni a casa és llegida abans del preludi mentre es projecten unes imatges d’uns immigrants trencant una tanca i passant a correcuita entre els filferros acabats de tallar i després veurem a la protagonista treballant en un taller clandestí on l’encarregat sembla voler aprofitar la seva autoritat per obtenir altres favors. L’embolcall és perfecte i situa els personatges inicialment pensats per l’abate Prevost i transformats per la multitud de llibretistes de l’òpera de Puccini i pel mateix compositor, en una actualitat que ens interpel·la, i aquest és el primer encert de la proposta d’Àlex Ollé.

El preludi ens situa en una terrassa d’un servei de menjar ràpid en qualsevol àrea de servei anodina de qualsevol de les autopistes que travessen Europa i és on es desenvoluparà el primer acte que està explicat de manera magnífica i que a banda de la incoherència de fer intuir un hotel de categoria (l’uniforme de l’hostaler i un carro d’aquells que porten les maletes dels hotels luxosos ho fan creure) quan hauria de ser un de la cadena F1 o Ibis, ens situa perfectament als personatges i les situacions del llibret original, ja que Manon, amb la intervenció funesta del seu germà, caurà en una xarxa de prostitució, com tantes dones que passen de manera il·legal les fronteres i que són enganyades amb promeses que els Geronte di Ravoir de torn els fan.

Cada acte té un canvi escenogràfic diferent sempre presidit per unes lletres enormes amb la paraula LOVE llegides per darrere, però que prenen protagonisme i sentit en el darrer acte on són juntament amb la parella, els únics i imponents protagonistes de l’escena. L’amor és el que uneix a la parella Manon-Des Grieux fins al final. El segon acte és òbviament el més polèmic, perquè evidència l’ambient de puticlub on treballa Manon entre altres dones en la mateixa situació que ella. La visualització de la utilització de Manon pel plaer (a l’òpera original és exactament igual) actualitzada, neguiteja i escandalitza al públic que s’estima més deixar-se enganyar per perruques empolsimades, rapè (cocaïna aristocràtica), mirinyacs, minuets i personatges efeminats que sovintegen en les produccions ambientades en “com era i on era”. Veure sobre l’escenari el que pot passar al costat de casa molesta tant com molestava al públic de l’època veure els personatges de la Traviata vestits com els que anaven al teatre. El tercer acte en un centre d’internament d’il·legals engabiats és una altra troballa que trasbalsa i neguiteja. Quants telenotícies ens porten imatges semblants! Quan les adaptacions estan ben fetes i no traeixen res de l’obra original mereix el més gran dels aplaudiments i quan acaben amb quart acte tan impactant, desolat, gèlid i deixant que tenor i soprano s’acomiadin mentre les lletres es situen al darrera ara ja perfectament llegibles, és una solució dramàtica admirable, intel·ligent i impactant, són al desert no necessàriament real, és pur teatre, del gran. Òbviament i com no podia ser d’altra manera (frase odiosa per altra banda) quan ha sortit Ollé i el seu equip hi ha hagut una allau de protestes que jo he contestat amb bravos “heldentenorejants”. Jo que vaig trobar odiosa la posada en escena de La Gioconda no hagués protestat als responsables si haguessin sortit a saludar en les funcions que vaig assistir, però són maneres diferents d’entendre el món operístic o és que ja sóc vell.

Jo ahir vaig sortir exultant perquè tots i cadascun dels responsables d’aquesta producció em van fer emocionar en un moment o altre de la representació i això no em passa sovint.

Hi tornaré perquè a l’abonament espero que em toqui el tenor previst també perquè la proposta s’ho mereix.