Ivan Gyngazov i Asmik Grigorian en el primer acte de Manon Lescaut en la producció d’Àlex Ollé. Fotografia de ©Sergi Panizo, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu
Potser estem, en conjunt, davant de la millor representació del que portem de temporada i també estic segur que millorarà, com acostuma a passar a mesura que es van consolidant les representacions, tot i que en aquest cas hi haurà un canvi de tenor a partir de la tercera de les sis previstes.
La millor, perquè malgrat que l’orquestra ha tingut alguns desajusts amb l’escena, el mateix va passar en els dos darrers títols representats en les primeres funcions i en cap cas els respectius directors van tenir cap intent de protesta (ahir, el mestre Josep Pons, si. Molt injustament). La part fonamental en qualsevol òpera pucciniana com és l’orquestral, va funcionar en perfecta sintonia amb l’escena i els cantants, hi va haver intensitat, lirisme, la sempre buscada transparència orquestral i l’equilibri entre les diferents famílies, ja que el mestre Pons sempre les fa audibles a totes, començant per les cordes i acabant per l’arpa, tots es fan presents i amb una qualitat de so molt notable. Manon Lescaut és una òpera plena de paranys, amb grans moments lírics i altres intensament dramàtics, amb complicats concertants i escenes de conjunt on tot ha d’estar mil·limetrat. Ahir hi va haver petites manques d’entesa entre l’orquestra i el cor en el primer acte i alguna entrada dubtosa, però el conjunt va ser magnífic i penso que és la millor direcció d’una òpera del repertori italià del mestre Pons, de les que ha dirigit al Liceu. Puccini és un gran orquestrador i ell sempre té especial cura en les orquestracions luxoses. També va controlar les intensitats, amb moments orquestrals en piano, en la música cortesana del madrigal i minuet, molt detallista i exquisits, i també va tenir cura en el gran duo del segon acte de seguir amb atenció les variacions d’intensitat entre els moments més dramàtics i els més lírics, altra cosa és que les veus o alguna veu, tingués dificultat a projectar el centre i el greu, però no es podrà acusar el mestre de tapar les veus i com que comptava amb un tenor capaç de traspassar el mur imponent del final del tercer acte, va estar especial impactant la intensitat dramàtica de la seva direcció.
L’orquestra va respondre de manera excel·lent, amb grans moments, a destacar els ja esmentats moments més cambrístics del segon acte o el preludi i la intensitat del tercer, però diria que en el quart acte, d’una intensitat musical i escènica admirable, és on em va agradar més.
També va estar espléndit el Cor del Liceu, que títol rere títol van consolidant la millora. Bravo per tots i totes i pel mestre Asante que és qui ho fa possible..
No vull fer esment de qui ha intentat protestar-lo i ha estat emmudit per la resposta de la resta del públic que quasi omplia de gom a gom el teatre.
Per aquesta òpera calen dos cantants excel·lents i un equip compacte en la resta, però el protagonisme recau en la soprano i el tenor i han de ser de primera. Doncs bé, ha estat el cas.
Asmik Grigorian no necessita presentació, és una de les sopranos més valorades del moment, i jo sempre us he dit que juntament amb Davidsen, orbiten en una altra galàxia. Té una veu amb limitacions, això és així perquè la natura així ho vol, però ella, capacitada amb un talent excepcional, la utilitza de manera mestrívola no forçant-la mai, ni canviant de color per voler semblar una altra cosa, com hem pogut comprovar recentment en altres sopranos. Ella mai canvia el color, mai força la veu i és per això que la conserva en un estat miraculós malgrat el repertori excessiu que fa front, amb títols que serien totalment inadequats si no fos que ella, amb un joc de “comomelamaravillariayo” de la inoblidable Lola Flores, t’acaba atrapant en la seva veritat dramàtica i musical, com cap altra cantant (ja no dic soprano) de l’actualitat és capaç de fer-ho. Té evidents problemes de projecció en el segon acte, ja sigui amb el duo amb Lescaut, com sobretot en l’intens duo amb Des Grieux, però ella fidel a la seva integritat, no ens enganya i ja demostrarà en altres moments el perquè és una fora de sèrie. Les heroïnes puccinianes, des de les més bledes a les més intenses han de posseir una veu amb un centre ple i que traspassi l’orquestra, alhora que han de saber dir frases ben sostingudes en la zona greu sense que la veu s’hagi d’obrir emeten sons de pit, que trenquen l’homogeneïtat del color, la distinció del fraseig o la bellesa del cant. Ella ho canta tot, només s’estripa volgudament en “Orribilmente” quan Des Grieux li demana si pateix o el “Ah! tutto è finito” tan esgarrifós com teatralment convincent, però la resta de la partitura és sempre cantada amb exquisidesa, intensitat, bellesa i veritat. Molt poques com ella a la història i cap altra, que jo conegui, en l’actualitat. Bellíssimes interpretacions d’una sensible “In quelle trine morbide”, de la filigranesca “L’ora o Tirsi” o la colpidora intensitat sàviament administrada de la sensacional “Sola, perduta, abbandonata”, però la Manon és molt més, ja sigui en el duo del primer acte on la seva interpretació de noieta inconscient, no té res a veure amb la transformació dramàtica que va assolint a cada acte i només en els esmentats duos amb el germà i l’apassionat “Tu, tu, amore, tu”, li calia més gruix per ser una cosa que no existeix (o quasi mai), la perfecció absoluta. Ha de ser una imprescindible en totes les temporades liceistes.
La substitució de Joshua Guerrero, pel tenor siberià Ivan Gyngazov l’hem de celebrar com un debut important al teatre. Ho dic d’entrada, sí, el seu italià és deficient (no faré una llista de glòries del passat i el present que no se’ls entén un borrall) i la veu no és solar. Com ha de ser solar si va néixer a Novosibirsk?, però feia molts anys que no sentia una veu així de plena, intensa i implicada. Va començar una mica amb prudència per cantar dignament “Tra voi, belle, brune e bionde”, tot i que aquesta part més lírica és la que li costa més. A “Donna non vidi mai” es va trobar a faltar aquella veu dels tenors puccinians que troben mans gelades o enreden amb afalacs a geishes innocents, però ja en el duo de la fugida, com en el segon acte, va imposar una veu de tenor spinto encaminat a dramàtic, que estic segur que desitjarem tenir en molts repartiments futurs. El seu tercer i quart acte són memorables. El “Guardate” fa posar la pell de gallina, d’acord que Puccini ho posa fàcil, però el tenor hi ha de ser, i ell no tan sols hi és sinó que s’imposa i de la mateixa manera, en el quart acte des del colpidor “Tutta su me ti posa” fins a la resta del diàleg amb Manon a l’escena de la mort està pletòric d’intensitat, drama i convicció vocal. Em deia el mestre Basso que aquest és el rol més difícil per a tenor que va escriure Puccini, i no hi puc estar més d’acord, cal un líric, un spinto i un dramàtic, un fraseig exquisit, una intensitat dramàtica colpidora i a més a més aquesta veu de tenor que enamora per la lluminositat i la italianitat, però aquest avui no existeix, i com que filaberquins amb ínfules ja en tenim, acollim amb els braços oberts una veu de tenor de veritat, d’un cantant encara en projecció, que canta, expressa i emociona. Òndia no és poca cosa! Eh?
El rol de Lescaut necessita un baríton que sàpiga cantar amb dolcesa extraient tota la inspiració melòdica d'”Una casetta angusta”, a banda de saber dir en totes les intervencions i imposar incomoditat en un rol antipàtic. Iurii Samoilov sap dir més que cantar aquestes frases tan inspirades de Puccini. La veu no és especialment atractiva, però és un bon actor i convenç. Segurament en un altre repertori se’n pot treure més profit. Al públic d’ahir li va agradar molt més que a mi.
Donato Di Stefano és Geronte de Ravoir, el cantant italià, té aquelles veus que diuen que és de baix buffo, però en realitat costa definir. Diu de manera excel·lent el text i interpreta el personatge que li ha marcat el director d’escena, de manera perfecta.
Edmondo és el tenor croat Filip Filipović. Canta la breu, però notable part del primer acte de manera excel·lent. Un tenor líric amb una segura projecció.
Mercedes Gancedo, que és soprano i no mezzo com acostumen a ser les cantants que fan el músic, va cantar de manera excel·lent el madrigal “Sulla vetta tu del monte”, mentre feia una demostració de capacitat escènica, sorprenent. La Gancedo sempre és un valor segur que ja comença a demanar rols més consistents. Brava!
De la resta de rols més anecdòtics, però amb el “seu moment” va destacar Andrea Antognetti com el fanaler, mentre que Alessandro Vandin (l’hostaler), Álvaro Diana (el mestre de ball), Domingo Ramos (un sergent) i Pau Bordas (un comandant) van arrodonir un cast més que notable.
La proposta d’Àlex Ollé amb magnífica escenografia d’Alfons Flores, vestuari cutrelux (com correspon a la fauna i flora que surt a escena) de Lluc Castells i l’eficaç i a estones impactant disseny de llums de Joachim Klein, és arriscada, radical, però innegablement verista, com correspon.
Una carta de la mare a Lescaut demanant que Manon retorni a casa és llegida abans del preludi mentre es projecten unes imatges d’uns immigrants trencant una tanca i passant a correcuita entre els filferros acabats de tallar i després veurem a la protagonista treballant en un taller clandestí on l’encarregat sembla voler aprofitar la seva autoritat per obtenir altres favors. L’embolcall és perfecte i situa els personatges inicialment pensats per l’abate Prevost i transformats per la multitud de llibretistes de l’òpera de Puccini i pel mateix compositor, en una actualitat que ens interpel·la, i aquest és el primer encert de la proposta d’Àlex Ollé.
El preludi ens situa en una terrassa d’un servei de menjar ràpid en qualsevol àrea de servei anodina de qualsevol de les autopistes que travessen Europa i és on es desenvoluparà el primer acte que està explicat de manera magnífica i que a banda de la incoherència de fer intuir un hotel de categoria (l’uniforme de l’hostaler i un carro d’aquells que porten les maletes dels hotels luxosos ho fan creure) quan hauria de ser un de la cadena F1 o Ibis, ens situa perfectament als personatges i les situacions del llibret original, ja que Manon, amb la intervenció funesta del seu germà, caurà en una xarxa de prostitució, com tantes dones que passen de manera il·legal les fronteres i que són enganyades amb promeses que els Geronte di Ravoir de torn els fan.
Cada acte té un canvi escenogràfic diferent sempre presidit per unes lletres enormes amb la paraula LOVE llegides per darrere, però que prenen protagonisme i sentit en el darrer acte on són juntament amb la parella, els únics i imponents protagonistes de l’escena. L’amor és el que uneix a la parella Manon-Des Grieux fins al final. El segon acte és òbviament el més polèmic, perquè evidència l’ambient de puticlub on treballa Manon entre altres dones en la mateixa situació que ella. La visualització de la utilització de Manon pel plaer (a l’òpera original és exactament igual) actualitzada, neguiteja i escandalitza al públic que s’estima més deixar-se enganyar per perruques empolsimades, rapè (cocaïna aristocràtica), mirinyacs, minuets i personatges efeminats que sovintegen en les produccions ambientades en “com era i on era”. Veure sobre l’escenari el que pot passar al costat de casa molesta tant com molestava al públic de l’època veure els personatges de la Traviata vestits com els que anaven al teatre. El tercer acte en un centre d’internament d’il·legals engabiats és una altra troballa que trasbalsa i neguiteja. Quants telenotícies ens porten imatges semblants! Quan les adaptacions estan ben fetes i no traeixen res de l’obra original mereix el més gran dels aplaudiments i quan acaben amb quart acte tan impactant, desolat, gèlid i deixant que tenor i soprano s’acomiadin mentre les lletres es situen al darrera ara ja perfectament llegibles, és una solució dramàtica admirable, intel·ligent i impactant, són al desert no necessàriament real, és pur teatre, del gran. Òbviament i com no podia ser d’altra manera (frase odiosa per altra banda) quan ha sortit Ollé i el seu equip hi ha hagut una allau de protestes que jo he contestat amb bravos “heldentenorejants”. Jo que vaig trobar odiosa la posada en escena de La Gioconda no hagués protestat als responsables si haguessin sortit a saludar en les funcions que vaig assistir, però són maneres diferents d’entendre el món operístic o és que ja sóc vell.
Jo ahir vaig sortir exultant perquè tots i cadascun dels responsables d’aquesta producció em van fer emocionar en un moment o altre de la representació i això no em passa sovint.
Hi tornaré perquè a l’abonament espero que em toqui el tenor previst també perquè la proposta s’ho mereix.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Ningú com vostè ho explica tan bé.
Jo també hi era i també m’ha molestat la protesta perquè el Liceu ha posat el llistó molt alt amb aquesta representació.
El teatre ofereix un espectacle de primeríssim teatre, que molts envejaran.
La seva rapidesa en publicar és admirable.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Carles, per les paraules i per comentar.
M'agradaM'agrada
Pues siento discrepar de todos los comentarios porqué me decepcionó muchísimo Grigorian.
No pude ver la Rusalka del año pasado y solamente la conocía por las retransmisiones.
Su voz no es capaz de hacerse oír por igual en todo los registros. No me pareció que el culpable de ello fuera el director de orquesta, porqué hubo momentos que la orquesta tocaba flojo y tampoco sonaba su voz, en todo el segundo acto.
A su favor y como dice Joaquim, no fuerza la voz, y se agradece, pero este papel no es para ella y mucho menos puedo imaginar la Lady Macbeth, la Salomé o la Turandot.
Es muy buena actriz y transmite en su actuación donde la voz no llega.
El tenor un vozarrón que no me gustó hasta llegar el último acto.
Lo que me gustó más fue la orquesta del Liceo y la producción a ratos.
Salí defraudada
M'agradaM'agrada
Hola Luisa, gracias por comentar.
Lamento que no te gustara, en parte puedo entender tu decepción pero no la comparto. Ayer regresé al teatro ya que era mi turno de abono y la disfruté tanto o más que el primer día. Seguramente había más química entre el tenor y la soprano ya que llevaban más funciones a cuestas y él, como sabrás, no era el Des Grieux previsto.
Es cierto que ella hay momentos que aun tocando la orquesta en piano, queda su registro central y grave sin llenar, pero es a momentos puntuales y proqué evita forzar siempre el instrumento y eso es bueno para ella y para la interpretación en general.
Yo tampoco imagino como puede ser su Salomé cuando la orquesta suena en forte en sus monólogos y mucho menos puedo imaginar su Turandot, pero si puedo hablar por su Manon Lescaut y ahí si que la disfruté, y fue ella la responsable de que su actuación me llegara.
Un placer tu visita y espero se repita, para leerme y para comentar.
M'agradaM'agrada
¡Gracias, Joaquim! Ojalá la retransmitan y la pueda escuchar, si no puedo acercarme (ay, el trabajo).
Buenos días, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Liceu + el 19 de abril
M'agradaM'agrada
tinc que dir que es una falta de sensibilitat i poca deferencia per una tercera part del public que el duo de Manon i Des Griex del 2 on acte sigui en un recó del escenari i que com deia un terç del teatre no vam veure. Molt malament per la direcció d ‘ escena
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joan, per comentar i denunciar-ho.
És totalment cert que a hores d’ara costa entendre que un director d’escena no tingui present que l’òpera de Frankfort i el Liceu tenen una sala absolutament diferent i que la proposta escènica s’ha de variar per tal que el màxim d’espectadors puguin seguir l’acció escènica.
Dissabte a l’assaig general jo estava situat a l’esquerra de l’amfiteatre i no vaig veure res de duel. Ahir la localitat estava situada a la dreta i vaig poder veure tot el que hi passava.
El Liceu com era, demostra clarament l’error de la romàntica decisió.
M'agradaM'agrada
El mateix penso, i a més ens “retallava” la veu quan se situaven a un extrem de l’escenari, horrible. El millor, el 4t acte, quanta menys direcció escènica, millor. Ha estat quan més he entrat a l’obra. La veritat, jo he trobat l’escenografia, el vestuari, la presó enreixada per tot arreu que gairebé tampoc deixava veure i etc., infumable. No cal. Resta més que suma. Masses egos i masses fums.
M'agradaM'agrada
Ja en tenia ganes, pero despres del teu comentari, me l’estic fent a sobre!! Divendres sera, si el desti no s’hi interposa.
M'agradaM'agrada
Dissabte en parlem.
Gràcies, Jordi.
M'agradaM'agrada
allí estaremos próximo viernes y a ver si me convence la adaptación que presenta A. Ollé.
De la parte vocal, no tengo ninguna duda sobre todo por la gran Grigoriam a la que he escuchado bastante en teatro ( sobre todo en repertorio eslavo y alemán , unicamente su excelente Butterfly en repertorio italiano ) y del tenor siberiano que no conozco pero ya me gustan las voces grandes como la suya.
De la Grigorian, ya has destacado su irreprochable homogeneidad vocal ( sin cambio de color, que a mí me molesta tanto , por ej.la Netrebko cuando ensancha artificialmente su registro grave y que parecen 2 voces en 1 ), gran intérprete.
M'agradaLiked by 1 person
En resposta a Alex.
Alex, seguramente vamos a discrepar, pero yo hacía mucho tiempo que no salía tan globalmente satisfecho de una opera de repertorio y sobretodo, durante la función se me puso la piel de gallina en más de una ocasión y eso ya es pasar la prueba del algodón con nota.
Seguiremos hablando.
Por cierto La Vanguardia dice que todas las funciones las cantará el tenor ruso, mientras que la web del teatro dice que las cuatro ultimas las cantará Guerrero. ¿A quién creer?.
M'agradaM'agrada
Pues mira y sin que sirva de precedentes, me creo en este caso concreto y como fuente de información a la Sra. Chavarría, je..je… ( no en cambio, como cronista operística ya que esta simpática Sra., sabe menos de música que cualquiera de nosotros ).
De la parte vocal y musical, no creo que discrepemos en casi nada y de la parte escénica , ya veremos ( no me molestan las adaptaciones modernas, siempre que tengan un sentido y no sean simples provocaciones como fue, por ej. la última Tosca ” passoliniana” y no pucciniana)
M'agradaLiked by 1 person
Retroenllaç: Noticias musicales de marzo de 2026 | Beckmesser
Veure com escrius que la representació d’ahir sigui la millor de la temporada m’ha deixat sorprés la veritat Joaquim.
A veure divendres com va, cada vegada amb més ganes. He vist que va haver-hi bronca ahir amb la producció.
No sé si arreu de la esbroncada ha fet que més gent compri entrades perqué he vist que la funció del divendres, torn c, s’ha omplert bastant més de com estava el dilluns.
Amb moltes ganes de veure la gran Asmik i també de veure el tenor Ivan Gyngazov, intentaré anar el 29 també a veure la Manon i qui sap potser Gyngazov pot arribar a ser millor que en Joshua Guerrero, qui sap…
Gràcies per el gran apunt Joaquim!
Salutacions,
Marc.
M'agradaM'agrada
Percepcions personals. Per a mi l’òpera no només són una veu excepcional, hi ha d’haver la suma de tot i que acabi trasbalsant.
Possiblement amb Tristan und Isolde això era impossible perquè es tracta de la meva òpera de referència i, per tant, el grau d’exigència era màxim i tot i que Davidsen va superar fins i tot les expectatives, mancaven altres coses, sobretot una direcció d’orquestra amb personalitat, qualitat i inspiració, i això no hi va ser, per a mi.
Ahir hi va haver la suma dels tres fonaments, orquestra, cantants i producció, sempre sota el meu criteri les meves filies.
Molt talent i molta emoció.
Ja em diràs el què
M'agradaLiked by 1 person
Doncs no em va desagradar aquesta Manon.
Em va començar a agradar tot més a partir del tercer acte la veritat i el quart impresionant la veritat. La direcció de Pons em va agradar força en aquest últim. Potser no tinc encara l’orella per poder detectar tots aquests elements que cites.
Que dir de l’Asmik, recordaré per molt de temps aquesta Sola Perduta Abbandonata. Ho recordaré com també una petita serie d’aplaudiments que es van realitzar al finalitzar que em va trencar una mica atmósfera que es va generar.
El cor em va semblar excel·lent cada vegada millor i m’alegra moltíssim.
Una molt bona funció per recordar.
PD: He vist que començaran les obres de reconstrucció del Teatre Principal. Vaig veure un apunt teu l’any passat que ho explicaves. M’agradaria molt saber que opines, Joaquim.
Com sempre, gràcies per l’apunt.
Salutacions!
M'agradaM'agrada
https://www.plateamagazine.com/criticas/19803-asmik-grigorian-protagoniza-manon-lescaut-en-el-liceu-con-escena-de-alex-olle-y-con-josep-pons-a-la-batuta
Ves Joaquim, todo va por gustos y opiniones y los habituales de Platea Magazine a los que leo de vez en cuando, no han salido tan entusiastas de la funcion del pasado martes. “ entre correcta y hasta aburrida “. Eso de las “ miradas “ de la Grigorian al foso, me sorprende.
Mañana viernes allí estaremos, sin ningún tipo de prejuicios y a esperar disfrutar del conjunto.
M'agradaM'agrada
Ya tengo la edad que incluso disfruto yendo a contracorriente de las patums de la crítica y los influencers de las redes.
Cuando disfrutas, disfrutas y cuando te emocionas, ojo al dato, pero cuando la gallina de piel se hace presente, entonces me trae al pairo que alguien se aburra o se emocione.
M'agradaM'agrada
Buenas Joaquim,
hacía muchos años que no estaba de acuerdo contigo en parte de tus impresiones.
A pesar de anteayer disponer de dos excelentes protagonistas, tanto soprano como tenor, para mi la función solo me conmovió y me impresionó en el último acto, que, ¡Oh casualidad!, la escenografía era el vacío.
Durante los tres actos anteriores la escenografía distraía más que ayudaba a transmitir la historia del amor tortuoso entre los dos protagonistas. La del segundo acto especialmente. Y no es porque sea un burdel, ni nada parecido, ni porque me escandaliza, sino porque lo que sucedía en escena estaba totalmente desconectado de la historia y del texto que cantaban.
Una cosa es modernizar o actualizar la ambientación, incluso de manera provocativa, y otra cosa es intentar vender otra historia diferente a la que es.Además, tampoco las ideas que se presentaban eran ni nuevas ni rompedoras: el feismo estético, la hipersexualización (en este título encaja),…. ya los hemos visto en muchos títulos. Y en bastantes con mayor acierto.Para actualización escenográfica me quedo con la de Jonathan Kent del Covent Garden 2014 (Opolais/Kaufmann/Pappano). Un poco mas coherente y con mejor dirección de actores.
Por otro lado tampoco me entusiasmó la dirección de Pons. La orquesta sonó de maravilla pero su lectura abusó de volumen y para mi le falta alma pucciniana (más rubato, más respiración, más vida). Simplemente fue pulcra.
Me quedo con el último acto que fue totalmente memorable (gracias a que al señor Oller se le acabaron las ideas y decidió que lo mejor para representar el desierto de Luisiana fuera la nada, aunque siempre permanecerá el amor “LOVE”). Veus com no és tan original.
Un saludo.
M'agradaLiked by 1 person
Es muy bueno no estar siempre de acuerdo conmigo, a mi me reconforta.
Discrepamos mucho, en cuanto a la escena por supuesto, aunque en el segundo acto, el dúo y por las características del Liceu, muy diferentes a Frankfurt, no puede quedar fuera del alcance de más de un 50% del público, pero la idea del segundo acto me parecieran acertadísimas, como toda la concepción de la actualización del argumento. Esta producción me ha interesado, atrapado y convencido. La solución del tercer acto, casi siempre ridícula, es teatralmente potente a pesar de que el libreto caiga en contradicciones teatrales imposibles de tragar y que Ollé salva con nota. El cuarto acto es teatralmente muy potente porqué Ollé da mucha importancia a esa soledad y la viste e ilumina con una teatralidad que ni la Cavani, ni por supuesto Liverrmore en las dos producciones vistas antes que esta en el Liceu sabían dar.
En cuanto a la dirección musical a mi, a parte de los desajustes demasiado habituales en todas las primeras funciones, dirija quien dirija y que encuentro inconcebibles después de un mes de ensayos, a no ser que los divos aparezcan en el pre general, me gustó, quizás porqué venia de una gran desilusión de Mälkki, incomprensiblemente braveada en una ´`opera donde el director musical es más esencial que en ninguna otra y la rutinaria vulgaridad de Oren en La Gioconda, braveado también, y con Pons, por fin otra vez ha habido calidad y criterio. Las voces no quedaron tapadas, Grigorian si porque ella tiene evidentes problemas de proyección en zonas de su tesitura que por otra parte hace bien en no forzar, el problema para ella no es Pons, es Puccini. Si le faltaba rubato, no te diré que no, hubo muchas más cosas interesantes en un trabajo minucioso donde otros pasan sin darle atención, como es todo el segundo acto antes del inicio del dúo, toda aquella filigrana la dirigió para mi, estupendamente. Estoy seguro que mejorará en las siguientes funciones, pero ya hace una dirección brillante del tercer y cuarto acto, en los que Puccini es el primero en poner toda la carne en el asador.
Ya he dicho en un comentario anterior, que cada uno vive las representaciones según percepciones muy personales y para mi esta Manon Lescaut en su conjunto es de lo mejor de la temporada porque me gustaron las direcciones, algo fundamental y los cantantes y si todo hace que me llegue a emocionar, como me pasó a mi, yo ya no pido más. A estas alturas, ya no.
Gracias por comentar, discrepar y por rus interesantes aportaciones.
M'agradaLiked by 1 person
Gracias a ti por acogernos en tu blog.
M'agradaLiked by 1 person
Totalmente de acuerdo con tu opinión sobre la escenografía. ¡Una pena! Para mí, insufrible e injustificable. Una cosa es que no acompañe demasiado a la música y los diálogos y otra cosa es que claramente moleste porque no cuadra para nada con lo que estás oyendo o leyendo (!!!). Por más elucubraciones mentales que nos cuenten en el programa o en este foro, me sigue pareciendo totalmente incoherente y aburrida (que no “transgresora”). Cabe destacar la destreza en el el pol de una de las bailarinas, pero preferiría verla en otro espectáculo. Estuve a punto de irme a casa después del descanso, pero afortunadamente pude serenarme y disfrutar mucho del 3r y 4º actos (en los que la escenografía no era tan “original”). ¡La mejor manera de disfrutar de esta ópera creo que puede ser desde una localidad sin visión!
M'agradaM'agrada
Gracias por comentar, Ángeles.
M'agradaM'agrada
Joaquim com sempre els teus comentaris són sempre tant plens de coneixements que és un veritable plaer el poder-los llegir. Jo també vaig assistir el passat dimarts, a la primera funció d’aquesta magnífica Manon Lescaut. I crec que va ser especial perquè no sempre podem gaudir d’uns magnífics cantants com són els d’aquesta producció, un cor que està cada cop més en forma i una orquestra i un Josep Pons que ha aconseguit fer-la sonar a un altíssim nivell (esperem no l’enyorar-lo massa la propera temporada). Tot i que jo vaig trobar que en Pons en el primer acte, en alguns moments va tapar amb el volum, una mica algú dels cantants. Però el que em va agradar moltíssim va ser la posta d’escena, un 10 per el tàndem Àlex Ollé l’Alfons Flores. Crec que és la millor versió a l’actualitat que he vist en el Liceu. En alguns moments, encaixar una història que passa fa uns 300 anys és impossible que no grinyoli gens (quan la Manon diu que l’envien al convent?!…) però l’Ollé aconsegueix impactar-nos i fer-nos sentir vergonya per una societat que mira a un altre banda amb els casos de dones immigrants que cauen en xarxes internacionals de proxenetisme. Espero seguir gaudint de bons espectacles impactants com aquesta Manon Lescaut.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Francesc, per seguir el blog i comentar.
Hi ha molta disparitat d’opinions d’aquesta Manon Lescaut, me n’alegro que coincidim, no em trobo tan rar. 🙂
M'agradaM'agrada
pues de la funcion de anoche viernes, en cuanto a la parte escénica y vocal , más o menos de acuerdo con lo cronicado por Joaquim en sus comentarios de la funcion de estreno.
pero por mi parte y de lo visto / escuchado anoche, alguna observación o discrepancia:
1/ la dirección de actores y su colocación por parte supongo de Alfons Flores, mejorable sobre todo en el 2o acto, de colocar el gran dúo en una esquina elevada del escenario, que no se veía desde el centro izquierda del teatro y asimismo, dificultaba la proyección vocal de los cantantes que en ocasiones, estaban situados lejos de la boca del escenario.
2/ A mi y a partir del tercer acto, no me gustó la concertación de Pons ya desde un Intermezzo con cierta desafinancion de las cuerdas y cierta falta de matices. El acompañamiento al tenor, en su Guárdate pazzo.., de trazo grueso y sin dejar respirar al cantante ( apreciación ).
Pons se fija como casi siempre en su foso orquestal y sus músicos, mirando poco a los cante
M'agradaM'agrada
decía….mirando poco a los cantantes que están en el escenario, con lo que se producen ciertas descoordinaciones con las entradas ( voces con orquesta )
M'agradaLiked by 1 person
Alfons Flórez es un excelente escenógrafo, no coloca a los actores en el escenario, eso es responsabilidad de Àlex Ollé.
Es curiosos que no te guste la concertación a partir del tercer acto, pero “tants caps tants barrets”.
Gracias por comentar.
M'agradaM'agrada
Estic totalment d’acord. Jo vaig reconciliar-me amb les propostes escèniques modernes que de vegades canvien el sentit del llibret. En aquest cas no és així, només la fa mes realista. Vaig sortir molt conetenta de la funció. La vaig trobar esplèndida
Els cantants per mi van estar esplèndids així com el com el cor i l’orquestra. Jo crec que al pròleg l’idioma que parlen és armeni, ja que no el vaig reconèixer com a eslau i la carta que van posar em va semblar escrita en caràcters armenis. I la mateixa Asmik, és d’origen armeni, no?
M'agradaM'agrada
Me n’alegro que coincidim, Elisenda.
Una petita correcció, la GRigorian és lituana.
Moltes gràcies per comentar i dir-hi la teva.
M'agradaM'agrada
Hola i Salut per en Joaquim i per a tots els infernemlanders.
Ahir divendres el teatre , ple a vessar, registrava una gran expectació per sentir Manon Lescaut. Crec que a molts pocs va decebre la monumental prestació canora dels protagonistes ni l’execució orquestral que va dirigir el mestre Pons. Participo plenament de l’opinió expressada per en Joaquim, incloent-hi la direcció d’escena d’en Àlex Olle i de l’acurada il.luminació. I com diu en Joaquim, la prova del cotó va ser superada amb escreix, si he de tenir en compte les vegades que l’emoció es va apoderar de mi al llarg de la funció.
Només voldría compartir amb tots dos aspectes que no em van acabar de fer el pes.
Un al·ludeix a la interpretació , per mi molt pobre, del Geronte di Ravoir, tot i que com actor va estar a l’alçada del personatge que representa.
Un segon aspecte fa referencia al tercer acte on les gàbies que semblen sortides d’un galliner nou de trinca , no son gens convincents per l’ús com a garjoles de les persones en pressó. Per altre banda la disposició de les gabies impedia seguir la desfilada de les dones i de les seves diferents actituts quan son cridades a pujar al vaixell. Les gabies amagaven tota aquesta escena.
Va ser un autèntic plaer asistir en aquesta grandíssima Manon Lescaut. Salut per a tots.
M'agradaM'agrada
Jo vaig assistir el divendres i em va decebre bastant la producció, pel fet que el tema aquest de relacionar Manon amb la prostitució ni és nou, ni és trencador, ni és original, crec que tot està massa vist, les lletres i l’últim acte és el que més em va agradar, la granja de gallines ponedores gens ja que tapava completament l’ escena, la direcció de Pons amb vacil.lacions el primer acte a l’ acompanyament dels cantants i excessos de so, sobretot els metalls tapant els cantants, amb altres molt efectistes va ser esbroncat pel públic assistent al teatre, el duo del segon acte allunyat de l’ escena en un racó del cantó esquerre sense sentir els cantants, la densitat de la música a estones tapava la veu de la soprano, no crec que sigui el millor repertori per la seva veu, però em va agradar, no així el tenor que va cantar amb la veu massa engolada em recorda a José Cura, lo millor el guardate i el quart acte .
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar, Ricard.
Les gàbies recorden als centres d’internament, més Guantánamo que no pas garjoles d’una presó.
M'agradaM'agrada
No he vist mai un Manon Lescaut tan gruller com el que vaig presenciar el 20/03. La escenografia treta dels pitjors malsomnis del qual només en salvo les lletres gegants que per a mi s’haguessin quedat durant els quatre actes totes soles. Les escenes de les dones de mitja virtud ja se les podien haver estalviat i no per ser de ment tancada sino per la repetició incessant de les contorssions de les senyoretes que ja em feien badallar. Potser poca gent ho va notar però el senyor Oller amb un gran gest d’inclussió també innecessari d’aquestes esquerres èticament questionables que avui dia ho impregnen tot ens inclou amb calçador escenes filmades de gent passant una tanca, musulmama amb mocador al bar i una negreta ballant a una barra americana. El tenor, molt al contrari del que ha dit el Joaquim, amb la veu totalment engolada y falta de projecció en certes octaves feia que jo, assegut al segon pis tocant a l’escenari, no el sentí en molts dels moments àlgids de la partitura tan maravellosa de Puccini. Aquet senyor s’hauria de quedar a casa a cuidar fills i formar una familia feliç així com els rols secundaris que van aparèixer durant la representació els quals eren això mateix: de segona categoria. Repensant poc després d’acabar la funció jo hem deia que si el teatre ha de contractar segones veus amb un paper poc considerable si us plau que els contracti bons cantants però és que ni això fa bé un teatre com el nostre. EL vestuari ja no se ni com qualificar-lo si de les rebaixes del SEPU o de una repesca del que han sobrat de representacions de Calixto Bieito, en general d’un mal gust considerable i d’un poc seny a l’hora de representar aquesta gran obra. La gran protagonista i la que va salvar els » mobles » va ser la Grigorian que en tots els aspectes va estar brillant. En termes generals la representació de Manon Lescaut de Kunde-Monastryrska del 2018 va superar mil vegades en tots els aspectes aquesta del 2026 que si no fos per la Grigorian es cauria a pedaços.
M'agradaM'agrada
Hola, tomjoma.
Podem discrepar en tot i no passa res, ho accepto, ara bé, si vol que parlem de política, jo li parlaré de les dretes excloents, supremacistes i xenòfobes que tant fan trempar a l’extrema dreta catalana.
El Sr. Ollé fa un magnífic pròleg d’una realitat que convé recordar, si molesta a part del públic, com també deu molestar veure segons quins telenotícies o llegir segons quins diaris, és clar que segur que de fer-ho vostè deu sintonitzar altres cadenes i llegir altres diaris que els meus, perquè el tuf islamofòbic del seu comentari em preocupa.
També em preocupa que s’amagui darrere un pseudònim o que utilitzi diferents perfils per opinar amb noms diferents. I finalment també em deixa una mica astorat que li digui a un professional d’èxit emergent, que es quedi a cas a cuidar els fills, tot plegat un despropòsit, dit sigui amb tots els respectes.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim, primer de tot no m’amago darrere de cap pseudònim ni tampoc tinc noms diferents per opinar, el nom que faig servir és i serà sempre el que faig servir des de que la era digital va implosionar a les nostres vides. A mi no em trempa cap intenció xenòfoba si no la inclussió a tot arreu de idiologia que ja fa molta mandra veure’l allà per on vaig i el Liceu no ha sigut una excepció. Jo com a consumidor de notícies intel.ligent fa molt de temps que he deixat de veure la televisió i els diaris per les grans mentides i la manipulació ( i ocultació ) de l’informació de la qual ja ni s’amaguen. Jo comparo i contrasto les informacions que m’arriben lo qual en fa molt diferent del pensament únic que impera avui dia inclús als comentaris que llegeixo en aquests blogs. I no s’estori tant amb veus que vostè reconeix com a grans veus quan en realitat je veurem on acaben, ara per ara aquest tenor no és un tenoràs com vostè va indicar si no més bé una clàssica i típica veu engolada molt semblant al ex marit de la Netrebko que moltes alegries precisament no ha donat.
M'agradaM'agrada
Com administradopr del meu domini i del blog, tinc certesa tècnica de què l’afirmació que em vol fer creure no és certa. D’entrada no el puc respondre en privat perquè els correus electrònics que fan referència al seu perfil són diversos i suposo que falsos.
Pel que respecte a la ideologia política, no és aquest blog el lloc on vostè hauria d’intentar evangelitzar. Els meus visitants i lectors busquen altres coses aquí.
I ve sper on, el comentari sobre les veus li respondria, però no em ve de gust, m’han passat les ganes.
Passi una bona tarda.
M'agradaM'agrada
No he vist mai un Manon Lescaut tan gruller com el que vaig presenciar el 20/03. La escenografia treta dels pitjors malsomnis del qual només en salvo les lletres gegants que per a mi s’haguessin quedat durant els quatre actes totes soles. Les escenes de les dones de mitja virtud ja se les podien haver estalviat i no per ser de ment tancada sino per la repetició incessant de les contorssions de les senyoretes que ja em feien badallar. Potser poca gent ho va notar però el senyor Oller amb un gran gest d’inclussió també innecessari d’aquestes esquerres èticament questionables que avui dia ho impregnen tot ens inclou amb calçador escenes filmades de gent passant una tanca, musulmama amb mocador al bar i una negreta ballant a una barra americana. El tenor, molt al contrari del que ha dit el Joaquim, amb la veu totalment engolada y falta de projecció en certes octaves feia que jo, assegut al segon pis tocant a l’escenari, no el sentí en molts dels moments àlgids de la partitura tan maravellosa de Puccini. Aquet senyor s’hauria de quedar a casa a cuidar fills i formar una familia feliç així com els rols secundaris que van aparèixer durant la representació els quals eren això mateix: de segona categoria. Repensant poc després d’acabar la funció jo hem deia que si el teatre ha de contractar segones veus amb un paper poc considerable si us plau que els contracti bons cantants però és que ni això fa bé un teatre com el nostre. EL vestuari ja no se ni com qualificar-lo si de les rebaixes del SEPU o de una repesca del que han sobrat de representacions de Calixto Bieito, en general d’un mal gust considerable i d’un poc seny a l’hora de representar aquesta gran obra. La gran protagonista i la que va salvar els ” mobles ” va ser la Grigorian que en tots els aspectes va estar brillant. En termes generals la representació de Manon Lescaut de Kunde-Monastryrska del 2018 va superar mil vegades en tots els aspectes aquesta del 2026 que si no fos per la Grigorian es cauria a pedaços.
M'agradaM'agrada
La Manon Lescaut que va cantar Kunde amb un estat vocal dolent i un estil perjudicat i una presència ridícula, amb la Monarstyrska i aquella estació de tren, és la pitjor versió que he vist d’aquesta òpera. Miri si estem allunyats vostè i jo, i el satisfà perquè jo divendres amb alguna discrepància menor amb en Joaquim, m’ho vaig passar molt bé.
M'agradaM'agrada
Posats a veure una altra Manon, s’agraeix que l’escenografia no sigui clàssica. Aquesta posada en escena recorda les produccions madrilenyes d’ opera garage, només que pagada a full price. Trobo que té força idees interessants i algunes sol.lucions enginyoses que la fan exportable, sense arribar als nivells d’una Carmen del Calixto Bieito. Dit això és una òpera de repertori i com a tal té el seu públic, encara que es programés temporada sí, temporada també. I si bé ahir el teatre no estava de gom a gom si presentava una molt bona entrada. A mi em va agradar molt la caracterització del personatge de Lescaut com a fil conductor i la Manon d’Asmik Grigorian que vaig trobar molt ben actuada i cantada tot i que les pilotes dividides aquest Des Grieux les guanyi sempre. Ignoro quina parella hauria fet amb l’inicialment previst. En fi, una Manon que de no ser per ella, si ets a Frankfurt en aquelles dates i et ve de gust tornar a veure aquest títol treus entrada i si no en queden no et sap cap greu.
M'agradaM'agrada
Hola, Joan.
Gràcies pel comentari, però no he acabat de saber si t’havia agradat el tenor.
A veure si els dos darrers dies canta, com diu la web del Liceu, en Guerrero, en el cas que així sigui hi haurà un segon apunt.
M'agradaM'agrada
A mi? De repertori. Al liceu he escoltat els de Marcello Giordani, Fabio Armilato (molt valent però em va fer patir ) en Gregory Kunde i el Jorge de León. El Guardate, pazzo sono, guardate… per volum de veu potser millori els anteriors, però el seu Donna non vidi mai per exemple no em va agradar massa. No sé, crec que com a Dick Johnson l’any vinent podria estar bé pel que corre avui dia.
M'agradaM'agrada
Gràcies com sempre per l’apunt, Joaquim. Llàstima no haver-nos trobat a la intermissió.
Paradoxalment, no veig molta discrepància entre el teu entusiasme i les crítiques molt tíbies que he llegit en altres llocs com Platea o Connessi all’opera. Em sembla d’estar d’acord amb tots! Hi ha les virtuts que subratlles tu i els defectes que subratllen ells. Després és qüestió de les conclusions que cadascú vol treure.
La funció em va agradar molt. Estic content de tornar-hi: entenc que ambdós acabarem veient aquesta Manon Lescaut tres vegades. D’altra banda, no arribo a compartir el teu gran entusiasme.
La Rusalka de l’any passat sí que era la millor producció de la temporada 2024-25, malgrat el llistó altíssim per superar-ne d’altres. No diria el mateix d’aquesta Manon Lescaut. Goleja La Gioconda, és clar, perquè aquesta darrera no estava a l’altura. La comparació amb la resta de la temporada és molt més equilibrada. No hi ha la decepció de la direcció musical del Tristan und Isolde, però tampoc no hi ha la meravella de l’Isolde de Davidsen. Hi ha un conjunt millor que als Elisir d’Amore que es van fer, però si s’hagués fet mai amb Spyres, Monzó i Orfila alhora … No em va semblar pitjor la injustament desestimada Guineueta astuta. Pel meu gust, la producció millor de totes ha estat Akhnaten, encara que Glass romangui el compositor que de lluny m’agrada menys entre els sis que hem escoltat.
Va ser absolutament entusiasmant, precisament com ho dius, el darrer acte. Grigorian s’hi confirma una fora de sèrie, i jo també firmo perquè torni al Liceu cada temporada; si pot ser un parell de vegades com l’any passat, millor encara. En aquest acte tot el reste funciona també: un èxit rotund que voreja la perfecció. Es surt del teatre entusiasmats, perquè amb Puccini, i sobre tot amb les seves heroïnes, quan moren com cal hom ho perdona tot. Als primers actes, però, hi havia defectes a perdonar.
El meu problema veritable va ser no poder escoltar Grigorian com caldria. La seva Rusalka era perfecta del principi a la fi. És memorable també la seva “Sola, perduta, abbandonata”, però abans d’aquest gran final la seva Manon pateix una falta de projecció força greu, com ho admets tu també. No sé repartir la culpa entre les limitacions de la seva veu, la indisponibilitat del mestre Pons (i del mestre Puccini) a rebaixar el volum orquestral fins al punt que ella necessitaria, i la decisió de l’Àlex Ollé de col·locar-la on més contribueix a la seva visió i no pas on més contribuiria a la nostra escolta. Entre les tres coses, el problema és seriós. Amb tots els mèrits que justament decantes, espero que Grigorian quedarà fantàstica al LiceuOpera+. A l’escenari, però, diria que no acaba de ser el seu paper: a veure si es pot ajustar amb les repeticions.
A més, si ens posem a criticar l’italià de Gyngazov, que no em va semblar excepcionalment dolent, em sembla correcte observar que s’entenia (o almenys jo entenia) encara menys el de Grigorian. Ja veurem a la gravació si era només un problema de projecció, o si tenen les seves raons també els que critiquen el seu “canto di conversazione”.
Més en general, saps que m’importa molt menys que a tu l’adequació estilística a cada compositor. Per tant, em va agradar Gyngazov; també em va agradar la direcció del mestre Pons, a banda de la seva corresponsabilitat en tapar Grigorian, que pot ser menor però crec que no totalment absent com dius. Aquesta apreciació subjectiva no implica, però, que tinguin tort els que retreuen als dos una falta de “puccinianitat”: em sembla que la reconeixes tu també, si més no en el cas del tenor.
En fi, una gran soprano, però amb limitacions evidents; i una molt bona producció, que però em va entusiasmar només al darrer acte.
A banda dels problemes de posicionament dels cantants, o si més no de Grigorian, la regia d’Ollé em va agradar, però em va dir poc. Veig com vol interpel·lar l’actualitat social i sobretot política, sí; però ho veig massa bé, així que li falta la subtilesa que per a mi caldria per assolir-ho. Un intent tant obvi, per no dir-ne didascàlic, no em trasbalsa, ni m’emociona, ni menys em molesta, neguiteja o escandalitza. No trobo que li tregui res a l’òpera, però tampoc que hi afegeixi molt, ans gairebé res. Encantat que ho afegeixi per a tu! Em sorprèn al contrari que encara assoleixi épater les bourgeois. Nogensmenys no la qualificaria d’arriscada, ni menys de radical.
D’altra banda, tampoc no crec que ser arriscat i radical sigui necessàriament una virtut. El que seria més arriscat i radical avui en dia en qualsevol teatre barceloní, d’òpera o de prosa, seria de muntar una producció francament xenòfoba i alineada políticament amb l’extrema dreta. Imagina’t com ens molestaria, neguitejaria i escandalitzaria de debò! Podria assolir que una bona part del públic se’n anés en protesta; potser fins i tot que algú intentés interrompre la funció. Un escàndol de veritat.
M'agradaM'agrada
Em sembla que ho he dit més d’una vegada que la satisfacció davant d’un espectacle operístic, per a mi ha de reunir una alta valoració en tots els aspectes de la representació i en aquesta Manon Lescaut va ser el cas. Per la direcció musical de Pons que si tapa a Grigorian (el gran pecat capital) és perquè que Puccini sobrepassa les capacitats vocals de la soprano, no pas per culpa de Pons i el seu violum, perquè d’haver dirigit per afavorir a Grigorian se l’hagués criticat dient que la Manon Lescaut no és Le Nozze di Figaro. El cas és que mai cap director d’orquestra ha estat tan qüestionat al teatre com ho ha estat ell. Amb els tres darrers que han dirigit aquesta temporada, deficients per a mi, el desastrós Matheuz, la sobrevalorada Mälkki i l’ordinari Oren, no van rebre cap crítica, ni molt menys cap protesta del públic, però Pons sí. Alhora que patològic em sembla injust i groller.
Em va agradar moltíssim l’escena i aquí no hi ha gaire a discutir. Em va aportar motius per gaudir de l’òpera i això no és gens habitual. Poques produccions em sacsegen i aquesta ho va aconseguir en positiu.
I finalment o no, les veus. Aconseguir que sense ser la veu més apropiada per aquest rol, la Grigorian esdevingui una vegada més un referent operístic, em sembla portentós. M’ha fet certa ràbia que parlessin de la Freni per intentar menystenir a Grigorian. La Freni va ser una Manon excepcional, única, magnífica, inoblidable, però el que fa Grigorian quan interpreta els rols, no ho va fer mai la Freni, ni m’atreviria a dir que ningú.
Davidsen segurament serà el punt més àlgid de tota la temporada i escènicament potser ho serà l’Akhnaten, però el conjunt assolit a Manon Lescaut per a mi no té, ara per ara, igual.
Jo hi torno el dia 1, creia que veuria a Guerrero, però ha caigut definitivament del cartellone. Estic segur que entre el primer dia i el darrer, encara anirà més rodat.
Gràcies, Giacomo.
M'agradaM'agrada
respetando por supuesto tu opinión y estando de acuerdo que determinadas partes orquéstales pudieran superar la vocalidad de los cantantes ( como en algún momento le pudiera pasar a Grigorian que tiene la gran virtud de cantar con su voz y no emitir falsos graves ensanchados como por ej.su colega Netrebko), tampoco es que Pons sea un concertador demasiado o poco pucciniano, ya que ( y esto me pareció el pasado jueves), mete demasiada tralla a la orquestación ( finales 2o y 3o acto, así como en una parte del sola…perduta.., pareciendo en estos momentos, más un director sinfónico “ molto vivace “que un concertador operístico con matices.
A mi su concertación , escuchadas dos funciones, no me pareció deficiente pero si en cuanto a los tiempos, irregular con exceso de decibelios en los 3 trozos indicados.
M'agradaLiked by 1 person
Yo creo que Puccini es muy sinfónico y Pons lo dirige como lo dirigía Maazel, por ejemplo, más pensado en la imponente orquestación pucciniana que en las voces que se supone que ya saben a lo que se exponen. Por otro lado los problemas los tiene la diva, que si el director debe adaptarse a su voz, no es muy buena señal. Me pregunto cómo debería ser su Turandot en Múnich desde el patio de butacas.
El miércoles regreso a la última función, veremos…
M'agradaM'agrada
Absolutament d’acord, benvolgut Joaquim, que les protestes al mestre Pons són injustes i mesquines. Tot al contrari, els liceistes hauríem d’agrair-li unànimement la gran feina feta. Personalment espero que torni sovint com a director convidat.
D’acord també que queixar-se de Grigorian per no ser Freni és ridícul. No pot ser aquest el criteri, sinó només aproven Davidsen com a Isolde, i potser la mateixa Grigorian com a Rusalka. Spyres com a Nemorino no és Pavarotti, Sierra com a Amina no és Callas, i seguim absurdament així.
Nogensmenys, després de veure aquesta Manon Lescaut tres vegades, crec que entenc una mica més la repartició de les culpes pels problemes que sí que hi havien.
El principal culpable és l’Àlex Ollé. Ja consta que a mi la seva producció, sense aportar-me molt, em va agradar. Però no li perdono un posicionament dels cantants que si més no al Liceu no funciona. Primer, i ja ho van dir molts, és horrorosament direccional: molt millor estar als parells (on vaig estar dues vegades) que no pas als senars (la meva primera experiència). No és tan sols qüestió de veure: jo sempre vaig estar prou central per veure-ho tot. És que tampoc el so no arriba igual.
Visca Bárbara Lluch, que torna a posar-nos Tristany i Isolda mirant-nos al públic els dos, en lloc de mirar-se l’un a l’altre! No és com es fa al cinema, és clar; però segueix sent el que s’hauria de fer a l’òpera. Em sorprèn que ens falli Ollè, que és un director d’òpera expert. Però vaig comprovar dues vegades que escoltava millor Grigorian mirant-me directament a mi que no pas Gyngazov donant-me l’esquena per mirar-la a ella. Llavors, clar, era un problema seriós quan ella no estava projectant directament cap a mi. Hauríem de tornar a allò del “punto Callas”, la veritat.
El segon culpable és l’estimat mestre Pons. No és que tapés només Grigorian, i només en el seu registre greu. El forte orquestral no permetia d’entendre les paraules de ningú: ni de Gyngazov, que té potència però no massa facilitat amb l’italià. D’acord: Ollé, Puccini i Grigorian tots junts li van posar un parany; però ell no se’n va sortir. Podem aplaudir-lo com s’ho mereix, però alhora reconèixer que aquest repte el va sobrepassar.
Pel meu pobre enteniment, Grigorian és la que menys culpes té. La seva veu no és exactament pucciniana, però els límits tampoc no són tan evidents. A la darrera funció (només a aquella) em va donar alguns calfreds ja abans del darrer acte. Potser es va permetre quelcom més perquè no havia de preservar la veu per a la propera funció? Em sembla que dels sopranos que ens enlluernen, és la que menys es posa a fer la diva, i li ho agraeixo de debò. En aquest cas, però, potser hauria ajudat que demanés una mica més que tothom s’ajustés a ella.
Per fi, a cadascú el seu criteri. Puc estar d’acord amb tu que aquesta Manon Lescaut ha sigut l’espectacle més rodó de la temporada. Nogensmenys encara li dono la medalla a l’Akhnaten perquè no me’n puc imaginar una versió millor. De Manon Lescaut sí que puc imaginar-la; i no em poso a escoltar Sinopoli-Freni-Domingo-Bruson perquè prefereixo quedar-me amb la admiració del que he escoltat en viu, però …
Sí que m’agrada molt més Puccini que Glass. M’agraden molt més els sopranos que els contratenors, i doncs també Grigorian que Roth Costanzo malgrat que els dos em semblin excel·lents en la seva categoria. Molt possiblement Kamensek també m’agradaria menys que Pons si l’hagués escoltada més. Però el meu criteri no és aquest: sinó, ja a la temporada passada hauria hagut de rendir-me a l’una o l’altra Traviata amb Sierra, mentre que insisteixo en donar-li la medalla a la insuperable Rusalka liceista.
Gràcies com sempre per la conversa, i bona Pasqua!
M'agradaM'agrada
Les crítiques a Nova York de la Isolde de Davidsen han estat més “crítiques” que a Barcelona, per tant, ni ella se’n salva, almenys allà.
No comparteixo que al mestre Pons el sobrepassés el repte. L’orquestra Pucciniana és densa i forta, puc estar d’acord amb els problemes de l’escenografia que no afavorien les veus, però el mestre va reduir com li demana la partitura el volum, en el segon acte en els duos amb Lescaut i Des Grieux i Grigorian tenia evidents problemes amb el registre. Em vaig fixar molt el darrer dia en aquest aspecte i no va ser Pons el problema, almenys per a ella, el problema va ser Puccini.
Per a mi és la millor producció en conjunt i òbviament, m’estimo més la versió de Sinopoli que la de Pons, però segur que Grigorian amb Sinopoli no l’haguéssim sentit, potser fins i tot menys, però això és una hipòtesi que mai sabrem.
Gràcies per fomentar el debat.
M'agradaM'agrada
a mi tampoco me gusto la parte teatral del montaje . sobre todo la parte del digamos puticlub … demasiado movietone, demasiados personajes todos haciendo cosas, que distraian mucho . parece que a olle no le gustara la obra , cree aburrida ??? e hiciera mil cosas para distraernos . y a fe que lo hace .
hay un momento que manon canta un trozo muy bonito, pero DETRAS , hay una señora con un trapo limpiando obsesivamente todo lo que encuentra, feisimo y ridiculo y te distrae de la musica . y la negrita en la barra sin parar , y otras escenas secundarias. mareante .
y la apareicion de manon, masticando chicle, horror … y dice uqe se va al convento, con aquella pinta ¡¡¡ comico …
en los otros actos aun se puede aguantar, pero este lo encontre fatal . una pena . y no es por mojigateria ni mucho menos, es por desacierto del montaje .
M'agradaM'agrada
Respeto tu opinión, claro, no es la mía.
M'agradaM'agrada
No deixa de sorprendre’m la rellevància que crítica i públic li ha donat en la producció de l’Àlex Ollé. L’Òpera no deixa de ser Manon i el segon acte al puticlub em sembla ben resolt. La idea de les pool dancers no és nova. Katie Mitchel ja les va introdui molt més amb calçador a la (visualment esplèndida) Theodora del Reial i imaginava que al menys la crítica ja estaria convenientment épatada però sembla que no i el que he anat llegint es centra més en la recepció del públic d’aquest escàndol de saló que en explicar la producció i el que hi ha darrera. Dit sigui de passada, a la funció del torn A almenys no vaig escoltar protestes.
M'agradaM'agrada
Quan deixa de sortir l’equip escènic a rebre els aplaudiments, les protestes deixen de produir -se a no ser en produccions on el públic més intransigent se sent violat, com va ser el cas de la producció de la Tosca pasoliniana.
M'agradaM'agrada
Vam anar-hi ahir, diumenge, i, tot plegat, ha sortit molt rodó. Potser, de les Manon puccinianes que he vist, ha estat la més satisfactòria globalment. Res de nou si dic que Grigorian i Gingazov van excel·lir cantant i actuant. Potser, a més, ara ja tenen més funcions darrere i es nota que s’entenen bé sobre l’escenari. No trobo que l’orquestra tapés els cantants (només, diria, en un moment d’un dels finals d’acte, però encara i així, se sentien): no sé si el director ha anat modulant millor aquest aspecte al llarg dels dies. I l’escena, trobo que s’hi adapta bé a la situació.
Personalment, a l’acte del club o bordell, que ja és això, no em va molestar que hi hagués altres accions paral·leles en escena. Jo, la veritat, quan Manon canta o quan fan el duet…. estic atent als cantants que, a més, tenen un focus a sobre que els “aïlla” de la resta. Si em distrec mirant si algú neteja en una altra banda o si a la vora estan fent una altra cosa, és cosa meva. Com si al Tristan, tot i que no hi hagués res de superflu a escena, em dediqués a mirar les llotges del tercer pis i em perdo el que passa a l’escenari. No sé… Jo estava centrat i podia veure-ho tot, però és cert que el duet es fa massa a l’esquerra i perjudica part del públic: no costa gaire de desplaçar-los i no se’n perdria efectivitat en l’escena.
Pel que vaig sentir (ara ve el diàleg de les senyores maduretes del darrere, després de l’acte del bordell), l’escena no va causar gaire enrenou:
-Jo havia llegit que era d’escàndol, però trobo que no té res desagradable i que, fins i tot, té moments que és maco.
— Sí, però el vestuari és com de carrer.
— Ai, dona, el que es porta en un lloc així, suposo. Com a les pel·lícules de gàngsters aquelles.
— Però ella, no s’entén si ella també fa “això” o no. No es queda amb el vell? Sembla que sigui també una dona… “d’aquelles”.
— No, no es dedica a “això”, que és la mantinguda del vell. No sé, no ho veig què hi fa, però com que són així, moderns… Però no queda malament i és distret.
Sembla que aquest era el punt crític que no s’acaba d’entendre. Cal suposar que Geronte, a més de tresorer, és propietari d’un bordell i s’hi passa a veure com va i que fa “treballar-hi” la seva amistançada, a més de tenir-la quan vol. Cert que allò dels madrigals hi queda forçat, com alguna altra situació (la mateixa menció de deportar-la a Amèrica, en el context “modern” no funciona, és clar), però, en general, funciona bé. Cert que canvia la percepció del personatge principal: d’una nena capriciosa i banal passa a ser una víctima que no pot fer res per canviar la seva situació, mentre que la Manon original, en el fons, fa el que vol i es busca ella mateixa la seva perdició.
En fi, que molt bé, tot plegat. Pot ser que la veu de la Grigorian, especialment quan fraseja a les veus mitges, em recordi, pel to, pel color, per la modulació, la de la Caballé? Quan puja a l’agut, no, ja és diferent, però en aquestes veus… N’hi havia frases que em feien pensar que era la mateixa veu, la veritat. Potser és una sensació errònia, però em va passar en diferents moments de la funció.
M'agradaM'agrada
🙂 🙂 🙂 Conversa molt il·lustrativa de tietes de l’Eixample, que com a magnífiques Teresines liceistes, acaben acceptant les modernitats ben fetes.
Això de la Grigorian i Caballé em sorprèn, m’hi fixaré dimecres, però no ho acabo de veure clar, precisament Caballé tenia un centre i un cos vocal que li permetien amb molta més comoditat fer aquests rols puccinians per a lírica ampla.
Me n’alegro que ho gaudissis i t’agreixo el comentari, com sempre ben detallat. Per cert, no vas veure la Manon Lescaut de la Freni?
M'agradaM'agrada
No és tant el volum ni el cos, sinó el color, el timbre… no sé com dir-ho, que em fan pensar en la Caballé.
I la Freni…. diria que no. Recordo bé la Taniana que va fer, la millor possible; en recordo l’Adriana que va ser impecable i em va impressionar, però no tinc present res de la Manon i, tenint en compte que va ser uns dies després de les altres i que, segurament, també va ser boníssima, si no la tinc present és que no la vaig veure. Per què? No ho sé pas: gran error meu. Tampoc vaig veure la versió de la Kabaivanska, que suposo que també estaria bé… Coses que passen.
M'agradaM'agrada
Ja m’estranyava. Escènicament va ser molt protestada perquè era lletja, però vocalment va ser excitant, a l’inrevés que la versió de la Kabaivamska, amb una producció de Pierluigi Samaritani, molt maca i a gust de les tietes, però vocalment va ser decebedora perquè ella ja estava sota mínims, amb detalls esplèndids perquè mostrava classe i saber dir a dojo, però incapaç de sostenir el rol i en Jesús Pinto no era precisament el súmmum de res.
M'agradaM'agrada
Ahir dia 29 vaig poder gaudir de la meva funció de Manon Lescaut i vaig sortir molt sorprès. Inicialment, anava reticent a la producció i entusiasmat per l’Asmik Grigorian. Haig de dir que la producció em va deixar prou sorprès i cap a bé. Vaig trobar tot bastant ben lligat i una direcció d’escena molt dinàmica i gens avorrida. Orquestralment, la vaig trobar bellíssima, gran feina la d’en Josep Pons.
Pel que fa a l’Asmik, com sempre meravellosa i emocionant. El que em va agradar menys va ser el tenor, qui de vegades quedava sobrepassat per l’orquestra, el cor, i l’Asmik mateixa; de la qual penso que amb un altre tenor de més nivell s’hauria lluït encara molt més.
M'agradaM'agrada
No sé on estaves assegut, Nil, però em sorprèn el que dius, perquè el tenor, si és el mateix que vaig veure jo el primer dia o no està malalt, mostrava un volum que no el tapava ningú i menys Grigorian, que aquesta sí que mostrava moments de curta projecció.
Gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
M’encanten els teus comentaris. A mi el tenor no em va agradar massa al principi, però l’útlim acte va ser espectacular pels dos. Coincideixo amb tu amb els BRAVAS per la Mercedes Gancedo. Respecta al desajust entre orquestra i cor, a mi també m’ho va semblar, però penso que va ser culpa de l’escenografia. El pla inclinat que després baixarà per ser el prostíbul, actua com una petxina acústica que potencia molt el cor i al meu entendre el va descompensar. Quan no hi va ser ja no passava. També crec que erra amb situar l’acció al prostíbul, perquè aleshores no s’acaba d’entendre i perd dramatisme el fet que acusin a Manon de prostituta.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Jordi, benvingut a IFL.
Les incongruències, que hi són, entre text i acció, ni interfereixen excessivament, ni són forçades, em semblen coherents i en aquest cas Manon és arrestada i tornada al seu país, més que a Amèrica, diria jo, per ser una indocumentada sense papers. Més actual impossible.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim por recomendarla, de no haber leído tu crítica no hubiera ido.
Ayer para mí fue una gran noche de ópera.
M'agradaM'agrada
Hola de nuevo, Wolf.
Pues me alegra haberte animado a asistir y aun más que la recomendación te haya gustado.
Gracias por hacerlo saber.
M'agradaM'agrada