Sense un Mozart de discretíssim compromís sense cap altra justificació que escalfar la veu (quina manca de sensibilitat mozartiana, per Déu!), sense uns Rossini d’estar “pour la maison”, quan ell havia meravellat al món amb el virtuosisme excels del cant rossinià, sense un Boieldieu agradable o sense un Chapí, un Vives i un Serrano ben cantants, però mancats de passió, un Massenet oblidable, un Verdi més que inadequat i un Gounod de nivell, l’únic que m’ha fet incorporar de la butaca, però aixó sí, amb una guitarra, estalviant-se el sou de l’excel·lent Vinzenzo Scalera, hauria triomfat igual, perquè després de la primera propina, un “A mes amis…” allunyada de la d’anys enrere, però si més no arriscada, malgrat els aguts estrets i això si amb la guitarra, hauria pogut fer tot un recital de cançons llatines, perquè és on el públic ha embogit, aplaudit i bravejat amb sinceritat, a la resta, sobretot a la primera part, hi havia una fredor notòria que exasperava als fans que intentaven tímidament llençar bravos que no es mereixa i tampoc arrossegaven a la resta del públic.

Juan Diego Flórez porta més de trenta anys de carrera i la veu ha sofert un lògic desgast. Continua sent un contraltino que no ha evolucionat a tenor líric i aquest ha estat el gran inconvenient de la seva carrera, que volent seguir les passes del mític Alfredo Kraus i malgrat cantar molts dels rols que el tenor canari va immortalitzar, encara que només ho hagi fet en comptades ocasions ja consten en el seu currículum, la veu no ha sofert cap evolució més enllà de la pèrdua de brillantor i diria que fins i tot de projecció. Ahir al Liceu i malgrat cantar sobre el fossat de l’orquestra, és a dir dins la sala i amb la tapa del piano pràcticament tancada, la veu corria poc i arribava justeta al quart pis. Flórez no ha pogut canviar de repertori i s’ha quedat amb pocs títols operístics que va repetint en pocs teatres i fa comptades incorporacions de rols nous, fonamentant bàsicament la seva activitat de tenor, en recitals més que concerts. Amb el desgast vocal ja no pot fer front a l’Almaviva, Giacomo V, el Norfolk, l’Idreno, el Belfiore, Don Ramiro, l’Ilo o l’Ory, o bé perquè se n’ha atipat o perquè les tessitures que demana Rossini per aquests rols ja no les pot assumir. Flórez sempre ha tingut el gust i la saviesa per no forçar mai la veu, potser per això encara pot cantar algunes de les coses que canta amb molta més que solvència, però allò que ha afrontat sense tenir la veu de líric, com Hofmann, Ducca, Werther, Fernand, Edgardo o Nemorino, ho ha cantat en comptagotes i en teatres més aviat de dimensions adients. Ha fet bé, en això ha estat molt intel·ligent i honest, però és clar, no pot fonamentar la seva carrera amb moltes representacions d’aquests rols perquè d’haver-ho fet ara ben segur que no cantaria o no ho faria en un estat vocal encara més que digne per segons què.

Per aquest motiu els recitals són el fonament de la seva carrera i només amb piano es pot permetre cantar I Lombardi, perquè el rol sencer en un teatre del primer circuit és molt més que improbable que no ho faci i fa bé de no fer-ho.

El recital d’ahir va ser una lliçó, a vegades, de saber dir i frasejar, amb un bon legato i molta elegància marca de la casa, però va fer coses, trucs, que jo mai li havia escoltat, com aturar-se i fer unes pauses i silencis “exageradament” prolongats abans d’atacar un agut. Així i tot, el recital no presentava grans dificultats, era una demostració de saber cantar de tota la vida, però sense gaires riscos. Ja he dit que les tres peces de Mozart escollides no eren precisament les més lluïdes, tot i que Mozart sempre és lluït, però ell les va fer per escalfar la veu i penso que a un recital s’ha de començar amb la veu escalfada. M’hauria agradat que de Rossini també hagués triat alguna escena d’aquelles que sovintejava i per acabar la primera part, la preciosa ària de “La Dame blanche” no semblava precisament per predisposar-nos al deliri i a una segona part més engrescadora. El públic que omplia el teatre, s’ha mostrat més aviat distant.

Les tres romances de zarzuela escollides han estat molt ben cantades, però la comparació amb Kraus, en “El Trust de los Tenorios” era obligada. La zarzuela, com qualsevol gènere necessita una adequació estilística o si més no una mica més d’implicació, passió i una volada ampla i generosa que atrapi, amb Flórez no passa..

Werther no és per ell, ho lamento dir, però la veu és totalment inadequada i també la implicació dramàtica del personatge. El seu “Pourquoi me réveiller?” no pot ser més distant. En canvi, a l’ària de Faust, tot i ser un rol que tampoc pot cantar per tipologia vocal, m’ha agradat molt. L’agut no ha estat esclatant, però el romanticisme estàtic de Salut! Demeure chaste et pure” resulta molt més adient per a ell que no pas els exasperats atacs romàntics del jove Werther.

Triar l’ària i cabaletta de “I Lombardi”, ha estat un altre caprici que estilísticament no és prou convincent i vocalment queda en pràcticament en una anècdota, un vull i no puc.

El públic ha aplaudit molt perquè volia guitarra i l’ha tingut després de la famosa ària de Tonio de La Fille du Règiment, quan ha començat amb un “I’ te vurria, vasà” d’Eduardo di Capua, poc napolità, però tant era, s’ha desfermat el deliri, si fins aleshores res de res, els crits de “eres el mejor”, “Viva Perú” i totes les exaltacions imaginables s’han produït a partir d’aleshores, per la qual cosa la meva reflexió inicial no és cap provocació, ni cap boutade.

Jo d’ell, em prendria seriosament el tema guitarra, perquè tot sembla indicar que té molts més anys de vida artística al davant si es dedica a “La flor de la canela”, el públic embogeix i ell ho gaudeix de valent. La demostració de fiato en un pianissimo interminable a “Cucurrucucú paloma” no hauria de ser el moment més estelar d’un recital d’un dels millors tenors contraltinos de la història, però no hi ha dubte que ho ha estat.

Acompanyat de la guitarra canta distès, sense tibantors o un cert nerviosisme més evident a la primera part, quan la veu no corria tant.

Cal dir que l’experimentat Vincenzo Scalera ha estat magnífic en l’acompanyament pianístic i també tocant les tres peces a piano solo, particularment les dues darreres, la deliciosa Mazurka glissando de Lecuona i el Consolation núm. 3 de Liszt.